Aire

Lo que amb aquest nom no me coneix ningú a sa Pobla, me coneix com Antònia Mussola, és es nom que empleam per cantar. Jo vaig néixer dia 21 de desembre del 45, encara tenc 72 anys. 72 només, eh? Perquè aquest any faré es 73, però els faig dia 21 de desembre, encara me queda un any quasi. Encara falta.

A què se dedicaven es teus pares?

En es camp i jo i es meu home hem seguit en es camp, s'única que ha fuit és sa meva filla, que no hi va.

I també heu fet feina a sa marjal?

Tot.

Eren tant ton pare com ta mare.

Sí, se varen casar i ja eren pagesos.

I tu vares anar a escola?

Sí, a jo me varen fer estudiar fins devers es quinze anys, però estudiava es temps que plovia, en s'hivern, però en s'estiu a edat de dotze anys ja me feien dur una finca. Regar amb motor, regar amb càvec.

Amb dos anys?

Dotze.

[...]

I què sembràveu?

Cacauets, mongetes i llegums, que fèiem en s'estiu, patates, que eren d'hivern i de s'estiu, carxofes, maís, també que fèiem, perquè llavors teníem es animals, no hi havia es súpers que hi ha ara, els havíem de fer si volíem i maís per poder donar en es animals.

[...]

I teníeu moltes bísties?

Bueno, bístia en teníem una només, perquè, quan jo ja vaig començar... a lo millor antes en teníem més, però llavonses ja se varen començar a dur es motors i, clar, sa bístia ja se va arreglar un poquet, ja només la teníem per llaurar sa terra. Es motors eren més per regar, es molí, teníem un molí veïnat de ca na Salvadora i anàvem més així.

Quanta part de lo que...

[...] que fèiem patates, cacauets, maís, tot això, tot això ho podíem vendre i de ses mongetes que fèiem en s'estiu, que ara no se fa, teníem per menjar tot l'any. Trèiem més llavonses que no ara, amb petites finques, perquè, clar, avui, se fa molta patata a sa Pobla, però a lo millor hi ha quinze pagesos i llavonses n'hi havia cent i pico. Es pagesos feien... llavonses compràvem quinze quartons i mos podíem viure. Avui n'han de conrear 200 per poder-se viure, però tenen molta maquinària grossa, tractors i... tot, és diferent manera, llavonses s'havia de fer tot en mà.

Què, és a dir, més o manco, quan un petit productor com... un petit pagès... quanta patata treia en aquells...?

Bueno, se podia fer tres o quatre quartons, no se feien més, i llavors ses d'hivern devien ser un quarter i mig o dos, no se feia més que això, perquè també ho havien de treure amb gavilans. Ara, avui en dia, amb una màquina a lo millor trauran deu quartons amb un dia o més. Llavonses per treure un quartó necessitàvem dos dies. O sigui que no se podia fer lo que se fa avui. Era de diferent manera.

I després tot això ho dúieu a sa cooperativa?

Sí. Tot se venia a sa cooperativa.

M'ha contat na Salvadora que miraven si sa patata era com volien ells, que supòs que era...

Hombre, llavonses se mirava molt sa qualitat de sa patata, se mirava més que ara, i s'anglesa, sa Royal Kidner, com ha dit, i s'Arran Banner, que hi havia, que era sa redona, se feia molt, però és una patata que feia poc rendiment, feia poc pes, què ha passat? que han anat es de Londres mateix han anat fent classes noves per poder produir més quilos i sa que produeix més quilos pues ha anat retirant sa que en produeix menos i s'anglesa ja fa molts d'anys que no se fa, era sa més bona de totes, però avui hi ha moltes de patates que no són bones, però fan molts de quilos, i com qui s'almacén tan paguen una com s'altre en es mateix preu i, clar, es pagesos a on se'n va a molta producció.

I quina era sa diferència, si me l'haguessis de descriure, quina era sa diferència d'aquesta patata que dius que era més bona?

Hombre, des gust, jo dic des gust. Ara avui moltes vegades vas a comprar patates i els poses dins sa fregidora i tornen negres, en aquell entonces, no n'hi havia ni una. No existia això. Menjaves sa patata i pareixia cervellet. Pentura hi havia deu classes de patates, no n'hi havia tantes com ara, perquè ara n'hi ha cent i pico, però eren totes bones i de qualitat, però s'han anat engendrant tot això per fer més quilos lo que de vegades espenya sa qualitat. Ara van a quantitat.

I m'has dit que, a part de patates, sembràveu també cacauet.

Sí.

Això me ve com a molt de nou.

No. Hi ha molta de gent que se pensa que és un arbre es cacauets, però no, és una mata com ses patates.

Ara, després quan ho heu dit, me'n he recordat que és... sí, un poc més gran...

