Memòria, dones i treball (Sant Llorenç 2024)

Som na Magdalena Soler Santandreu, que sempre també vaig fer feina al taller i llavors vaig acabar fent feina amb sa germana i es cunyat. I res, sempre he fet feina a dins aquest món, no he fet feina enlloc més. I vaig néixer el 17 de març del 55, tenc 69 anys. Jo vaig començar a edat de 14 anys a fer feina en es taller de sa madona Bet de sa Torre, acabada s'escola ja havia demanat als meus pares per anar a fer feina allà. I aquí vaig començar. I no sé si vaig fer dos anys amb ells. I llavors mos varen demanar a sa germana, que ja era casada, per tornar a venir a fer feina al taller, que es seus fills se n'havien anat un a s'Illot i s'altra a Cala Millor, se dedicaren ja a començar lo des turisme que tenien dues pensions una cada un. I, clar, ella ja era molt major, i mos va demanar per noltros dues ajudar-li a dur es taller. I

què ho vàrem dur un any?

Un any amb ella. I després ja mos va demanar per noltros fer-nos càrrec des taller. I va ser així com vàrem començar a tenir es taller propi. I tota sa vida he fet feina de brodats i confecció, de brodar amb màquines, no en sé de brodar jo sense motor i tot això.

Bueno, i jo vaig començar, ja no me'n record ni quants d'any tenia, perquè me varen haver de posar un tauló per poder arribar en es taurell per dibuixar. Era molt joveneta, sempre he fet feina, a ca sa madona Bet de sa Torre, que li diuen, na Bel Ordines, i vaig fer feina allà tota sa meva vida. He fet feina allà treguent fils i després dibuixant, i sempre, tota sa vida. I me vaig casar, i després de casada vaig seguir fent feina per ell, però jo cosia vestits i bruses a ca nostra. I vaig tenir es nin, es primer nin, en Bernat, i quan tenia un any ella mos va dir per agafar es taller, perquè es seus fills se n'havien anat i ella tota sola ja no ho podia dur, i amb sa germana el varen agafar i vàrem anar a fer feina a ca seva. I al cap d'un any jo, després, mos varen haver de dur sa nina i jo vaig dir: "Jo amb dos nins ja no me'n puc anar de canostra". I va dir, diu "idò", vàrem agafar es taller i el varen dur a ca nostra dins sa cotxeria i vàrem començar així amb una maquineta de no res i tallant amb ses mans i una peça darrere s'altra, i vàrem començar així.

Jo vaig començar en es taller de ca es Batlle, és que hi havia quasi tota sa joventut des poble, l'any 59. I pràcticament sempre he fet feina en es taller, de taller. Llavors també vaig fer feina a ca es Batle fins l'any 64, que vaig anar a sa mili. I llavors dos anys per arreglar sa casa i declarar-me, demanar sa mà de sa dona que feien primer, amb s'anell, i mos casàrem. I llavors vaig anar a sa cova i es cap de dos anys me varen convidar a anar en es taller. Hi havia molta de feina, gràcies a Déu, i els vaig ajudar. I, quan venia un representant, "Joan surt", quan venia un que no volia pagar, "Joan surt"...

I ca es Batle, quina feina fèieu?

Jo vaig començar a dibuixar. Una munyeca amb blavet a dibuixar, després vaig passar a sa màquina de plisar, després ja vaig passar a sa secció d'empaquetar, fer es paquets. Jo vaig veure sa duquesa franca... Que va venir.

La Collares.

Sí, exacte. La vaig veure com d'aquí a vosaltres. Va passar per allà, va venir de visita amb sa governadora. "Hola, qué tal? Buenos días". Sí, sí. Llavors anàrem, perquè érem molts en es taller, llavors anàrem a missa, a l'església, vàrem tancar es taller i tota sa comitiva a cantar la sala a l'església. I es poble a veure-la passar.

Quin any era això?

L'any 60 i un parell, 64 me'n vaig anar. Vaig començar el 59.

Què venia a fer ella aquí?

Estava de vacacions.

Ella no era, no feia cosa de Palma?

