Aire

Maria Sastre Cabot, vaig néixer dia 18 de febrer de l'any 1935.

És a dir, que teniu...

83 anys.

I vàreu néixer aquí a Esporles?

Vaig néixer a Esporles, en es carrer Major.

I a què se dedicaven es vostres pares?

Mon pare era picapedrer i ma mare anava a sa fàbrica.

A quina fàbrica anava?

Una que li deien a Can Campos.

Què feien a Can Campos?

A Can Campos feien roba, mantes i llavonses se varen morir sa meva padrina i ma mare ja va acabar i brodava. I jo també de petita brodava, bé, anava a escola i brodava. Tota sa meva vida vaig ser brodadora fins que es mestre se va morir.

I que brodàveu a un taller d'aquí d'Esporles?

Tot d'una brodava ma mare i una veïnada que hi havia, brodava amb elles, però llavors, quan vaig ser més gran, brodava a un taller d'Esporles. I després una que li deien na Joana cameta i després vaig passar a brodar a Can Toni Gomes i vaig brodar a Can Toni Gomis, per en Toni Gomes hi vaig brodar fins en es setanta i llavonses ja ho vaig deixar, perquè ja era vella.

Aquí a Esporles hi havia molts de tallers de brodadores...

N'hi havia dos o tres, però com que hi havia ses fàbriques i totes ses al·lotes joves quedaven a Esporles o a sa fàbrica o a brodar, no com ara que anaven totes a estudiar i això, tot quedava a Esporles.

Quanta gent hi podia fer feina a Can Comes?

A Can Toni Gomes? A ca ses brodadores? No ho sé, és que n'hi havia tres o quatre de fàbriques a Esporles.

Quines eren?

Una aquesta se deia Can Campos, una que li deien Ca n'Esteve i llavonses hi havia s'altra fàbrica que li deien en Riutort, aquesta que fèiem antes que era tan grossa, perquè aquí on hi havia sa fàbrica hi ha un raig de pisos. I després hi ha molt, una tanca que hi havia un magatzem, quasi s'ha fet Esporles per aquest barrio. Era molt gran, molt gran.

I venia gent de fora, de poble, a fer feina a ses fàbriques?

No, quasi tothom era... però hi havia molts d'homes també d'Esporles, homes i dones. I jovenetes nines. A catorze anys o quinze, si podien entrar a sa fàbrica ja entraven.

I quina feina solien fer quan entraven tants joves?

No, totes estaven una cosa que se deien telessos i jo no hi vaig anar mai i ma mare no m'hi va deixar anar mai i sempre sempre havia duit idea d'anar a sa fàbrica, però feien llista, feien mantes, quasi tothom estava empleat per ses fàbriques.

I com és que sa vostra mare no vos va deixar anar-hi?

Ah, perquè me deia que havia d'aprendre de brodar. Perquè ella era brodadora i volia que jo fos brodadora.

I com eren es vostres pares?

Mon pare era músic.

Era músic? De veres?

Sí, mon pare era músic, tocava el saxofon i ma mare no, ma mare brodava llavonses i jo no volia brodar i vaig brodar fins a setanta i no em va agradar mai brodar. A jo m'agradava més anar-me'n a collir, a anar-me'n a fer qualsevol cosa que no fos brodar. I sa meva germana, tenc una germana que ella no va voler anar a collir mai, volia cosir, volia cosir, i fins que va ser cosidora.

És a dir, vos agradava més anar a collir olives...

Sí, collir garrovesm'agradava i llavonses, quan vaig tenir devers setze i disset anys, vaig anar a fer matances a una carnisseria que li deien a Ca na Rossa, un tio meu era casada amb una filla d'aquesta carnisseria i es temps de ses matances sa meva tia vivia a Palma, aquest tio era es mestre de camarers de s'hotel Mediterráneo i vivien a Palma i sa tia venia a fer ses matances i llavonses jo ja me'n vaig anar amb ella i vaig fer matances jo no sé quants d'anys. Tenia devers setze anys i ja em vaig casar i en Toni tenia devers cinc o sis anys fins que se va tancar aquesta matança, vaig anar a fer matances.

I anàveu una temporada concreta de s'any?

Sí, hi anava des setembre, últims de setembre posàvem sa matança i hi anàvem fins a principi de febrer i llavors ja s'acabava sa matança. i quants de porcs devíeu fer.

No ho sé, molts, però un temps es porcs no els feien tan grossos com ara. Quan feien ses matances, noltros tot lo més feien cent quilos, no passava massa. Però cada setmana en mataven vint-i-cinc o trenta. I fèiem es dilluns vespre se posava es carnisser a matar es porcs i fèiem ses matances tota sa nit mataven porcs i es dilluns en aquell temps ja sa carnisseria tenien una màquina de capolar que no n'hi havia per enlloc i després una pastadora. I sa meva tia i es seu germà se'n cuidaven de fer sa sobrassada i una nora d'allà. I una altra dona que hi havia i jo mos cuidàvem de fer un botifarró i acabàvem es dilluns en sa nit mataven, es dimarts tot lo dia feien matances i acabàvem es dimecres a migdia. Es dimecres a vespre se tornaven posar a matar i tornàvem fer es dijous i acabàvem es divendres. Això tots aquests mesos. I l'enviaven a Barcelona tota sa sobrassada. Tot això ho enviaven a fora, tota sa sobrassada l'enviaven a fora.

