Memòria, dones i treball (Sant Joan 2026)

Francisca Coll Sampol. Som de Selva. Mon pare era des Molí Nou, un molí anant a Lluc i ma mare era d'una família que les diuen ses Xinetes, però a jo sempre m'han dit na Francisca Coll. O sigui, es amics, a sa feina i tot, perquè hi ha altres francisques més grans que jo a sa família i jo no he estat mai na Francisca des Molí Nou.

Quin any vàreu néixer? Quin dia?

Dia 25 de novembre de l'any 1952.

A Selva i viviu a Selva?

Sí.

I un poc que vàreu estudiar, anar a escola?

Sí, vaig anar a escola a ses monges franciscanes que allà encara en tenim i, bé, vaig fer els estudis primaris, però estudis, o sigui, es meu certificat és d'estudis primaris, no és d'escolaritat i, perquè això ma mare, es meus pares ho tenien ben clar, quan hi havia escola, escola, o sigui, des primer dia fins en es darrer a no ser que estiguéssim malament i després vàrem anar, a ca nostra eren gent des camp, ma mare sí que era una persona que havia fet labors, o sigui, havia anat amb una cosidora i això i després tenien ben clar, principalment, ses nines de cases normals, que sa nostra era fer feina lo que teníem a prop, o sigui, a sa meva època anar a guardar nins o estar a una casa de tetes o això ja havia passat un poc sa fase i jo des des primer moment, quan vaig ser un poc conscient, tenia molt clar que volia fer feina, llavors només xerraven de repuntadores de sabates i a Selva hi javia tres dones que eren molt més majors que ma mare, jo m'atrevesc a dir que tenein qualque fill o filla a lo millor de s'edat de ma mare. Ma mare. o va tenir es pares, son pare se va morir que era molt nina i sa mare tenai catorze anys i va quedar amb sa padrina. Venc a dir que ella sa família no vàrem veure, hi havia tres dones que feien cortes, que ja, perquè, clar, estàvem molt a prop d'Inca i es factor d'estar a prop d'Inca, sa feina que fos a peu també estava a prop. I jo sempre vaig tenir aquesta idea i tot d'una que vaig poder, devia tenir uns tretze anys, vaig començar a fer feina en aquest gremi. Lo des trenat havia estat una cosa com aquell que diu com qui jugar a dins ca nostra, era com un jugar, perquè ma mare en feia. Li volíem ajudar o si volies i mos deia "conta'm aquestes tires" o li aixecaves una cosa d'en terra i "no m'ho toqueu", quan fèiem segons què, "no m'ho toqueu", perquè que no ho espenyàssim.

I, a part des trenat, heu fet qualque altre feina?

Sí, jo ja t'he dit, sempre vaig dir que volia ser repuntadora, i qualque vegada me demanaren: "I per què però?" llavors moltes volien ser cosidores o peluqueres o brodadores o això i jo vaig dir: "Perquè diuen que guanyen molts de doblers". I sa veritat és que he passat molt de gust de fer feina, però he fet més bolsos, prendes i altres articles de pell que no de sabates.

És a dir, heu fet de trenadora i de repuntadora?

Sí.

I, a part d'aquests dos oficis, heu fet feina a qualque altra banda?

Sí, després ja hi havia hagut una crisi un poc forteta, devíem ser dins el vuitanta que se'n xerra molt, s'any que era no ho sé, però dins es vuitanta, però vaja vàrem poder seguir després n'hi va haver una més dura i varen començar a pensar que això ja devia ser dins es 2000, permi també xerren des 2007 i des 2008 i varen començar a pensar, bé, jo tenia 52 anys, i vaig començar a pensar que havíem de començar a pensar que això no mos duraria tota sa vida i fent feina es dematins, només fèiem feina o de sis a dues o de set a tres, segons s'època de s'any, vaig començar a estudiar. Me vaig posar a estudiar es sociosanitari en es 52 anys i en es 54 vaig passar a s'altre gremi, lo que encara vaig fer feina un poquet per ajudar en es meu home i això.

De què?

Estava guardant nins tutelats des Consell, deficients, però, sí. S'associació que les tenia que havien anat a escola i això era Mater Miseridòrdia, també de ses franciscanes.

Comentàveu a s'entrevista en es diari que vàreu començar amb sa vostra mare a quatre anys.

