Aire

Vols que te digui un parell de cançons?

Nom i llinatges i quan vàreu néixer, quan vàreu néixer?

Es nom i llinatges... quan vaig néixer sí.

Es un lloquet molt hermós,

veïnat de Can Lleretet

un bon dia matinet

vaig néixer a Can Bielet

l'any 1922.

Sa pura veritat diré

aquí davant tota la gent

vengui d'on vengui es vent,

jo des de que som nat me sent

es cent per cent macianer.

Son Macià és petit,

però molt bon viure hi fa,

res manca, de tot hi ha,

i el qui no cregui lo que he dit

ho pot tocar amb so dit.

Que el vengui a visitar

que es camí obert està,

tant de dia com de nit.

Així és Son Macià,

un paradís ple d'encants

tots vivim com a germans,

sempre amb so cor amb sa mà.

I ara vull dir amb veu alta i clar

que visqui Son Macià

amb tots es seus habitants.

Jo som de Son Macià,

hi vaig néixer i hi he crescut,

sempre amor li he tengut

i m'endiny amb qui mal li fa.

I des d'aquí vull esperar

quan la mort m'atraparà,

es premi que he merescut.

Llavors en tenc una, que és molt xistosa:

[...]

M'ho has de fer una cançó, que jo tenia un mal amic que feia cançons, jo som un poc grosser de vegades. És igual, és igual! Sa cançó que vos volia dir la poden agafar de dues maneres, com de vegades dius que té dos sentits. La pots agafar pes cap que crema i pes que no crema. Perquè jo som en Miquel de Son Gall, que se diu Son Gall Cabana, perquè mon pare era de sa Cabana. Diu així:

Jo som es gall des lleó

-deu saber què és es gall des lleó-

es mascle,

jo som es gall des lleó,

es rei des gallineret,

i quan puj d'alt sa paret

no em fa por ni es voltor,

ni sa força d'en Sansó

ni tampoc en Barrufet.

Només tenc un petit fallet,

només tenc un esperó.

Ho pots agafar.

D'un costat o de s'altre.

I aquí hi havia es clot des voltors.

Jo sempre he estat així.

L'amo en Miquel, heu de dir es nom i llinatges.

Sí, jo som Miquel Fons Martí des del dia que em batiaren.

I a què se dedicaven es vostres pares?

Sí, va néixer a sa Cabana i s'hi va casar i jo ja vaig néixer a Son Macià. Sí, érem pagesos de sa Cabana.

I sa Cabana que està aquí a Manacor?

Pes camí, però no pes camí que va en es Port, per s'altre camí.

Pes camí de sa torre des Enagistes.

Sí, per aquí, en Rafel ho sap. Poden anar pes dos puestos.

I vós vos vàreu criar primer aquí a sa Cabana o ja aquí?

Jo me vaig criar a Son Macià, hi vaig néixer i hi he crescut, ho diu sa cançó.

I com era Son Macià quan éreu petitó?

Son Macià, segons mos conten i jo te puc dir una cosa de Son Macià, i l'he dita moltes vegades ara darrerament, perquè jo en es principi no anava d'aquests cuentos. Havia de fer feina, perquè, si no collíem blat, no fèiem coques. Havíem de sembrar i resàvem perquè plogués i fèiem això.

Com era Son Macià quan éreu petitet?

Te puc dir que Son Macià hi ha quatre cases, ho has vist Son Macià, no és cap poble ni mucho menos, és un llogaret que, però només hi ha quatre cases que no he vistes fer. Quatre, les te puc anomenar però, Can Pelut, per exemple, no l'he vist fer, però hi ha es lletrero que diu que se va crear l'any 22, jo vaig néixer l'any 22, però s'any que vaig néixer jo no ho vaig veure res què fer, no ho vaig veure fer es cafè, era nat però. [...] Llavors sa casa de veïnat que era Can Vives, llavors Can Nicolau, un ferrer, hi havia un ferrer, quatre cases i compta que les férem s'any que vares néixer. Bé, es senyor de Son Macià eren dos senyors, coneguts meus, es dos darrers, que ja eren fills des senyor gros, va deixar Son Macià i Son Llodrà i tot se va arribar a vendre, que Son Llodrà a la fi va ser, que tu ho coneix, que va ser s'apotecari, un tio teu? [...] I es de Son Macià va ser una bona persona crec, eren dos, conegut meu ja, varen vendre sa possessió i varen regalar quatre quarterades, perquè no hi havia res de poble de res, ses cases grans, sa possessió [...] va regalar quatre quarterades per fer una església perquè deien missa, antes de res, ja deien missa, jo me'n record un poquet d'això.

