Cantaires (Deià 2026)

Maria Capó Navarro, de Cas Vaquer a Sóller, dia desset de gener del 1933. De petita, el primer, en el camp, arruixar els ocells que no se menjassin el blat, perquè en aquell temps necessitàvem la farina, hi havia fam. I vaig collir oliva i llavors vaig ser brodadora a ca ses monges, vaig brodar per una casa d'Alemanya i això, però collir oliva també va ser que vaig fer molt, collir ametlles i segar i les feines que se feien al camp, secar figues, obrir-les, posar-les damunt els sequers i ametlles, pelar ametlles i triar bessó, totes aquestes feines que se feien en el camp, cosa que avui ja no les coneixen.

També m'agradava el meu padrí, els meus tios que batien i jo qualque estona també volia estar damunt l'era a batre i això era alllò que vaig fer durant bastant de temps quan venien d'escola sé que el padrí mos enviava a arruixar els ocells amb una verga, perquè tots se colaven a menjar les espigues de blat i, clar, noltros allà a fer renou i això era el que se feia i la vida en el camp era el que vàrem fer, totes aquestes coses i després ja vaig anar, vaig collir oliva i ja un poc més gran ja feia feina, però també anava a ca ses monges a brodar, que brodàvem per a una casa de Palma que ho enviàvem. Llavors antigament se feien molts d'adreços als noviis i a les novies, cosa que ja tot això... i tot era brodat a mà amb el tambor. Després ja va venir més el punt mallorquí i aquesta feina, també vaig anar a cosir, cosíem les coses i això eren les coses que fèiem, molt diferent d'ara.

I quan vàreu començar a cantar?

A cantar, per ventura deu fer... l'agrupació, perquè jo el que aprenia ho sentia que, però vaja, quan vaig començar al grup deu fer uns setanta-sis o set anys que vàrem muntar els Dansadors de Vall d'Or a Sóller i jo me vaig apuntar, però jo volia ballar, perquè mos agradava molt fer voltes i que mos tallassin les faldetes emmidonades i jo vaig començar al grup i ballava i també cantàvem i un dia el director me va dir: "Maria, tu t'has de dedicar més al cant, perquè tenim moltes balladores i poques cantadores, però jo no era això el que volia, volia fer voltes i ballar, però, en fi, vaig acabar un dia ballava i cantava i me varen posar un ball i se va equivocar el que va fer la llista i darrere me va posar una cançó que havia de cantar i vaig fracassar, perquè me faltava s'alè i llavors aquí ja se me va acabar, ja qualque dia ballava, però fora que hagués de cantar i ja vaig seguir amb el cant i el director i tots me daven, jo anava a Sóller a un que era músic i un dia el músic del grup varen dir que era una llàstima que no me vocalitzassin la veu i el director se va proposar que me cercaria un puesto a Palma per anar-hi i era l'escola de Sant Francesc i era el director del blavet de Lluc i hi vaig anar, però en aquell temps a mon pare m'havia de pagar el tren i havia de perdre temps i me va dir que no volia artistes a la família i així com ara els duen a totes les activitats me va dir i jo li vaig dir que me pagava, mos dava els doblers del tren a la que m'acompanyava i a jo i un dia li vaig dir: "Me podries dar alguna cosa més per si tenim sed en el bar Cristal" i me va dir que no. I aquí els músics del grup deien que era una llàstima, però el primer era la feina en aquell temps i també les nines o les dones, perquè jo tenc, eren sis germans i jo i mon pare va dir: "Molt menys la filla la vull que faci, no vull artistes a la família" i llavors no era com, va canviar molt i al grup sí que hi vaig seguir i gràcies en això vaig conèixer moltes coses que per ventura no els hagués conegudes jo i tots els altres, varen ser uns anys, varen passar molt bé i gràcies en això varen sortir de Mallorca i vàrem anar a l'estranger llavors quan jo men vaig anar va seguir un poc de temps i molts ja se n'anaven perquè ja tenien parella, però, en fi, va ser uns anys molt guapos per tot i amb els dansadors ho vàrem passar molt bé.

I quin tipus de cançons cantàveu?