A quatre anys tampoc, però vaja petitones ja mestressetjaven ses nines, ses nines són mestresses de naturalesa i, clar, també llavors hi havia poques coses per jugar. No mos deixaven estar molt per defora, amb sa claror sí, però i els hiverns, com te deia, a ca nostra eren gent des camp i jo què se vàrem començar, perquè ma mare havia anat a fer feina a una fàbrica a Inca, que en aquell temps, quan ella era jove, ma mare havia nascut l'any 24 o 25 i devia ser devers l'any no sé, permí tenien setze o desset anys, se n'anaven a fer feina a se deia Can Piquero, sa fàbrica, crec que eren Gelabert de llinatge, bé, en aquell temps llavors encara no xerraven, bé, de Lottusse un poquet, però Yanko, per exemple, no, ni Flavia, totes aquestes fàbriques encara no eren, això va ser gent que després innovant o fills o un encarregat que muntava lo seu. Així com es mercat va demanar i, clar, érem persones que ses monges mos ensenyàvem a fer labors, a fer feinetes, es capvespres eren normalment resar i fer labors i, clar, jo vaig dir quan amb allò des Museu des Calçat vaig dir: "Jo puc participar, perquè va ser per una foto que trobaren meva, quan jo tenia tretze o catorze anys, es catorze no crec que les tengui fets, sempre deia lo mateix. i va ser un reportatge que feren per anar amb es trenats quan es mercat varen obrir cap a europa, llavors, no era Unió Europea. Anaven a Alemanya, anaven a Itàlia, que hi ha una dona de Maria de la Salut, una foto moníssima, ella vestideta ben a l'antiga, jo no he tengut padrines, però tothom se pensa que és sa meva padrina i jo anava vestideta de pagesa, o sigui, que també ballava a s'agrupació i me'n vaig endur es mateix traje, una germana meva també i mos vàrem fer, jo què sé, es fester de fotos, hi havia una col·lecció de fotos, però llavors les varen fer grosses tipus pòster ja en aquell temps. Es fotògraf era en Pujol, que n'hi havia dos a Inca, s'altre era en Payeras, i va fer amb una paraula un any pes Dijous Bo va estar exposat i era molt guapo, però vaja es trenat en aquell moment va ser un auge, amb es sentit que hi havia molta de feina que no importava fer, no hi havia màquines per fer es trenat, llavors inventaren algo, varen començar per fer sa dama llista, però tot allò foradat, aquelles creuades o que feien alomilor dues trenes de sis caps i enmig feia com un ojal per fer cinturons o això, un trau, això no hi era, que se veu que no se va arribar a fer mai amb màquina. I, clar, ses dones havien anat molt amb se smonges i tenien habilitats, sabien fer fils trets i molt aviat i ma mare crec que, bé, n'hi devia haver alguna de més major que ja en feia, però va ser pionera, tot d'una que varen oferir feina i, sincerament, en aquell moment va ser una cosa, perquè es camp dona fruits, però a vegades s'anyada no va bé o alomillor aquells animalets tampoc en aquell moment no n'han de mester, el que ha passat sempre i, clar, vaig començar a fer feina dins ca nostra, noltros en aquell moment érem dues, crec que es germà no era nat, perquè jo li duc cinc anys i vàrem començar a veure allò de molt petita, de molt petita jo vaig veure allò i, clar, alomillor allò te cridava s'atenció, una alena, amb un tipus punxó, és lo únic, un martellet per entatxar en aquell marc i això és l'únic i procuràvem de "n'hauries de fer dos" i cada setmana a finals de setmana es qui, es comercial o s'encarregat que tenia, passava uns comptes i duia es sobrets fets, això va ser una cosa molt bona. A sa part de sa muntanya, ses dones que no tenien nins petits o que tenien sa mare que les ho guardava, hi havia feina, jo crec que sa part des pla hi va haver aquests anys que jo me'n record, sa primera recordança que tenc, hi havia menos sortides per ses dones, perquè, clar, allà a sa muntanya començàvem amb ses figues, ametlles, garroves, s'oliva, hi va haver molt de temps, jo ho he vist, ses dones que feien herba en es favar, o sigui, enmig de... venc a dir amb sa xapeta i sa mà i, clar, anaven a fer jornals i això també donava, però persones que tenien un infant o en tenien dos o tenien una persona malalta o això no se'n podien anar de ca seva i això va donar molta de vida, va ser molta riquesa per aquesta zona. Bé, noltros tenim sort d'estar prop d'Inca, pujava una furgoneta, devia pujar feina per si hi havia deu dones o vint o jo què sé quantes que feien feina un pic a sa setmana se'n tornaven a cercar lo que hi havia fet. Això que varen començar lo primer se deien telers i estava muntat es més petit que el duien a ses cases per fer me pareix que eren dos parells complets de sabata, me pareix ben cert que estava així encaixat es patró que sortien dos parells i ja te dic allò va ser, clar, com és normal, així com vas creixent i això hi havia una fàbrica de sabates a Sóller, n'hi havia una de petiteta de bolsos que eren set o vuit, cercaven gent i jo allà a on me'n vaig anar a lo primer va ser a sa fàbrica, s'assumpte era repuntar. Sa màquina ja feia més via que no el que fèiem amb ses manetes i me va anar molt bé, vaig anar nou anys, o sigui, no sé si les vaig complir, però vaja i també allò ho tenies a una passa de ca teva dins es mateix poble. Ses dones llavors ni havíem pensat mai fer-mos carnet, ni poder anar a fer feina a Inca, ni poder anar a fer feina a Palma, m'entens? I, sincerament, jo sempre ho he dit, per jo va ser una riquesa, sincerament. Inclús llavors les vaig dir que és perquè ho pens que va començar sa dona, jo vaig dir crec que sí que ara han donat aquesta paraula d'empoderar-se, però crec tenien aquella manya per si una setmana trobaven que havien guanyat dos-cents pessetes, dir que només n'havien guanyades cent, jo duc això, me mata dins jo i, sincerament, va donar molta d'autonomia a ses dones i, per jo, se començaren a empoderar.

Això què deien voleu dir que des sou n'amagaven un racó.

Sí, jo crec que sí que devien tenir per llavonses fer-mos un regalet o poder-se fer unes sabatetes noves.

Propi, per elles mateixes.

Sí o un dia poder dir: "Mira, tenim una cosa espenyada, idò jo tenc aquests doblers aquí".

Perquè, en general, es doblers, abans es matrimonis, si estaven casats, eren compartits.

Sí, això també ho he vist sempre. I a ca nostra sempre demanàvem per anar a un puesto o a s'altre: "Mos donareu una pesseta per una excursió, per exemple anirem a Lluc a peu". Mon pare sempre mos deia: "Lo que te digui ta mare" i demanar doblers sempre les havíem de demanar a ma mare. Això ho vaig viure sempre, això ho he viscut sempre.

Era sa mare sa que controlava s'economia familiar?

Sí, però crec que era una cosa dins sa pagesia dins es món rural de Mallorca que estava molt instaurat. Jo a ses possessions més grans i tot que de nina, conec gent que tenia molt més maneig, jo les veia, o sigui, jo sempre he dit que he vist sa madona molt instaurada, aquell home molt respectuós "el que sa madona digui". Això qualcú "vendràs a fer dijous?" per dir una cosa o hem d'anar a sineu en es mercat, "ja t'ho diré, lo que sa madona digui", això ho he vist molt instaurat.

Una pregunta, això de "fer dijous", què vol dir?

Es pobles des voltant es dijous hi havia es mercat idò sa gent des camp si necessitava llavors per sembrar o si tenia porcs per vendre o si tenien mens o si tenies gallines, jo a vegades ho dic, ho hem vist amb ses pel·lícules antigues, però realment hi havia persones que se n'anaven amb dos paners d'ous que se n'anaven en es dijous.

