Cantaires (Muro 2026)

Nom Jordi "Artiller", Jordi Cloquell Noceras i de malnom "Artiller", que això es es nom de sa família, des padrins i des pares. Això era ca s'Artller i se segueix dient ca s'Artiller, es centre cultural de ca s'Artiller. Aquest malnom no he arribat a poder destriar, això es malnoms els te posa sa gent, sa gent te posa es malnom, i segurament quañque avantpassat, perquè en es segle XVIII jo vaig trobar un inventari de mobles d'una casa de ca s'Artiller, que no era aquesta, però, vull dir, almanco en es segle XVIII ja hi havia ca s'Artiller a Muro. Hi degué haver un artiller que podia ser una persona que va destacar per sa seva bona homenia o per ses seves virtuts o un clepa que feia de soldat d'artilleria. Tant pot ser un clepa com pot ser un personatge. Vull dir que jo no puc dir s'artiller d'on ve, però es meus padrins i repadrins i mon pare, mon pare era en Baltasar Artiller i això era ca s'Artiller de tota sa vida.

Jo vaig néixer aquí, en aquesta casa, dia 28 d'agost de 1946. Ara, per efectes laborals de sa meva dona, vivim a Bunyola, perquè sa meva dona va treure sa plaça de mestra i li varen donar allà i hi vàrem anar per un any o dos, perquè no hi havíem estat mai i en fa cinquanta-cinc que hi som, però realment jo no m'he desvinculat mai d'aquí. Maldament dormi allà, visc aquí, es viure vol dir estar desperts i es dormir és allà. Dormim allà, perquè tenim sa casa allà. A més, aquí totes ses habitacions ara són espais expositius, per tant, no hi puc dormim i venc de Bunyola cada dia, cada dia, venc aquí.

Es meu ofici final ha estat de banquer, jo feia feina a Sa Nostra, vaig estar 24 anys de subdirector a una oficina d'Esporles i abans havia estat a sa central i, finalment, vaig tornar a acabar a sa central fins que me vaig jubilar. Fins als denou anys jo vaig fer feina en es camp i llavors me vaig decidir que no volia fer feina en es camp, perquè era molt pesat i molt mal remunerat i mal considerat i me vaig espavil·lar, perquè jo tenia es batllixer que havia fet i jo havia estat a un seminari i tenia es batxiller i vaig acabar es estudis de peritatge mercantil, me vaig entrar a unes oposicions primer a Correus i llavors al banc de Bilbao i, quan va fer cinc anys que estava en es banc de Bilbao, vaig fer unes altres oposicions i vaig passar a Sa Nostra. Oposicions n'he fetes moltes en aquest món, ja vos ho dic, i vol dir que he hagt d'estudar molt. Clar, és que es fet de que jo fes de banquer i no hagués de fer d'aixpo me va permetre ara tenir una jubilació que puc disfrutar això que eren ses eines de mon pare. Mon pare se va morir de cop i totes ses eines varen quedar aquí i varen quedar tot a cobri. Després ma mare se'n va anar a estar a ca una altra casa de ca sa padrina i aquesta casa va estar trenta-quatre anys tancada, o sigui, que jo, quan la vaig tenir, que ma mare se va morir, ses bigues de puesto havien passat, vaig haver de restaurar coses i vaig adequar sa casa que era una casa de conredors, jo me'n record que aquí on ara estam, mon pare hi feia un munt de fems d'aquell per tirar per foravila. I tot eren animals, teníem un vedell, teníem porcs, teníem gallines, teníem ànneres, teníem coloms i tots aquests animals feien fems i mon pare els feia fermentar aquí i els posava pa i aigua i allò feia un fum i llavors tots aquests fems amb es carro els duia a escampar, era s'abono orgànic i completament apropiat en es d'això fora química i fora res importat. Per tant, aquesta casa jo la tenc ben viscuda tota, perquè després vos mostraré lo que tenim allà dalt des sostre, perquè vos hagués agradat que cantàssem allà dalt ho sé cert, perquè hi tenc tot un espai expositiu i veureu com, vull dir, que això ho he pogut fer gràcies a sa jubilació que tenc.

Vos cantaré primer sa cançó de s'esterrossar per sa lletra i es context ja ho veureu. Després farem sa des batre, sa des llaurar, sa des figureler dels homes, perquè ells han fet ses figues de ses dones, que és diferent i després vos faré una cançó en honor a voltros que és es dormir un infant, que és sa cançó que jo vaig aprendre d'una dona que dormia s'infant, quan s'home llaurava. S'home feia una cançó i ella feia s'altra. Això és una cosa que és qui no ho ha vist no se pot imaginar lo guapo que és, que sa dona ha donat de mamar a s'infant i la dorm a davall sa figuera i s'home segueix llaurant i cada punt "encara no vens?", saps? Això se donava, això se donava aquí. Bueno, sa de s'esterrossar primer.

