A la ciutat de Nàpols hi ha una presó,
la vida mia, amor!
Princesa està en finestra, de la finestra al balcó,
la vida mia, amor!
Els presoners se’n temen i aturen la cançó.
-¿I com no cantau, presos? –Perque esteim en presó,
sense menjar ni beure més que una volta al jorn.-
La jove, condolida, va anar a son senyor:
-Mon pare, lo meu pare, jo vos deman un do.
-Ma fia Margalida, ¿quin do vols tu que et don?
-Mon pare, lo meu pare, les claus de la presó.
-Ma fia Margalida, això no puc fer-hó.
-D’aquells vint-i-nou presos, ¿quina serà la sort?
-Demà serà dissabte, los penjarem a tots!
-Mon pare, lo meu pare, no pegueu l’aimador!
-Ma fia Margalida, ¿quin és ton animador?
-El qui du corbata blanca i sabata de color.
-Ma fia Margalida, ell d’es primers serà! (sic)
-Mon pare, lo meu pare, doncs penjau-mos tots dos!
I faré fer una crida a cada cap de cantó
perquè la gent conega que n’és homo d’honor.
Posau a cada forca, posau-hi un ram de flors,
perque la gent qui passa diga: -Ai, qunes olors!

L’amo En Pere de Boscana,
¿s’aucell que us ha fuit d’es niu?
Amb un fill d’En Jaume Riu
és fuita Na Maciana.

Oh mares que teniu fies,
alerta les heu d’anar:
de cent, noranta n’hi ha
que, quan parlen de casar,
ja són estades novies.