A missa primera anàveu?

No ho sé, això no ho sé, jo devia ser molt petitet i me'n record que mon pare me manaven a missa amb un capellà i deia missa a sa possessió, com en es Fangar, també hi deien missa, hi varen dir missa, record meu, fins que es senyor se va ajuntar amb na Bel, saps que hi va haver tant de lio amb na Bel, amb una filla des pagès, hi va haver lio, molt de lio, aquí s'aturaren d'anar a dir missa, perquè no els va agradar que es senyor s'ajuntàs amb sa filla des senyor, que era una nina quasi quasi, i fora missa. Se va acabar sa missa. Per fer aquestes quatre quarterades per vendre es solar qualcú, a s'encarregat, no sé qui devia ser, havien de vendre es solars per fer s'església i un convent de monges, que també es convent de monges jo el vaig veure començat, lo que jo em va passar, no sé què va passar, sa qüestió és que a un cert punt allò no feia via, no sé per què no t'ho puc dir, estava així i llavonses varen vendre aquell solar i varen comprar una casa ja feta, i va venir ses monges, i ara l'any passat se'n tornaren anar, se va acabar s'història de ses monges.

És a dir, que heu conegut Son Macià que devia ser res.

Així se va fer es poblet de Son Macià. Venent aquells solars, quatre quarterades, varen fer s'església i varen comprar llavors fet i aquests doblers no sé qui se'n cuidava... jo no me n'he cuidat d'això. Així se va fer aquest poblet.

I quants d'habitants tenia quan éreu jove?

Devers mil i pico en té ara.

I abans, quan éreu nin?

Llavors començarem a zero, només hi havia ses possessions i missatges i quatre casolans, casolans petits i tot pareixia a Manacor i res més, llavors se va fer Son Macià, que es nom de Son Macià és es nom de sa possessió, es nom des poble, a zero, va començar a zero.

I es vostres pares feien feina per l'amo de Son Macià?

Vengueren de jovençans, com dic que vaig néixer a Can Bielet, un lloc de que se diu Can Bielet, se va casar a sa Cabana, jo ja vaig néixer a Son Macià, a Can Bielet se diu, ara són sestadors de ses ovelles, és un lloquet petit, se va ajuntar amb un altre lloquet i allà ha fet uns sestadors allà on jo vaig néixer i va néixer un altre germà meu encara. I això és s'història de Son Macià i s'ha anat fent i s'ha anat fent... que ara no creix gaire, perquè passa una cosa a Son Macià, que no hi ha vida per sa gent, llavors tothom vivia per poc que tengués amunt i avall, i s'enginyaven... sembraven i una cosa i s'altre, ses ametlles valien, ses garroves, feien porcs, deixaven porcs grassos i vivíem, però ara es temps ha vengut d'aquesta manera, que pentura val més així, que es pagesos han migrat. No mos conten per sa tele que per sa Península quants de poblets hi ha que tothom se n'ha anat, han quedat es quatre jubilats i que Son Maià no hi ha vida pes joves. Es meu fill mateix, què ha de fer? Aquí no hi ha res, no hi ha cap fàbrica. No hi ha res en es poble per guanyar, hi ha cafès. Això no dona res, cafès n'hi ha molts.

I de què vivíeu quan éreu petit?

Jo te dic, de lo que collíem i fèiem porcs grassos. Llavors tot allò que collíem ho donàvem en es porcs, ho fèiem així i llavors es porcs donaven i llavors ses figues i feia un cop de doblers i, si mos faltava res, ho compràvem, perquè sempre jo he vist dues botigues sempre jo aquí. Vivíem així i lloquets repetits, ara es lloquet petit tampoc no hi ha vida.

I vàreu anar a escola de petit?