Ara he finada s'amor,

ara he finada s'amor

vetla'l allà que esterrossa

amb una aixada més grossa

amb una aixada més grossa

que es puig de Son Salvador

i que es puig de Son Salvador,

que es puig de Son Salvador

ara he finada s'amor.

El pobre figueraler

passa la vida penada

el pobre figueraler

que quan ve s'ennivolada

corrensos entrà es sequer

corrensos entrà es sequer

i el pobre figueraler.

I vols que et digui es meu cabal

de qui envant he de mester

vols que et digui es meu cabal

un ganxo i un paner

per anar en es figueral

un ganxo i un paner

per anar en es figueral.

Aquesta cançó que cantarem ara és sa cançó de dormir un infant que fa una dona, sa dona de l'amo, que l'amo llaura i sa dona està davall sa figuera, ha donat de mamar, i ara intenta dormir s'infant, perquè ha d'anar a fer feina amb s'home.

No, no, no, ni, no, ni, no, nineta,

no, no, ni, no, ni, no,

sa nineta és petiteta

sa nineta és petiteta

i no se pot adormir

Bon Jesús enviau-li

Bon Jesús enviau-li

una mica de soneta,

no, no, no, no, ni, no, nineta,

no, ni, no, ni, no,

dormiu petita, dormiu,

dormiu, si teniu soneta,

dormiu, si teniu soneta,

dormiu, perla garrideta,

dormiu perla garrideta

que tot lo món embelliu.

No, no, no, ni, no, ni, no, nineta

no, ni, no, ni, no,

no, no, no, no.

Una pregunta, sobre ses feines en es camp, voltros anàveu de llogats?

No, noltros teníem ses terres. A Muro és un poble que tenien molt de minifundi i tot d'una que mon pare i ma mare havien avançat uns doblers, intentaven comprar una altra finqueta i, clar, què passava? que teníem mitja quarterada aquí, un quartó allà de sa, una quarterada més enllà, a sa carretera de Santa Margalida, a sa carretera de sa Pobla, saps? i teníem molta de terra, perquè, de fet, noltros que som quatre germans, vàrem surar, tots i mos vàrem donar estudis de sa terra i només feien feina mon pare i ma mare, evidentment, amb molta de gent llogada sempre. però, són finquetes d'aquestes que no tenen caseta, no tenen res i cada dia te n'has de dur ses eines per fer sa feina que has de fer i les tornes. Ses eines sempre estaven dipositades aquí, perquè si tenguéssim una finca molt gran, tendria una gran casa i podries tenir tot allà, però no és es cas. A Muro, pràcticament no hi ha així cases grans de fora vila, qualcuna n'hi ha, ses que donen nom a... sa casa de Son Serra, sa casa de Son Sant Joan, sa casa de Son Sastre. Això són ses possessions, però tota s'altra gent que té troços d'aquesta casa, noltros teníem dos bocins a Son Serra , un aquí i s'altre allà, a Son Sastre, Alacantí, a Son Reus, a Son Blai, tot això són finquetes que algune sos venien des padrins, concretament només Son Blai, però llavonses finquetes que ma mare i mon pare havien comprat i, clar, amb s'esforç, quan cobraves una bona anyada que hi havia, "ara podríem comprar mitja quarterada o un quartó", per tenir més feina, per tenir més terra per conrar i així mos va passar que, quan llavors noltros mos vàrem repartir, bé, quan ma mare mos va repartir ses coses, a jo me varen tocar dues finquetes una de mitja quarterada a un puesto i una altra de dos quartons separats a un altre puesto, perquè, clar, maldament tenguéssim moltes finquetes, si has de fer quatre trossos, són quatre que n'hem de deixonar, sa meva germana un altre, es meu germà un altre i a tots mos varen tocar cosetes així que no serveixen per subsistir, que noltros a més no feim de conredors i jo aquest estiu passat, com que ningú sap on eren aquestes dues finquetes, ni sa meva dona, ni es meus fills, ningú vol saber res, els vaig vendre i ara no tenc terra més que un solar aquí darrere que sembram faves i això, però bueno no teníem cap finca grossa que valgués la pena fer-hi una casa i tenir allà. No, tot eren finques que sa més grossa tenia una quarterada i d'aquestes en tenia unes quantes i això és es minifundi que hi ha a Muro. A Muro si voltros ar avos n'anau, veureu per sa carretera moltes casetetes, casetetes i és perquè cada una està dins mitja quarterada o dins un quartó, que és una quarta part d'una quarterada, saps? I d'aquestes casetes no hi sol haver res, més que un càvec, una xapeta, ses quatre coses, perquè per fer sa feina grossa, ses arades i tot lo que has de menester, els esterrossadors i tot això, ho has de tenir a cateva. Aposta ses cases de conredors, com aquesta d'aquí dona a dos carrers, sa part de darrere era pels animals sobretot, ses bísties i tot això i sa part de davant era per sa gent i a partir d'aquí cap aquí era pels animals.