Ell és batle era diputat.

En Tomàs? En Tomàs, sí.

Però hi havia molta de gent que feien feina.

Ella venia a comprar roba?

Que va.

Fèiem feina per ses Galerías Preciados. Hi havia molta de vestidets de nina.

I pot ser que ella na Carmen Polo tengués part de ses Galerías Preciados?

Tot podia ser, no ho sé. Això ja és cosa seva que ho devien dur. No se deia, en aquell temps no se deia això. No hi havia tants de periodistes com ara. Jo era sa que treia es dibuixos, feia es patrons i m'encarregava de ses peces si estaven ben fetes o no, les repassava quan estaven cosides i això. Això era sa meva feina, generalment.

Feies ses mostres.

Feia ses mostres, sí. Treia es dibuixos, les pintava i llavors les dúiem a picar i jo me'n cuidava d'això. Era sa meva feina.

Bé, ja estava un poc per tot. Si havia d'estar a una màquina de perfilar, de muntar, si havíem d'anar a teníem al·lotes... Na Magdalena era s'encarregada des taller. Feia bastes. Com aquell que diu "multiusos". Feia bastes, enfilava ses màquines que sa seva germana les desenfilava. I encara la desenfil. Encara no la puc fer emplear. Era el comodín. I es senyor era l'amo. Perquè no vos ho perdigueu. Noltros vàrem posar

"Creaciones Soler", perquè vàrem començar noltros dues, però ell no és Soler. Però quan venia un representant, demanava pel senyor Soler. I a es taller va ser Soler tota sa vida.

Estam xerrant dels anys 70.

Bé, però és vera... I 80. I a jo me deien n'Aina d'en Joan Llorer i en es taller era el senyor Soler.

I ara que no mos sent el senyor Soler, qui és que comandava dins es taller?

Bé, dels dibuixos a ja no me podien dir res.

Cadascú el seu ramo.

Si me venien a dir aquesta flor jo la pintaria de vermell i jo la volia groga, ja estava. No. Però és ben bé, és sa veritat, ell se'n cuidava de demanar, perquè a ses dones no les escolten per res. Els homes sí, se posen en es telèfon i... Però una dona has de ser molt rabiosa perquè

et creguin, eh?

No estam xerrant d'aquests temps d'ara. Estem xerrant dels 70, 80...

Estem xerrant des temps que vàrem tenir es taller. No, no.

Telefonaves en es proveïdor, mem, es fleco, que fèiem mantons, com és que no arriba? I els passaven amb quatre rosaris. Eh, sí, ara ja ho posarem en marxa. M'hi posava jo i en dos dies...

Bé, però ja agafaves el mando amb això. Amb pedidos...

Sí, sí. Ell era el que mandava. I noltros realment podien consultar a veure si mos convenia o no, però ell era el que se'n cuidava més de rebre els viatjans i fer pedidos per telèfon i de fer aquestes comandes.

Estava en contacte amb es representants. Tant els proveedors com els nostres representants. Quan venien els mostruaris les miràvem tots tres. Si un podia, perquè si un tenia un altra feina eren els altres que ho miraven, però vaja, el que se'n cuidava més d'aquestes coses era en Joan.

I aquestes dones que estaven dins es taller, qui era que els coordinava? Ell.

Ell era l'amo. "L'amo no lee el periódico. El señor se informa". Bé. El jefe se informa. Hi havia desset dites, es deu decrets. I es darrer sempre me n'he enrecordat d'aquest.

Bueno, era una cosa entre tots, perquè de vegades quan no hi era un, se'n cuidava s'altre, per exemple, jo me n'anava més prest, a ca nostra, per dinar i tot això, això era quan ja eren molt d'anys, que hi havia molta feina, les màquines no s'aturaven, ells se'n cuidaven de les màquines es temps que noltros no hi érem i ses al·lotes, que se n'anaven a la una, i ja llavors damunt les tres o això tornaven a es taller i ells se n'anaven. Per tant, això era...