Sí, però poc i malament. Es al·lots sempre solen ser molt polissons. Quantes vegades en lloc d'anar a escola anàvem a cercar nius? Quantes vegades? Jo mateix i altres fins que es mestre estava cansat i se n'anava a xerrar amb son pare. "Com és que no ve?", "o no ve?". Que havíem d'aprendre? Poca cosa, es temps de sa República, noltros hi havia un capellà i feia escola pagant. Aquí simateix aprenia un poquet, perquè es capellà mos feia estar un poc a ses ordres, lo que tocava, jo puc contar una cosa, jo era un poc polissó com els altres, llavonses es escolanets no és com ara, bé, ja no en tenen d'escolanets, no sé per què. Havien d'estudiar i havien d'aprendre ses oracions, sa lletania amb llatí, havien de contestar en es capellà, vatua el món sagrat, i mos daven lliçó de memòria vatuadell i un dia diu: "Mem, tots es que vulguin ser escolanets que alcin un dit". Jo vaig pensar vedeu me farà estudiar, fora dit, i anàvem a fer sa volta i com a sa darrera ja me fa així: "Tu com és que no vols ser escolanet?" i jo ho vull ser, m'apunta, això va passar, "jo ho vull ser, vatuadell", perquè arruixava amb un regle que tenia escaires de ferro o de llauna no sé què era, tec-tec-tec, a ses nines les feia posar un dit en terra amb so cul alt, tec, era pegador es puta, jo aqueixa vegada vatuadell vaig dir "no vaig de tu".

Era carnisser.

Encara m'hi va dur.

Encara vàreu ser escolanet?

Vaig fer d'escolanet.

Quant de temps?

Se va canviar, va canviar moltes vegades, com que aquí es canviant tampoc tenien vida, tu vares conèixer don Llorenç Bonnín, que se va morir ja fa un parell d'anys. Es seu germà ja era un bon home, en Pedro, quan va venir don Llorenç es seu germà aquí, sé que li varen preguntar: "I què tal es teu germà per Son Macià?", diu "pocs oficis", què te pareix? Son Macià és petit i gent jove, "pocs oficis", llavors pagaven, ara no paguen, bé, cobren de s'Estat ara es capellans, llavors tu pagaves, hi havia primera, segona i tercera. Podies pagar poc, més molt, venien catadors de Manacor i tot. Idò es seu germà va contestar això "pocs oficis". Hasta pes capellà no hi havia vida, barataven moltes vegades, perquè se trobaven... això és lo que puc dir.

I què era lo que fèieu per passar-vos-ho bé amb tant poca vida?

No, què fèieu? quin divertiment teníeu?

Es divertiment era es ball de bot que diuen ara, es ball de pagès, aquí per foravila per tot, totes ses cases feien matances, mataven un porc o qualcú dos i sempre un ball de matances, llavonses quasi tothom fèiem putades.

No li deien esbucar balls això? Contau-li lo que és esbucar balls.

Sí, n'hi havia que, no que te volguessin mal, se divertien fent això, era es seu divertiment.

Contau-li quines putades fèieu, que tiràveu dragons, ous nials, contau-li que ell no ho sap.

Es temps des carnaval fresses a tope, venien ses ametlles, pelàvem ametlles amb ses mans i venien i tot es bar aquí i després anàvem allà deçà, llavors ballàvem després. Així mos divertíem. En s'estiu festetes a Son Macià. Sempre hi havia quadrilles que se dedicaven a esbucar balls i altres que demanaven "o ball o fora ball", o els havien de donar sopar d'arròs, sopar o vos esbucam es ball.

I feien això: o arròs o fora ball?

Sí, senyor, o arròs o fora ball, vatua el món qualcú deia "tu ves a ca teva a menjar arròs", espera, no passis pena, agafa fulla de moro i com que hi havia un llumet tot lo més d'aquell de carburo que hi havia un temps, tot lo més, perquè llavonses i venia amb una fulla tec i se n'anava es llum i ja estava, llum en terra, buuu, sa gent és com a pardala, tothom dret i ja estava es ball esbucat, tothom se n'anava cap a ca seva i les divertia fent això, "hem d'anar a esbucar es ball?" Sense más ni menos, "au, nem!", sense más ni menos. Què putes sagrades.

I què no apedregàveu manacorins que venien a festejar?

Me'n record que una vegada anant d'aquí cap a Cales, vatua el món, teníem una bota dins es carro tot s'estiu, vatua el món i era una quadrilla de Son Prohens, de s'Espinagar, i en es meu grupo, érem set o vuit o deu, devers les dues de sa nit, vatua el món era una casa que estava damunt un turó i amb sa bota a dins es carro i n'hi havia un parell, a jo no me va agradar gens, jo fer coses d'aqueixes no m'ha agradat mai, varen tenir es collons d'agafar es carro, posar-lo de cul enrere i amollar-li, bum-bum, perquè no ho veien perquè feia fosca, si saben qui som, mos mataran, encara ara no han sabut qui ha estat, però jo no vaig sortir des camí, només quatre o cinc, "anem a tirar es carro", per què? Pensa tu l'amo quan havia de menester es carro estava a trossos fets, trossos fets devia estar.

