Memòria, dones i treball (Sant Llorenç 2024)

Tomeu Massanet Gayà, vaig néixer dia 7 del 5 del 41. Jo, fins als 18 anys a ca nostra estaven a fora vila, feien de pagesos i a jo no m'agradava gens sa feina de fora vila. Però, és clar, aquí a ca nostra teníem gent llogada, teníem missatges, gent llogada, i jo, quan vaig acabar l'escola, als 14 anys, em vaig posar a fer feina de pagès i no m'agradava. Als 18 anys, vaig anar a Palma a fer sa mili voluntària i acabava sa feina, perquè me varen posar de forriel d'intendència. I sa meva feina era dur es pa a tots es destacaments allà on havien d'enviar pa, jo acabava sa feina a les 8 i mitja. Només és que l'endemà de matí, a les 6 i mitja havia de tornar a ser a intendència. Tenia tot es dia lliure. I me va parèixer que era una... Vaig mirar a veure com se podia fer, perquè jo me tirava això de sa confecció o sastreria i vaig saber que aquest sastre ensenyava, així, gent de cosir. Jo no havia cosit mai. Vaig haver de començar, aquests primers dies, me fermaren un dit per posar-me un didal. Començaven ja, ja començaven a haver-hi aquests primers tallers, aquell que hi va haver d'adreços i coses d'això. Clar, jo no vos puc explicar molt, perquè jo no hi estava relacionat. I va ser quan vaig decidir aprendre de sastre. I vaig fer quatre anys, vaig acabar sa mili en es dos anys, perquè havia firmat per dos anys, vaig quedar dos anys més anant a aprendre i fins que me donaran es títol de sastre, i llavors, amb s'altre, que apreníem junts, vam decidir muntar aquesta sastreria a sa plaça de la Mercè, a Palma. Sastreria d'en Tomeu March, a Palma. Mira, es temps de sa mili, tanmateix, a ca teva t'havien d'ajudar. I llavors, quan ja en els dos anys que vaig acabar sa mili, fèiem unes hores per aprendre. I després, es capvespres, molts pagaven per anar a fer un poc de feina, i amb aquest poc de feina anàvem sugerint es gastos. Vivia a Palma, a ca una tia de mon pare. Així que no havia de pagar pensió, més que ajudar un pot per manteniment.

I després vàreu muntar una sastreria a sa plaça de la Mercè a Palma?

Sí.

I com anava? Com vos va anar?

Va anar bé. Va anar bé perquè en aquell temps hi havia molta feina de sastre a medida, perquè tothom se feia es calçons a medida, tothom se feia es trajes. Fèiem molt de trajes, perquè jo m'havia especialitzat un poc en lo de dona, i jo feia molt de... s'altre no, però jo m'havia especialitzat en sastre de dona i feia molts de trajes de dona. Falta estreta amb unes jaquetes entallades, i tenia molta feina d'això.

I es disseny? Qui ho feia?

Normalment jo, es dissenys.

I teniu dibuixos?

Mos enviaven de s'Acadèmia Rocosa, mos enviaven revistes en aquell temps. Cada tres mesos mos enviaven revistes per sa tendència de moda, ses teles que s'usaven. També hi havia a Barcelona moltes cases de teles i venien es representants a visitar-nos i mos deien què és el que s'usaria i així com s'usaria. I anava molt en combinació amb s'Acadèmia Rocosa. Jo, a Barcelona, sé que n'hi havia una altra, però no era de sa categoria de sa Rocosa. En aquell temps s'Acadèmia Rocosa amb es confeccionistes de tela, perquè llavors, n'hi havia una partida, hi havia en Ferrusola, hi havia en Ruiz, hi havia... Bé, no me'n record ara. Moltes cases de teles i cada instant venia es representant d'allà i anaven a tots es sastres que sabien que hi havia per aquí. Sa nostra sastreria era Bosch i Massanet, sastreria Bosch i Massanet, perquè a s'altre li deien Tolo Bosch i primer vàrem...

I quan vàreu tornar a Sant Llorenç?

