Ovelles d’es meu ramat
són ovelles bones-llanes,
millors que ses de Ses Planes,
de Son Pou i Son Trobat.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Bestiar de llana
Manacor
270
II
Estaba el señor don Gato sentadito en su tejado.
Miau, miau, miaramau!
Ha recibido una carta de si quiere ser casado.
Miau, miau, miaramau!
Ha recibido una carta de si quiere ser casado.
Miau, miau, miaramau!
Con una gatita blanca, sobrina de un gato pardo.
Un día, por darse un beso, se ha caído del tejado.
Se ha roto siete costillas, el espinazo y el rabo.
Aquí están siete doctores a curar al señor Gato.
A la primera visita, el gato estaba muy malo.
A la segunda visita, ya se había agravado.
El se quiere confesar de las cosas que ha robado:
cuatro vasijas de leche, piezas de queso otras cuatro.
A la tercera visita, ya lo encuentran estirado.
Las gatitas van de azul; los gatos de colorado.
Se lo llevan a enterrar por la calle del Pescado.
Al olor de la sardina, el gato ha resucitado.
Por eso dice la gente: Siete vidas tiene un gato.
En mi vida he visto yo lo que he visto esta mañana:
Un pajarito en la torre repicando las campanas.
Com veig que del vostro cos
no n’hauré cosa ninguna!
Som perseguit de Fortuna
com un enterro de plors.
-Bondat, bondat, ma senyora; sopa i colga’t dejorn.
Jo me’n vaig a la caçada; fins demà vespre no torn.-
Ella sopa i se colga; fa lo que el seu marit diu.
Com va ser dins la cambreta, a la porta sent toquiu.
-¿Qui és que toca a la porta que no me deixa dormir?
-Senyora, soy D. Francisco qui la vengo a divertir.
-Yo no quiero los criados, només que te quiero a ti.-
Debaixà en faldeta blanca i sabateta xoquí.
Mentres dobria la porta, li va apagar el candelí.
-Don Francisco, Don Francisco, no ho solia fer així.-
L’agafa per la mà blanca, dins la cambra la dugué.
Com foren a mitja nit, D. Francisco sospirava:
-¿De què sospires, Francisco?, ¿de què sospires de mi?
-Ara estava pensando los infants de qui seran.
-Vostros, vostros, Don Francisco, vostè que els estima tant.
-Ara n ’estava pensando de què els haurem de vestir.
-D’una vestidura blanca forrada de gambosí.
Sa primera arcabussada la va ferir en es cap.
I li diu: -Sebastiana, d’aquesta et recordaràs.-
La segona arcabussada la va ferir a ses costelles.
I li diu: -Sebastiana, aquestes són ses més belles!-
La tercera arcabussada, el minyonet va plorar.
I li diu: -Calla, fii meu; ton pare mos vol matar,
però, com se morirà, rebrà un gros càstig de Déu.