Què no penjaven arades pes arbres?

I tot això ho feien es joves?

Se divertien, n'hi havia que se divertien així, no n'hi ha que se fan matons? Se diverteixen matant persones, au, no diuen que en el món hi ha de tot? I és ver, hi ha de tot, hi ha de tot!

N'hi havia que se vestien de bubotes.

Per assustar.

I sa gent són tant cabotes, un per una cosa i s'altra per s'altra. Com jo he après de fer cançons i escriure i coses d'aquestes.

[...]

Idò sí, d'això de Son Macià, es temps d'aquest capellà que feia escola, noltros hi anàvem jo i es meu germà Toni, llavors, va entrar sa República, es primer pic, putes, va posar una escola a Son Macià i vatuadell aviat es capellà en va tenir pocs, au! per no res a escola, que va anar de bé, però llavonses va venir sa guerra, va venir aquestes coses, ja bastant després simateix, i tots aquests que se n'havien anat a sa República i en haver de votar a Manacor venia un autocar aquí a Son Macià, jo me'n record, jo era al·lot llavonses, d'això que dic ara, tots es que volien anar a votar per ses dretes un autocar, es de s'esquerra sabien bé qui havia votat per sa dreta i qui havia votat per s'esquerra, pardal, s'autocar...

I deveu tenir record de sa guerra civil?

I llavonses jo tenia catorze anys ja, vaig néixer l'any 22 i va començar l'any 36, lo que me'n record putes.

Dormíeu, ell dormia, quan hi va haver es desembarc, dormia a s'era dins una barraqueta, no és vera?

Sí, a s'era, perquè era es dia de la Mare de Déu, dia 15 d'agost, varen venir es rojos, qui diu rojos... li varen posar es nom "es rojos" i antes havien tirat papers amb un avión i aconsellaven sa gent lo que havien de fer i "es vespres, si teniu por, anau a damunt es pujos i noltros vendrem" i amb un no res però saps què és, va fracassar, era com un cop d'estat va fracassar i noltros ja érem a s'era, i varen venir a sa vetlada i vàrem començar a veure foc i bombes a dins es barcos des port de Manacor i mos pegaven per sa muntanya aqueixa d'aquí deçà i quan pegaven a sa muntanya vàrem pujar com un llamp cap a sa casa, va començar així això. Jo això ho dic perquè m'ho varen contar, jo era al·lot com te dic, que es general de Palma, segons deien, estava venut amb sos rojos, a Manacor en Garanya i es carabineros havien fet un grupo esperant es rojos a Manacor, per donar-los sa mà i partir cap a Palma tots junts, però no els deixaven arribar a Manacor, varen prendre cap a Son Servera arribaren.

Son Servera i Son Carrió.