Quan havia de néixer na Mercè, perquè mos vàre,m casar l'any 70, l'any 71 vàrem tenir na Francisca, sa nina major, i llavors l'any 78 havia de néixer na Mercè i en es setembre vàrem trobar que haver de fer tants de camins, perquè noltros es dijous, cada dijous jo venia aquí a Sant Llorenç perquè ja tenia clients d'aquí de Sant Llorenç i jo dijous venia, duia mostres, provava roba, prenia mides, es dijous horabaixa. I el divendres dematí mos en tornàvem de cap a Palma perquè sa nina anava a escola a es col·legi de Sant Rafael, a Palma. Quan havia de néixer na Mercè mos vàrem plantejar que vàrem dir això serà un poc difícil, dues nines petites i anar i venir i va ser quan decidirem que en Tolo i sa seva dona estarien a Palma i noltros dos aquí faríem feina un poc conjunta, però jo llavors em vaig estendre més en aquesta altra cosa de vestit de pagesos, gegants, cofredies i tot això. I ell va seguir més amb sa sastreria a medida perquè hi havia més feina a Palma de sa sastreria a medida que a Sant Llorenç. Jo feia lo de Sant Llorenç i ell lo de Palma, però si mos havíem d'ajudar un amb s'altre també sempre mos ajudàvem. Aquí a Sant Llorenç era molt bo de fer trobar gent per fer feina perquè jo me varen fer bastanta feina a ca es Batle, que dèiem abans. Jo més que jo amb es tallers ells amb jo perquè jo era quan havien de fer aquests vestits des carapunats, hi havia moltes saltanes i capes i tot això i jo ho preparava i ho tallàvem allà i, després, el que era de màquina m'ho feien en es brodats de ca es Batle. Sí, Tomàs Rosselló, però ja no era Tomàs Rosselló, ja ho havíem passat en el taller nou, al carrer de Lepanto, que era una societat, que eren un parell. Jo es brodats no els vaig tocar mai. Per exemple, els escuts de ses cofredies però me'ls va fer na Catalina Joia i na Cati Monita d'aquí de Sant Llorenç. No els van fer a cap taller. El primer de tot que vaig fer jo va ser, que no fos sastreria a medida, sa cofredia del Sant Crist. Per què don Llorenç Perelló, que era es capellà que va venir aquí a l'any 70, al 69, va venir des Vivero. I aquí a Sant Llorenç no hi havia cofredia. Hi havia res d'això i ell ho va voler moure. I, quan vàrem anar a arreglar papers per casar-mos, va dir que hauríem de fer una cofredia. I jo vaig dir bé, podem mirar. I noltros mos vàrem casar dia 2 de febrer i aquest mateix any, al març o abril, per Pasqua, ja va sortir la primera cofredia amb 14 vestits i una bandera, res més. I arrel d'aquí, jo ja vaig fugir un poc de... Llavors, va conèixer na Bel Cerdà, que era una al·lota que va estar molt ficada en la cultura popular i a través d'ella va començar aquesta curolla de vestits de gigants perquè ella estava ficada i en aquest temps organitzava cada any s'arribada dels Reis de Palma. Ella amb un parell més cada any preparaven, ja van començar a fer comparses per s'arribada dels Reis. A través d'ella vaig conèixer en Mateu Forteza que li comanaren els xeramiers de Palma i a través d'ella va venir a jo per fer llavors en Toni d'Alcúdia, en Toni Bibiloni d'Alcúdia, que també va ser un dels principals pioners de la cultura d'Alcúdia, va saber que jo havia fet, va venir aquí a veure'm, també va fundar, perquè jo vaig ser durant 10 anys es director de Card en Festa d'aquí de Sant Llorenç. Estava ficat amb es balls i vestits. I en Toni aquest va fundar el Sarau Alcudienc i a través d'aquí va venir s'amistat amb ell. Jo a Palma havia conegut en Carlos Costa que era es que duia els Aires de pagesia de Sant Joan i també va saber que jo me dedicava en això i va... Sa professora de ball d'aquí va ser na Margalida Nebot de Son Servera, perquè vàrem fer bastanta amistat amb ella perquè mos va ajudar molt a fundar es grup d'aquí, de Card en Festa. I també ja volia vestir molt clars i molt antics i me'n va comanar molts a jo. I a través d'ella se varen conèixer na Maria Amorós que duia Esclafits i castanyetes d'Artà i tot va ser una relació d'un a s'altre.