Perquè abans que se capolava amb es ganivet, abans que hi hagués màquines de capolar, rodaven i rodaven i duraven dos dies ses matances d'un porc i allà ja teníem aquesta maquinota grossa que amb un minut te capolava un merder, saps que feia de via, i després hi havia sa pastadora, grossota, que també pastava. Ells dos se'n cuidaven de sa sobrassada fins que llavonses s'horabaixa ja començàvem a omplir i ja tenien una omplidora elèctrica i omplia sa meva tia i només bastava que hi hagués sa meva tia que omplia i un que fermava, perquè tenia com una cosa grossa i omplia sa sobrassada. I llavors tota sola sortia sa tia amb so peu i anava sa força. Bastaven dos per omplir sa sobrassada.

I això quins anys eren? Fins es anys cinquanta...?

Mira, jo em vaig casar, no, antes, mira, me vaig casar a 24 anys i llavors això menos que l'any cinquanta, mira, des setze anys tenia i vaig néixer el 35. Cinquanta. Idò, sí.

35 més setze, cinquanta-un. Just, just.

[...]

I tenia un nom aquesta matança?

A Ca na Rossa li deien, una carnisseria que hi ha en es carrer de Sant Pere, a ca na Rossa.

I supòs que no se feia pes consum des poble? O venia gent a demanar-vos...?

Només enviaven a fora sa sobrassada, pes poble compraven tot es botifarró, deixaven molt poca carn, qualque llom, perquè tot era per fer sobrassada.

I n'havíeu feta abans de matances? A ca vostra en fèieu?

No, bé a ca nostra matàvem un porquet a ca sa padrina, a ca ma mare ja no. Però ja allà amb sa tia vaig començar de bons i de veres.

I en deguéreu agafar pràctica si en vàreu fer tants d'anys?

Sí. Joan.

De fet, durant molts d'anys després heu seguit fent matances?

Sí, llavors quan se va tancar aquesta fàbrica jo anava a fer matances a moltes cases que m'ho deien, fins que he estat vella.

Vos venien a cercar?

Sí, o hi anava a peu, perquè era pes poble. No, de vegades si anava a enfora me venien a cercar.

Seríeu capaç de contar-me com se fa sa matança?

Vols que te digui com ho fèiem allà? Allà hi havia l'amo de sa carnisseria i tenia un fill i llogaven un altre home per fer sa matança. L'amo matava es porc i es fill aquest home el feien net i després, quan l'havíem fet net, l'amo l'esxuiava i l'acompanyava jo moltes vegades estava amb ell, que posava es trastos damunt una taula. I llavonses sa meva tia i en Jaume se posaven a fer sa sobrassada i noltros a defora que bollíem tots es ossos i tota sa carn que havien de fer es botifarrons. I llavors, quan era cuit, fèiem es botifarrons, els fermàvem i no mos duia tanta feina com una casa particular. Una casa particular un temps fèiem ses butzes netes i te duia un parell d'hores. No és com ara que tothom duia es budells nets i no duu tanta feina sa matança. Ara també hi ha màquines elèctriques ara i un temps no era això.

Perquè devia ser molt més treballós abans, quan ho fèiem a ca sa vostra padrina, devia dur més orenga?

A ca sa padrina, quan maàvem un porc, durava tot lo dia, era un porquet petit, però que duia que lio. Anàvem a fer budells nets en es torrent. Sempre venia aigua en es torrent. Fèiem saïm, allà a sa matança també fèiem saïm, però ho fèiem amb una caldera que pentura ho fèiem cada quinze dies, de grossa que era, una calderota. Allà un porquet petit te durava tot lo dia.

Perquè, a més, es porcs que matava sa gent devia ser molt més petits, no els devien poder surar...

Un temps és que aquests porcs que duien antes eren uns porcs negres, no s'hi feien més grossos. Una vegada a sa carnisseria aquesta varen dur una truja que feia tres-cents quilos i va desfilar es poble a veure sa truja, perquè no en veien de tants grossos, però llavors eren petitets.

I això era quan teníeu setze anys. M'heu dit que vàreu anar a escola abans?

Sí, a ca ses monges.

Vaig anar a escola a Ca ses Monges, no hagués pogut estudiar carrera, perquè no m'agradava gens estudiar, però també a setze anys ja havia anat a collir. Anàvem es temps des collir, deixàvem s'escola i mos n'anàvem a collir. I llavors, quan acabàvem de collir, tornàvem. Jo a dotze anys ja anava a collir.

I què? On anàveu a collir? Perquè hi havia un parell de possessions grosses per aquí.

A Son Cavaspre. Jo sempre vaig anar a Son Cavaspre a collir.

I què hi havia a Son Cavaspre? Què agafàveu garrova, ametlla?

Primer, ses ametlles, llavors ses garroves i llavors s'oliva. Acabàvem devers es febrer i començàvem per s'agost amb ses ametlles.

I tota aquesta temporada anàveu a escola?
No, no anava a escola.

No devíeu ser s'única, però?

No, estava ple, no n'hi havia tantes que anassen a escola.

I com era Esporles, quan teníeu això?

Sa meitat d'ara. O no arribava. No arribava.

Esporles, tot això d'aquesta plaça per amunt, noltros ja estàvem aquí i ho han fet, no hi havia cap casa. I llavors de sa carretera només hi havia un carrer, tot lo altres era camp, i ara està tot ple de xalets i de tot.

I sa majoria de gent, sa que no feia feina a ses fàbriques, se devia dedicar a sa pagesia, no? Tenia un hortet?

Totes ses cases tenien un hortet, tot això que han fet nou no té hortet, però totes ses cases antigues tenen un trast i tothom feia. I ses dones o brodaven o cosien o feien mig punt, de tot. Ses al·lotes vivien a dins Esporles. N'hi havia qualcuna que anava a Palma, però no.