No vàrem discutir mai. Noltros, quan se n'anaven, tothom a la una, noltros quedàvem, noltros dos, es matrimoni, tot es taller per a noltros. I... i res, i seguíem, i llavors, quan venien, quan venia na Magdalena, ben anant se n'anava perquè més prest, quan venien les nines, ells ja se n'anaven, acabava de preparar el dinar, allò, venien a Maddalena, més n'Aina se n'anava un poquet més prest. Quan venien ses nines, ella ja se n'anava a preparar es dinar i llavors venia na Magdalena i hi anàvem. O sigui que és que quan no hi era un, quan no hi era un dia. Mos ne cuidàvem de tot el que fos. Així.

I es record que teniu d'aquella època, com són, són bons?

Meravellosos. Joves, molta feina, amb salut...

Sí, sa veritat que vàrem passar molt de gust de fer feina.

Vàrem tenir dos nins tots dos.

Vàrem cuidar els seus dos dins es taller. Les vàrem pujar dins es taller.

Parque, caminador, maqueta, cuna.

No vàrem tenir mai una discussió sèria. De vegades no mos posàvem d'acord amb una cosa, però els altres afluixàvem i... Sí. Però quan una cosa... Mai, mai, mai, mai.

Si es meus que són és petits, els al·lots, estaven cansats o una cosa o a l'altra, de vegades les posava dins sa furgoneta i les s'enduia a repartir feina. I jo a fer cafè a sa nina. I sa nina, quan arribàvem, el primer que feia, ja no la treia del cotxet i ja se n'anava a fer cafè amb ella. A jo sempre m'ha agradat molt fer cafè.

Això sí que pot quedar ben clar. Sa meva dona en haver fet el mostruari i s'agafava unes mini vacacions.

Perquè no dormia.

Posau es pedidos en marxa i que jo he posat es mostruari. I noltros, Magdalena i jo, quedàvem allà i ella s'anava a fer cafè.

Molt bé. I abans des brodats, a Sant Llorenç, a què es dedicava sa gent?

Jo sempre he vist brodats.

Sí, però ma mare no.

Ma mare ja va començar que ja mos tenia, quan va començar a fer garsa.

Feia feina per qualque taller?

Sempre tothom ha fet feina a ca nostra per sa madona Bet.

Jo era tan petita, tan petita, que quan havia de dur sa feina, per exemple, si donaven unes bruses, llavors si feien moltes de bruses de garsa i brodat, efectivament, però ma mare feia garsa. I m'enviava, com que en aquell temps podies enviar els al·lots, no hi havia es cotxes que hi ha ara, ni es trànsit, i m'enviava amb es mocador de bolic que deien primer, amb sa feina de dins, m'enviava d'allà en es taller de ca sa madona Bet. I jo m'imagin que devia ser molt joveneta, perquè si hi havia feina que era urgent, no, ma mare en tenia per fer feina. Però jo, no me movia d'allà, si no m'enduia coses dins es mocador de bolic. Això sempre m'ho varen contar, que m'havien de posar un parell de talladures perquè me n'anàs jo de... si no, no partia. Això tenc aquest record, que ma mare me contava moltes de vegades.

Què li deien a ta mare?

Magdalena Càndida.

Magdalena Santadreu?

Sí.

Què més?

Jover. En el nostre, teníem sa missió cadascú. Jo desplegava sa tela damunt una taula molt llarga, allò amb una maquineta, amb una maquinota la tallava així, i això era sa feina. Ses dones sempre quan acabaven en es seu puesto. En es seu puesto. Bueno, sa feina de ses cases jo sempre he tengut una dona que m'ha fet, que ha vengut a fer net, perquè jo per qüestións de salut no podia. I en es taller feia tot el que podia i un poquet més. I es nins se varen pujar dins es taller. En es sis anys les varen dur a la Salle. A la Salle. Varen anar a la Salle i els hi duíem es dematí, ja aprofitàvem que dúiem feina a fer a Manacor, teníem una encarregada que repartia feina i ja aprofitàvem de dur sa feina allà. I a les sis, que acabaven a les sis a s'escola, anàvem a cercar-los. I varen començar amb sa madona Bet en el 71.