Vàrem cercar es llibre de s'Arxiduc i Lluís Salvador. Ho vam fer tot a damunt així com ho descrivien en aquell llibre. No va ser allò que ens inventàssim coses sinó que mos basàvem, que duia molta feina aquest vestit i segons quines taules no servien, perquè respectàvem molt. Segons quines coses vàrem emplear un poc un llibre que havia fet Antoni Galmés que en aquell temps era es secretari de s'Ajuntament de Selva, que havia fundat ell Aires de Selva, o no sé què. Però fugia un poc de lo nostre, perquè ell deia que una cosa era es Llevant i s'altra era sa part de sa muntanya. I clar, no acabava de... No vaig fer res jo per Aires de muntanya. Vaig fer jo per sa Secció Femenina de Palma, també. Havíem d'anar a un concurs a Madrid i vaig fer gipons i jaquetes a través dena Margalida Nebot de on Servera, perquè ella ballava amb sa Secció Femenina i a través d'ella sé que vaig fer dos vestits d'home i dos de dona, perquè havien també de presentar, havien de fer com un desfile dels vestits de Mallorca a Madrid. Sant Llorenç se deixona més en es tallers, que no a lo nostre. La nostre era de minoria, era una cosa de minoria. I tampoc, tot això, no vam poder deixar mai sa sastreria a medida, havies de compartir ses dues coses, perquè això no donava per viure. Havies de compaginar sa sastreria medida i aquestes altres coses. A dalt, o sigui, noltros vivíem a baix i tot lo de dalt era un sòtil, simplement un sòtil i allà teníem una taula grossa per poder tallar, per poder planxar.

I qui hi feia feina?

Jo i sa meva dona, allà de dins. El demés ho donàvem, si era necessari, a fer de fora, però sempre més a gent particular que no a tallers. Jo sa que qui va fer bastanta de feina va ser n'Antònia de Tenja, sa mare de na Margarita i de na Maria, més que res cosidora. I era cosidora de mà que li agradava molt fer coses de mà. A Sant Llorenç n'hi havia una partida de sastres en aquest temps. Hi havia en Guillem Jaume, que és s'home de na Roseta, sa peluquera, hi havia en Guillem Femenies, en Guillem Tenjó i hi havia en Jaume Riera, que el coneixem com en Jaume es Sastre. Tots aquests sastres hi havia a Sant Llorenç. Modistes, n'hi havia una partida també jo ses modistes. Sa que més era na Ferrer, na Catalina Ferrer, n'Àngela, però ja més endavant. Més endavant. Ses germanes Femenies, Ordines. Na Comissa era més de taller que no de modista.

Una pregunta. Es sastres, tots eren homes?

Sí. Bé, hi havia més enrere hi havia hagut una dona que li deien sa Cevilleta, que estava en es carrer des Pou aferrat allà on han fet es Centre Jove.

Que tenia taller també? Després va tenir taller.

Sí, però ella no. Ja va ser. Ella no en va tenir de taller aquesta dona. Era una altra Cevilleta que tenia taller. Era una altra Cevilleta que tenia. Aquesta dona estava en es carrer des Pou. Ses modistes normalment feien roba de dona. I es sastres i sastresses roba d'home. Noltros a Palma vàrem tenir molta de feina al principi perquè pareixia que ses dones si se'ls havia fet un traje un home se sentien com a més...

Estaven més valorats.

Sí, estava més valorat. Però noltros jo no fèiem vestits. Només fèiem faldes i jaquetes clàssiques. Jaquetes entallades d'estil americana d'home però de dona.

I estava ben pagada aquesta feina?

Sa sastreria a medida sí que estava ben pagada.

I quin tipus de clients teníeu?

Per exemple, jo d'aquí de Sant Llorenç quan vam començar jo tenia 22 anys tots es meus coneguts i amics quan se varen casar els vaig fer... perquè es feien dos trajes llavors. Un per casar i un altre per anar de viatge. I es pot dir que jo tots es meus coneguts les vaig fer els trajes. Es calçóns quan se'ls havien de fer també els feien a medida, sols no n'hi havia de confecció.

I en canvi es vestits de novia les feia una modista.