Jo una de les cançons que me va fer més era la figueralera i, de fet, quan anava per Sóller pel poble, quan me veien, en lloc de dir-me Maria, me deien: "Ei, la nostra figueralera!" i res ja això ja ho vàrem fer un llibre i ja posaren aquesta foto que ja vestida de pagesa amb unes branques va dur, varen venir a Palma a fer la foto i varen dur una branca de figuera amb les fulles i tot i jo és la foto aquella que tenc i llavors una altra de les companyes també varen dur un manat de blat també tot això cap a Palma no hi havia retratista per fer-se, també era molt guapa aquesta foto amb el blat a davant. Bé, representàvem el que teníem aquí a Mallorca i va ser, però aquesta època la veritat anàvem, veníem a Palma a Titos me'n record, vàrem anar a moltes bandes, llavors fèiem no sé si era un pic cada quinze dies a la sala Augusta fèiem el cant a Mallorca i va ser també molt guapo, però a raó que me coneguessin va ser que va venir n'Alan Lomax que vàrem fer una trobada a la plaça dels Toros, hi havia els Aries de Muntanya de Selva, els de Valldemossa, hi havia molts de grups i aquest home va anar allà i jo els Aires de Selva varen guanyar com a guanyadors i de musical vàrem guanyar els de Sóller vàrem tenir el millor premi. De fet, l'endemà el diari de Mallorca "La voz de oro de Maria Capó" i jo deia i per què tot això, perquè llavors no li donàvem... m'entens? I aquest senyor llavors va demanar d'on era, li varen dir de Sóller, se va informar i va venir a Sóller que el record amb aquella calor i va venir i va demanar, demanava per jo i volia saber també si tenia persones més majors, com el pare i el padrí, perquè ell volia les tonades de quan fèiem feina, no li interessava ja compostures musicals ni res de tot això i després sí li varen dir, li varen mostrar i demanarem a ca el meu padrí que tenia una era, batien i va escampar blat, perquè volia sentir quan passava el renou del blat que feia i llavors també feia el segar, feien renou i va ser aquí on aquest home va venir a Sóller i res i vàrem fer totes aquestes gravacions i llavors al cap d'uns anys també va venir una que feia feina amb ell, també me varen cridar i me varen entrevistar a Palma a l'escorxador i, en fi, ja me va enviar un llibre.

Era na Jeanette Bell que va venir, pot ser?

Na Jeannette, sí.

Molt bé i qualque instrument heu tocat?

No, les castanyetes quan anava, però res més.

I a l'entrevista al diari dèieu que no se concebia la feina sense cantar, sempre se cantava fent feina, i quan se va deixar de cantar fent feina?

Això bé va durar bastants d'anys, però llavors supòs que digueren sortir els mòbils, els mòbils no, els cds, perquè jo sentia a devora ca el meu padrí una teulera que també feien teules i una cimentera i senties els carreters que carretetjaven, cantaven, els teulers que també fein feina i jo record els segadors que cantaven i fins i tot s'emblanquinava i les dones quan emblanquinaven també cantaven i això ja va començar tot això modern i ara menos.

També dèieu a l'entrevista que qualque tonada d'oficis de dones relataven com a experiències que havien tengut fent feina, a vegades, no eren bones experiències, podríeu explicar una mica això?

Això si tenien, jo ara mateix estic pensant que el meu padrí que s'inventava ell se posava ell i se posava a cantar i llavors ell se l'inventava i contava coses que ell li havien passat, ell havia anat a Cuba i que allà el varen apallissar i coses i seguien donant aquestes... m'entens? I això no era com és avui que cada dia sents casos, però un temps hi havia un cas que hi va haver a Sóller que mataren una dona, la tiraren dins la cisterna, això eren coses que ara avui com cada dia hi ha tantes coses llavors se feien rondalles o era el que teníem.

I també dèieu que treballaven a una finca familar...

Sí.

I teníeu gent llogada?

Les deien els missatgers, el temps del segar aquests homes que cercaven feina anaven a fer el dia aquí i demà anaven a una altra banda, a una altra finca, perquè antigament molta de gent sembrava i venien a batre a ca el padrí, perquè eres no n'hi havia per tot i venien allà i era el que es feia aquells homes i batien i me pareix que en el meu padrí li deixaven la palla, perquè tenien una bateria i ells se'n duien el gra que les posaven i així se feia.

I ara xerrant de quan va venir n'Alan Lomax, sou l'única cantadora viva de les Balears que va enregistrar i potser de tot Espanya.

De tot Espanya.

No se sap, però podria ser.

Sí, que me varen dir que era, sí, són molts d'anys.

Heu explicat com vos va contactar, va ser perquè vos va veure cantar a la plaça de Toros.

Sí, ell va venir a Sóller, perquè volia conèixer-me i també demanar si tenia família, perquè, de fet, surt mon pare que canta i el meu padrí que comença en mallorquí i acaba en foraster, perquè ja també és major, però es va fer una cosa que ara haver de tornar a col·locar damunt l'era, la bístia que rodava i el segar i aquest home va quedar molt... li va agradar això, perquè també ho vàrem poder fer a un lloc adequat, perquè ara tot això ja hi han fet un restaurant, ja no hi ha res de tot el que hi havia, també se va repartir la finca amb els fills i tot això ja ha donat un canvi, ja no és el que era.