I quin tipus de feina solíeu fer en es taller de brodar?
Manteleries, llençols. Tot lo que mos donaven a fer.

I també era per marxar de cap a Palma?

No, jo brodava per aquest Toni Gomes i ell ho enviava per Barcelona i per tot, tenia moltes brodadores, en tenia hasta i tot a Selva i a un altre poble, no sé a quin poble era i ell els hi duia sa feina, perquè... I aquí érem, pentura érem vint, que brodàvem per a ell.

I cantàveu en es taller, quan fèieu feina?

No, no cantàvem mai. Qualque dia resàvem es rosari, però no contàvem.

Per no avorrir-vos. I vos volia demanar, abans m'heu dit que es vostre pare era músic, i com és això, on en va aprendre?

No ho sé, però hi havia una banda de música a Esporles i mon pare, quan vaig néixer, feia anys que era músic, però me'n record que, quan era petita, mon pare tocava un saxofon i jo me'n record que tants d'anys es saxofon a dins es cap que jo sentia sa tonada que feia o no sé què i ara si toques saxofons no me pareix ell. Més que un dia en vaig sentir un i vaig dir "aquest saxofon era es de mon pare" i un que està a sa banda va dir: "No era es de ton pare, però era quasi es mateix de ton pare". Tants d'anys vaig dur sa música dins es cap, que ara qualque vegada aquest mateix me diu "si toquen qualque cançó", jo li dic "jo conec quan desafinen" i és ben vera. I l'han de fer ben petita a sa daixona que jo no trobi que desafinen, per més que tota sa vida hi duia això dins es cap. I mon pare jo tenia pentura 19 o 20 anys quan el va deixar, mira si el vaig sentir anys en es saxofon. Practicava a casa. Anaven a assajar un dia o dos, un dia es cap de setmana, però a ca nostra bé el tocava en es saxofon.

Es veïnats devien estar contents.

No, no anaven a jeure molt tard. No era com ara que tothom vetlla. En s'hivern saps que era de trist Esporles. En fer fosca ja no veies ningú i tothom se n'anava a jeure prest.

I com vos divertíeu quan éreu joves?

Anant en es cine, es dimecres feien cine, anàvem en es cine i es diumenges, fèiem quatre voltes pes passeig per amunt i per avall, això era sa nostra diversió.

I quines pel·lícules posaven en es cine, vos ne recordau?

No me'n record molt. Tot això que fan es dissabtes, que fan a sa 1, totes aquestes pel·lícules ja les hem vistes per Esporles, mira si són antigues.

I en es vostre home, com el vàreu conèixer?

Anant a collir a Son Cavaspre. Estàvem a Son Cavaspre amb es padrins, son pare i sa mare i tres germans estàvem a Son Cavaspre, noltros anàvem a collir i el vaig conèixer allà.

Què estava de missatge?

No, eren es amos, es amos de Son Cavaspre.

Vàreu saber triar.

Vaig saber triar, sí.

I vàreu festejar molts d'anys?

Bu, devers vuit.

Vuit anys són molts
Sí, i quan ens fa que som casats, Toni?

Me pareix que ara en farà 58 o 59.

Què te pareix, Joan?

No sé si m'aguantaré tants d'anys a mi mateix.

Venia a festejar amb una bicicleta, no hi havia tants de cotxes.

Des de Son Cavaspre? I està molt enfora?

Sí.

Tres quilòmetres.

Quina edat teníeu, quan vos vàreu conèixer?

Devia tenir 18 anys o 17, quan mos vàrem conèixer. Idò jo setze.

Sí, idò, ja me direu, ben joves. I com funcionava això llavors? Vos coneixíeu setze i disset anys.

Només mos vèiem un pic a sa setmana. Davallava es dimecres a festejar i es diumenge mos vèiem en es cine i adiós, fins s'altra setmana.

Dimecres i diumenge en es cine.
Diumenges en es cine i fèiem dues voltes a damunt es passeig o tres. I si t'estorbaves un poc sa sogra ja t'esperava. És vera o no és vera?

Sí, sí que és vera.

I llavonses te despedies damunt es portal i, si estaves una estona, només veies sa sogra que guaitava.

Si no mos deixaven anar enlloc tot sols, havíem de dur sempre una carabina.

O en es cine els horabaixes, es diumenges sí, però es dimecres mos havíem de manar una vella.

Sa tia, sa meva padrina jove.

No. Na Francisca Piu.

I sa padrina jove també. Sa mare d'en Palau. Vaig sortir.

[...]

I com és que després vàreu decidir? Perquè vuit anys?

[...]

Això ho pots tallar però, una cosa que te contaré d'una carabina.

No ho tallaré però és igual.

Una vegada mos ne vàrem anar, era una altra amiga i jo, mos n'anàrem en el Ram i mos ne dúiem de carabina un germà seu i es meu novio i es novio d'aquesta al·lota anaren en es futbol i noltros vàrem quedar amb aquest nin i vàrem veure dos joves que havien fet es servici amb es seu germà i diuen "com va?", diu bé, i què feis per aquí baix diu, mos passejam, "voleu que anem a cavalcar en es cotxe de xoques?", mos n'anàrem a cavalcar i en aquell nin li vàrem dir, "no siguis tu que diguis que hem cavalcat en es cotxe de xoques amb ningú, "no, no ho diré", quan vengueren des futbol es novio d'aquella diu "hem estat amb una rossa, tot s'horabaixa amb una rossa" i sa seva al·lota se va fer ràbia i va dir "noltros aquí amb un jove" i va dir "que no és vera, Toni?", nomia Toni aquest nin, diu "no" i no li vàrem poder fer dir que havíem estat amb un al·lot. Mos n'havíem de manar qualcú, no podíem anar tot sol. Sempre hi havia d'haver qualcú per allà.

