Per tu no planc, Margalida,
de cantar una cançó.
De Cristo nostro Senyor
tu seràs d’ell l’escollida.
Mu mare es queixa de mi,
i jo tenc raó sobrada.
¿Què he de fer d’estar colgada
sense poder-me adormir
mentres senta per aquí
aqueixa veu regalada?
Me’n vaig a colgar, que és vespre;
jo estic a lo teu manar.
Com me sentiràs cantar,
treu es cap a sa finestra.