N'Antonina Oliver Pastor va néixer el 1936 a Sencelles. Ens conta molts de refranys del seu temps, anècdotes com la de l'era esfondrada o llegendes com el salt de la Bella Dona o la llegenda del puig de n'Alí. També ens explica molts d'embarbussaments, refranys i alguna anècdota relacionada amb les celebracions religioses com el mes de Maria o les Verges.
Som Antonina Oliver Pastor, tenc vuitanta-dos anys, som viuda fa trenta-tres anys, tenc set fills, nou nets, un besnét i som de Sencelles i me diuen de Son Pelea.
Ara venim de vermar,
de sa vinya de Son Lluny,
ja podeu encendre es llum
que no hi veurem per sopar.
Ara venim des vermar
de sa vinya de Lloseta
mos han duit una nineta
no sabem si surarà,
si sura, li hem de donar
un pa i mitja pesseta.
Sa nostra figueralera
ha caiguda d'un cimal
i ha dit que no s'ha fet mal,
perquè pensava amb en Pere.
Morena la vull morena,
morena la vull per mi,
si no l'alcanç morena,
consent quedar-me fadrí.
Madona, s'alfabeguera
que teniu en es portal
haureu de mester sa destral
per tallar-li sa ramera.
Sa guitarra per vós sona,
madona, que la sentiu,
una filla que teniu,
la calçau i la vestiu
i ha de ser sa meva dona.
Heu conegut es jai,
s'home més valent del món.
Se tancava dins es forn,
per por de qualque moraco.
Es jai tirurino
matà sa muller,
la va fer trossos,
llavors la vengué,
la gent se pensava,
que n'era tocino
i era sa jaia des jai tirurino.
Bon arbre és el garrover
que té garroves tot l'any,
quan li cullen ses d'enguany,
ja té ses de l'any que ve.
En Joan quan va arribar
amb aquelles sabatotes
encalçava ses al·lotes
per darrere es campanar.
En Joan quan va arribar
va dir: "Ma mare, jo vengo".
"Oh! fill meu, jo no t'entengo,
si no mudes de parlar".
En Joan quan va arribar
va dir: "Ma mare jo soi"
i ella va dir "bon refoi",
que no et sabies torcar.
Es puput i es mussol
fan sa mateixa tonada.
Es puput canta amb so sol
i es mussol amb sa vetllada.
Enmig de dues muntanyetes [això és una endevinalla]
hi canta un ermità,
el senten i no el veuen
i no el poden agafar.
Jo a s'era esfondrada... diuen que hi havia un home que amb sos homes batien damunt s'era i va passar un capellà que duia s'extremunció a un home que estava malalt per allà i tots es homes que feien feina amb ell s'agenollaven i sa madona, però ell va dir: "Aixecau-vos, què és això? Cap a sa feina!". I ella se varen haver de creure i, quan va haver dit això, s'era se va esbucar, se va esfondrar i va quedar un clot de s'era i varen caure es cavalls, bé, tot lo que hi havia damunt s'era. S'home i sa madona, i l'amo, tot. S'era esfondrada jo la vaig veure en un diari i la vaig agafar i es periodista, que ho havia posat, deia que hi havia moltes mates i coses que hi tiraven ja dedins. Si és així o no ho és, no ho sé.
Es Salt de la Bella Dona era un matrimoni que se n'anava cap a Lluc i, quan varen ser en es Salt de la Bella Dona, que és molt alt, llavors en aquell temps no era per allà on hi ha sa carretera, s'home la va tirar per avall. I, quan ell va arribar a Lluc, la va trobar agenollada davant la mare de Déu. I diuen que això va ser un miracle, que havia fet la mare de Déu i ell li va demanar perdó. Ses rampaines que eren per agafar sa palla de damunt s'era, quan havien batut. Llavors, espigolades que es camp anaven estirant també, una cosa que tenia pues i agafaven totes ses figues que havien quedades. I llavors ses forques de s'era, que ventaven sa palla i i llavors ses pales que tiraven es gra i llavors es carretons que anaven voltant, perquè caigués es gra i s'era, es garbell, es terrossadors, màquina de segar.
En Pere espera i espera,
en Pere espera de Déu.
En Pere espera un sí teu
i un sí teu espera en Pere.
Vaig néixer capell posat
tota sa vida l'he duit,
des de que es capell m'és fuit
no he begut ni menjat.
És un aglà.
Qui barata es cap se grata.
Qui té el mànec de sa pell fa anar s'oli allà on vol.
Entre poc i massa, la mesura passa.