A fer dijous.

A fer dijous.

No ho havia sentit aquesta expressió.

A fer dijous, sí, anar a fer es mercat. A Selva davallàvem ahir i no n'havíem fet mai, alomillor fa 25 anys que hi ha mercat a Selva, davàllavem., o sigui, sa gent que duia per dir una paraula un carro un maneig, i alomillor una dona n'hi havia que o tenien terra i no sembraven tomàtigues. No, devers Sant Jaume hem d'anar a cercar ses tomàtigues per fer sa conserva per tot l'any i era anar a fer dijous a Inca. I els homes que eren com a més mercaders, que se n'havien d'encuidar de comprar es gra per si sembraven, jo he vist enviar gra, per aquests sementers se necessita aquest pes i alomillor un tenia blat i s'altre tenia ordi o civada i s'ho canviaven .

Sí, era com un intercanvi. I pot ser que això se digués dietes?

No, ses dietes jo crec que era més es jornalers que anaven de dir començam en aquest hora, mos aturam a les onze, jo no ho he sentit a dir mai.

I les pagaven, potser, amb productes i amb menjar?

Bé, es missatges tots anaven mantinguts i tenien a on dormir, a on no en parlarem. A oliva, per exemple, a jornal jo no hi he anat a collir-ne mai, hem anat a collir oliva per noltros i anàvem a Calvià, entre Calvià i per allà abaix, a Valldemossa o això i era per fer oli per a noltros, perquè mon pare sí que anava a collir oliva per jornal a un puesto de Selva que era un tio nostre que en feien de taula, ja feien oliva per dur a restaurants i collies s'oliva verda, la trencaven sa primera, s'altra sencera i després sa negra. I mon pare hi anava i se n'anava es dilluns i tornava sa setmana i, si era molt més lluny, a vegades tardaven quinze dies a tornar.

I lo que me contàveu de...

Perdona, venc a dir que jo crec que això de tenir feina prop teu, que la te duguin a ca teva o que la puguis anar a cercar i la puguis fer a ca teva, això va donar molta d'autonomia a moltes de dones, sí.

Perquè, a part de, tant per lo que heu dit, a part de feines des camp o feines relacionades amb es calçat de sa pell, eren oficis que normalment feien ses dones.

Sí, és que per allà no hi havia res més, sí, hi havia una perruquera en es poble, hi havia dues modistes, alomillor una que se deien sastresses o pantaloneres, només sa roba d'home d'anar a fer feina i això, però sí, molt poca cosa més.

Per tant, es vostres primers records com a trenadora són bons?

Sí, per jo va ser com un joc, o sigui, començar a... bé idò mem prova d'entatxar-me, alomillor tenia set o vuit o nou d'anys, idò si tu l'entatxes, jo ja puc fer aquest altre. Llavors, ja va començar mem idò, punyíem, bé idò només pot passar quatre tires, perquè, clar, te n'anaves, te n'anaves, no podies, ni tenies sa força per dir i ma mare alomillor amb un segon posava aquelles tires en es seu puesto i després ja podien seguir. O en venir es capvespre o això tenia allò preparat per seguir i tornar a posar quatre o deu o onze. Jo tenc molt bon record.

I, més o manco, quin horari fèieu o quan ho fèieu?

Jo crec que això era, anava diguem un poc a remolc de tot el demés que sa casa, si hi havia un infant que ploràs primer era s'al·lot, si havien de fer foc per posar, un dia fas un dinar o feien un dinar com feim tots, no ara anam a comprar-lo i anam a un dinar que duu menos feina, alomillor deies "faré fins a les dotze, m'aixecaré, faré es dinar, llavors venen a dinar", un altre dia vols cuinar es dematí, començaven a posar allò en es foc perquè necessitaven més temps i després se tornaven seure una horeta quan podien. Si hi havia roba, per exemple, no, ara fa un bon sol i l'he d'estendre i l'has d'acabar de rentar. I llavors tenien una cosa, era una feina que vas amb un flexo d'aquells i bé que ningú se'n donava compte que feien feina, sinó havien acabat a les deu, acabaven a les dotze, però si havien donat paraula, aquesta, no passis pena, te'n faré dos cada dia, aquella persona podia confiar que allò complirien i tenien aquella feina per sa fàbrica, tallant i fent corte i muntant es montadors.

Molt bé i abans mos heu xerrat una mica des diferents punts que fèieu de trenar.

Sí, amb es teler normalment en aquell temps feien es molinet, que és aquella sabat foradada, que tots heu vist es senyors que duien aquella sabata, que en s'estiu era una riquersa allò i després una altre que jo no men record, això se deia molinet i crec que amb es telessos així diguem diguem després varen fer un que ja podien ser dues dones fent feina, clar, donava més ample, alomillor d'altura havia crescut quatre dits o mig pamet i, en canvi, de llargs eren dues cadiretes, n'hi ha de fotos d'aquetss telers també.

Jo tenc per aquí dama...

Sí, dama, es molinet, o sigui, és que primer per fer es molinet primer se feia sa dama, sa tira ben recta, que és aquella tira que te queda es quadradet ben igual i després feien de cantó a cantó i anaven girant, anaven girant i quedaven es redonet.

I després tenc espiga.

S'espiga també, sí, sí.

I reixa.

Sa reixa jo no estic segura si venia a ser es molinet, quan ja ho feien amb ses màquines, n'hi ha una altra, però ara no me'n record.

I els instruments que mos heu xerrat era un punxó, un bastidor i s'alena.