I com és que vàreu decidir? I, clar, vuit anys, de sobte decidiu casar-vos, supòs que en devíeu tenir ganes ja.

I tothom festejava molts d'anys, no és com ara que en dos anys ja són casats. Festejaven cinc o sis anys almenos. Són moltíssims, eh.

Però abans ses coses devien anar un poc més lentes.

Era molt diferent d'ara. I ara com que cada dia se veuen i sempre estan junts i se cansen més que llavonses, anaven més que endarrer un pic en sa setmana que ara.

I vós vàreu néixer l'any 1931, 35, clar, de sa Guerra Civil en deveu tenir poquíssims records.

Només me'n record que un tio meu estava tancat a Illetes i jo anava a veure'l amb sa seva al·lota i aquest tio tenia sa mare i son pare morts, però tenia una germana i estava a ca una tia i jo anava a veure-lo a ca aquesta tia amb so tio anàvem a veure sa tia i era a ca en Mates, que feien un clixés, els pintaven i llavors sortien en es cine anunciats, i era es padrí d'en Matas i un dia que va venir aquí en Matas, i jo li vaig dir "jo he estat a ca sa seva padrina" i me diu "tu has estat a ca sa meva padrina?" dic "sí, moltes vegades" i jo li vaig dir, així com era sa casa que me recordava i va dir diu "sí que és vera", jo hi anava amb aquesta tia que festejava aquest i se varen casar aquests dos, se casaren en devers un any i, quan va sortir de sa presó, un any se casaren aquests dos.

Això és es famós padrí d'en Jaume Mates que va estar tancat durant...?

No, això era un tio, però era un cosí bo de son pare d'en Matas.

I lo que sí deveu tenir record pot ser són es anys de postguerra que hi va haver gent que ho va passar bastant puta, però devíeu ser molt petita.

Jo era molt petita, me'n record també que davant ca nostra hi havia una família que també se'n dugueren a tancar i me'n record que veïnat de ca nostra n'hi havia uns, tres germans, i un era casat. Tots permí ho eren casats i tenia un fill que nomia, li va posar de nom José Antonio i mos barallàvem es al·lots i jo li vaig dir "Pep Toni, Pep Toni" i son pare me va dir "es meu fill no nom Pep Toni, nom José Antonio". Vaig quedar tan assustada que no li vaig dir pus Pep Toni de por que em feia son pare. Perquè en feien de grosses, jo no me'n record de res, però sa gent que daixona en conta de grosses que feien.

No, a mí m'han contat això, s'altre dia me contava que s'altre dia que xerràvem amb aquesta dona d'Esporles també me contava que sa Falange anaven molt estufats per Esporles.

Jo no sé qui eren es de Falange, aquesta dona deu ser més vella que jo.

El Movimiento. Bueno, crec que anaven estufats per tot.

Aquest ho era de Falange, aquest que em va dir això d'en José Antonio, una camisa blava i deien que la duien es falangistes. Ai, Joan, feia por. Diuen que feia por.

I això devíeu ser ben petita.

Ben petita.

Com és que varen anar tancant ses fàbriques? Va ser a poc a poc?

Sí, a poc a poc, primer una i després s'altre. Ses fàbriques, quan tancaren ses fàbriques, primer quina tancaren sa de Can Campos. I tota sa gent llavors ja se va haver d'espargir a fer feina per Palma, se al·lotes i això, però un temps, saps que feien també en s'estiu? En s'estiu Banyalbufar sembrava moltes tomàtigues i en s'estiu nines anaven a guardar els al·lots.

Això és curiós, què anaven a guardar els al·lots de sa gent de Banyalbufar que feia feina?

Que feia feina, perquè Banyalbufar saps que n'hi havia de tomàtigues, davallaven carros cap a Palma i aquesta gent havia de fer feina a ses tomàtigues i es al·lots, i a es d'aquí se'n anaven a guardar al·lots a Banyalbufar. Això era sa vida que teníem o havíem d'anar a fer feina a Palma llavonses o això.

Hi havia molta gent que anés a fer feina a Palma?

Ja a lo darrer sí, ses jornaleres i llavonses allà n'hi havia que estudiaven i ara més darrere n'hi havia més. Hi havia un cotxe cada dia per anar a Palma, no era com ara que podien anar i venir, allà no. Era una cosa tan diferenta d'ara que jo me trob tan rara, perquè ara surts per tot, veus gent i llavors no veies gent per enlloc, era com a més agradable, era diferent d'ara, a jo m'agradava aquell temps. Quan jo era petita, vivíem en es carrer Major i en es carrer Major per darrere, per traç passava es torrent, i totes ses nines anaven a jugar en es torrent, en s'estiu encara venia aigua i descalces per dins s'aigua i ara ni ve aigua, tan sols ja ho veus, aquest aigüat ara sols no ha davallat es torrent, és molt diferent sa vida.

I, per exemple, en es Port des Canonge hi anàveu quan éreu joves?

A peu, no hi havia cap cotxe, no hi havia anat cap cotxe mai me pareix, a peu hi anàvem i qualcú tenia un carro hi anava amb un carro.

I què hi fèieu per allà? Perquè banyar-se no se devia banyar tothom.

No, però en s'estiu molt, molt, molt que anaven en es Port des Canonge i no tenien casa ni res. Dormien a davall un pi. I sa gent s'ajuntava i llavors hi anava és qui volia anar a nadar, nadava, i sinó quedaves per allà. No és com ara que pareix, no sé què pareix es Port des Canonge, tothom vol ser senyor, si veuen qualcú un poc així el miren com a raro.