Sí, na Ferrer era molt anomenada na Catalina Ferrer aquesta. És de mal nom que li diuen Ferrer perquè jo d'apellido no sé què li diuen a aquesta dona, sé que ara va fer 100 anys està a Cala Millor, és viva aquesta dona encara. Quan va començar sa confecció, a posar tendes importants a Palma de confecció que hi havia ja trajes, calçons i tot això, va ser quan hi va aquesta baixada de roba a medida. I va ser quan noltros ja agafàrem altres camins perquè deies no, això se'n va un poc per avall. Sempre va seguir fins jo ara que ho vaig deixar quan vaig fer 75 anys, perquè vaig fer feina fins als 75 que encara hi havia gent que volia es calçons fets a mida i es trajes fets a mida però ses cases de teles també van anar desapareixent, era molt difícil tenir un mostruari de teles perquè noltros fèiem feina amb mostruari. Enviàvem a cercar un metre vint d'aquesta tela o dos vuitanta de sa tela des traje i l'enviàvem a cercar de Barcelona o de Sabadell perquè aquí a Palma no hi havia magatzems. Bé, de teles amb la confecció ja vam fer feina amb una de Montuïri i una de Sóller. Teixits Oliver de Montuïri que vàrem fer uniformes i després de Sóller no me'n record es nom. Son Ribes, jo hi vaig fer molta feina al principi del vestit de pagès perquè a Palma no hi havia altra tenda que tenguessin roba mallorquina feta seva, a no ser a Pollença, però a noltros mos era més còmode anar a can Ribes que estava sa travessia comercial per devora Correus, jo es carrer no me'n record es nom i allà tenien sa tenda i allà tenien robes fetes a Mallorca i molt guapes per poder fer faldes de pagesa, per fer jaquetes d'home, tenien allà sa tela.

Els feien totes a Mallorca?

Sí, en aquest temps sí, llavors ja varen començar que varen muntar aquestes fàbriques a Barcelona més avançades i aquí sa roba havia de sortir més cara i la duien feta de Barcelona, igual que també per als rebosillos i coses de dona just a devora Can Ribes una tenda que se deia Ca n'Apol·lònia, que allà tenien per fer rebosillos i fer volants i coses d'això que era s'únic que coneixia jo en aquest temps a Palma. Ses sabates tothom les se comprava jo sé que hi havia que anaven a Manacor a Can Garanya, altres a Palma, però jo no vàrem tenir relació amb això de sabates. Amb es sastre aquest vàrem seguir fins que se va morir, ell encara no estava jubilant perquè se va morir bastant més jove, jo encara feia feina. No, no mos vàrem aturar mai, sempre com que fèiem feina ja aquí a Sant Llorenç a dins ca nostra, sa meva dona m'ajudava el que podia i anàvem junts amb es de Palma i mos combinàvem sa feina així com... Ses nines varen a escola a la Caritat a Manacor, se n'anaven es de matí i no tornaven fins s'horabaixa i noltros teníem moltes hores per poder fer feina, fins que llavors sa major se'n va anar a s'institut i sa petita va seguir perquè se duen set anys de diferència i així vam anar fent.

I són guapos es records? Estau contents?

Molt, molt, hi ha coses agradables i coses que no ho són perquè, per exemple, quan vàrem decidir deixar Palma per venir aquí va ser un moment crític perquè... però després, quan ens vàrem haver organitzat, vàrem veure que mos anava molt bé, perquè així podíem seguir fent feina junts, però uns a un puesto i s'altre a s'altre i del demés per jo i sa meva dona també.

I fer feina amb sa dona?

Bé, això té coses molt bones i coses molt dolentes, perquè no existeix un diríem un compartiment igual, ses persones, es caràcters potser són diferents d'un a s'altre. Jo som bastant mandador, sa meva dona no ho és, és més, però també hi ha vegades que potser el simple fet que jo era es sastre i ella era s'ajudant, qualque vegada potser també m'hagués enviat a fer punyetes que sempre jo li hagués de mandar ses coses, però després ho compartim. Ella, de molt nina sempre ja va començar... sa mare cosia amb na Francisca Racona, na Francisca Duran que se va morir i ella ja tot d'una que va començar a fer feina ja se va dedicar a cosir amb na Francisca i va cosir amb na Francisca fins que mos vàrem casar. Se va posar a cosir amb jo, se pot dir que ella tota la vida sa seva feina ha estat es dèdal i s'agulla. Es temps que vàrem ser a Palma es propietari era s'altre.

I aquí a Sant Llorenç estàveu assegurats?