S'alena, sí, o sigui, sa màquina per entendre-mos o s'eina que feia feina, es martellet picava ses xinxelletes, després en feren un, jo crec que això era ses que eren molt manitas que venia a ser pla com un destornillador i li feien comm una uve i era per treure ses xinxelletes i ses xinxelletes s'aprofitaven totes, si estaven tortes i tot les adreçàvem o amb unes estanalletes o un estanellonet o amb un coparrí i teníem una capseta de ferro, jo me'n vaig dur un es dia que vparem gravar per sa tele, que devia ser de garces o jo què sé de què, aquella caseta de ferro tancada, perquè llavors no hi havia tuppers ni coses d'aquestes. Allò també, llavors clar ses xinxilles si el moment que l'agafaves, però sinó "mem, me podeu collir això, així no m'hi hauré d'entretenir?" i així, per lo tant, per jo sempre dic que va ser una cosa jo crec que me'n record quan ma mare va fer es primer i després ja més grandetes les posàvem amb parafina perquè en tallar es parell no se desfés, que això llavors venia a ser com un... quan ho enfornaven no quedava ressec ni res, o sgui, venia a ser com un talco i això sí que també, bono, mos barallàvem per empastar-lo llavors, això se feia per sa part de davall, les posàvem en sol, perquè sinó, clar, es moment que haguéssim tallat per tot hagués hagut tires.

I aquests estris les vos donaven o les compràveu?

No, jo crec que les compraven, devien ser einetes que auna casa a molts de puestos hi eren també.

També es bastidor era...

Es bastidor el donaven a fer en es fusters des poble de sa mida exacta i era, bé, molt ben fet, venc a dir, aquí tenia s'engaste aquell, però un dins s'altre, no, una cosa molt ben feta. I les feien durar, no te pensis que no, perquè, clar, sempre havia d'estar sa xinxelleta allà mateix, fins i tot posaven un trosset a damunt que era de fusta, no era de suro ni era de cap producte d'aquests que han fet nous. No les feien durar molt, les conservaven bé.

I com s'organitzava sa feina en es poble? Hi havia com a encarregats?

Sí, o sigui, així com més n'hi va haver, hi va haver una persona o dues, jo me'n record d'una dona que només tenia un fill, també tenia sa mare, venc a dir que alomillor li ajudava, s'home crec que també li ajudava, era un home que ja anava a sa fàbrica a Inca i després hi havia un altre que eren fadrines, eren dues germanes fadrines i un germà, es germà anava sa mina, però ell normalment així, perquè, clar, anar i venir, me falta una tira, me'n falta una altra, perquè, clar, anava ben just ben just, no, no me toqueu res que no me falti una tira, ma mare, però alomillor les hi duia un de matí fet prest, un altre dia jo crec que qualque dona si era feina urgent li era igual si li duien a les deu de sa nit, en haver sopat t'ho duré, m'entens? O això, sí, sinó demà matí ben prest, sí.

Bé, hi heu dit que, clar, vos ajudava molt econòmicament.

Sí, per jo va ser una, o sigui, allò de ses dones dir a dins ca seva, perquè després en es pobles hi havia... bé, a Selva era un poble ara no sé si són mil o set-cents, lo que és es poble, es municipi és més gran. Però jo en aquell moment jo que sè si teníem tres o quatre-cents habitants que anaven a emblanquinar, que també tenien feina tot l'any a ses cases, m'entens? Maldament tothom vulgui fer net en venir bé era més abans en venir s'estiu, però de cap a cap d'any tenien feina, però també era una altra ofici de dones, m'entens? I no, ja te dic que jo cerc que quantes n'hi va haver se n'ha xerrat molt, es llibre està en fer tots, no sé si a un puesto posa que hi havia unes dos mil dones, jo crec que això és incontable, perquè n'hi havia que no sortien en es carrer, ni ho feien a dins s'entrada de ca seva, que no sé si m'entens, si té una sala que dius té claror i té, però si estàs pendent des nins o si arriben d'escola o això, molta de gent estava... i si hi havia una clastreta o un carrer un poquet ample allà davant feien aquella estoneta, llavors també varen començar a fer passats, a pales ja que les troquelaven, bé, ja te dic, jo en tenc molt bons records.

Per tant, creus que ses condicions, el que vos pagaven era just, estava bé?

Jo te diré una cosa en aquell moment pens que ni s'aturaven a pensar-ho, a més, jo crec que si un moment varen dir si ses parell que en feien "Jesús, jo trob que guanyam poc", crec que anaven pujant en aquell moment se tractava de pessetes o dues pessetes més o quatre o això, jo vaig dir a en Biel, jo si me n'he d'arribar de recordar, si m'ho digueres un dia per telèfon, de lo que pagaven, llavors vaig pensar un dia sí, sí, des primers que ma mare feia pagaven dotze pessetes de cada un, si en feien dos eren vint-i-quatre pessetes, es cap de sa setmana jo a ca nostra en aquell temps fèiem cent pessetes de renta d'una casa, que llavors la compràrem amb una setmana, no vull dir que guanyàssem per sa renda, però a prop, però vaja no se podia comparar amb lo que... ara tot està materialitzat, tot està economitzat, o sigui que, estàvem més bé abans o estam ara en aquest moment no t'ho puc dir, Paula. Jo estic molt contenta de sa vida que he passada, sa veritat, teníem clar que havíem de fer feina, explotada? No. Sí que qualque pic vaig reclamar, principalment, si te venien d'un altre puesto i te deien "eh, jo sé que estan contents o que repuntes molt bé, vols venir amb noltros? Te donam això més", idò te'n vas. Ma mare això sí que mos ho va dir sempre: "Eh, jo no hi aniré a xerrar amb l'amo, voltros en parlau" i normalment te n'anaves a un acord. Si deies jo a una altra banda me donen, qualcú no li deien, idò te'n vas, però normalment quedaves allà on eres.

I estàveu assegurada?

No, jo mentre vaig anar a sa fàbrica mai.

Ah, a sa fàbrica tampoc?

Bé, era una fabriqueta familiar, hi havia l'amo, sa madona, mai. Clar, també érem molt nines i en aquell temps, Jesús, no ho havies anat a pensar mai. No, jo en aquell temps, quan me vaig assegurar ja devia tenir vint anys, he estat bastants d'anys d'autònoma, llavors vàrem fer feina amb es meu home vaig estar, només mos deixaven estar no sé si eren dos o tres anys també amb fàbrica, que s'home podia tenir sa dona, llavors va entrar sa llei que ja no la podien tenir i vaig tornar a quedar autònoma.

Vos va anar bé per sa jubilació? Vos va bastar?