No, molt, a suaixines se fan. Lo que se fan a lo millor tres o quatre cacauets a dedins i llavonses ses fulles treuen uns metxons que se fiquen dins sa terra i allò cada una és un cacauet. I antes sí, perquè és que s'agricultura poblera ha canviat molt. Llavonses podríem viure tot s'any de sa mongeta i llegum, però llavonses se va aturar que s'almacén ja no en va comprar i no en vàrem poder fer. I amb es cacauet ha passat lo mateix. Jo fa quatre anys que en vaig fer de cacauets, encara en feia i els vaig vendre a un placer aquí i allà, perquè s'almacén no en vol i, clar, si no en vol, a on els duim a vendre?

Perquè, aquí, a sa Pobla s'ametllerar que predomina la resta de Mallorca no n'hi ha tant?

No, a sa Pobla a ses finques que tenim juntes na Salvadora i jo mon pare sempre me deia que això era vinya, antigament era vinya, que llavonses, quan va venir es cultiu de sa patata, se va llevar sa vinya per cultivar patata. I aquí on hi havia ametlles, ametllerar que n'hi havia bastant, se va llevar ses ametlles per poder produir patata, perquè sa patata volia molta d'aigua, s'havia de regar, i sa Pobla és un dels pobles que té més aigua de dins Mallorca.

És aigua de pou?

És aigua de pou, sí. Cada finca té un pou, perquè, si no tens pou, no ho pots regar.

Si no, perquè hi ha zones de Mallorca que seria impossible fer...

Hi ha pobles, sinó, per exemple, ara Santa Margalida fan gra menut, que és blat, civada, ordi i, si no plou, se mor, perquè no tenen aigua. Aquí sempre podem regar es fruit. Ara, es gra menut aquest que te dic no és tan valorat o no treu tant com treu sa patata. I avui si un té que treure sa patata per molts de quartons que sembren, per sa quantitat de quartons que sembren.

Que en sobren moltíssims, no?

Cada pagès, sí, hi ha pocs pagesos ja, però cada pagès almenos almenos sembra cent quartons, de cent, cent cinquanta, dos-cents quartons i, clar, si tu tens una petiteta avantatge a un quartó, ja me diràs amb cent, ja és una gran avantatge.

I m'heu dit que de sa mongeta vivíeu [...]

Podíem menjar tot s'any de sa mongeta, però llavonses no sé què és que va passar, que no vàrem tenir es drets permí aquí i Andalusia mos va guanyar de treure ses cèl·lules o es papers, diguem, per poder exportar i Mallorca va quedar a darrere i no en vàrem poder fer. No podem exportar...

Mongeta.

Andalusia mos guanya.

Quines coses.

Seria això que molts anys molts anys era es sobreviure de sa Pobla.

És a dir, en lo que trèieu de patata i carxofa...

Podríem arraconar per fer una casa, bueno, també llavonses hi havia gastos, podíem menjar, però també hi havia gastos. Si s'espenyava un motor, s'havia d'arreglar. Si se rompia es molí, de vegades, tot lo que guanyàvem se'n anava darrere es molí, perquè sa marjal de sa Pobla predominava que hi havia més de mitja Pobla marjalera i donava menjar a tots es altres negocis. Per un ferrer que mos arreglava ses eines, un mecànic des motors, un fuster, es molins i tots es altres. Si havíem de fer una caseta, si havíem de fer una paret, tots, venc a dir, tot sa Pobla menjava de damunt sa marjal. Avui no, avui ja és diferent. Avui tota aquesta gent que anava a marjal, sa majoria se'n van a un hotel o se'n van a un puesto o se'n van a s'altre. Ha donat un canvi amb cinquanta anys, ha donat un canvi molt gran, molt gran, sa vida. Crec que és per tot.

I venia molta gent d'altres pobles.

Sí, venien a sa plaça. Sa plaça estava plena plena de gent. Era de veure, jo un parell de vegades hi vaig anar i era de veure. Hi vaig anar, perquè mon pare anava a llogar gent i jo "vull venir, vull venir" i ho vaig veure. Ni es dia de Sant Jaume hi havia tanta de gent ballant com a quan se venien...

I això devia ser sa temporada...

Sí, sa temporada de treure patata, perquè ses de llavonses que anava en es maís, però lo que encara se feia un poquet més era sa patata. De maís a lo millor se feia un poquet menos de terreno i ja a lo millor de vegades sa gent de la casa bastava, ses carxofes se collien cada setmana, sa gent de la casa bastava. Això era per sa patata i per s'exportació, sobretot per s'exportació.

S'exportació...

...de sa patata, que se feia en es maig.

Què és que ha canviat ara? Ja no se fa en es maig?