I a ses tanques heu dit que llogàveu gent, però amb familiars i amics vos bescanviàveu sa feina?

No, normalment no, no perquè com que tothom tenia sa seva pròpia feina. No vol dir que un dia no diguessin "noltros hem de collir cotó avui", per exemple, podríeu venir a ajudar-mos i després collirem es vostre. Això sí que se feia, però molt esporàdicament. Noltros llogàvem gent, dones com aquestes i moltes de ses cançons que jo sé les he apreses de ses dones de jornal, ses dones de jornal eren una font innagotable de glossari, de cançons i tot això i com que jo sempre m'ha agradat tot això, me n'anava a fer feina devora elles i escoltava i escoltava i no en deien mai cap de verda, això també s'ha de dir. Ses canços verdes els he apreses depsrés, però sa gent de jornals els llogàvem sempre i normalment quasi sempre teníem sa mateixa gent llogada, perquè mon pare volia ses dones que fossen feineres i que fessen bé sa feina i es homes també. Els home si ses dones els llogaves de manera diferent. Ara direu que això és una aberració, però llavors no era cap aberració, ses dones anaven eixutes, vol dir que no anaven mantingudes, se duien sa seva olleta, se fein es dinar. Jo he vist a finques nostres cinc o sis dones a jornal cada una sa seva, es seus fideus o es seu arrosset, es migdia per dinar, tres pedres, un fogonet, un poc de llenya, "l'amo en Baltasar puc collir un prebe, l'amo en Baltasar puc collir dues mongetes?", saps? L'amo en Bastasar era mon pare "sí, sí", sempre. En canvi, els homes que llogaven per fer feines més feixugues com és es batre, treure patates, regar mongetes, aixpo són feines d'home, estava qualificat, quantificat i qualificat d'una manera espontània. No llogàvem una dona per batre, no llogàvem un home per collir herba, aposta ses dones saben sa tonada des collir herba, perquè la feien elles i es jornals també eren molt més petits es de ses dones. era així, perquè feien unes feines més lleugeres i, amés, se feien es dinar i es homes no. Els homes feines més feixugues i ma mare feia dinar per tots es homes que hi havia que feien feina i a s'hora des dinar dinaven tots junts. Però això era sa manera com sa subsistia.

És a dir, en es camp, els home si ses dones feien feines diferents.

Normalment sí. És que hi ha feines que són lleugeres de fer, per exenple, collir herba, no has de mester molta força, has de mester conèixer s'herba amb sa planta i amb un xiponet xip-xip-xip collien s'herba, feien un munt i els tiraven. Aicò és un exemple. per exemple, per anar a collir prebes, prebes petits d'aquests que feien prebars o tot això o prebes per anar a vendre, és una feina bona de fer, trec-trec, això eren feines de dones. Per anar a collir figues, ses figues també les collien ses dones, però ses ametlles les collien els homes, perquè t'havies d'enfilar damunt els ametllets. I ses figuereleres o bé tenien una escala per collir ses figues o si era qualcua jove de vegades s'enfilava damunt sa figuera, però normalment no. Els homes s'enfilaven damunt els ametllers per tomar ses ametlles. Són feines que estaven considerades més feixugues i treure patates era una feina feixuguíssima. Fer feina a s'Albufera per exemple, si ara sospesau qualsevol eina de s'Albufera, voltros dues ni les podríeu casi alçar de feixugues que són. I aquests homes hi feien feina tot lo dia amb aquesta eina. És això i jo me sap greu que això sigui així, però era així. Anar a plantar arròs hi anaven ses dones a plantar arròs que duien aigua fins a sa panxa, anaven per dins s'Albufera, estaven en remull, per tant, anaven descalces per dins xop-xop i sembrar arròs significa desfer es brins i ficar amb sa mà a dins es fang. Però llavors a s'hora de treginar aquest arròs hi anava un home amb un carro. I ses mongetes regar una quarterada de mongetes amb un dia per reg, no amb una aspersió un home ho podia fer amb un dia, però una dona, no, perquè és una feina feixuguíssima. Què feien? A lo millor llogaven un home que regava ses mongetes, no s'aturava més que per dinar i tornava a sa feina, mentre que ses dones que a lo millor collien herba s'aturaven per fer es dinar i llavors dinar. És curiossísim això i molta gent se pensa que perquè han deixat aquesta feina se n'han anat a fer feina a un hotel, perquè va venir l'amo de s'hotel i te deia: "Si ara volguessis venir a fer feina, faries feina només fins a les tres, guanyaries tant idò s'horabaixa encara podies fer feines de ses teves i sa gent se va enllepolir i se va assassinar es poble de Muro amb aquest, els hotelers són es que s'han carregat sa cultura de Muro. A Muro ara no hi ha ningú pràcticament que conri ja i si conres i has de mester qualcú has de llogar un negre, perquè sa gent de Muro no volen anar en es camp.