No, en aquell temps no, en aquell temps ell estava l'altre quan vam venir a Sant Llorenç llavors ja mos vàrem... perquè en aquell temps no obligaven a estar assegurats, teníem un assegurador privat que el pagàvem i ell havia d'estar assegurat per poder tenir sa sastreria i llavors quan vam venir aquí a Sant Llorenç, llavors sí que jo ja m'havia d'assegurar i sa meva dona sempre ha estada, ha estada només en jo, que jo l'he tenguda assegurada amb jo.

Com empleada?

Sí i cobra menos perquè ella no tenia dret... ella cobra d'un seguro que se va fer a La Caixa. Si hagués de tornar a començar tornaria a ser lo mateix i si hagués de tornar a començar tornaria a seguir amb sa meva dona en es costat fent feina. Per jo es records són molt bons, perquè antes ses dones havien d'anar a fora vila, se n'havien d'anar amb l'home a fora vila, temporades hi anaven i temporades no perquè a fora vila tampoc no hi havia feina tot l'any, però llavors varen posar es tallers des brodats i ja varen començar que ses dones guanyaven més brodant a ca seva que s'home anant a jornal a fora vila. Noltros fèiem feina junts i tot anava allà mateix. Sempre mos hem repartit ses feines, perquè si sa meva dona feia ses mateixes hores de cosir que jo, lo més normal era que si ella començava es dinar i mos n'anàvem a dinar i l'hi haguessin de continuar, el continuàs és anàs més bé. Si en haver dinat llevar sa taula un i escurar s'altre per tornar-mos posar a fer feina. Sempre hem compartit ses feines. Ses que siguin, o sigui, quan estàvem a Palma potser jo anava... teníem sa plaça just devora i jo anava a comprar a sa plaça lo que havien de menester, ella feia es dinar quan havien d'anar a cercar sa nina de Sant Rafel, de vegades, hi anava jo i, de vegades, hi anava ella també perquè venia a dinar a ca nostra i llavors l'havien de tornar a acompanyar. Ses altres feines, per exemple, sa cuina jo no m'ha agradat gaire mai. Ara més igual fer es llit, més igual fregar, més igual espolsar, més igual escurar, que encara ara moltes vegades ho faig jo d'escurar i ella, com que li agrada molt sa cuina i és molt bona cuinera, val molt més que faci sa cuinera ella que no jo.

Sí, però això no era molt comú, no és vera, en els homes de sa vostra època?

No. No era, això quasi se duia com en secret en aquest temps perquè pareixia que això eren feines de dona.

Estava mal vist.

Sí, deien aquest home és un faldetes, hi havia aquest dicho. No, jo tampoc no ho veig gaire en secret mai, jo es que diran no m'ha preocupat gaire mai. Es ser sastre tampoc en es principi no era molt ben vist, quan jo va començar de sastre, pareixia que era una feina, perquè hi havia sastres que només tallaven, només prenien mides i tallaven, però no cosien, però noltros sempre ja mos vàrem posar a tallar, a prendre mides i cosir i sempre es simple fet de cosir en es principi nostre, pareixia que era una feina de dona això de cosir, però...

I a ca vostra quan vàreu dir que volíeu estudiar per ser sastre s'ho varen prendre bé?

De tot d'una no massa, perquè els hagués agradat més que jo hagués seguit a fora vila.

De quina possessió era que estàveu?

De Ses Sitgetes. Sols no sé com t'ho he de dir, no m'agradava fora vila, perquè en aquell temps moltes dones segons quines coses les feien, quasi a totes ses cases hi havia una màquina de cosir s'hi havien de fer un davantal, s'hi havien de fer un repunt, una cosa o de s'altra. Principalment que estaven a fora vila perquè dins es poble potser era més bo de fer anar a sa Sivelleta o anar en aquestes dones que hi havia que cosien però a fora vila quasi totes ses cases tenien una màquina i tenien fil blanc i negre i feien un repunt si l'havien de fer. Jo de vegades ja m'agradava repuntar a sa màquina i me deien "no repuntis que espenyaràs sa màquina", de nin. Escoltàvem sa ràdio, en aquell temps, escoltàvem molt Ràdio Andorra que... Ràdio Andorra que tenien i després Ràdio Nacional que donava música clàssica i... bé, sa ràdio, Ràdio Popular, perquè a Palma se sentia molt bé Ràdio Popular. Ràdio Popular en aquell temps feien rondalles, feien coses molt clàssiques de sa gent d'aquí, era una emissora molt local. Jo no varen ser mai lo meu ses novel·les. Llavors quan hi havia sa dues dones: sa meva dona i sa dona de s'altra, de vegades, es capvespre sí que n'escoltaven una, per mi se deia Ama Rosa o no sé què, que va durar molt de temps. Ràdio Andorra hi havia molta música i notícies un poquet, un poquet ja començaven a amollar-se un poc contra el règim i contra...