Sí, bé, aquests quinze o setze anys darrers, bé, jo havia començat amb es nins, vaig començar primer un any a Garrigues, és una residència de malalts molt profunds, o sigui, te puc dir canyeros, o sigui que me va agradar molt, però quan me varen dir si volia anar a estar amb nins, que n'hi ha que no són tan nins tampoc, m'entens? Era una cosa, havies de fer sa feina, les havies de cuidar i això, perpo sí vaig disfrutar molt i, si, m'ha anat bé, a jo sa jubilació m'ha anat bé.

Quan abans dèieu de si sa dona estava assegurada amb s'home, a què vos referíeu?

Que estaves cobertes de seguretat social, hi havia famílies que trobaven que sa dona o home, tribaven que sa dona no importava fes feina, segons sa feina que tenien ells o segons de quines famílies eren.

No sé en es vostre cas, es vostres pares, però a vegades si feien feina en es camp, s'home estava assegurat, però sa dona no, encara que fes feina i, clar, després tenien problemes amb sa jubilació.

Sí, ma mare no va tenir jubilació, perquè no havia cotitzat.

Però sí que feia feina, no?

Clar, per això ho hem anat reivindicant en això i gràcies a Déu es canvi que hem fet.

Vàreu començar que sa fàbrica se deia Selpell fèieu feina.

I sa crisi darrera va ser patètica, o sigui, que...

Com era comparada sa feina que fèieu a casa amb sa fàbrica? Quina vos agradava més o què era de diferent?

Bé, jo en es, jo crec que és lo mateix de quan érem més joves o més nines fins en es vint anys, perquè érem ninotes com aquell que diu, moltíssims d'anys no ho hagués aguantat, jo des del primer, molt aviat vaig veure que havíem d'anar superant, a més sa feina ho demanava, m'entens? I ja podies pensar "compraré una màquina, en compraré dues, si hem d'adaptar un local l'adaptarem" i això és que vàrem fer noltros, perquè ell també era del mateix gremi.

I per què, explicau si podeu, aquesta crisi, per què se va acabar sa indústria des trenat i de sa fàbrica?

Bé, jo crec que coses mos hem sentit ni les podem dir i les hauríem de poder dir, jo pens que no hi varen voler bé. O sigui, va ser una cosa, havia anat tan bé, tan bé, bé, que llavors lo del turisme també va enganxar molt, va ser molt guapo i no sé si era en es diari o s'entrevista des museu que varen venir diferents, IB3, sempre he dit que hi ha molts de fonaments d'hotels i xalets molt guapos i carreres de fills que estan pagades de sa feina que va fer sa mare amb es telessos i repuntant a dins ca seva i ho duien tot. Si un estava malalt, un al·lotet que plorava l'engronsava una mica, jo d'aixpo també en tenc bons records. Jo hi vaig estar fins que es nins digueren tenir, perquè llavors vaig fugir de sa fàbrica aquella, no quan mos casàrem, perquè també llavors hi va haver uns anys que ses repuntadores també a dins ca seva guanyaven molt més que anant a sa fàbrica, com és normal tampoc no tenies horari i el tenies, perquè si un de matí deies he fet feina més tard i me vull aixecar més tard, o això ho deixaré, perquè dissabte capvespre en puc fer, per exemple. En canvi, a sa fàbrica no, a sa fàbrica com es normal hi ha d'haver normes i hi han de ser a toc de rellotge. Però ja te dic jo no crec que hagués aguantat molt a no ser que també hagués seguit amb havent-hi trenat així amb aquesta despesa i de dir també me pos i duc una roda, ja pots agfaar es cotxe a repartir o que no hagin de venir a cercar-ho. No ho sé. Però no m'ho he plantejat mai, jo amb es nins estava dins ca nostra i sa veritat trob que uns anys trob que és molt bo. Ho haurien de potenciar i veus en aquestes les podrien donar un jornal. Aquella crisi, ses paraules que jo puc dir són aquestes, per jo no hi varen voler bé, és una pena que a Mallorca, ja sé que a altres puestos d'espanya en feien de molt bona de sabata, però amb sa solera que hi havia havien fet feina per Inca sa feinada que varen fer per als militars, moltíssima i per dsgràcia per ses guerres, fèiem molta sabata d'aquesta i hi havia tant bones mans i tant bons professionals, que no ho cuidassin de dir això no s'ha d'enfonsar de tot i, en canvi, només mos donaren te puc dir sa paraula, l'esborres, "garrotades". No podem pujar una pesseta, no podem pujar un euro, o sigui, tot ue jo agraesc a sa gent, noltros teníem uns clients encantadors que te duien una sabata i volien allò igual, es meu home era un gran modelista i patronista, sabia fer es despieces i això, que això també n'he tengut per jo. Jo vaig dir jo vull aportar tot lo que pugui ser, perquè trob que no ha de quedar tapat aquestes coses, o sigui, jo poder dir i ho sé cert, podria donar noms i llinatges de gent, hi va haver una persona d'Algaida que me va cridar i mira me va dir me va emocionar molt lo que havien gravat en es museu, varen allà perquè també hi havia moltes que feien trenat i diu ma mare era una d'elles i jo vaig dir això de ses carreres i aquesta al·lota ho és, està a sa part d'arquitectura i la conec d'un ajuntament i me va dir: "Quan hi vaig anar, que vaig acompanyar ma mare, me vaig emocionar, Francisca", Jo dic jo tot d'una que me varen dir, quan hi vaig anar, me demanaren per sa foto, pes telèfon, aquella persona no la volien donar, que era sa madona des trenat Fiol, que en aquesta casa ja varen posar es nom de sa dona i ja te dic, si jo vaig néixer al 52 i tenia 7 o 8 o 9 anys, quan varen obrir es trenat, allà a Inca estam parlant de l'any 60, 62, per aquí i varen posar ja es nom comercial va ser Trenat Fiol i ell nomia Joan Ferrer.

Idò seria de ses poques...