És a dir, en el 71 començàveu a ajudar...

A ajudar, no, però haguent pres part. Vàrem agafar part amb aquesta senyora. I en el 72... I en el 72 ja vàrem anar a ca nostra. A dins sa cotxeria.

Què creus que va significar per Sant Llorenç es brodats? Va canviar el poble?

Molt. Va canviar totalment i va donar molts de doblers a ses dones, molta llibertat i moltes... Que varen poder tenir doblers, que no tenien., perquè anant a fora vila, no... I amb es brodat sa gent. Ses dones sempre ja varen tenir més...

Una manera de guanyar doblers a dins ca seva. I no haver de dependre de ses ametlles que colliries.

Sí, perquè es homes normalment i ses dones feien feina en es camp. I fins... Ara, ma mare mateix que és lo que podem contar de dins ca nostra.

Si havia d'anar a ajudar dos o tres dies a mon pare per coses que l'havia de manestar, si hi anava, però... Llavors, quedava a ca nostra, brodava, o feia garsa, el que fos. I es vespres també fèiem vetllada. Fins a les onze, que llavors... S'aturaven. Feien sa senya que li deien des llum i tot d'una que s'apagaria. I s'arraconaven i anaven a dormir i es llum ja...

Perquè aquí a Sant Llorenç fer vetllada...?

Sí, fer vetllada i quan havien sopat a ca seva ses dones...

Tornaven brodar.

Se tornaven posar a brodar o a cosir... Bueno, no te diré tothom.

Generalment.

Ma mare sí. I d'antes, ja n'hi va haver moltes que ja sabien brodar i brodaven antes que ella.

Fins que, llavors, va començar es turisme i ja hi va haver qualcú que va començar a anar a fer habitacions i aquí ma mare va ser una...

... de ses primeres.

Sí, no diré sa primera de totes, però sí de ses primeres que a s'estiu, es mesos d'estiu, se n'anava a Cala Millor o a sa vorera de la mar i desprésen s'hivern brodava.

Per què anaven a Cala Millor?

Per guanyar més doblers.

Guanyaven més doblers?

Home, clar.

I estaven assegurades?

Bueno, en principi...

No, bastants d'anys no.

N'hi havia que sí i n'hi havia que no.

Llavors varen començar a estar de poc temps... Quan hi va haver més gent que van venir els de la península que varen ser es que varen demanar el que tocava, que havien d'haver demanat ja es llorencins. Però ma mare ja era més major, ja se tenia es seu seguro que feia molts anys que se pagava d'agrari i ja no va estar assegurada.

Ni va tenir mai paro. Perquè llavors es llorencins pareixia que demanar paro era una desgràcia. Com a brodadora no, perquè brodava particularment a canostra. Però ella ja de jo molt petita se van apuntar tots dos, tant mon pare com ma mare, a pagar es seu seguro agrari i quan se van... De quan vaig néixer jo. Quan se van jubilar, van tenir sa paga normal. Van estar bé perquè havien pagat molts d'anys.

Hi va arribar a haver onze persones que feien feina. Quan eren tan moltes, tenien cinc màquines de brodar, després hi havia una que planxava sempre, després hi havia es nostre fill que duia es comptes. En Joan que tallava i empaquetava, jo també empaquetava, hi havia una altra al·lota que sempre tallava, que sempre muntava cosetes petites.

Després, no brodava na Catalina, tallava ses bruses. Quan estaven brodades, que jo havia fet es patrons, ella una els planxava perquè estiguessin bé i les plantaven es patrons i ella tallava i n'hi havia dues que tallaven. Aquestes dues no brodaven. Aquestes dues no. N'hi havia ses altres, n'hi havia quatre que brodaven. I llavors, de vegades, una o si no tenien havien de menester tenien màquines de perfilar. I tenien sa màquina de fer traus, sa de ficar botons, sa de posar gometes i una de barreta.