Per cert, aquest capellà que t'he dit germà d'aquell que va dir "pocs oficis" llavors ho contava ell, estava a Son Servera de capellà i va amagar la Mare de Déu de dins s'església, quan va veure que es rojos havien d'entrar en es poble, va agafar la Mare de Déu santa dins l'església i la va fotre a dins un sostre tapat de palla, ell contava això després, que havia fet això, havia saltat la Mare de Déu, ja està bé, res que dir. Això de ses ovelles, es temps de sa guerra des port de Manacor, he de contar això del rosari, me pareix que ho tenc com a clar això des rosari. Això de ses ovelles, un parell de feixistes se n'anaren a una possessió, això m'ho va contar sa madona que ara no sé si es mort o no, jo vaig fer es servici amb so seu home, me contà que vengueren a sa possessió amb un camionet dos feixistes, diu, "venim a cercar mens", putes va dir l'amo, "putes a cercar mens, espera un poc", va dir, "no, no, els hem de menester per donar menjar en es soldats", "es soldats no som jo que els he de mantenir", va dir, se posa a agafar mens i a lo darrer n'hi havia un de petit magre que havia pujat a biberó, sa mare s'havia morta, i aqueixa dona, que m'ho va contar, a dins l'hospital de Manacor m'ho va contar, pentura fa dos anys que m'ho va contar, jo hi tenia sa dona i ella hi era. Vatua el món, diu, se posa a agafar mens i a lo darrer l'amo diu, va veure que allà feien net, bueno, aquest diu: "Per favor, deixa'l, això és sa jugueta, és sa jugueta de sa nina", diu, "alertau que no vos posem a vós dins es camión", agafen es menet i cap allà, cago en deu, mira si ho feien arreu. Això del rosari, me pareix és que va comanar sa carretera, devia ser un feixista, perquè que pogués anau a cercar aquell, devia ser un feixista i es qui venien de Palma venien amb una furgoneta de Palma per fer un míting, també ho havien de ser, es míting devia ser feixista, jo pens això ara, bé, estava esperant es municipal i aquí trobaren contraris i varen tenir lio i varen tenir huelga i pegar, jo no hi era, però i l'amo aquell que les feia venir o era amic seu se'n va anar a un cafè que se deia el Rosari, es cafè més lujós de Manacor, a sa bassa, li va dir escolta a tal hora has de tenir una cafetera a punt jo vull convidar aquests que venen a fer es míting, les vull convidar a beure cafè. Una cafetera, un patxarro, no és com ara que el fan un en un, feien una olla, sa qüestió que es lio que hi va haver allà no se va fer es mateix, el desbarataren i l'endemà va voler es rosari, aquell que havia comanat es cafè, "escolta, aquell cafè se va perdre" i diu "no vengueren", diu, "el m'hauràs de pagar", "sí, el te pagaré", anau a cercar aquell cap a sa presó i es vespre se va acabar, devia ser feixista perquè va passar això, que pogués fer això llavors. Per fer pagar sa cafetera el varen dur a matar.

Ja me direu.

I un que varen treure sa presó me vàreu contar, com aquests, amb sos moneis, també. Devia ser un senyor d'aquests també que comandava.

Se fa de tot.

Era un que va sortir de sa presó, que ja l'havien de dur a Son Coletes, que mataven aquí, aquest cementeri, però va pagar i se va salvar.

Devia pagar lo que li deien.

Aquí hi va haver un home que se va salvar, que se va tirar des camión en marxa. L'amo en Jaume Gallet, vós el vàreu conèixer. Aquest se va salvar, va estar amagat, hi va anar un senyor.

En Jaume Gallet, jo el vaig conèixer, después el vaig conèixer, antes sols no l'havia conegut. Els mataven, quasi quasi per no res, ells se pensaven que era molt, però just perquè eren republicans, ja bastava això i aquest home va fer, li varen disparar, se va fer es mort, no el varen ferir, i se tira en terra, com els altres, però no el varen ferir, va fer es polissó i, quan va veure sa seva, se va tirar a un forn de grava perquè no mirava per on se n'anava, tan aviat que se n'anava, clar, i se va rompre una cama i va estar tres dies a ser a ca seva, perquè era de l'Hospitalet, només marxava en sa nit, en de dia estava enfonyat com es conills, amb tres vespres va arribar a ca seva. I llavors l'amo de s'Espinagar li va fer un sermó: "Si vols fer lo que jo te dic, res de política i has de fer lo que jo et diré, jo et salvaré, perquè aquí vendran a salvar-te, no te pensis no venguin", i aquell amo el va salvar, va poder i el va salvar. I això passava. Amb doblers. Cada un parell de dies o quan li passava pes cap te ficaven dins un camionet a sa presó es vespre igual que agafar ovelles, au venga vint allà de dins, sense mirar qui eren, i venga, aquest amo amb sos doblers feia que aquest que ho feia ho sabia, devia ser un de gros, a un de molt a prop de sa cosa i, quan anava a cercar es homes, no hi era ell, l'enviaven a ca seva, no hi era, i mai l'agafaren perquè no hi era. I qui devia ser aquest? Un pescado gros però amb sos doblers feia això, no és només ara que hi ha lladres, perquè ara amb sa política també fan oi, no és vera? Llavors també n'hi havia. No em de parlar gaire de política.

I fins quina edat vàreu anar a escola?

Escola? Vatua el món, a devers tretze anys ja guardava porcs per aquí.

Vàreu començar de porqueret?

Era voluntari, ara és com a forçós has d'anar a escola, llavors feien lo que volien i llavors se va tornar llevar sa República, varen tornar ses dretes i hi va haver més lio que un rellamp i havies de tornar a pagar, en es capellà havíem de pagar i a sa República no.

Contau-li que quan flastomaven pagaven un duro.