Sí, i a ca seva d'ella tenien fàbrica de sabates. Aquests anys que jo te dic i crec que va ser en tots es oficis que mos havien donat molta de seguretat, molt de pa i molts d0avançs, es fuster tota sa vida ho havíem vist, a Selva n'hi ha tres, tothom tenia aquell al·lotet que alomillor son pare li havia dit com aquell que diu guardau-me. Han estat uns manitas com és normal, qualcú no hi va acabar. Un mecànic, qualsevol a ses feines, jo sincerament lo que puc dir és que no m'he sentida mai explotada, mai, que me n'he anat un dia enfadada a canostra, alomillor, perquè m'havien dit jo queè sé que allò n o m'havia retut, no t'ho discutiré, però de dir, se'n riuen de jo, abusen de jo, explotada mai, no m'hi he sentida mai. Quan hi va començar a haver aquesta mancança, que la sufrírem molt, o sigui, en vparem emmalaltir, n'hi va haver que en varen emmalaltir. Sí, perquè noltros matexos érem noltros dos teníem entre set i nou persones a dins es local i després hi havia dues o tres persones, una que era de sa feina també molt bona professional, una se n'havia anada a viure a Palma a s'altre, tenien una nina petita i un parell d'anys varen pensar que farien feina a ca seva. I jo, per exemple, mem no dic qu eno hagués anada a brodar, a jo m'agrada, sé fer labor, me n'he anada de gran a brodar un espre a sa setmana amb dues dones que me n'ensenyaven, punt mallorquí o s'altre més fi, jo me vaig estimar fer s'altre més fi, ma mare n'havia brodat de punt mallorquí, ja teníem de tot i ja te dic, però sincerament crec que va ser un temps molt bo i que en aquell moment no hi varen voler gens de bé.

Està clar, que hagués estat millor que haguéssiu estat assegurades, perquè haguéssiu pogut cotitzar, però no vos varen donar s'opció.

No, però ja te dic, jo llavors devers els 20 anys o 21 a jo no m'ha faltat cap any, o sigui, he tengut els anys a bastament.

També abans heu tret aquest tema de sa conciliació, és a dir, de criar es nins, els infants...

De ser a ca nostra quan arribaven, sabies de que berenaven o les ho tenies preparat, perquè aquell dia en canvi, si són ses mares i no són a ca seva, no queda més remei que tirar de bosses o de bocadillos o de bollicaos o d'anar en es forn a comprar.

És a dir, que aquesta feina que permetia a ses dones, perquè normalment ses dones, permetia també criar sa família, conciliar, creis que era una cosa bona per això?

Per jo sí.

Comentàveu també que a ses dones les cercaven per ses seves habilitats manuals, ja que de petites anaven a costura.

Sí, perquè jo dic que totes sempre de sa vida ho havien fet, jo dic, mans lliqueres, tenien ses manetes lliqueres, molt aviat hi eren, jo te puc dir en això quasi quasi no vull que surti, jo he vist gent fer feina d'aquesta que realment eren gent que no arribaven com noltros, o sigui, que tenien deficiències i amb aquesta feina com que sempre era lo mateix, sempre era lo mateix, perquè en aquestes persones només les donaven sempre lo mateix. O sigui, estaven, tenien una ocupació, tenien unes hores, que ses temporadetes quan només hi havia un mes o dos quan canvies o això que no n'hi havia, feien estar més nerviosos als de ca seva o a sa mare o es qui les cuidava que no quan tenien això.

I, per tant, els oficis dels homes i ses dones eren diferents en aquell temps, estava molt diferenciat?

Els homes de tota sa vida d'enrere ha vengut, els homes sempre mos han dit, jo vaig anar a una xerrada d'uns entesos que no m'ho hagués imaginat mai que se deia "Cervell d'home, cervell de dona", me va cridar molt s'atenció, vàrem anar a Campanet, i quan vaig tornar, vaig tornar molt més bé que no me n'havia anada, perquè no me vaig enfadar pus amb es meu home, li deia ben dit, si me deixava es poal enmig, si hi havia roba per pujar, noltros tenim alt i baix i alomillor assuallà a punt d'agafar escala i per amunt i jo havia d'anar... "I m'has passat per damunt i no has pujat aquesta canastreta de roba", vaig venir completament diferent, se tracta de treballar-nos-ho tira a tira. I era que deien que estaven acostumats a anar a caçar, mirar fixe allà perquè havien de dur es queviures a ca seva i fer feines feixugues. En canvi, ses dones era una altra cosa, estar a ca seva, cuidar majors i al·lots i, bé, si no tenien ningú dins ca seva cuidaven un veïnat en aquell temps com aquell que diu.

Per tant, ses feines de sa casa sempre les feia sa dona?

De ses dones, sí, sí, sí.

I es fills també, no?

Sí, clar, és que els homes eren molt poc temps, en aquell temps, ses feines des camp i això anaven de sol a sol i arribaven cansats i alomillor segons quina gent tenia feina de dir "he de preparar després...", jo es llum d'oli ja no n'he vist, a sa caseta sí, a sa finca, si feies un poc tard, però alomillor dins una cotxeria i alomillor preparaven sacs pel s'endemà, alomillor això. En canvi, alomillor adobar sacs, les adobaven, d'un altre sac n'adobaven tres o quatre, això normalment també ho feien ses dones.

Hi havia una dot matrimonial que se fomentava des de es govern i de ses fàbriques, que era que, quan te casaves, ses dones, li donaven uns doblers, com si fos un finiquito, perquè abandonassin sa fàbrica, deixassin de fer feina i cuidassin es nins.