I ses feixugues i manuals tot això, no només d'anar a conrar, també de fer de pagès, tot lo que sigui ferrer...

Tot això ha desaperagut, perquè aquestes feines són poc agraïdes, mal pagades, perquè es fusters i es ferrers feien feina durant tot lo dia i n'hi havia molts i es ferrers aferraven ses bísties, posaven ses ferradures. Jo hi anava amb mon pare aquí baix hi havia un ferrer i tenia un munt d'anses a sa façana i tu fermaves s'animal allà i esperaves que en es ferrer li tcàs i que fes sa feina de posar ses ferradures i tot això. Ara tot això ja no existeix. Per començar dins Muro no hi ha cap bístia que fes feina, ni una. Per fer ses carrosses de Sant Antoni no trobam cap bístia ni una. Jo vaig fer una carrossa amb aquest carro que veis allà i vaig haver de dur una mula d'Alcúdia. D'un home que té bísties i me va deixar una mula, la me av dur ell i vàrem fer una carrossa amb ell. Però ara ses carrosses se fan totes amb tractors, o sigui, això de Sant Antoni, es seus protegits ja no hi són. No se n'han cuidat prou.

Vos sembla si continuam.

Passarem de com vàreu començar a cantar, qui vos ne va ensenyar?

A jo me'n va ensenyar a cantar mon pare i ma mare i ses dones de jornal i mon pare, quan érem a batre, com que hi ha un parell de feines típiques i una és estar enmig fent voltar sa bístia, això era sa més lleugera de totes. A jo a catorze anys ja me feien aguantar allà dalt i ma mare "canta!" i ella me cantava davant i jo a darrere. Jo n'aprenia de cantar amb ses dones de jornal, sobretot amb ses dones, perquè els homes no cantaven tant, els homes cantaven més poc.

Quin tipus de cançons cantàveu a part de ses des camp?

No, no cantaves. Hombre, n'hi havia quacun de flamenc que cantava n'Antonio Molina, però això no era lo que tocava.

A part de fer feina, vull dir, per ses festes i això també cantàveu?

Sí, però eren cançons religioses bàsicament, perquè sa vida se dividia en l'església i fora de l'església. L'església tenia una importància brutal i, clar, totes les cançons que cantàvem dins l'església jo les sé totes, però no m'agradava cap.

Oh, Maria, mare mia

salvadora del mortal.

Emparau-me i guiar-me

a la pàtria celestial.

Te pareix que això atreu a ningú?

A ses festes de Sant Antoni, per exemple, cantàveu?

Sa ximbomba.

I Darrers dies?

També ximbomba. Llavors hi havia cançons que hem gravades en es llibre, que són cançons de gresca que també cantaves es quintos i coses d'aquestes.

Somos cautro jovençanos

no queremos dormir solos.

Aquesta la vàrem gravar en Joan i jo en es disc, però ell ni se'n recordava que l'havia cantada.

I aquesta és una cançó de quintos?

Sí, de gresca en general.

A ses ximbombades també la canten.

Sí, a ses ximbombades devers Artà la canten, però perquè és una cançó de gresca, clar, com a Artà que canten un munt de cançons dedicades a ses sogres, perquè ses sogres, au, cançons que fan referència a ses sogres, en sabem moltes i sobretot en castellà, cançons en castellà cantaven molt que eren més befoses que en mallorquí, clar, i feien més riure i ses matances també, per ses matances també cantàvem molt ses cançons de matancesn que també les hem gravades en es llibre aquest i en es disc i eren cançons que feien referència a ses matances o no, a ses matanceres a ses al·lotes que veien a matances.

I ja era però després, no fent sa feina, era fent sa feina?