Fèiem barreta, que la feia sempre jo, sa barreta. I sabia manejar aquesta màquina. I posar gomes també. I una de fer bastes també la manejava jo. No era una feina que hi fos cada dia directe, directe, però quan hi havia que fèiem aquesta classe de feina, aquestes certes màquines les feia jo, les empleava. I muntar aquestes dues al·lotes que tallaven també sabien muntar, perquè noltros ho montàvem i llavors ho dúiem a acabar a fora. Posar es colls i fer repunts, acabar. I després tornava allà dedins per fer traus i ficar botons. I planxar també ho trèiem a defora.

Perquè planxar lo que se planxava. Bueno, de vegades quan s'havia acabat sa feina perquè era s'acabat de sa feina. Però aquesta que se preparava, que només hi havia es tros de brusa, diguem, que llavors s'havia de plantar per tallar-se perquè ja ho anava cosint, se planxava allà de dins, perquè quedàs plana i quedàs tot perfecte a punt de tallar-la definitivament, per ja muntar i anar equipant sa confecció. A les vuit...

Vuit hores. De les vuit a la una i de les dues i mitja depenia, a les set o a les set i mitja. De vegades quan hi havia molta feina feien feina una horeta extra, que les encantava aquesta horeta. I noltros no teníem horari d'acabada, depenia. En Joan, es dissabtes, se'n cuidava de fer ses màquines, d'untar ses màquines, de fer-les netes i de posar-les a punt entre es dissabte i es diumenge. Si no podia es dissabte, es diumenge. Les havies de fer brodar un poquet perquè tirassin s'oli i procuràvem posar un parell d'aros perquè quan venguessin ses nines sa màquina ja estaven a punt, les posàvem a punt i ja se posassin a brodar, tot d'un dia que arribaven elles, trobaven-les a punt. I era sa feina des dissabte, generalment, i qualque diumenge.

I el que se cobrava, el cobraven diferent, per exemple, ses dones que estaven en es taller segons el que feien?

No, no, ses des taller...

Cobraven per hores, per peça?

No, per hores. A tants s'hora, eh? Estaven assegurades i...

I ses que feien feina a casa seva?

Ses que feien feina a casa seva cobraven el que feien.

Per peça?

Per peça, sí, sí. Elles posaven un preu, teníem una al·lota o dues. De confiança, sobretot això xerram de cosir, perquè llavors ja...

S'acabament. Quan vàrem tenir màquines, ja no vàrem treure, perquè sa gent ja no brodava, ja se n'anava més a devora de la mar que no a brodar. I amb ses màquines, perquè no podíem donar a basto. Noltros, quan vàrem comprar màquines, és perquè sa feina que teníem ja no la podíem fer, ja no hi havia gent, no hi havia mans per fer això. I en vàrem arribar a tenir cinc, de màquines. En es catorze, si no anaven a estudiar, o a brodar, o a... Més taller ja que brodar, però si n'hi ha que també... I treien fils.

Treien fils i retallaven, però això ja, és antes, com aquell que diu, això és de més enrere, perquè a sa meva edat, antes des catorze, tothom anaven a escola, acabàvem en es catorze anys. O s'anava a estudiar, o se feia feina, normalment.

Generalment més feina que estudiar. A sa meva edat, encara n'hi havia moltes que anaven i se posasen en es taller o es taller les oferia una màquina a ca seva.

Vàrem tenir un seguro. Vàrem començar a posar aquest seguro, perquè tenguessin algo que començar, però després, quan van començar a tenir molta feina, les van assegurar així com tocava.

I venien inspectors?

Bé, quan venien, tothom s'assoleia i tancàvem. Quan no estaven assegurades. Quan varen estar assegurades, no en va venir cap mai. A ca nostra no hi va venir cap mai.

Teníem una ràdio amb altaveu per tot es taller, perquè ses màquines feien molt de renou. I ses al·lotes eren jovenetes. I a tope. I sa veïnada que deia que no volia sentir tant de renou i vàrem dir què hem de fer hem de tancar?