I llavonses sa gent hi solia anar en s'estiu?

Sí, molts de dies. Partien a peu, de vegades ho fèiem nou o deu nines ja més grandetes, anam en es Port des Canonge, mos n'anam en es Port des Canonge i llavonses tornàvem pujar a peu.

I què fèieu vos ne dúieu un poc de menjar?

Sí, mos ne dúiem qualque cosa per menjar i com que hi havia moltes dreceres, fèiem ses dreceres a peu i saps que fèiem de via a anar-hi en es Port des Canonge.

I quant de temps vos tardàveu?

Crec que amb tres quartets mos n'hi anàvem. I n'hi havia a Son Coll hi havia una possessió que li deien Son Burjosa. I anaven a collir allà també, lo que es de Son Coll quedaven i es de Son Burjosa n'hi havia que pujaven. I també hi ha una possessió que se diu Son Valentí que és anant a Banyalbufar també anaven a collir els al·lots d'Esporles i anaven a peu i tornaven a peu. Se n'anaven a molts de puestos. I llavors a sa granja també anaven a collir cada dia. Una loteria, a Son Cavaspre eren trenta o trenta-cinc que collíem i totes aquestes possessions hi havia tanta gent.

M'ha cridat s'atenció això que me dèieu des Port des Canonge, era habitual que sa gent nadés? I nadava tothom a sa mateixa platja o...?

No, tothom allà, però si hi havia cinquanta persones en nedaven quinze. Un temps hi ha un puesto que se diu sa Lloseta i ara te'n vas en es Port des Canonge i per no res van a sa Lloseta, van i venen, i els veus que van i venen. I en aquell temps, si qualcú havia d'anar a sa Lloseta ja havíem d'anar a cercar-lo a sa barca per tornar. Hi havia un home que li deien es ponero, que pescava allà i hi va haver d'anar a cercar molts amb sa barca a sa Lloseta.

Per què no sabien tornar?

I ara ja ho veus, hi van els al·lots petits van a sa Lloseta.

I ses dones i es homes nadaven allà mateix?

Sí i jo no sé si n'hi havia molta que nadàssim. Noltros sí que nadàvem a un raconet. Ben poques que sabessin nadar, ben pocs que n'hi havia.

Nadaven o fèiem es granot a sullanes i ara es nins petitons ja saben nadar.

I després, clar, heu estat moltíssims d'anys fent matances.

Sí, molts. Com ho fèieu això? Perquè ho fèieu cada temporada durant molts d'anys?

Sí, durant molts d'anys. Mira, de setze anys, jo em vaig casar a 24 anys i 24 anys i en Toni meu tenia 7 anys quan vàrem acabar ses matances. No, llavors vaig seguir amb un porquet cada setmana o dos allà. Però sa matança grossa se va acabar.

I com és que se va acabar?

Perquè se va morir sa meva tia i va començar a estar malalta sa tia, quan se va morir sa tia, ja se va acabar.

I després vos varen començar a llogar per matances a fora?

Sí. Sa gent que sabia que hi anava me deia si hi volia anar.

No i cada any anava bastantes de matances.

I éreu matancera?

I era matancera. I ara ses darreres que vaig anar ara farà dos anys va ser a sa Vilanova, ja no anava enlloc, ja no volia anar enlloc, però a sa Vilanova hi ha un club que se diu sa Cadernera i fan matances un dia en s'any i llavors fan sopes i es vespre vàrem menjar sopes i en aquestes matances hi volia anar. I en aquestes matances, Joan, hi vaig anar vint anys i vos me varen fer aquest, s'any que va fer vint me varen fer aquest retrato i l'any passat que no hi vaig anar me varen dur dues sobrassades.

En deveu haver vist de tot color fent tantes matances?

Sí.

Un any va venir en Toni Ballador i, quan havien de pastar sa sobrassada i jo destapava es paquet des pebre vermell, diu: "O no la pesau en aquesta sobrassada?" Dic: "No l'hem pesada mai", diu, "no, idò se pesa", li dic, "això ho diràs tu, però aquí no l'hem pesada mai".

Perquè jo, lo que vos conec, sempre ho feis tot a ull.

A ull, sí, ja veus sa tia Coloma també li fa, Joan, tot a ull. Sí.

Ja ho coneixeu.

Ja ho coneixem.

A ull tastant.

A ull tastant.

Lo que vos deia, deveu haver vist coses ben rares, perquè cadascú deu voler sa sobrassada de sa seva manera després.

Sí, qualcú ara posem aquest dia que n'hi ha tantes que tasten, no hem de fer cas a ningú, perquè una la troba salada, s'altra la troba dolça i s'altra la troba coenta i s'altra blanca i s'altra és fosca. Lo millor és no fer cas a ningú, tastar sempre n'hi ha dos que són és que posen es porc i tot això i tastam noltros. Si mos agrada a noltros, ja deixam fer els altres.

I què és lo que vos agrada més de ses matances?

Jo m'agradava pastar, però ara m'agrada tot. I lo que faig no past, fa molts d'anys que no past, perquè duia feina pastar, ja no pastava i ara a sa Vilanova aquests al·lots posen sa pasta a damunt una post i en veure mans i de tot pastam. Jo els dic la fareu tornar pudenta, amb aquest és un catxondeo anar amb aquests al·lots a matances.

[...]

I a vós, com vos agrada sa sobrassada? O què vos estimau més?

No, a jo m'agrada més sa sobrassada i m'agrada que sigui grasseta, que tengui greix, que s'empastissi amb menjar es pa que s'empastissi.