No, fent sa feina, ja començaves es dematí i sempre hi havia gent que li agradava cantar i cantaves i tu escoltaves i els aprenies. I després anaves ses nines sobretot anaven pes carrers voltant ses cases que feien ses matances que duien aquell davantal amb ses pomes pintades o ses peres pintades, brodades, i cantaven cançons de matances.

Matancera i era i era

matancera i era i oh

sa portassa de can Font

han mort sa cussa llabrera.

Jo som a matances

a cal tio Toni

han mort el dimoni

i l'han frit amb panses.

Jo som a matances

a cal meu padrí

han mort es godí

i l'han frit amb panses.

Mtancera culera, culot

mal menjassin xerigot

compixat de sa somera.

I instruments, quin tocau?

Jo, a part de s'harmònica que la vaig aprendre a tocar de jovenet, d'amagat de ma mare, perquè no ho volia.

I això? estava mal vist?

Jo t'explicaré, mon pare tenia una harmònica que se deia uns "orgues", tocava els orgues i jo que els volia tocar, era un nin, clar, li tirava saliva allà dedins i mon pare no ho volia, per tant, tenia s'harmònica amagada a damunt sa sala allà dalt a un puesto que jo no sabia on estava, però un dia la vaig trobar, la vaig trobar i me vaig posar, peruqè mon pare a ses festes familiars i això tocava s'harmònica i jo sabia totes ses cançons d'oïda de sentir-les i me vaig posar a aprendre ses cançons amb s'harmònica, d'amagat de mon pare, perquè jo la tocava quan ell no hi era i la tornava a amagar allà i un dia que fèiem una festa me pareix que pelàvem ametlles, això de pelar ametlles també era una cosa molt familiar que fèiem un munt aquí enmig, convidàvem es tios i ties i també després d'haver pelat ses ametlles i haver acabat fèiem quatre jotes i boleros i quatre cançonetes i tot això, aquí també se cantava, però eren cançons d'aquestes populars i un dia mon pare va tocar s'harmònica i jo quan ell la va mollar, jo la vaig agafar i vaig aprendre a tocar sa cançó que ell més tocava, que no sé perquè tocava aquesta cançó, que era la Marsellesa, s'himne nacional francès. Això ho va aprendre quan ell feia es servici o jo que sé i jo li vaig tocar sa Marsellesa, perquè jo l'havia sentida tant que la sabia de memòria, però no l'havia tocada mai fins que jo la vaig saber tocar d'amagat d'ell i d'amagat de ma mare i un dia diu: "I tu com saps això?". Dic: "Jo n'he après de sentir-vos a vós" i ell va veure clarament que jo sabia on estava s'harmònica i llavonses ençà jo tenc harmòniques i en tenc i totes ses cançons populars, jotes, boleros, son pare no té nas, sor Tomasseta, tot això ho tot amb s'harmònica, però ho he après jo tot sol d'amagat de mon pare i això va ser sa manera que més me va estimular perquè ho feia d'amagat, més substància. Sa ximbomba, ses castenyetes, es tamborino amb es grup de ball perqè jo vaig tenir, envcara el tenc, es grup de ball a Bunyola, s'escola de ball a Bunyola que la vaig fundar jo i tocàvem es tamborino, perquè jo ni guitarra ni això no ho vaig tocar mai, en sé un poquet, però sé fer quatre acords, no puc dir que la sé tocar. Però com que hi ha molta gent que les toca, no importa saber-les totes.

Una pregunta, abans que xerràvem de cançons relacionades amb festes, aquí a Muro sortiu a fer sa ronda per les Verges, a captar panades es diumenge de Pasqua?

Cantàvem serenates, però no era una cosa molt estesa, érem un parell de desbaratats que cantàvem cançons, no es clavelitos, en mallorquí.

Sa panada m'heu de dar

grossa i ben atapida

si no la duis beneïda

noltros manam s'escolà

i ell la beneïrà i així

la tendrem beneïda.

Si vós heu fetes panades

i no mos ne voleu dar

es xot que vàreu matar

tornarà resuscitar

i vos matarà a mufades.

Això són ses cançons... sí, totes aquestes cançons.

Aquestes deuen ser de capta idò?

De panades.

Madona, sa vostra filla

m'ha dit que vengués aquí

jo l'he vista de matí

m'ha dit que vengués

que panades menjaria.

Això són ses cançons de captar panades i les cantàvem fent serenates, anava mesclat això.

I per les Verges també cantàveu aquestes cançons?

Bé, per les Verges és qui eren un poquet més pijos cantaven es Clavelitos, que no érem noltros mai, però sí cantaven cançons de serenates, perquè n'hi ha moltes de cançons de serenates en mallorquí, no importa cantar-les en castellà.