Sí, ara en es desembre ja comencen a treure.

Ho he vist, que hi ha com a més bosc que ara...

Ara ja són així i un temps feia un mes que estaven sembrades. Si, no, tot s'ha adelantat molt. A l'instant en trauran. Ara març, finals de març, abril, segons es temps, perquè també de vegades es temps ho espenya o fa calabruix o fa nevada. Enguany no va cremat, però estan engorgades d'aigua, estan plens d'aigua i van un poquet...

Això vos anava a demanar, què és lo important en quant a temps, perquè surti sa patata, perquè surti bé, què és lo important?

Lo important és es temps, perquè un marjaler ho té tot a defora. Es temps és lo que controla tot a sa marjal. Si fa bon temps, bona anyada i va bé. Fa mal temps, pues, n'hi ha que s'aneguen, ara fa una calabruixada, per exemple, i queda es poble sense res, perquè ja fot tota sa planta. Siga de lo que siga, siguen lletugues, siguen patates, siguen maís, tot lo que siga. Sa gelada tenim un poquet més d'avantatge que ara amb s'aspersió la podem aturar un poc, però es calabruix no s'atura. És un fenómeno natural que l'hem d'agafar així com ve. Pregant que no en vengui cap.

Supòs que lo únic que se pot fer és tapar tot sa Pobla perquè no...

Sa Pobla i tot Mallorca, perquè també fa mal als ametllers, fa mal als arbres fruitals. Es calabruix fa mal a tot.

I durant quants anys vàreu fer feina de marjalera?

Jo vaig néixer dins sa marjal i bueno ara fa set anys que em vaig jubilar i fa set anys que no vaig a marjal. Hi vaig per veure-ho, es meu home encara hi va i hi rega i tot això, però jo no. Jo vaig dir es dia que me jubilaré no en vull més, he feta molta feina jo ara en aquest món de sa marjal i feixuga.

Quines eren ses feines més feixugues?

Ses més feixugues eren des traginar es trastos moltes vegades. Quan havíem de tirar abono es sacs d'aquell temps eren de cent quilos. Aquesta esquena n'ha duit molts, eh? Mon pare els mos posava i no res caminar per aquí, és que caminàvem dins sa terra llaurada i qualque vegada queia jo i es sac i a lo millor havíem d'anar com d'aquí en es carrer o de més a lluny. Mon pare les duia de més lluny, jo és de més a prop, però caminant caminant i caic no caic. I s'esquena quedava... Bé, m'aixecava dreta i es sac queia tot sol, perquè ja no el podia dur més.

Devíeu dormir a ple es vespres.

Sí, sí, ben a ple. Jo som filla única, mon pare volia un nin i va ser una nina i me va ensenyar totes ses feines de nin. Jo de petita sempre vaig fer lo que feia un nin: llaurava, sembrava, feia de tot. Traginava, venc a dir, duia una finca que ho carregava jo.

I era típic això per ses dones?

Sí, totes ses dones anaven a fer feina en es camp. És que en aquell entonces s'home no podia conrear tot sol, un home tot sol és que no podia, perquè sa majoria de feines havien de ser dos. Per exemple, tomb patates, els posam dins un sac, un havia de parar es sac, un tot sol perdia molt de temps i el buidava i així amb totes ses feines más o menos una amb s'altre. Sa dona sempre havia d'acompanyar s'home, si no era així, qualque home quedava viudo o qualque dona quedava viuda i ja havien d'anar a cercar altres feines, ja no seguien amb sa marjal. És a dir, si un se'n anava, si un des quals se'n anava o s'havia d'ajuntar amb un germà, de vegades, però ja tot sol no se podia anar. Així com avui un home tot sol sembra, cull, entrega, ho fa tot, no, en aquell entonces no, com a mínim havien de ser dos.

Una pregunta, aquí a sa Pobla no teniu grans possessions o sí?

No, n'hi havia antigament n'hi havia. Hi havia can Socies i can Planes i no sé què des Sarral, no sé més, però aquestes possessions eren de senyors que, clar, un temps, es principi eren rics. Vivien, aquestes possessions a lo millor estaven dividides amb trossets, un arrendador un trosset, un arrendador un altre, un altre, a lo millor tenien set arrendedors i vivien d'aquestes rendes, però moriren aquests senyors i es hereus ja no va anar igual i ja varen vendre i cada marjaler, cada arrendador d'aquest que tenia es trosset comprava es trosset i així se varen fer finques petites, per això, finques grans ja no n'hi ha. Sí, perquè dins una finca petita s'hi podia viure un matrimoni. Llavonses, ara no, ara haurien de tornar totes grosses per anar bé. Sí, perquè avui ses finques petites és un empipament.