Ah, sí, per Manacor, jo no ho vaig veure, ni ho vaig sentir, ni m'ho feien a jo, per Manacor se feia això segons deien llavonses. Flastomia i contaven que un va dir, "a tu, venga un duro", "vatuadell jes dos!", li varen dir. Contaven això.

I què vàreu començar a tretze anys de porqueret i què heu fet de feines?

Pagès sempre pagès, aquests anys que vaig anar pes Reus però a foravila, però no anava a fer vi, de vi res, a cuidar sa vinya.

Teníeu vinya?

Allà feien vi, a Reus, encara ara se'n fa, a Son Perot, tot Son Perot eren figueres i tot s'ha fet vinya, devers deu quarterades, me varen contar, i ja en tenia seixanta, això és en Reus de Manacor, Son Perot era, era es temps d'aquell lio que va matar sa dona, la va posar dins es paller, era es temps de batre i cada dia posaven palla en es paller i fot sa dona allà i palla i palla.

Puc dir una cosa? Digueu-li, si no vos sap greu, quan havien de menester vent no deien una oració a Sant Jeroni. Això era quan necessitaven vent a s'era.

Sant Jeroni és es patró des vent, segons com diuen, sempre ho ha estat.

Sant Jeroni un bon vent,

s'estimat llevarà d'era

un que té una quimera

mai li fuig des pensament.

I què fèieu quan volíeu que plogués, que abans dèieu que resàveu?

Feia fer rogatives es capellà, es capellà d'aquí, fos es qui fos, perquè n'hi va haver molts, hauríeu de fer rogatius perquè plogui. Hi ha un dicho que diu: "Quan Déu vol, s'ennigula i plou", no importa fer rogatives, però, segons me conten, el Bon Jesús passejava Sant Pere, ara te'n diré una altra. Te'n puc contar dues de Sant Pere. Sant Pere llavors ja hi havia banyuts, pentura ara també, jo no me'n cuid d'això, banyuts i no banyuts i un dia amb Sant Pere i Bon Jesús varen agafar un munt de faves, hem de fer una volta pes poble a veure quants n'hi ha de banyuts. Pere, posa fava, si era banyut posa una fava i com jo mateix encara per contar-ho, saps què faig? Tenc un mal vici, sempre surt a un altre lloc jo, una dotzena, dos ous i anava seguint. Pere, aquí no posis fava, Pere, posa fava, i llavors arriben a ca seva, a ca Sant Pere, Pere, aquí no te pos, no idò dues, però si és ca meva, posa dues faves, dues faves. Això segur que no és vera, però un xiste.

Contau-li lo que fèieu quan anàveu a agafar eriçons...

Una vegada, tu tens esment a ses preguntes, també Sant Pere i el Bon Jesús se passejaven, segons mos conten, i un dia passaven per davall una alzina, que hi havia un sementer de melons i síndries i un senyor diu "i ara aquest arbre tan gros, aquest fruit tan petit, mira aquesta melonera i sindriera, això no hauria de ser canviat?", "tu tot ho canviaries", va dir el Bon Jesús, "bé, idò canviarem, ho farem en es meu gust, es melons i ses síndries quedaren penjats" i varen seguir, passaven per davall un alzinar, bum, li cau un meló damunt es cap, vatua Déu, "ho veus? que estava millor així deçà!" va caure es meló des cap damunt.

Conteu-li lo des eriçons, que sortia un cap a l'esquerra, quan anàveu a caçar eriçons.

Era molt típic això de caçar eriçons?

Sí, jo també ho he estat, o he estat molt caçador d'eriçons, de jove, m'agradava molt, han de fer sa volta a l'esquerra, quan quedàvem era a l'esquerra, així o així, mos hem discutit moltes vegades, n'hi ha que estan encara així deçà.

Conteu-li, però, lo que fèieu amb so canet eriçoner, sortíeu de sa casa i anàveu cap a l'esquerra. Com és que això? Per què n'agafàveu més?

Sí, això, perquè mos ho deien, es pares i es padrí ja ho deia, perquè agafaven més havia de ser forçat, ara que també un altre dicho que diu: "A Setmana Santa va de dos en dos es eriçons". Això ja és una altra cosa, saps per què? Perquè és es temps que s'aparellen, no només sa Setmana Santa, sa temporadeta, tots es animals, no són com ses dones, hi havia una cançó també que ses dones van tot l'any, es animals només hi van una temporadeta, això és sa temporadeta i, clar, si són dos, això sí que és vera.