No en sabem cap noltros, com que només mos ha arribat es Clavelitos, mem si mos pot cantar qualcuna.

És que ara només me ve sa tonada aquesta de ses panades. Bé, en es llibre aquest n'hi ha, en es disc en trobareu.

I de glosar també en sabeu?

Clar, jo som glosador dels glosadors de Mallorca.

I com vàreu començar amb es glosat?

Amb en Felip Munar, jo som glosador per mos d'en Felip Munar, perquè jo, mira jo feia feina en es banc i un dia llegint es diari vaig veure una convocatòria d'un curset per aprendre de glosar a Inca en es Centre de Professors. Es Centre de Professors només és per mestres i jo vaig dir a jo m'agradaria apuntar-me en aquest curset i vaig telefonar al telèfon que posava allà i per apuntar-me, però clar jo no som mestre ni res i li vaig dir en aquella al·lota que me va contestar: "Escolta, si no hem acabat es magusteri mos hi podem apuntar?" i diu "Sí, si no l'heu acabat és igual", jo no l'havia ni començat, ni en feia comptes i li vaig dir així diu sí, sí, t'hi pots apuntar. Idò m'apuntaré i m'hi vaig apuntar a Inca i durant una etmana anàrem a aprendre de glosar i al final ja vàrem fer unes gloses de final de curset i després amb en Felip a dos o tres que mos vàrem interessar més, vàrem començar es tallers de glosat a Santa Cirga a Manacor. Això va néixer a Manacor. Allà va venir en Xurí i va venir tots, bé, tots es que hi ara no, es glosadors que hi ha des meu temps, que ja només en quedam cinc o sis, els altres o s'han mort o ho han deixat i en Felip mos va fer sortir per damunt s'escenari i ses troabdes de gloses i va arribar un temps que jo duia es cap més calent amb ses gloses que amb res, però no pts er, no podem abarcar tant.

I fèieu glosa improvisada també?

Idò, és que glosador vol dir improvisades.

I per Sant Antoni també glosau aquí?

Sí, però no són improvisades mai ses de Sant Antoni. Ses de ximbomba no són mai improvisades, ses de ximbomba no són mai improvisades, són ximbombes fetes de repertori, com aquestes que elles canten, que jo tenc un llibre que n'hi vaig posar mil i se diu "Mil cançons per tocar amb ximbomba", el teniu en aquest? Idò aquest és fet meu aquest llibre i vaig recopilar que en vaig seleccionar de més de quatre mil que jo en tenc de recollides a dins un calaix. I en vaig fer es llibre només de mil i bueno sí.

I mos ne podeu cantar una per saber sa tonada?

Hi ha bastantes toandes que se poden emplear amb es glosar, sa qe deim sa glosada mallorquina...

Una cançó cantaré

jo no sé com ho diria

sa meva cançó se desvia

per això m'aturaré.

I ara som a ca s'Artiller

i trob que molt bon dia

i d'aquesta...

Això és sa tonada i vas diguent coses així.

I vós en teniu una de pròpia que sempre hi ha es glosadors...

Sí, jo en tenc una de pròpia.

Jo faig sa glosa sincera

no me solc equivocar

ara t'ho diré ben clar

i de forma ben vertadera

que no faig per sa vorera

i ara tu ho pots comprovar

amb lo que acab de cantar

ara t'he fet sa primera.

Això és una cançó improvisada ara mateix amb sa tonada meva.

Sa tonada de s'Artiller.

Sa tonada de s'Artiller que ara no la fan... saps què va passar? que quan vàrem començar a fer es curset com a que sa gent va anar fent una tonada per hom i aposta cada glosador quan sents una tonada dius això és en fulano, això és en mengano i jo vàrem anar a una glosada a Son Macià i noltros hi anàrem per sentir sa glosada, que eren uns homes vells que glosaven, l'amo en Calafat, l'amo en Joan Planisi, l'amo en Toni Pobler, tots aquests ja són morts i un home que era de Vilafranca que nomia Llorenç Mascaró, me pareix. I aquest home va fer aquesta tonada. Vaig dir: "Aquest home, aquesta tonada m'agrada a jo, m'agradaria aprendre-la" i no tenia ni cassette, ni mòbil ni res per gravar i la va fer un parell de vegades i jo la me vaig interioritzar, però saps que passa que si interioritzes una cançó i te'n vas a dormir no hi ha manera de recordar-la, això passa sempre. Bé idò jo vaig fer una cosa, jo tenia un aparatet d'això de fer entrevistes de quan jo feia investigacions i coses, però les tenia a Bunyola i me'n vaig anar de Son Macià fins s bunyola a la una de sa nit fent sa mateixa tonada amb sa mateixa cançó perquè no me fugís, me'jn vaig anar a ca nostra, sa meva dona ja dormia, me'n vaig anar en es meu estudi i vaig posar sa gravadora i me vaig posar a cantar. I sa meva dona diu: "Què passa?" i dic no passa res dorm, no te preocupis i la vaig gravar per l'endemà dematí recordsar-la, perquè sinó no me'n hagués enrecordtat, perquè era mala de recordar i com que la tenia gravada amb sa ximbomba ja no sona, ni sona ni sonarà, vull dir amb sa cançó més bàsica de totes i...