Ara ho fan un poc... Si hi ha es magatzem lo que fan és que lloguen finquen una devora s'altre.

Sí, jo tenc dues finques que estan a mitges a un magatzem.

Com a mitges?

Sí, a mitges. En lloc de ser llogat, ho tenim a mitges, gastos a mitges i llavonses quan se cull ells posen es gènero, lo que és sa llavor i noltros posam sa finca i llavonses quan collim pues mos partim ses ganàncies, si n'hi ha, i ses pèrdues qualque vegada que també n'hi ha.

Vos reclamen es doblers.

Sí, moltes vegades hem hagut de pagar en lloc de cobrar.

[..]

De sa pagesia i de sa terra.

Ja te dic, impossible no, però avui per viure de sa terra ha de ser un pagès gran, que diuen, que ha de conrear molts de quartons, ha de tenir dos o tres tractors d'aquests grossos que valen quinze o vint milions cada un. Un per traginar, un per sembrar, s'altre per treure, remolcs, una abonadora per abonar, una esquitadora, ha de tenir totes ses eines en gros, que això un que ha de començar, és difícil començar. Un que ja està sí, però un per començar és molt difícil.

T'anava a demanar si coneixies cançons sobre sa marjal en saps unes quantes.

Bueno, jo som cantadora d'això, tenim una escola que ensenyam en es nins lo que és sa cultura poblera. Sa cançó de festa, que és sa cançó amb sa simbomba i llavonses cançons des camp, que cada feina de camp té una tonada diferent. Cada una és diferent.

De sa patata no sé si n'he sentida cap mai de cançó.

De treure patata n'hi ha una. Me permet que begui un poquet d'aigua.

[...]

Sa de sa patata és sa que menos me va bé.

Ai! Es cadell diu a es grill.

Ai! Tu i jo som dues alajes.

Ai! Tu te menges ses patates.

Ai! I em dones sa culpa a mi.

Això és sa tonada de ses patates. Llavonses hi ha es llaurat, es sembrat, es batre...

[...]

Saps que ha dit des grill, era un bitxito, marjal, es dematins cantava i saps què feia? Se menjava ses mongetes i ses patates, es grill. Es cadell normalment més.

Es cadell, sa cançó ja ho diu. Es cadell diu a es grill tu i jo som dues alajes, tu te menges sa patata, que era que anava dedins i m'estoges sa pell a mi, perquè es grill només se menjava sa pell. Llavonses n'hi ha una altra que diu:

Es cadell diu a es grill

tu ets més llarga que jo

tu li pegues en es cor

i jo només me menj sa pell.

I destronaríeu el rei

en que tengués un tresor.

Una cançó que està, una que contesta, i llavors hi ha aquestes dues línies.

Jo me'n record que es grills alçàvem un gavell de mongetes... estava ple i se menjaven sa bajoca.

Jo me'n record d'algo d'això de ses mongetes, però era molt petita, però me despertava molt prest, perquè clar, anaven a arrancar mongetes quan encara no havia sortit es sol, en sa nit, les dues, les tres de sa nit, me feia sa dormida.

I com és que se feia en sa nit?

Perquè sa mongeta és com a agulles, sa baina aquesta que té, té un pitxirrossí, una agulla, i se fica, no la pots agafar i a les dues de sa nit allò és aigua.

Havia de fer una rosada...

Si estava ben rosat allò no picava, l'agafaves de qualsevol manera i així arrencàvem fins que es sol començava a prendre-ho. Llavonses el s'endemà. A més, que sa mongeta amb es sol, quan l'agafes, s'esflora, sa baina s'esflora, i tota sa mongeta se va per aquí i per allà i en sa nit no ho fa en això, perquè és tan blana que queda així com està i no ses mongetes...

I es nin petit fan tsi-tsi-tsi, com s'aspersor.

Saps quina hora fèiem per anar a arrabassar mongetes?

Quina hora?

Cinc i mitja des dematí o quatre i mitja... Venga! a arrabassar mongetes.

No, mon pare me cridava a les dues a jo, a les dues del dematí, entre berenar i això eren les tres, a les tres ja collíem.

Saps quina vida que fèiem.

Sí, perquè llavonses teníem es molí a mitges, a les nou havia d'entrar a regar sa patata o lo que fos.

Jo tenia una amiga que tenia un xalet a Can Picafort, el té, i me deia: "Has de venir, saps que és de guapo es dematins amb es sol, és preciós" i jo reia, jo el veia sortir...

Jo el veig cada dia.

[...]

I quina temporada és que s'agafa...?

Sa mongeta pues en es juliol començàvem. Juliol i agost.

Quinze dies són bons almenos.

O més, sí, hombre, n'hi havia de més primerenques, n'hi havia de més tardanes i entre juliol i agost, bueno, mitjan agost ja se començava... A final d'agost ja acabàvem de batre...