A mi m'han dit moltes vegades que abans sa sobrassada no tenia tant de greix.

Un temps posaven tot es greix que tenia es porc i eren tant petits que tampoc no tenia molt de greix.

Perquè era porc negre abans.

Era porc negre.

Tot es temps que vaig anar a sa matança va ser porc negre.

I ara negres, negres en trobàvem ben pocs, tots eren més mesclats. Però ara aquests porcs negres, sa raça negra, no se fa tant grossa jo la trob com a raro, perquè ara tots es porcs de sa matança les mos duien per aquests baixos, que eren uns porcs que se veu que les engreixaven de ciurons o de faves i eren molt bons. En canvi, qualcún d'Esporles que havia de vendre un porc el duia a sa carnisseria i se veia quan daixonava sa carn se veia sa diferència.

Ho coneixeu vós, si es porc ha estat ben engreixat o mal engreixat?

Sí, ho coneixia. Fa dos anys que mos ne varen dur un a sa Vilanova i, quan el feia net en Toni, es matador, que el va fer bocins, diu Maria diu què, mira aquest porc, sa carn era blana, quan feies així, i jo vaig dir animals, ja veuràs quin merder tendrem i sa sobrassada no se posava forta de cap manera. I saps què tenen aquests porcs? Que les engreixen de fulles de col i de tot això de qualque botiga i no els donen altre menjar. Una vegada a Son Cavaspre vaig anar a matances i vàrem matar un porc, el tio Bernat el va matar i va dir: "Maria, mira aquesta carn" i tenia un color com a groc i li varen dir: "Què li has dat per menjar en aquest porc?", diu, "tot s'estiu ha menjat carabassa" i sa carn havia pres un color com a groc.

I què és lo millor per donar-li en es porc?

Ciurons i faves, tot això i figues. Farina d'ordi, sí, que no les donin rabejadures.

Aquest porc que matàrem allà a Son Cavaspre feia un aigada, una aigada, que el tio deia: "Mos negarem", però va ser un desastre.

I, quan éreu jove, baixàveu molt sovint a Palma?

No, ca no hi anàvem a Palma.

Jo quan era petita anava a ca aquesta tia que vivia en el Terreno i estava allà, però llavonses a dir anam a Palma, mai. Ben poques vegades.

I quan hi anàveu hi estàveu uns quants dies?

A ca sa tia? Sí. En s'estiu sempre hi estava 15 dies, 3 setmanes o més, hi anava un parell de vegades sempre a ca aquesta tia.

Què fèieu?

Me duia a passejar sa tia. Sa tia no tenia al·lots i tot lo dia mos passejàvem. Sí.

I anàveu pes centre de Palma?

Sí.

Devia ser molt diferent també.

I a peu. Llavors mos n'anàvem amb so tramvia, però aquesta tia li agradava molt caminar i anàvem del Terreno qualque dia. Ara mos n'anirem a Cas Català i anàvem a Cas Català. A peu. Llavors mos ne tornàvem cap en el Terreno. A Palma davallàvem a peu i llavonses me'n record que en es Líric esperàvem es tramvia, mos n'anàvem amb so tramvia. Sí, tot ha canviat.

I el Terreno devia ser com un poblet? En aquell temps no estava ni aferrat a Palma.

No, però tampoc no hi havia tant de daixons com ara aquests desastres. A sa plaça Gomila es vespres, com que es Mediterráneo està allà, i anàvem a esperar el tio a sa plaça Gomila i en s'estiu tota sa gent s'asseia per allà, es vespres ja estava molt animat, però no hi havia això.

Era jet set en aquell temps, amb s'hotel Mediterráneo.

I era guapo s'hotel Mediterráneo.

I sa zona també devia ser guapa.

Sí que ho era guapa, sí. Hi havia sa placeta de Gomila hi havia un carreró que sortia a baix a la mar, perquè a la mar no hi havia sa carretera encara.

No hi havia es passeig marítim.

No, sí, i anàvem per aquest carreró i jo tenia un amic allà i tot lo dia pasturàvem. I mos deixaven entrar en es Titos, a veure es Titos, això es dematins quan fèiem net. I noltros mos n'anàvem cap a la mar a veure es Titos. I era més guapo tot allò, jo no ho havia vist mai i estava preciós. Llavonses mos n'anàvem un bocí més avall que hi havia es Victòria i no hi havia es merder que hi ha ara, saps que és un desastre. Llavors hi havia en es carrer que anava en es castell una sala de festes, que se deia Virginia, i veies aquella gent tan mudada que anava en aquella sales de festes. I ara no veus més que gitanos per tot.

És que abans havies de tenir duros per anar a Gomila a prendre algo.

I aquí a Esporles hi devia haver uns quants bars i uns quants...

Quasi bars, sí, hi havia es Deportiu, un aquí a can Manua i un aquí en es passeig, no hi havia més cafès a sa plaça. A sa plaça n'hi havia una, damunt es passeig un altre i es Deportiu aquí on està. I en aquest cantó d'aquí un altre. I ara es passeig d'un a s'altre se topen que treuen ses cadires i omplen es passeig d'alt a baix. Saps que n'hi ha de gent ara.

Però sa gent no hi devia fer tanta estona en es bars com fa ara?

Pots pensar gens ni una mica i ses dones no hi anaven.

Què hi anaven a fer un cafè i...?

Es passeig mos hi passejàvem, quan sortíem des cine per amunt i per avall i no hi havia cap cadira defora. I mira ara.

Ja me direu. I brodar vàreu brodar fins es setanta anys.