Sa ximbomba ja no sona...

I la vaig fer tota i la vaig conservar i després l'endemà vaig començar a improvisar amb aquesta tonada. Què va passar? Que jo vaig dir he d'anar a Vilafranca a veure si trob aquest home, a veure si me perd enlloc. Agaf es atapins, me'n vaig a Vilafranca, deman per l'amo en Llorenç, diu fa un mes que se va morir aquest home i havia fet seixanta quilòmetres i aquell home s'havia mort i vaig dir no importa dir res, perquè no sé ningú més que la faci, perquè això normalment no se traspassen ses tonades d'un a s'altre, tothom fa sa seva sempre. L'amo en Planisi feia sempre sa seva, l'amo en Toni Pobler també. Bueno, i ja va estar, vàrem fer un segon curs i jo sempre feia sa meva tonada i llavonses se va apuntar gent a fer es segon curs i noltros érem un poc es seus monitors, els ensenyàvem ses tècniques de glosar i tota aquesta cosa. En Felip Munar després va organitzar un dinar a s'hipòdron de Manacor amb es des primer curs i segon curs, mos veuríem allà i en acabar de dinar faríem dues gloses per hom i érem una vintena de gent i tot això. Quan jo me va tocar, vaig fer en aquest dinar vos he dit que s'havia apuntat altra gent, a s'hipòdrom érem una tracalada. I, quan me va tocar a jo, vaig fer dues gloses amb aquesta tonada. Quan vàrem acabar, vengué un matrimoniet, una parella, vint-i-cinc anys, i ella me diu: "Aquesta toada que vós feis, d'on la vàreu aprendre? D'on l'heu apresa?". Dic: "Mira, jo t'ho diré, la vaig aprendre un dia, així així a Son Macià d'un home de Vilafranca que, quan vaig anar a Vilafranca per consolidar-la, me varen dir que s'havia mort", diu, "voleu que vos digui una cosa? he tengut pell de gallina quan vos he sentit, perquè cantau igual, això era es meu sogre i jo, quan vos he sentit, me pensava que sentia es meu sogre, dic idò la dec fer bé, si tu t'ha agafat sa pell de gallina és que la faig bé. ja està, ja no la modificaré. I li diu en es seu home: "No te'n recordes que ton pare cantava?" i diu "no el vaig sentir cantar mai". S'home aquell deia que no havia sentit cantar son pare i ella que era sa nora se'n va recordar de sa tonada i tot i diu se va posar pell de gallina quan vos he sentit, perquè m'he pensat que el sentia a ell, perquè feia mesos que s'havia mort, no és que fes anys. I dic eh, idò ara m'has donat s'alternativa, això vol dir que la faig bé. I sa meva tonada té aquesta història.

Els instruments que faig els tenim allà davant si voleu...

Bé, si mos podeu contar també hi podem anar.

A part de sa ximbomba, que els faig jo, jo som mestre artesà ximbomber. Això és el títol que me va donar sa Conselleria, però ara s'altre dia vàrem fer una ximbombada a Artà i madò Benvinguda va venir i va cantar amb jo allà i "ah, ja me'n record de tu!", els instruments que feim són isntruments de canya, instruments de percussió, per fer ritmes i tot això i que els enseyam a fer en es nins a ses escoles i tot això. Són intruments, algun el m'he inventat jo, algun el m'he perfeccionat damunt els altres i, en general, són instruments típics, es canyís i es rasquet i tot això, són instruments que duen tots es grups de folklore, duen instruments d'aquests i jo faig es nostres i es que me demana sa gent.

Però ho feis com una curolla pròpia, no és que ningú en fes a sa vostra família?