I amb què ho gravava? Quin instrument duia?

Va dur un instrument que jo el tenc que pujava aquell homenet que duia la corbata, un instrument com diguéssim això, però molt més gros. He pensat molts de pics que degué ser un bon instrument, perquè les cançons i tot va sortir, eprquè ara tot ja està modern i hi ha molts d'adelantos i tot això, però pens que en aquell temps havia de dur un bon aparato.

Sí, en teoria duia un magnetòfon i també una càmera perquè feia fotografies i se sent molt bé.

Sí, jo ho he pensat ara, no ho pensava llavors, però pens que en aquell temps, aquell home així ja havia de ser un aparato bo per fer tot el que va fer tant les fotografies com les gravacions.

Ara sí que ja podem començar amb ses cançons. Just a l'entrevista xerràveu d'unes tonades que parlen d'antigues possessions de Santa Ponça.

De Santa Ponça?

Sí, que ara són nuclis turístics.

Sa Barrala i Santa Ponça,

Son Sales i Marratxí

i sa vall de Santanyí

són ses més grans de Mallorca.

I ara ja no hi ha res, eren possessions i ara ja són tot hotels i jo un dia que anava a Santa Ponça que anava amb el bus jo ho pensava i deia, perquè sa Barrala és a Campos i jo ho sabia perquè els padrins explicaven ses possessions i tot això i pensava i tot això com ha canviat. Santa Ponça era una possessió, Marratxí, i tot i avui ja no hi ha res de tot això.

Ara mos podeu cantar la de la figueralera.

I vols que et diga el meu caudal

i de qui el que he de mester

un ganxo i un paner

i per anar en es figueral.

I si vens en es figueral

i te convit a menjar figues

i les te donaré collides

fresques i no faran mal.

I sa nostra figueralera

ha caiguda d'un cimal

i ha dit que no s'ha fet mal

i perquè no se'n riguin d'ella.

I jo segava blat cabot

i qui em pegava pes capell

i l'amo estava content d'ell

i jo hi estava ben poc.

Dos segadors de falcella

anaren a Son Verí

i sa madona los va dir

i avui heu hagut de venir

i que no tenim escudella.

I madona si no teniu

i escudella per dar-mos

podeu molt bé campar-mos

i amb tallades dins sa pella.

I dos segadors de falcella.

Una falcella era més ràpid, és una eina que té a baix com el falçó, però ho feien de drets i se segava així i se tombava el blat o la civada o el que fos i anàvem recollint, fent garbes.

I segador sega vallès

i collirem palla i gra

perquè allà on no n'hi ha

i pel juliol ja hi fa fred.

I si és segar s'hagués posat

i garrida davall un pont

que hi hagués una font

i d'aiguardent i tabac.

Jo som una collidora

que m'agrada sa solada

i tenc es meu cor que s'enyora

perquè estic enamorada.

I això és un ball antic

que ballen ses collidores

i són totes agradoses

que cullen a can Repic.

I a collir olives vaig

i amb un paner sa pubilla

mentre sa padrina fila

sa seda que lluirà.

Quan començàvem noltros l'actuació solíem cantar aquesta que aquesta sempre i no l'he sentida que deia:

Quina terra tan bella

que és Mallorca

per mi no hi ha en el món

terra més bona.

Lluny d'aquesta claror

que tant he vista

sa vida a un altre lloc seria trista,

pàtria, si jo et deixava qualque dia

sé cert que de sa pena

me moriria.

Aquesta quan començàvem a damunt l'escenari era quan se cantava aquesta cançó la primera. Jo no sé perquè aquesta mai l'he sentida, ja ningú més que la cantàs.

Perquè la veritat jo me deman na Delgadina aquesta com jo sabia. Sí, ella sí que sé que me va dir que estava a Toronto en això musical i diu i "está muy bien, pero esta todos los países" la varen fer a la seva, però això degué ser un fet mundial, cosa que avui passen tantes coses.

Un padre rey tenía tres hijas,

y las tres como oro y plata.

Y la más chiquitinita

Delgadina se llamaba.

Un día estando en la mesa,

su papá se la miraba:

¿Por qué me miras, papá,

porqué me miras la cara?

Cómo no te he de mirar

si has de ser mi enamorada.

Si yo tuviera que ser

de padre la desposada,

preferiría morir encerrada

en una sala.

Al oir estas palabras

la encerró dentro una sala.

Pasan días, pasan meses

y también siete semanas

se puso la Delgadina

de pecho por su ventana.

Vio sus hermanas bordar

que ni hilo de oro bordaban.

Hermanas, si sois hermanas,

llévame un vasito de agua,

que la boca se me aixuga.

Que la boca se me aixuga

y la vida se me acaba.