Conteu-li, per favor, com és que començàveu a segar ses faves es divendres. Com és que fèieu només una gavella, o una embosta de lo que fos.

Perquè es dicho era i ho crèiem, llavors crèiem moltes coses i pentura encara és vera i jo què sé, que no se perdien, no se corcaven ses faves, començava es sementer en divendres, que no corcaven, però jo no sé cert, no te puc dir, no he fet ses proves, no els he fetes gaire, però crèiem això i ho fèiem.

Però sí que fèieu unes proves per Sant Pere i per Sant Joan, sembràveu llavor per saber si s'anyada era primerenca. Li podíeu contar, perquè això és molt interessant. Com ho fèieu? En els apòstols? Li podíeu explicar, perquè ell no ho sap en això.

Sembrar sa llavor jo no ho he fet mai, ni ho he vist fer, però sí sembràvem de tota classe de sa llavors, que era es dia de Sant Joan? Tota classe de llavors, i sa que se feia més bona era sa que havien de sembrar, per exemple, ara això es blat enguany serà es que vendrà millor, "sembra molt de blat!" o s'ordi, sembra molt de lo que ha de fer bo.

Però fèieu ses proves es dia de Sant Joan?

Sí, això jo ho he sabut i no ho he sabut, no puc dir és cert o no és cert, cosa pots dir, pentura sí.

I què me va contar en Rafel que sa vostra dona curava es animals?

Sí, es animals i ses persones, és igual, no, perquè era setmesina, ara qualsevol que sigui setmesí deien que tenia aquesta habilitat, agafava sa pedra i t'atracava sa pell, es mariol·lo o lo que sigui i es qui tenia mal de ventre se la posava aquí damunt, jo no se va estrevenir mai, però moltes veïnades venien a cercar un bocí de roba que hagués suat ella, just per ser setmesina.

Conteu-li, si no vos sap greu, que això ho trob al·lucinant, a més no ho recolliràs ja d'enlloc, l'amo en Guillem Batlet tallava es niguls amb un ganivet, li podeu contar per favor?

Me'n record de l'amo en Guillem Batlet, tocava es violí pes balls, es balls que feien a s'ajuntament, Sant Antoni tot això, tocava es violí, venia amb noltros a Son Macianet també llogat, llavors cantaven sales per Pasqua, i com que llavors es poblet era molt més petit que ara, i anaven per foravila també, però venguent amb so violí, jo tocava sa guitarra, jo de l'amo en Guillem no en tenc res a dir, no em va fer res, però el tancaren i tot a sa presó, has sentit anomenar tu es Ros Perelló? Es Ros Perelló o es Mascle Ros, aquell el va fer tancar, aquest home també te feia xerrar, ara jo mateix m'agradaria xerrar amb sa dona, t'agafava, te posava i te deia "tu demana lo que vulguis i ell te contestarà", amb un padrí i per fer això es Ros Perelló el va fer tancar, però varen ser dos dies.

I el varen tancar per això?

D'espiritista se deia. Te feia xerrar amb sos morts.

Conteu-li com tallava s'aire, com tallava es niguls, que ell no ho sap.

I llavors també "vendrà la fi del món" sortia amb un ganivetot i tallava els ennigulats i aquells ennigulats, en lloc d'amollar aigua, pues s'espargia. Això feia. Ara si me deien, tu ho has vist? No, no ho he acabat de veure, però si un no ho creu, no ho pensa pus.

Li heu de contar aquells dos homes que varen anar a cercar una planta a Son Gener i li varen sortir els esperits contraris, contau-li si no vos sap greu.

Què és això des esperits contraris?

Sí, li puc contar això de Can Vives, des forat a sa clau, jo aquí vaig tenir por. Bé, llavors per aquí hi havia un mal que se deia "donar malbocí" que es forasters diuen "mal de ojo", n'has sentit parlar de tot això? Per aquí s'usava això, qui hi queia hi queia, jo gràcies a Déu per ca nostra no va passar mai i un altre d'aquells ho pot curar, això ve a ser dos metges, com a dos metges, però també si ell diu no... el pot fotre, es dos bruixots o es dos metges si no s¡entenen se barallen, no fan res de bé, li varen dir has d'anar a cercar tal medecina i varen cercar dos homes, és qui m'ho va contar a jo, ell era un, agafà dos homes, perquè trobareu problemes pes camí, trobareu contraris, en sa nit, havia de ser en sa nit això, un bon cavall, i amb això no sé on varen ser i s'atura i un va davallar i venga mos n'hem d'anar i aquell cavall va estar una bona estona allà i feia potades i amb això a lo darrer pega un buuum, un poc més i tot cau des carretó, varen passar i ells no deien res, però es cavall sí, això és lo que puc contar.