Fins a setanta anys. Va ser lo darrer que vaig brodar. Lo darrer que vaig brodar ja no brodava i aquest mestre també ja s'havia retirat i sa meva neboda va tenir dos bessonets i me va dir: "Tia, me podies brodar un vestidet a sa nina" i sa meva germana va dir: "Brodarem un vestit a sa nina i vaig dir jo no ho sé marcar i havíem de fer com a topets i ho vaig dir "el me'n duc a en Toni Gomes que era és que me marcava". Toni, ara m'has de marcar aquest vestidet. "No, jo no marc". "No, punyetes, m'has de marcar aquest vestidet perquè jo l'he de brodar". I va ser lo darrer que va marcar ell i jo lo darrer que vaig brodar i se va morir i llavors ja no vaig brodar pus.

Perquè això com funciona en es tallers? Vos duien ses peces marcades?

Segons què, sí, aquest home marcava ses peces, després els entregava totes ben llestes, planxadetes i mos duia anàvem un parell que anàvem allà a brodar, però llavors fèiem per molta gent d'Esporles. A Selva sé cert que era Selva i permí era Sant Maria i duia feina allà i feina aquí, però tenia una feinada aquest home.

I què fèieu sobretot? Llençols, peces.

Lo que fèiem més, jo sempre vaig brodar manteleries, però llençols també en fèiem. Llençols era una feina més delicadeta. Jo brodava sempre de colorins, de colorins n'hi havia que no hi volien brodar, jo quasi sempre hi brodava i era més basta sa feina, no era allò tan fi, a jo m'agrada més de colorins, però feien monades.

I què feien? Vos duien es bocins ja marcats? Es marcats i noltros brodàvem. Mos duien es fils. A jo me duien es fils de colorins i me deien "hem de fer flors, hem de fer roses", i posarem aquests colors i ja està i jo ja me'n desfeia. Lo que se brodava de blanc era més delicat, era molt més delicada sa feina, però n'hi havia que brodaven molt bé a Esporles, molt.

Lo que me dèieu, perquè hi havia bastants de tallers.

I ara no hi ha ni una nina que sabi brodar. Ara punt mallorquí o creueta sí, però brodat d'aquest altre brodat no hi ha cap nina que n'aprengui.

Clar, supòs que ho deixaren de comprar a Barcelona i ho degueren deixar de fer aquí...

Sí, perquè llavonses saps costava molt sa feina. Ara que es brodat sempre ha estat, ses brodadores, ses que han guanyat menos.

Vos devien pagar ben poc.

Ben poc. I llavors com que anàvem a tant s'hora si no feies feina. Ara mos duien un mantel i fèiem un cantó i contàvem aquest cantó a una flor, això duu quatre hores, però si llavors s'altre el feies en cinc només en cobraves quatre. Era una feina explotada.

És a dir, abans de fer sa feina vos deien això...

Una sempre contava, jo principalment fèiem flors, contàvem una flor, aquest flor dur una hora i si jo la feia amb una hora tu la feies amb mitja, tu la feies amb mitja, però si la feies amb una mitja només pagava una hora. Una hora se pagava això tant si la feies, si llavors la feies en deu minuts cobraves una hora.

I fèieu feina de dilluns a divendres o de dilluns a dissabte?

De dilluns a divendres o dissabte i tot. I es dia no feia deu hores, en feien dotze o catorze d'hores. Teníem principalment ses més joves teníem ma mare a ca nostra i només hi anàvem a dinar i mos ne tornàvem a brodar. I creu-me que hi estava ben explotat.

I això, quan vàreu tenir fills, com ho fèieu?

Ma mare me guardava en Toni i jo brodava. I llavonses vaig arribar que ja era més gran, quan era més grandet, també brodava aquí, quan era més petit brodava aquí, i llavors quan va ser un poc més gran me'n vaig anar a ca na Cameta i llavors a ca en Toni Gomes, però brodàvem coses molt guapes, molt.

Això de ses flors no en deveu tenir per aquí que me pugueu mostrar, brodades vostres.

Una manteleria. Jes Toni a dins aquest calaix de s'aparadora hi ha una manteleria que hi ha un paper transparent i treu-lo que hi ha sa manteleria dedins.

[...]

Però n'has de saber per fer...

Sí que n'han de saber.

[...]

Això és fet vostre?

Sí.

[...]

Això no, això hi havia veus dones que feien punt de trau. Mira una servilleta sa feina que fèiem. Sa manteleria.

[...]

I això com ho fèieu? Tallàveu?

Això treien fils i com que te'n quedaven sa meitat, treien posem es bocins així i te quedaven es de cap aquí. I veus, cada un té un dibuix diferent. Veus aquest que té un dibuixet. N'hi ha un parell que tenen un altre dibuix i permí per aquí hi havia un altre dibuix. Aquest també és diferent.

I quan de temps podíeu estar per fer això?

Per fer això? No ho sé, molta estona.

Un parell de dies.

Dies i dies, sí.

Tots són diferents. Clar, abans supòs que totes ses cases sa gent quan se casava se regalaven coses d'aquestes.

Tothom feia una manteleria i llençols també en tenia, lo que els he esquinçat molt. [...]

Això ja deu ser perquè sa tela torna antiga.

Sí, se diu roba de fil.

Sa roba de fil se deu podrir amb els anys.

No, aguanta. Això era d'un llençol de sa meva padrina ja, perquè aquesta roba de fil va molt cara per no comprar-la, però es del tio era preciós.

I es dissenys aquests, ses flors i tot això ho pensàveu voltros ses brodadores, ses cosidores, o vos ho donaven fet.

Això mos ho donaven marcat i noltros mos deien ho hem de fer així i noltros ja ho fèiem.

