Estimat, ausent de vós,
ningú del món me consola.
Me’n pren com la rossinyola,
que, com està tota sola,
canta fort i piadós.
Tants de dies ha estat trist
que es meu cor du l’enyorança;
i ara sa meva venjança
serà dir que et desprecii.
Quinze dies trob enfora.
Mirau què ha de fer un mes!
Jo si cada quart pogués
veure’t, no estaria una hora.