Llavors, haver-les de batre.

Batre llavors, posar-los a s'era i batre.

Fèiem munts d'aquestes mongetes, fèiem munts, per separar i llavors també lo que fèiem jo era lo darrer fèiem com un mini refresc, perquè lo que fèiem era que entre els veïnats o tota sa família, tothom s'ajudava. Llogaven una màquina, que era com uns tobogans i aquí posaven cada munt, el tiraven allà i després sa màquina ja hi havia un sac i ja anava...

Això era es teu temps. [...] Es temps de ta mare i jo era s'era.

Jo dic lo que jo me'n record.

I es vent...

Perquè això ja no se podia fer, per exemple, perquè si tu agafes a qualcú, un veïnat que t'ajudi o tal ja l'has de llogar, saps què te dic? Tot ha anat...

Un temps sa gent era més amable dins sa pagesia, no sé els altres gremis, s'ajudaven, no miraven una hora, una hora val molt... "Ah, no, si no me dones... si, si jo no he de cobrar no vull venir".

Después lo que feien és això, això que t'he fet a tu, jo ho feia des de petita, com en es final quatre galletes...

Avui si convides qualcú que vengui a fer una feina en es camp només ve un dia, ja no torna. Si amb una amiga teva "au venga, vine a ajudar-mos", "au, venga, vendré", "no me tornis convidar pus mai més", quan acabava. És mala de fer...

Fins i tot passa amb ses matances, que...

Ses matances només hi van per dinar, s'hora de dinar són molts, s'hora de fer feina un parell només. Sa gent s'ha fet doblerera.

Sí, com a més còmoda, com a que elles se veu i fins i tot ho dic per jo, que elles se veu que res li venia gros, saps què te dic? Així com mos han anat organitzant com a que hi ha coses que ja ni les vols aprendre a fer i sempre has de tenir com a ajudes i no estàs tan espavilada, elles saps que estaven d'espavilades.

Però a lo millor no ho teníem, perquè a lo millor un veïnat tenia una quarterada, quatre quartons i a lo millor s'altre en tenia deu i havia d'anar a fer feina per deu i no miràvem prim. Eh, és igual, he fet dos dies de feina per tu, és igual! No miraven prim, però avui això no ho pots fer...

Eren més generosos, també es mateix camp jo no sé si això les ve, claro, les mires des de defora... és igual que quan tu sembres una planta o que te surt com a que ja és generosa de per si una llavor, en sembres una i te'n surt molt. I es mateix estar allà, no sé si això ja les duia a tenir aquest caràcter obert, com a de convidat, com a més un sac de patates, vols un sac de patates. Es meu germà és pagès i és així també...

Moltes vegades pens que sa necessitat, es fet de que s'economia fos de subsistència realment, en es final agraïes molt que quan tu necessitaves sa gent te donés un cop de mà, per tant, quan tu t'ho demanaven...

Ara, sa mongeta, si se banya s'arruga, ja no el pots vendre, de vegades batíem, sortia un núvol i plovia i siga així com siga agafàvem i posàvem dins un sac, lo que siga. Amb un instant tenies tots es veïnats que no batien... tenien ajuda, això sí que ho tenien, tot d'una, "au, venga, venga, fer via" i llavonses si el batíem pues ho feien mels. S'ajuden, avui no ho sé si vendrien.

I cantàveu molt.

Sempre, cantàvem per oblidar es mal d'esquena, per oblidar es cansament que dúiem. Llavonses es talls de gent eren molts. Per exemple, patates pentura érem deu dones, bé, homes i dones treguent i una cantava i s'altre li contestava. Per què? Perquè quan mos ne donàvem compte ja era migdia cantant i es temps mos passava més.

Mira dins una era, amb aquell sol que feia, haver de cantar.

Passava "enhorabona!" [...] Tot d'una alçava es cap. [...] Saps què és fer feina a davall es sol? És difícil de fer, perquè totes aquestes feines que t'hem dit és davall es sol. No teníem sombrilla i molts de dies, quan feia vent encara res, però de vegades eren les dotze i encara no havia vengut es vent i anàvem tots banyats de suada. Era dur, perquè era dur. Ara, també estàvem molt forts, eh? I perquè sempre anàvem descalços, no dúiem sabates. Quan he dit que sembràvem ses patates amb aquella rosada que feia cristal·lina, dúiem es peus plens de sang, de talls, per què? Per quan fèiem crec-crec-crec.

I com és que no dúieu sabates?

No s'usava, llavors, no s'usava dur calces ni per anar vestida. Vestida me referesc quan se n'anava a una festa. Hi ha cançons, ara no els sé, "no dur calces es dies feners i jo es diumenge no en puc dur", una cosa així. Hi ha una cançó que és així, però no me'n record com és. Llavonses era una vida dura.

