Ballen com a perns de rifa
i fan brunzir ses faldetes,
i es qui sent ses castanyetes,
tot d’una d’amor se grifa.

Com som a cap de cantó
jo ja peg castanyolada
per veure si estàs colgada
amb companyia o no.

Entrant dins el poble, sent un combregar.
¿Deu esser Cecília que deu combregar?
Me trec es capell i el duc en sa mà.
A ca Na Cecília jo l’he vist entrar.
-Per anit, senyora, que me deix passar,
que és a l’amor mia que han de combregar.-
Entrant dins la cambra: -Cecília, ¿com va?
-Malament, Riera, malament me va.-
Jo me gir, darrere, me pos a plorar.
-No ploris, Riera, que no pots plorar,
si no, a mi mateixa me faràs plorar.
Tenc una germana, t’hi podràs casar.
-No vui cap germana ni tampoc germà.
És amb tu, Cecília, que m’he de casar,
que les flors del dia fas enamorar.
-Vet aquí, Riera, lo que em vares dar:
anell d’or i racades i també el collar
-Jo no vui racades ni tampoc collar;
és amb tu, Cecília, que m’he de casar.
-Fé venir un confés, que em vui confessar.-
I a la mateixa hora, ella va expiar.
A la seva tomba la varen portar;
la posen en terra; jo la vaig besar.
La tapen de terra; hi posen mitjans,
dic: -Adéu, Cecília, ja no em puc casar.
Aquesta corona la’t vui regalar
i damunt la tomba la’t venc a portar.