Però veus, aquesta empresa, jo conec una al·lota que hi va començar a 14 o 15 anys i estava en es telèfon, perquè son pare era s'encarregat i això va venir, o sigui, els amos, es que fundaren això aquí eren alemanys. Sí, va ser quan se va deixar d'anar molta de gent d'aquí cap a Alemanya a fer feina, no vol dir que tothom anàs en aquesta fàbrica, però de Selva n'hi va haver que varen anar a una fàbrica de cobertes de cotxes, un altre va fer sabates, no era tio meu de sang, però era mesclat amb sa família. Sa meva madrina que era sa cunyada de mumare, perquè només eren germà i germana era germana de sa dona d'aquest, noltros li dèiem el tio Pep. I hi va anar, se'n va anar allà, ja firmaven per uns anys i un pic a l'any podien venir a veure sa família amb es bitllet pagat, això ja entrava amb es tracte i, quan va tornar, es primer pic, que vàrem aprofitar de fer ses matances que mos ajuntàvem sempre tots va dir a mon pare: Tomeu, si fos ara no me'n aniria, perquè si aquí féssim lo que hem de fer allà que no mos queda més remei, diu avançaríem es mateixos doblers i ell se'n va anar que deien que en tres anys podíem tenir es coratge de fer-se una casa a Mallorca, ells no en tenien tampoc, era llosetí, eren no sé quants de germans...

I aquesta dot matrimonial o a sa fàbrica se feia? Ho havíeu sentit a dir a n'això?

No, jo crec que te puc dir que dins Selva, crec que si qualcú se n'anava, li devien fer es finiquito, "no, ara se casen i se'n van", que n'hi devia haver qualcuna, però no, no...

Voltros vàreu fer feina tota sa vida...?

Aquesta fabriqueta era més tipus familiar, mos pagaven i, si fèiem hores extres, també les cobràvem.

I no vos vàreu aturar quan vos vàreu casar o quan vàreu tenir fills?

No. Jo des fill vaig estar un poquet... que és es darrer, però de sa filla vaig fer feina fins s'horabaixa i vàrem haver de partir i llavors alomillor vàrem estar dues setmanes. Dues setmanes no me dugueu feina o no crec que estigués ses tres, estava molt bé.

Molt bé i també comentàveu que hi havia dones que treien ses feines en es carrer.

Sí, de tot això... i jo me'n record que venguent, noltros es meu home tenia família per Porto Cristo, que havien fuit de Campanet, es pares des meu sogre que va néixer a l'any dos, que també era tot sol, havia tengut un germà i va morir jove, eren, feien feines, feien espardenyes, en feien a Selva i en feien a Campanet i després varen començar a endur-se molta cosa cap a Manacor o Porto Cristo i un dels cosins hi va quedar i anàvem un pic a l'any o dos a veure-los i veies això, aquella gent a la fresca, però a jo no me demanis què feien, però i jo crec que per Capdepera i per Artà o això també se llata també li feien en es carrer i brodats també. Se feien aquelles clastres, clar, feia calor i, clar, era com a més agradable.

I teniu record de si ses dones cantaven mentre feien feina?

Jo crec que sí, jo he estat molt cantadora, però era cantant amb lo de sa ràdio, però hi ha hagut temps que no teníem ràdio.

I sa ràdio també més envant, l'escoltàveu mentre fèieu feina?

Sí.

I mos podeu dir qualque cançó que vos ne recordeu?

Cançons així de...? Jo dic cantadora, jo també vaig ballar onze anys amb s'agrupació de Selva, jo he vist coses de Mallorca que no havia somiat mai en aquell temps: Formentor, es Castell de Bellver, es Poble Espanyol l'inauguràrem es temps que jo hi anava, però sí cançons, jo ara si t'he de dir exacte. Veus, sa cançó des camp, per exemple, de sa Pobla i això, no. Però sa cançó des segar, me'n record més de s'agrupació que no de fent feina així dins ses fàbriques, però cantussejàvem. Quan venia sa Setmana Santa, sí, alomillor cantàvem "Perdó" o "Per vostra passió sagrada". Sí, i més que res això, veus, d'escoltar novel·les jo amb sa màquina no ho vaig ser molt mai, perquè deia que tanmateix no podia agafar res, o t'havies d'aturar, m'entens? O havies de dir, ara he de tenir un poc de feina demà, però ja quan érem que qualcú t'ajudava o l'ensenyaves o això que ja s'altre fa sa feina d'encolar o això, no, jo sa màquina anava com un, no que t'he d'anar a dir jo, no com un Mercedes, com un...

Vos ne recordau de qualque novel·la d'aquestes que escoltàveu?

Sí, vàrem fer Lucecita, que me pareix que era Ràdio Mallorca, després n'he sentida parlar de qualcuna antiga, però no l'he, llavonses lo que també escoltàvem es vespre ses vetllades eren d'Espanya para los españoles, ploraven qualque dona, perquè clar de gent que se n'havia anat a fora o que eren a França, o que eren a Veneçuela o això. Això també d'aquest programa també me'n record. I cançons que ara jo també pens amb això que feim amb sa musicoteràpia, les escriuré i te'n duré un parell, jo què sé, de ses matances:

Matancera aquí, matancera allà,

vaig anar a matances

a ca es meu germà

jaqueteta verda i vestidet morat.

Aquesta des sabater diu:

Passa es fil i torna passar es fil

estira, estira i toc-toc-toc

Idò això de ses rodes de ses trenadores, perquè allà també en xerràrem, jo crec que va venir un poc perquè lo que eren grups de brodadores s'ho deien una roda de brodadores. I, normalment, això també crec que sí que s'ha de saber, hem de saber que jo dic que classes socials n'hi haurà tota sa vida, encara que mos facin creure que no, no és vera, és qui no eren diguem de tan bona casa econòmicament, no me queix gens de sa meva, sempre dic que estic encantada, així com mos criàrem i així com... clar, fèiem feines més senyoretes, o sigui, anar a brodar, aposta és que moltes se varen posar a fer trenat i a ca seva alomillor mos ho haguessin permès que haguéssim fet feina damunt s'acera, m'entens? Però en feien, o sigui, tanmateix tot se sap i més en els pobles petits i molt bé, no és que jo ho critiqui, llavors també hi va sa persona, hi va es caràcter, però no he tengut mai jo lo que faig i sinó qualque cosa jo dic... no, jo això ni morta, per exemple, però lo que fan no m'ha... Quan jo me vaig casar, o noltros mos casàrem, al 73 o 74, o 72, moltíssima de gent deixava de fer feina, ses dones, i és que no se veia bé que segons qui, que si un era encarregat de Can Yanko, era encarregat de Lottusse, aquella dona seva no podia fer feina, jo es meu home va tenir ben clar i tenia una bona plaça, que jo necessitava més saber on havia de posar sa màquina i sa tauleta i es piló que no on havia de seure, ho sabia cert que tendríem un tresillo i una saleta venc a dir, però jo en allò ho tenia ben, sabia ben cert que ho tendríem, sa casa ho requeria i tot, però allò jo tenia aquesta necessitat i sincerament i qualque vegada t'havies de tragar que te diguessin: "No sé com no estàs empegueït que sa teva dona faci feina un home com tu". Això jo ho he sentit amb ses meves orelles. i sempre s'han queixat que era una feina mal pagada, però jo, per exemple, sa que començàrem a fer com és es trenat, vares veure allò que es cap des vespre o es cap de sa setmana tenies allò o jo a canostra ma mare va tenir aquesta capacitat de fer-nos-ho entendre així o mos ho transmetia, i que si no fas allò, no se tracta de dir no tenc aquestes dotze pessetes o no tenc aquells cinquanta euros actualment o això, és que en tenc menos, perquè els altres, allò ho necessites i no ho tens. No, si guanyau un duro, heu de gastar quatre pessetes com a molt i si guanyam dues pessetes, en tenim quatre, a ca nostra mos ensenyaren això, perquè sinó ses altres les havies de llevar d'un altre munt.

Qualque anècdota així que vos ne recordeu d'aquell temps que mos volgueu contar o qualque història, si sabeu si va sorgir qualque amor per sa fàbrica o entre trenadores, amistats, no sé, qualque historieta d'aquestes...

Sí, jo crec que de sortir-ne en varen sortir, o sigui, això era una manera... basta veure que en es nostre temps i de més enrere, moltíssimes de parelles a pesar que sempre hi ha hagut els extres, eren més de gent de prop, de gent de prop, des mateix poble, des poble veïnat, clar, jo vaig conèixer un home que era un cantador, que estava a s'aeroport, varen obrir s'aeroport de Son Sant Joan amb un altre, estaven a passatgers i va conèixer anant a una actuació a s'agrupació de Selva, una dona que alomillor ma mare li duia quatre o cinc anys i jo a ella me'n duia catorze o quinze o més i va venir, o sigui, se varen fer parella, va ser un vespre que s'agrupació de Selva, va anar a ballar en aquell puesto, no sé on, o alomillor era a s'aeroport i llavors venien a Selva sempre es cap de setmana, perquè ella hi tenia... llavors varen arribar a venir a jubilar-se a Selva, però t'ho venc a dir que jo crec que sí que n'hi ha hagudes, però així cosa molt molt marcada no, ara gelosies que si alomillor aquella persona no, perquè a jo no me poden veure, això en es puestos més grandets sí que era, venc a dir s'encarregat alomillor i després lios un poquet de que aquella persona li donava sa feina més bona de fer i començaven a veure que és perquè la cerc o tot això, això sí, això sí, això no m'ha passat a jo, noltros hi havia: l'home era es tallador, sa madona feia feina amb noltros i érem segons sa temporada, normalment cinc o sis i després alomillor els horabaixes una hora o dues també a ajudar a fer, ja te dic. I jo he conegut una dona que no n'havia coneguda cap mai, talladora, i perquè allà va quedar petit i no hi cabia, feia sa feina a ca seva, venia a cercar sa pell, se'n duia es patrons i ho tallava a ca seva, a dins Selva mateix.

Bé, jo crec que hem acabat, teniu qualque altre record o qualque altra historieta que vos ne recordeu.

Sí, però ja te dic, però en moments així, saps que ha de ser de...

Quan heu dit de dins sa fàbrica, lo de ses gelosies i a mi no me poden veure i tal...

Això, per exemple, hi havia s'encarregat des talladors, hi havia s'encarregat... ja quan sa cosa va anar més... diguem, bé, sempre anaves a fer feina, jo qualque vegada, bé, però és que sempre fan feina a escarada, però jo dic que si sa feina no demana diguem, basta veure, llavonses tot s'acaba, perquè tanmateix no rendeix, lo seu és que aquests parells han d'estar per demà, aquesta producció ha d'estar, quan començaven a fer exportació, però sí, si hi havia s'encarregat des talladors, s'encarregada de ses repuntadores, ses de s'envase, clar, sempre hi ha qualcú o el coneixes més o te cau més en gràcia o... i això sí que ho senties a dir, venc a dir, clar, i aquella altra persona, no li faig res ben fet i només me té que dir a jo i això era una cosa que era, que vol dir, i segurament quan collia una oliva aquella tropa de collidores o quan anaven a segar, jo me supòs que això són coses de la humanitat, m'entens. A Sant Llorenç passaven les brodadores, perquè allà va ser un puesto de, jo per mi Valldemossa, Villafranca, que llavors hi va haver dues dones que posaren ja unes màquines automàtiques, jo les conec, i per Sant Llorenç sempre per mi eren, jo de vegades dic una cosa, sa part des pla, com t'he dit abans, que per sa muntanya hi havia més, hi havia més queviures, maldament no anassin a jornal, hi havia més coses diguem per dir avui amb no res m'arregl i jo crec que sí que aquesta feina també el va enriquir molt en es pla i lo que era, perquè jo no me consider vella, però ja tenc els meus anys i començar a sentir "uh, allò...", per exemple, sa part d'Alcúdia o Pollença, aquella família varen deixar això en aquell que era s'avorrit de sa família i ara mira tu que val que eren terres que no eren fèrtils, només hi havia fenàs i això i dic qui s'hagués pensat mai que se pogués viure d'aquesta manera, diguem, a vorera de la mar, sí, els pescadors i poca cosa més, m'entens? Es qui varen tenir sa deixona d'agafar sa llata i saber-la manipular i que quedàs ben blanqueta i saps fer sanalles, moltes de coses eren també per sa feina, per començar els ases, quan no hi havia remolcs, duien ses beaces i les duien fetes des càrritx aquest, venc a dir que això ja era, això és intel·ligència humana.

Molt bé, idò moltes gràcies, Francisca.