Anàveu descalces?

Sí. I, quan segàvem es blat, no sé si saps, saps què és es blat? Quan se sega, se queda un rostoll, rastrojo, que això avui jo no posaria ni una passa, perquè això talls, però teníem es call tan fort des peu, que jo ho compar amb aquests negros que estan per sa selva i sempre van descalços, no se fiquen res, noltros caminàvem per damunt aquest rostoll i no els mos ficàvem. Mira quina sola de peu teníem tan dura. Ca! avui, ja cauríeu a sa primera passa.

Hi hauria crits i renou.

I a ses mans que sortia call.

I sa mà, sa mà, perquè no dúiem ni guants ni res. Tot això d'aquí. En s'hivern mos fugia, però en s'estiu.

Devia ser guapo però també al llarg des dia començar a sentir gent cantar, perquè no només...

Era molt guapo, eh? Jo me n'anava a regar sa finca veïnat de ca na Salvadora i me posava a regar de Son Pou a Can Llaveta. I tenia veïnats aquí, veïnats allà i, si estava una hora que regava i no cantava, ja me cridaven: "Antònia, no estàs bona avui?", "Sí", "No has berenat?", "Sí", "Venga, no mos cantes?", "Ara vos cantaré". Clar, en aquell entonces jo tenia sa potència, sa veu forta, sempre l'he tenguda forta, ja me diràs tu amb una vintena d'anys. Cantava en Toni Molina, que llavonses era molt famós i a tothom els agradava molt i me feien cantar cada dia. Cada dia que era per allà havia de cantar.

Heu tengut [...]?

A Buades, la Carbonera, madò Poble Caixes, madò Marcela, hi ha es posterior, ja és més de sa meva edat. Tota aquesta gent és molt més vella que jo, en Pau Collut, en Joan Ponset, n'Aina Ponseta. Uh! Jo n'he conegudes molt, na Bàrbara Escolana. N'he conegudes moltes, moltes. Jo madò a Antoni Buades he tengut, quan vàreu posar s'escola, ella venia. He tengut s'ocasió de poder cantar amb ella.

I fèieu cantades més enllà de quan cantàveu fent feina. Fèieu cantades es vespres o...?

Bueno, es vespres, clar, llavonses es maís jo ja vaig veure màquines, però ma mare sempre li sentia dir que no hi havia màquines i s'havien d'esflorar amb una llima esfloraven així a mà. I això ho estojaven pes vespres després d'haver sopat i es veïnats se recollien allà, un parell de veïnats. Un dia un, un dia s'altre i un dia s'altre. I feien dues o tres hores i llavonses, au! hem de cantar un poc. I llavonses agafàvem sa simbomba i cantàvem una horeta amb sa simbomba gloses. Hi havia una festa també que anava a sa simbomba i unes matances que cantaven amb sa simbomba. Sa simbomba era de festa, era més de festa. Perquè per, clar, per sonar sa simbomba no podies fer feina.

Tens ses mans ocupades.

Exacte. I ses cançons des camp són a cappella i qualsevol feina fesses, pots cantar qualsevol cançó.

I cantava gairebé tothom?

Sa majoria sí. Sempre hi ha gent que no se sent tan bé cantant, però hi havia més cantadors que ara. Ara estan empegueïts molta de gent. Noltros tenim a s'escola, quan són petits, bé, però quan comencen a ser fadrinetes: "Ai, jo estic empegueïda, jo estic empegueïda". Ara en tenim una que va cantar amb sa simbomba i diu: "Aquest any no vull cantar, perquè estic empegueïda". Té dotze anys, i què hem de fer? Ara s'empegueeixen més. Què hem de fer? Ara s'empegueeixen més.

Sa gent de més edat encara, jo tenia es padrí, en pau descans, que era molt glosador. Se reunien i feien una vetllada a una taverna, venga gloses i gloses i gloses. O un fogueró i era molt glosador i glosava molt. Molt bé, molt bé.

Totes ses festes d'hivern eren més de gloses i això. Sa festa de s'estiu que era per Sant Jaume pues eren verbenes llavonses. Aquí sí que es pagesos ho tenien un poc difícil. O jo, jo volia anar a ballar, ma mare també era balladora i hi anàvem devers les quatre a ballar i llavonses a ca nostra cafè amb llet i a regar, sense colgar-mos. Jo per Sant Jaume he estat tres dies i tres nits sense dormir, perquè llavonses quan venia: "Ves a dormir!" "A dormir? En es cine me'n vaig amb ses amigues". Es vespre vull tornar anar a ballar, cada dia teníem es tros que mos tocava per anar a regar. Teníem dividit, perquè cada dia havíem de regar amb so caveguet. Totes ses festes no me'n volia anar a dormir, es darrer dia però, estava així, dreta, de vegades mon pare venia "tapa, que tot te vessarà aigua" i ho tapava, però és que dormia de dreta, es darrer dia, no podia més.