No, no cantàvem en es taller. Ja teníem una ràdio, però també amb cassets que podien canviar ses cintes. I en Joan va aaribar a posar alta veu per totes ses columnes perquè aquestes al·lotes, com que eren jovenetes i els agradava sentir sa música forta perquè sa màquines feien molt de renou. I era allò una discoteca, a tope. Jo un moment li vaig dir s'altaveu més a prop de qui on jo estava si el podia llevar, perquè me n'anava amb es cap que bullia. I quan era a ca nostra no en volia sentir res de música.

I que escoltàveu?

He estat un parell d'anys a sentir-la.

Què escoltàveu? Quina música escoltàveu?

Sa més moderna, lo que els agradava. Cadena Dial, sobretot. I quan posaven ses cintes de casset...

Lo que els agradava o lo que li agradava a en Joan, però lo que els agradava a ells. Lo que hi havia en aquell temps, ses que estan de moda. El Pecos, i aquestes que té de dir. A lo millor a noltros mos agradava més una música, però per elles estar contentes posàvem perquè ells també

anaven i la canviaven de vegades, m'entens?

Sa Cadena Dial era generalment no eren anglesos encara en aquell temps. Ara tot es música anglesa, però en aquell temps no.

Això que estam xerrant ja mos n'anàvem en es anys...

Després de les màquines.

Setanta. No, ja en teníem abans.

Bé, de música sí, però no la teníem tan forta.

No, perquè no hi havia tant de renou. Però sempre vàrem tenir música.

Sempre, encara de fet hi és, igual. D'això de ses columnes, lo dels altaveus de ses columnes sí que era un pic haver tengut ses màquines grosses, ses altres mos bastava amb un altaveu o dues i no mos n'anàvem marejats. Però, de fet, es temps des Covid, encara la vàrem sentir cada capvespre que anàvem a fer revoltes en es taller amb es fills i es nets. Vàrem posar es Duo Dinámico, el vàrem sentir cada dia, cada dia a Ràdio Murta, tots els capvespres. Però es temops des taller no posàvem Ràdio Murta.

No. No hi era. Programes se sentien quan jo treia fils a ca sa madona Bet. Hi havia Ama Rosa i coses d'aquestes, quan jo treia fil amb una amiga anàvem allà a treure es fils de manteleries que duien de per Barcelona i escoltàvem i me'n record que n'hi havia una que se deia Ama

Rosa o coses d'aquestes. Hi havia sèries, com ara fan a sa tele, llavors eren a sa ràdio. I llavors sí que cantàvem noltros, ses cançons que mos agradaven, sí que cantàvem en aquell temps, quan era joveneta, perquè no era igual que després. Jo m'agradava en Guardiola. I hi havia es

Duo Dinámico, en Guardiola... Bé, però aquests dos eren rivals. Hi havia ses que eren des Duo Dinámico i ses que eren d'en Guardiola. Eren dos grups. D'això fa molts anys.

Fa molts anys. és ben vera.

Jo encara jugava. Sí. Però Resistiré, que va sonar tant es temps des Covid, sonava després, aquest temps. Es Resistiré. Fa molts anys.

Jo quan vaig començar a fer feina a ca sa madona Bet s'empleava molt per fer bates. Una era molt granada i se deia 'estaria'. Era molt granada. I antes s'empleava per fer bruses sa batista, aquestes teles més fines que feien amb molta de garsa, que va ser antes que sa, que sa...

Sí, però antes quan jo hi vaig anar, antes, quan jo vaig començar, venia unes senyores de Barcelona que les duien sa feina per fer i feien tricotón, jo ho dibuixava i elles duien aquesta feina i quan havien fet es tricotón no se cosia aquí, s'envia a Barcelona i aquestes senyores l'acabaven. I després per un palmesano se va fer molta de feina i també dúiem manteleries, manteleries que tenien molt de brodat i molta garsa i noltros trèiem fils, se brodaven i s'enviaven cap a Barcelona. I noltros llavors ja després d'aquesta que t'he dit que fèiem bates...

Vestits d'aquests que ara tornen susar amb coll i embotonats de dalt a baix i brodats aquí. I ses plantades brodades, efectivament, i llavors ja va venir es punt, llavors també va venir sa bambula, es fogasser, que vàrem començar a fer feina per Eivissa i aquetses teles són ses que més hem empleat noltros ja.

