Tan ditxós me trob, garrida,
estant an el teu costat,
com un mort que està enterrat,
que Déu ja l’ha judicat
i li torna donar vida.
Ella reia i jo reia:
no m’ho poria pensar
que me n’anàs a llaurar
i no me’n dugués sa reia.
I sa meva amor me deia:
-Ja pensaràs a tornar!-
Com no hi ‘via de pensar,
si no me’n duia sa reia!
Quan s’estimat me deixà,
no hi havia pensat bé,
i ara, que li he dat guerrer,
tot m’ho vol desbaratar.
Consent a passar la mar,
que amb ell no me casaré!