I per Sant Antoni? que na Salvadora no m'ha volgut contar.

Bueno, per Sant Antoni era unes festes parescudes, de diferent manera.

Hi devia haver menos gent de fora poble, supòs.

No, en venien. Sa Pobla ha tengut una gastronomia molt important per Mallorca, que és s'espinagada. Que no hi ha altre poble que la sabi, bueno, ara a lo millor aniràs a un altre poble, a Barcelona i tot me'n varen donar una. N'hi ha, perquè sa gent s'ha mesclada molt. Una poblera s'ha casada a Muro o a Búger i ha fet espinagades, però un temps se casaven en es mateix poble. I, clar, només sabien fer ses espinagades a Sa Pobla i venien per menjar espinagada. I anàvem a sa festa, es foguerons, cantàvem, i això era sa festa, venc a dir.

I teníem vellets pescadors d'anguiles.

Sí, n'hi havia llavonses molta gent que pescava, per ses anguiles no hi havia es pes que tenia i es que venia anaven a pescar, anaven a comprar ses anguiles en es pescadors.

I per Manacor.

Sí, a ca ses focs sempre n'hi ha hagut. Un parell més, sempre n'hi havia un parell més. Eren d'aquí, perquè ses que mos menjam ara són de València. Són d'aquí, perquè a s'Albufera la mos han tancada i no. S'Albufera tota sola bastava per abastir tot Mallorca d'anguiles. I ara no n'hi ha ni res, es verds ho varen tancar, no varen voler ni fer-ho net ni res. I, clar, allò s'ha abolit. S'ha abolit. Però, per no tallar una herba, de vegades s'ha de tallar. Això és igual que un bosc, si no el fas net, no hi pots passar. Hi ha persones que no ho entenen en això, perquè una vegada tres o quatre pescadors de sa Pobla se varen posar endavant sense cobrar res, varen dir en aquests en es verds. Noltros vàrem volem fer es canals nets, perquè un temps jo me'n record que quan era petita mon pare tenia un barquet i dins s'Albufera anaven, tots es canals eren nets. Hi havia molts de canyets, però podien passar es barquets per tot. Avui no pot passar res per dins s'Albufera. "No, no se pot tocar, això no se pot tallar", "anau equivocats", "que no se pot tallar", bé, idò arribareu que tot se tendrà i ara es canyet tot se té i no hi ha ni canal, ni peixos ni res. Tot s'ha abolit, per no fer-ho net, però.

Abans hi anàveu sovint a s'Albufera?

Sí, un temps s'Albufera era com s'albufereta de Pollença, que tenia socios. Mon pare ho va ser socio. I tenien uns dies que podien anar a pescar. I, per això, feien tot això net, perquè s'anguila i es peix criàs més i anaven a pescar i també a caçar. Hi havia uns bufadors que se col·locaven es caçadors allà amb sos barquets se'n anaven i caçaven també. I hi havia molt de peix, molta de caça i molt de tot. I ara que s'ha abolida no hi ha res, però es Govern ho va voler així o partits ho varen voler així i no podem anar contra aquests, però de vegades no podem tocar això. De vegades, s'ha de fer net. Totes ses coses s'han de fer netes per poder subsistir, perquè sinó no pot ser. I així estam ara.

I se treia molt de peix a s'Albufera?

Sí. Molt. I sobretot anguiles, moltes.

Es peix d'escata se treia tot de s'Albufera. Sa pescateria se venia i tot. I ara no en trobes ni per necessari de peix d'escata quasi, però ses coses canvien i ses normes també i mos hem d'adaptar a lo que ve.

Me cantes alguna cançó més? Perquè, supòs que te feien cantar "grandes éxitos", no?

Saturno és molt guapa.

Bé, però no és de marjal aquesta. Aquesta no és de marjal.

Però no només voldries cantar cançons mallorquines.

Hombre, d'en Toni Molina i de na Lola Flores i d'en Manolo Escobar, tot això, i Duo Dinámico i tots aquests, lo que passa que fa trenta anys que me vaig tirar a lo pobler, que ara moltes de cançons les he oblidades.

És que, a mi me fa molta gràcia, perquè de vegades quan se reivindica sa cançó de camp, se reivindica sa cançó mallorquina, però sempre dic, però sa gent en es camp cantava de tot. Cantava lo que li feia ganes escoltar.