Festes passades, coques menjades.
Ase vell, tot són mosques.
Aigua d'abril, cada gota en val mil.
Aigua d'abril, de fil en fil.
Aigua de gener, tot l'any va bé.
Aigües per l'abril i pel maig rosades
fan les anyades.
Flors de gener no entra al paner.
Defora vendran i de casa es trauran.
De moliner mudaràs, però de lladre no escaparàs.
Els tests semblen a ses olles.
Ser més llarg que un dia sense pa.
Això està cuit.
Anar com una bassa d'oli.
Anar cua baixa.
A on no n'hi ha no hi cerquis.
De pares i de senyors n'han de venir de casta.
Per Sant Pere enrevoltant sa figuera.
Ha fet el negoci d'un peix frit.
Del teu pa faràs sopes.
Li falta l'aigua d'abril.
Pagant Sant Pere canta.
Mostrar el llautó.
Per Sant Martí mat el porc i tast el vi.
Si per Nadal fa estiu,
Pasqua a prop del caliu.
Ve de les nou cases.
Arribar misses dites.
La mar, com més temps, més brama.
Tenir la guixa per amunt.
Març que marceja, mata i malmaneja.
Aprofitar la cera quan cau.
Qui molt xerra, qualcuna n'erra.
L'ase va dir al porc orellut.
Paladar de ric i butxaca de pobre.
A un anegat dau-li aigua.
Si la canalera riu, lluny és l'estiu
i, si plora, l'hivern és fora.
Una gallina xica, tica, mica, camacurta i ballarica va tenir sis fills xics, tics, mics, camacurtes i ballarics.
Si la gallina no hagués estat, xica, tica, mica, camacurta i ballarica.
Es seus fills no haurien estat, xics, tics mics, camescurtes i ballarics.
Una boteta tota redoneta que vi té, té tap, tap té,
té tap i tapó, tap i tapó té.
Fills i filles té el meu fill. La meva filla filles i fills té, però els fills i filles de la meva filla, no són filles ni fills del meu fill.
Cinc són els bous, l'arada menen, el camp és blanc i la llavor negra.
És s'escriptura.
El cap és blanc i l'ovella negra, dos que ho miren i una qui sembra.
Ve a ser lo mateix.
Un carro carregat de terra roja va passar per un carreró, va espanyar un barreró i tot va anar ple de terra roja.
Si fas com es nas, demà li trobaràs.
Lo que puguis fer avui, no ho deixis per demà.
Lo que no vols per tu, no ho vulguis per ningú.
Fer bé i no miris en aquí.
En aquell temps, quan arribaves de sa feina, mon pare se posava a llescar sopes i menjaven sopes, ma mare feia es sopar i es temps que el feien resàvem es rosari. Llavors, sopàvem. I llavors es mes de maig, fèiem es mes de Maria, posàvem una purissimeta més amunt i fèiem com una escalonada amb gerros amb flors i teníem un llibre des mes de Maria i també el fèiem.
Per les Verges també sortien sonadors i cantadors amb guitarres i acordeons i això. I jo en es cantó d'aquí baix, jo jeia més amunt amb una tia i jo els sentia per tot es poble. Hi havia grupos que anaven cantant a les Verges.
A matances som anat,
m'he campat com un ramell,
he menjat sopes a grell,
però es porc no l'he tastat.
El dimoni cucarell
va néixer es temps de magranes,
sa mare tenia ganes
de tocar-li es clotell.
El dimoni cucarell
va néixer es temps de vencisos,
quan li posaven calçons llargs,
ja tenia es cabells grisos.
Quan jo sent cridar:
"Ma mare, ma mare meva",
jo no puc cridar sa meva
perquè sé que no respondrà.
Si respon, no serà aquella
que en el món me va posar.
Això és una llegenda des puig de n'Alí. Té 573 metros d'alt amb una fortalesa on se refugiaven es darrers àrabs. N'Amet, un jove pastor sarraí batejat, nomia Lluc, el topà de tornada del mercat d'Inca. Fugí com pogué i s'amagà dins una cova. Descobert des dalt del puig pels moros, li amollaren un dels seus homes dins una alfàbia que copejada a les roques es rompé i el seu passatger caigué mort davant la cova.
"Estàs bé?", cridaren els moros, "baixau que jo estic bé", contestà n'Alí, s'al·lot, i d'un en un varen baixar i com que era tan alt, aquell home pegava a ses roques i varen caure tots morts i, llavors, varen dir que és qui no ho creu que vagi allà que encara trobarà es tets.
Sencelles