D'això? No. Aquí lo únic que vaig aprendre de fer d'aquí varen ser ses ximbombes i ses ximbombes ara vos mostraré una cosa que veureu que vos dic sa veritat, perquè ses ximbombes primer normalment se feien de pell de conill, què passa? Qie ara es conills que maten són conills petits, perquè ses dones no volen conills grossos, perquè fan gust i fan no sé què, però noltros matàvem es conills grossos, perquè en teníem aquí un parell, fèiem cria, conills i mascles i conilles i tot això i molts de diumenges ma mare matava un conill i ja està, el mos menjàvem. I ses pells si eren grosses els estojava per fer una ximbomba o per fer una estora per posar en terra es peus també i ma mare tot això ho sabia fer. I què passava? Que jo vaig aprendre de fer ximbombes amb es meu padrí amb una ximbomba d'una pell de conill grossa o grosseta i que l'havies de curar aposta per fer ximbombes, no era per fer un estorí, perquè això dèiem un estorí a una cosa que hi posàvem es peus a damunt descalços i és més suau una pell de conill amb es peus descalç. Idò això a baix des llit quan t'aixecaves, ma mare en tenia una o dues d'aquestes fetes sevs, no havíem de comprar res i era s'estorí que teníem.

I en es llibre aquest de ses mil cançons també posava que se'n podien fer amb pell de moix i volia demanar, me va semblar molt curiós, mem si n'havíeu conegut o si n'has feta qualcuna.

Aquí en veuràs una. És dir, un moix és molt semblant a un conill. Jo som capaç d'escorxar un conill i fer-li sa pell i adobarla per fer una ximbomba, però de moix som incapaç, jo culturalment no puc matar un moix, ni el puc escorxar, una altra cosa és que li rii dues llosques i el mati, això ho hem fet de jovenets, perquè un dels nostres divertiments era encalçar moixos i per aquí hi havia unes praderes i hi havia una quantitat de moixos i noltros... Al·lots que teníem i els fèiem putades grosses en es moixos, s'ha de dir així, ara mos durien a tancar, però un dia que me deien i de moix i dic sí, si tu me dus una pell de moix, jo te faré sa ximbomba, però m'has de dur una pell de moix, no ha de tenir ni cap, ni cua ni res, perquè jo... ai, enserio, culturalment no podem escorxar un moix, ni escorxar un ca, es xinos ho fan, però noltros no ho feim. I un me va dir: "te'n duré dues i n'hi haurà una per jo i una per tu". I me va dur dues pells de moix, tot s'ha de dir que ses dues pells no tenien res, però encara tenien sa cua, ai, dic, no varen quedar, res, la vaig tallar i la vaig tirar, perquè una vegada tirada sa cua i llevat es cap, és com una pell de conill, és igual que un conill, té sa mateixa textura, si és un moix gros sa pell és bona i vaig fer una ximbomba per ell i una per jo i sa que vaig fer per jo la vaig fer amb es pèl per defora, perquè sabés que era un moix. I encara la tenc aquí, ara la te mostraré. I sona super bé, sona beníssim, però no en vull fer més. Jo si me duen sa pell encara la puc fer, però jo no vull escorxar un moix.

I també me pens que en aquest mateix llibre vaig lleir que sa ximbomba se sonava en es casament de viudos. Mai ho havia sentit a dir en això.

Es casament de viudos és un acte que un temps tenia una connotació pejorativa, perquè no ho veien bé que una dona viuda se casàs amb un altre viudo i passava, això passava, però llavonses com que moltes vegades aquests matrimonis se feien una miqueta en secret, anaven un dia a missa primera, se casaven i ja està i no ho feien en això, però és que llavonses volien fer festa perquè se casaven amb es viudo, això era com una afronta a sa persona morta i hi ha aquesta connotació moral i què feien? Els tocaven corns, els tocaven ximbombes, els tocaven roncadores, els tocaven picarols es vespre a ca seva anaven a fer-los una serenata a tot això i era un casament de viudos.

Era com una protesta, però.

Era una befa. Era una befa, perquè no estava ben vist això, tot i que era sa solució segurament d'ell i d'ella, perquè això és vera, perquè jo vaig veure un home d'aquí que se va casar, un viudo oerò amb una dona que era fadrina, èrò era major i eren uns veïnats nostres i perquè vegeu sa gent sa cultura de llavors. Aquest home se va quedar viudo, perquè sa seva dona se va morir de s'infant que feia cinc. Se va morir i va quedar així i aquell home, que era un sant home, una barquera de cinc al·lots petits, però de zer anys, un, tres, cin, saps? Tots eren petits i "l'amo en Vicenç vos heu de casar", "l'amo en Vicenç no pot ser que es nins...", perquè hi havia famílies que llavprs repartien es nins a ses famílies i tot això, aposta gent de sa meva edat n'hi ha molts que no han estat criats a ca seva, perquè això existia.