Cantava amb sa tonada de cada feina, però llavonses també teníem un espai per cantar lo que volíem. També a dins Mallorca i a dins sa Pobla, principalment, existeix es flamenc mallorquí, que amb això hem tengut un poc de lutxa perquè hi ha gent que diu que això és andalús. Si anam a cercar això, va de jotes i boleros ho és andalús. Mos ve d'Andalusia. Jotes i boleros ballen es fandango i també podem dir que és andalús, però noltros, quan cantàvem amb sa simbomba, cantàvem flamenc i de vegades sempre la cantava en es flamenc. I jo vaig començar a cantar-los, però llavonses n'Alexandre Ballester i un parell i això no és... dic "es flamenc cantat amb lletra mallorquina és mallorquí", perquè jo he tengut amistats d'Andalusia i m'han fet cantar i han dit que no ho coneixen a Andalusia en això, perquè allà no ho conec jo s'andalús més que lo que surt per sa tele, que canten a palitos i aquest no té cap palito ni un.

Me'n podries cantar un d'aquest flamencs, te'n records?

Si me surt no sé si podré, perquè ja...

Saps que aprenc de coses avui Antònia, això no ho sabia.

No, això des debat aquest...

Es palitos, sí, una vegada hi va haver tres musicòlegs: un català i dos mallorquins que varen fer un vídeo i l'he de tenir, amb totes ses cançons des camp. I aquest vídeo té un apartat...

En Francesc Vicens amb en Jaume [...]

Sí, i sa dona d'en Francesc. Tots tres varen venir aquí a sa congregació i me varen fer cantar un flamenc d'aquests mallorquins, lo que l'he de cercar, perquè està amagat dins es d'això. I aquest me va fer "existeix i existeix" i vàrem anar a un parell de pobles i també el vàrem cantar [...] lo que en aquest d'això no me sortia sa cançó i vaig dir ara el provaré, vaig provar amb un en foraster i me varen dir "no importa en cantis d'altre", no, perquè aquesta sa lletra és forastera, en castellà i va quedar en castellà en es vídeo aquest.

Sempre hi ha hagut aquesta discussió folkloristes que m'ha fet molta gràcia. N'hi ha que diuen que això no és mallorquí i n'hi ha que...

Ma mare...

Si ell se'n va anar allà i no el coneixen.

En temps de ma mare ses dones ni sa gent no se'n anaven de vacacions ni res. I sa meva padrines i es meus tios i ma mare cantaven aquests flamencs. Tot és es mateix. Diferent cançó.

Aquestes coses deu sap quin dia qualcú va escoltar una cançó per Andalusia, la va cantar per aquí i ja és una altra cosa.

Se va diferenciar perquè es text aquest no és es mateix. Jo vaig tenir un consogre de Jaén i aquell cantava i me va dir: "No conozco esto ni en nada. Ni en toda Andalucía se canta esto". I jo he cantat de vegades a andalusos que han vengut i "no lo conocía" i és perquè és mallorquí, però ho dius a segons a qui. Noltros es dissabte de Sant Antoni de tan en quant cantàvem un flamenc d'aquests i llavors una vegada s'ajuntament mos ho varen prohibir i dic "uep, ido no cantem pus", però és mallorquí. Això sí que ho puc dir ben clar.

A mi m'interessa [...] aquest flamenc.

Si només he de cantar

només qui té bona veu.

Si només hagués de cantar

i, garrida, vós ja ho sabeu

que de cent un no n'hi ha.

Ai si només, hagués de cantar.

Idò això a Andalusia no ho deu conèixer, això és flamenc mallorquí.

[...]

En coneixes molts des flamencs d'aquests?

Bueno, es to, sa tonada és sa mateixa amb qualsevol cançó de glosa. A noltros jo tenc un llibre, és un blog que així com vaig anar recopilant ses gloses a lo millor n'hi ha mil i pico. Increïble i pots agafar qualsevol. També se pot agafar una cançó en castellà llavonses.

Quants anys fa que vares muntar s'escola?

S'escola que tenim ara fa vint-i-tres anys, perquè antes jo estic amb en Toni Ballador i en Biel Collut, antes en Toni Ballador i jo estàvem a una altra escola, vàrem estar devers cinc anys, però no mos va anar bé, vàrem fugir i vàrem muntar aquesta.

I teniu molts d'alumnes?

Una vintena i a cada any se'n van de grans, venen de petits, perquè, clar, quan acaben els estudis aquí i se'n han d'anar a Barcelona o a estudiar a Palma o a estudiar a Can Peu Blanc ja que duen més els estudis són més alts, de vegades ja mos deixen, però sempre en comencen i venc a dir fa vint-i-tres anys sempre hem tengut de quinze a vint-i-cinc i gent casada i gent major també en ve. N'hem ensenyada de gent major.