Jo n’estic tan tota sola
com la gírgola en el camp;
per devertir-me jo cant,
i ma vista sempre plora.
Estimat, pena em donau,
o a lo menos, cativeri;
jo volria esser a s’imperi
mon bé, d’on estudiau.
Jo no tenc fetge ni lleu
ni sang ni uis per plorar
des que te’n vares anar,
amb comptes de no tornar,
de ca nostra, estimat meu.