Sí, ses bates només les vàrem emplear un any. Ses bates eren quan jo vaig començar com aquerll qui diu, es dos anys primers o un que s'havien de tallar unes estidores, però era una roba molt granada, però llavors ja varen canvair a fer bruses i ses bruses... I vestits llargs, vestits llargs de punt gruixat no d'aquest punt fi, era un punt gruixat.

Llavors ja varen entrar ses bruses que era crep, es crepet vàrem fer ses bruses eren totes de crep, sa tela, mos demanaven cinc classes de tela, després ja vàrem passar per Eivissa sa bambula i es cotonet també de cotó i sa bambula arrissada i sa llisa. Es fogasser, que li dèiem es fogasser, que era sa que ara hi torna ser que, per cert, a Inca ara en vaig veure un vestit ben igual d'aquell que vàrem fer dues peces així curtet, ara el tornen fer a sa moda que tenen a Artà ahir li vaig veure i ja el vaig veure l'any passat que vaig anar a comprar-me un vestit blanc, perquè havíem de cantar a sa coral i era aquest model mateix que tenia i el vaig treure i va tenir un parell de taques i vaig dir jo per comprar un vestit que ja tenc a ca nostra no el compraré. I llavors vàrem començar amb es puntet més fi a fer mantos... I vàrem acabar fent mantos.

Vàrem acabar fent mantos.

Una se va quedar embarassada... I se'n va anar a fer feina amb una màquina a ca seva i s'altra se va aturar de fer feina. Se va donar de baixa i va acabar així. I ses altres no...

... no varen tenir infants.

No, es temps que noltros les teníem a elles no, eren més jovenets i no. N'hi va haver que varen venir hi varen estar a temporades, després varen venir perquè ella volia anar a un hotel i no tenia puesto, va dir si me surt hi aniré, perquè ella havia estudiat per dur es comptes i quan li va sortir feina des cap d'un parell d'anys se'n va anar, però ben amics, vull dir jo que... A dins es taller no n'hi ha hagut, només hi ha hagut es nostres. Sa gent que generalment, es nostres quatre, es nostres quatre i es veïnats, això és més cosa que sa gent més antiga que fent feina amb sa màquina...

Sí que fent feina brodaven amb ses màquines de pedal i se reunien sobretot a s'estiu sortien a la fresca ses veïnades, treien sa màquina quan no feia es sol o hi havia ombra i aquí sí que podien xerrar i cantar i amollaven sa ràdio.

Noltros ja ho hem viscut, ho hem viscut, ho hem vist, però no...

Jo molt petita en això ho he vist.

Aquest manto jo el vaig treure...

...perquè mos ho varen demanar de Barcelona, vàrem començar amb el senyor Vidal.

Sí, a treure, a fer mantos.

Qui vos ho va demanar?

Es representant que teníem a Barcelona.

I on ho venien en això?

A les Rambles molta, cada tenda hi havia mantons nostres i després a una travessia a l'esquerra encara la senyora Assumpció en venia però moltíssims i a més venien i venien barcos i es barcos que venien es marinos americans, es barcos americans aquests compraven molt, s'enduien molt i es representant anava a mirar i deia: "Ara ha vengut un barco d'aquest, idò enviau-mos mantos tot el que tengueu brodat i noltros enviàvem tot, noltros anàvem fent es que més se sortien, es altres, però aquesta senyora Assumpció moltes vegades tenia companyies de ballet que volien un manto especial, per exemple, ara aquesta està amb colorins i ara aquest el volia en verd i noltros el fèiem en verd, enfilàvem es fils en verd, o ho volien en beige, jo efectivament he vist a sa tele mantos nostres que ballaven amb es ballets n'he vist i a tendes i després casi...

Sí també anava dins Barcelona...

Transportaven molt i n'hi havia...

Se n'anaven en es seus clients és que volien mostraven mostruari i també a altres puestos, sobretot cap en es sur se venien bastant bé. Se venien molts de mantos. En vàrem vendre molts, molts.