I per fer aquests bocins que no hi ha fil deis que trèiem fil.
Estires un fil i te quedava es foradet i llavors amb aquest forat tu donaves es dibuix que volies.

O sigui, utilitzaves es fil que treies per fer es dibuix.

No, no, no, posàvem un filet de rodeta i fèiem això.

Idò i devíeu tenir bona vista.

Sí, més que ara. Pots estar segur.

Perquè, a més, no devíeu tenir, teníeu llum elèctrica quan fèieu això.

Sí, ja en teníem, però ho fèiem a sa claror des dia i es vespres sí, un llum. I mos hi posàvem enrevoltades amb una bombilla de cent i tots allà brodant. Principalment que fèiem ses vetllades eren, quan érem més joves, llavors més velles a ca nostra ja no feien tanta vetllada. I això de ses vetllades que era que vos ajuntàveu unes quantes brodadores, allà, aquí on brodàvem i sortíem devers les 8 i si qualque dia mos dàvem "tal dia ha d'estar fet això" brodàvem fins a les 12 de sa nit, con tan de tenir-ho llest es dia que mos deien.

I tot a mà?

Tot a mà, i llavors hi havia aquestes dones que feien es punt de trau i n'hi ha que enlloc de punt de trau feien mig punt. Allà principalment noltros només brodàvem, però tots es acaballs els feien altres, n'hi havia que feien mig punt, n'hi havia que feien punt de trau i llavonses n'hi havia que treien es fils per fer això i noltros només feien es dibuix. A Esporles totes ses al·lotes havien de fer coses d'aquestes, perquè no hi havia, era sa feina que hi havia.

Això o anar a collir. I com que anava a collir guanyaves més amb un dia collint que amb sa setmana, tothom es temps des collir, se'n anava a collir.

I vós que fèieu, anàveu a collir quan era temporada de collir?

Sí i llavors brodava.

Què fèieu de setembre fins a febrer?

Sí, de s'agost, per agost ja anava a agafar ses ametlles i, quan acabàvem ses ametlles, ses garroves i llavors s'oliva. S'oliva durava molt, com que era molt llarg Son Cavaspre, hi havia molta oliva i passàvem una vegada i una altra vegada. No tomaven ses olives, queien per elles totes soles i feien passades.

És a dir, no els tomaven abans ses olives per assegurar-se que fos madura la deixaven caure.

Sí i noltros fèiem passades, pentura un puesto passaven tres vegades o quatre. Cada dia, cada dia quan arribàvem a Son Cavaspre n'hi havia dues dones, sempre solien ser ses mateixes, que feien es camí, collien tot es camí fins a Son Cavaspre, fins a ses cases, s'hi posaven a baix de tot. Cada dia, cada dia. Es senyor no volia veure olives per enmig des camí.

I vos pagaven bé aquestes feines o vos pagaven amb espècies?

Pots pensar.

Perquè moltes vegades a ses collidores d'olives les pagaven amb oli.

Amb oli, sí. No, noltros cobràvem no sé si eren sis pessetes cada dia i un litre d'oli cada setmana i llavors a lo darrer mos regalaven quatre litres d'oli. Mira, es diumenges collien i venia una gentada i collien de les 8 a la 1 per un litre d'oli, només per s'oli, mira en aquell temps si valia molt més s'oli que ara. Un litre d'oli. Quan havíem acabat a la una, tots anàvem a ses cases a cercar s'oli, un litre, i havien fet tot es dematí i hi havia una gentada que venia. Venien aquestes de ses fàbriques com que ses fàbriques no feien feina moltes venien a collir a Son Cavaspre.

I després tothom a missa.

Sí. Tothom a missa. No n'hi van tant ara.

Hi devíeu anar vós també?

Sí punyetes, sí, fins que se va morir sa tia monja. Llavonses quan se va morir sa tia monja, ja no hi anàvem molt i ara hi anam ben poc. Bé, ara no hi anam gens, però per Sant Pere, per Pasqua m'agradava, però com un temps cada diumenge, cada diumenge, ja fallàvem.

I això que hi vàreu deixar anar quan se va morir sa tia monja?

No ho sé, perquè ja era més vella i tenia peresa ja d'anar-hi. Ja tenc 83 anys, Joan.

Són uns quants. El doble que jo.

En tens 40?

En tenc 40. I tres més.

I tres més.

[...]

I ses matances jo crec que també vos agradava ben molt fer sa xerradeta.

Sí, sí.

Passàveu gust d'això?

Sí, m'agradava i passava un gusté d'anar a matances. Va ser lo que me va agradar més fer, m'agradava anar a collir això, però ses matances lo que me va agradar més.

És que és com una festa.

És com una festa, és com una festa, sí. I si vessen aquestes de sa meva nora, n'hi ha, en venen pentura són 20 o 25, a berenar tots són, llavonses no en trobes cap per fer segons què. Un temps a hora de dinar dinàvem i llavors s'horabaixa no en trobàvem ni un que mos fes feina i vàrem dir: "Ara no dinarem fins que ses matances no estiguin fetes" i ara dinen, però ja són les tres, fan frit i dinen d'això, però ara els trobam, però llavors ni un, Joan. Partien tots.

Per berenar tothom és bo.

Sí, i per dinar també. Sí, és que venien que no sabies d'on era. Venien a dinar. Però ara ja no venen tanta gent externa i qualcuna que en ve d'externa diu cada pardalada, en va venir una i va dir: "Sa meva padrina posava es botifarró dins pots", dic, "a dins pots?" diu "sí, i bullia es pots" dic, això ho feien de conserva, de tomàtiga, diu, "no, sa meva padrina els bullia".

[...]