Devia ser en català?

No, en castellà, en castellà.

Era una ràdio més oberta?

Sí, sí, començava, ses primeres notícies que varen començar a donar un poc contra es govern i tot això va ser a través de Ràdio Andorra.

I per fer es dissenys fèieu un dibuix? I com ho fèieu? Primer teníeu sa idea, miràveu es dibuix?

Quasi tot jo ara ja no me'n record, perquè això fa tants d'anys, però ho fèiem amb una escala de, per exemple, tot en aquell temps tot s'havia de marcar, tot s'havia d'enquadrar. Agafaves ses mides des calçons i havies d'enquadrar ses mides i hi havia una escala, havies de respectar aquella escala. Per exemple, noranta de llarg són setanta de cama si volien es calçons baixos, si les volien alts envers de vint havies de descomptar vint-i-quatre. Després segons sa mida donaves tant en es darreres que en es davant, però això hi havia una escala de patronatge i havies de seguir aquesta escala que t'havien ensenyada que era per això que durava molt de temps s'aprenentatge, perquè havies de fer, tot aquest aprenentatge. Normalment, noltros a ses dones només teníem es clàssic, jaqueta clàssica, havia de ser aquell, no ara si venia aquella que deia "jo vull una jaqueteta curta amb una obertura aquí", no, ja no venien a nes sastre, en es sastre venien per sa clàssica jaqueta de sastre, que ja deien "vull una jaqueta de sastre" i fèiem o falda o calçons. Al principi, només falda, més endavant ja vàrem començar llavors amb es calçons, que volíem calçons. No, no vaig ser cantador mai.

Sa vostra dona?

Sa meva dona sí que li agradava cantussar, encara ara de vegades li agrada cantussar. Ella tant li era cantar una cançó de Sant Antoni com cantar, per Sant Antoni cantava Sant Antoni i pes Darrers Dies li agradava cantar cançons segons s'època o Sor Tomasseta o què sé jo, cançons de... a sa meva dona sí que li agradava cantar i encara ara, de vegades, quan és tota sola per ca nostra, ho té molt bo de fer, cantussar, que li agrada no fort, però cantussar li agrada, jo no, no ho he estat mai. bé, vos e contaré un que quan vestia es gegants d'Alcúdia va venir sa televisió, perquè d'Alcúdia jo vaig fer es vestits, vàrem fer uns gegantons més petits, les vaig tornar a fer, però quan vestíem es gegants grossos que varen ser primer es xeremiers de Palma i llavors es gegants d'Alcúdia i jo sé que estava enfilat damunt s'escala i va venir es que feia s'entrevista de sa televisió i em va dir "què és lo més difícil? què ha estat lo més difícil per tu fer es vestits des gegants?" i jo vaig dir "jo t'ho diré, lo més difícil de tot han estat aquestes mames", perquè per encaixar-les i que es vestit quedàs bé dic no hi ha manera, ja li poden dir enfonya per endins però no se mou. I ho va gravar per sa televisió i ho va posar talment i això eren devers les dotze que les vestíem i a les dues a Sant Llorenç, tot Sant Llorenç xerraven de que jo havia dit que ses mames havien estat molt difícils, de sa geganta. Sastreria a medida hi havia s'americana, es xaleco, després hi havai que fèiem, de vegades, volien sa pajarita que no volien corbata i no en trobaven i havíem de fer sa pajarita que és com un corbatí llarguer o redó, això és en sastreria a medida i en sastreria, per exemple, d'això de pagès hi ha es gipó, sa falda, ses faldilles, es bombatxos, es homes hi ha sa camisa, que feien sa camisa aquella malloruina, es xaleco, es calóns bombatxos, sa faixa i es mocador. Sí, bé, però això és es jipó, es jipó que duia sa botonada, es rebossillo i es volants, que és allò arrugat.

Idò ja està, moltes gràcies.