No la beberás maldita,

no la beberás malvada

no la beberás malvada,

porqué no quisiste ser

lo que el rey padre mandaba.

Se marchó la Delgadina

muy triste y desconsolada

y en las lágrimas de sus ojos

iba la regando la sala.

Pasan días, pasan meses

y también siete semanas

y también siete semanas.

Se puso la Delgadina

de pecho por su ventana

vio su madre llegar

que de plaza ella venía.

Madre, si es usted mi madre

llévame un vasito de agua,

que ka boca se me aixuga

y la vida se me acaba.

Si te la pudiera dar

por los rejil de ventana

hasta el agua de fregar

papá la tiene encerrada.

Pasan días, pasan meses

y también siete semanas

y también siete semanas.

Se puso la Delgadina

de pecho por su ventana

vio su padre llegar

que de plaza ella venía.

Padre, si es usted mi padre

llévame un vasito de agua

que la boca se me aixuga,

que la boca se me aixuga

y la vida se me acaba.

Corre, corre, llevad agua a mi hija

llevad agua a mi hija,

al entrar dentro la sala

Delgadina ya moría.

Y en su cabecera

tiene una fuente de agua clara,

una fuente de agua clara.

Y al lado su padre

de demonios negreaba,

de demonios negreaba.

Y al lado de su madre

de angelitos blanqueaba

y al lado de sus hermanas

de demonios negreaba,

de demonios negreaba.

Jo llavors li vaig demanar a na Judith i ella me va contestar "que es una cosa mundial que cada país" ho va posar a la seva manera.

S'aigua millor de Mallorca

passa pel nostre carrer

i en tenir sed ja hi aniré

que per ara no m'hi importa.

I vol que et diga el meu cabal

i de qui davant que he de mester

un ganxo i un paner

i per anar en es figueral.

Sa ximbomba sona trista

i madona que l'escoltau

i això perquè no donau

aigiardent pes ximbombista.

I Sant Antoni és vengut

i diu que se'n vol tornar,

perquè a Deià no hi ha pa

i ell vol anar mantengut.

I Sant Antoni va fer sopes

a sa cala de Deià

i el dimoni hi va anar

i les se va menjar totes.

I Sant Antoni és un bon sant

qui té un dobler le hi dona,

perquè li guard s'animal

tant si és de pèl com de ploma.

Ses branques de s'olivera

i totes miren cap al cel

i ja ho diràs a en Miquel

i que en voler-me ja som seva.

El vint-i-cinc de desembre

fum, fum, fum

ha nascut un minyonet

ros i blanquet, ros i blanquet,

i ha nascut dins l'establia

fill de la verge Maria

fum, fum, fum.

Allà dalt a la muntanya,

fum, fum, fum.

Hi ha dos pastorets

abrigadets, abrigadets

i amb la pell i la samarra,

menjant ous i botifarra.

Fum, fum, fum.

El vint-i-cinc de desembre

fum, fum, fum.

Xerrampins, xerrampins, xerrampia

xerrampins, xerrampins, xerrampó

xerrampins Josep i Maria

tenen un petit minyó.

Jo som un pobre vailet

que venc cansat del camí

i venc portant el gaietet

per adorar jesús diví.

Xerrampins, xerrampins, xerrampia

xerrampins, xerrampins, xerrampó

xerrampins Josep i Maria

tenen un petit minyó.

No-ni-no li diu sa mare

no-ni-no li diu sa mare

i no-ni-no en el seu filló

i no-ni-no en el seu filló

i quan la té surador

i llavors el rei la hi demana.

Son, son, son,

vine, vine, vine,

son, son, son,

vine per tothom.

Si la son venia,

jo me dormiria

si la son no ve,

no m'adormiré.

Son, son, son,

vine, vine, vine,

son, son, son,

vine per tothom.

S'horabaixa post el sol

plorinyava l'infantó

i no ploureu angelet no

que ma mareta no ho vol.

Son, son, son,

vine, vine, vine,

son, son, son,

vine per tothom.

I mariner tu que pretens

i de bon cap i glosador

i me vols una cançó

que anomeni a tots els vents.

i llevant, ponent i mestral,

i llebeig, xaloc i migjorn,

tramuntana i gregal,

vet aquí els vuit vents del món.

I llebeig xaloc i migjorn.

Jo estava que m'abraçava

i per l'amor d'un jovenet

i com més bevia, més sed

i s'aigua no me s'assaciava

i com més bevia, més sed

i s'aigua no m'assaciava.

I sa darrera i no en cap pus

i sa darrera i no en cant d'altra

i si he comès alguna falta

amb una cançó o amb altra

i perdonau-me i entre tots

i perdonau-me i entre tots.

Fins aquí hem arribat!