I s'altre cas, que va venir don Lluc i va posar ruda per tot.

I jo me'n record, encara que fos al·lot, hasta vaig tenir por quan aquell va dir "no heu tapat es forat de sa clau?".

Contau-li des principi.

Jo això record meu.

Com va començar tot?

Que sa madona se va posar malalta i amb això es seu home no sé per qui se va enterar que un poble de Mallorca, no sé on, hi havia un tal Lluc que ho curava en això, va agafar un mul i va partir un dematí cap en es poblet, no me'n record des poble que era, i no va tornar, el va dur en es curandero, però no va tornar fins que ja feia fosca, quan va ser a ca seva tots partiu a cercar ruda per totes ses finestres, per tots es portals, per xemeneies i de sa clau no en va parlar fins a lo darrer, i se'n va anar a cercar ruda amb un fanalet, de per tot, ben arreu, "a es forat de sa clau no en posau?".

Per això deien ses bruixes entraven pes forat des pany. Ses rudes feien que no entràs ses bruixes, no és vera?

Sí, amb sa ruda no podien passar elles, com es vampiros també, amb una espasa de fusta també, no ho sé? es vampiros tenen un aturall també els aturen.

I abans deien que entraven pes forat de sa clau?

Això era per ell poder fer amb tranquil·litat tot lo que havia de fer per curar-la i no vengués cap contrari, si venia, no pogués entrar, perquè, si mos entra i mos vol mal, mos ho fotrà tot, mos desbaratarà tot, perquè això normalment supòs que devien ser persones que volien mal a una altra que feia això, supòs jo, ara agafaré això. Això no matava, però quasi quasi, això era per aturar es contrari, i ell va posar tot lo que va voler i la va curar i l'endemà ja va estar.

Diuen que sa ruda atura ses bruixes i jo he trobat gent que en té sembrada a defora.

Per sa ruda no pot passar, com es vampiro que he sentit a dir que té una espasa de fusta.

Una estaca de fusta.

Bé, idò veus amb això no hi ha vampiros.

Com molts de pagesos m'han dit que una canya, quan una serp hipnotitza, ha de ser amb una canya que li tallin sa corrent. Vós vos hi vàreu trobar amb aquest caliportal?

No, però ho he sentit contar moltes vegades. Saps per què ha de ser una canya? Perquè si li pegues amb una canya li romp s'espinada, tants de puestos com nuus té sa canya. Si li pega amb un bastó, només en romp un, només pegues un cop, i sa canya cada nuu és una ferida que fas a sa serp.

Això diuen, vós n'heu vist qualque serp que hipnotitzi els ocellets?

Jo aquestes serps de per aquí en veure-les li fot un clot d'aixada.

No hi ha nusos que valguin.

Ara ja n'he vistes i ara ja els deix fer, però sempre de tota sa vida, trossos fets i enterrada. No vaig a cercar cap canya.

Vós no vàreu contar que quan feia llamps tapàveu es miralls?

Sí, sí. No vaig ser jo, però ho he sentit a dir i se posava enmig de dos matalassos, quasi quasi jo hi he fet en això, perquè a sa llana no passa. Podia ser ver. Amb sa llana s'embulla.

Es llamp s'embulla amb sa llana.

S'embulla, diuen. Ara jo m'estim més no ser-hi. Ara te puc contar un xiste d'això de llamps. Era un pagès, un senyor, un poc capritxós i li feien molta por es llamps, mon pare mos contava això, aquell home estava nerviós no sabia on s'havia de posar, li feia molta por, molta por, i va comanar com una bota de bronze, lo més fort que va saber, es material més fort que sabia i si li pega un llamp no li passa res, saps què li va passar, però? En va fer de llamps i va fer tot d'una que feia un llamp cap a dins sa bota, una vegada se va trobar molt enfora, a sa finca, se posa a tronar i què te de dir jo, cinquanta metros antes de ser a sa bota, pam!, pega un llamp a sa bota i sa bota a bocins. Vatuadell, va dir ell, si hagués estat de dins. Mon pare mos ho contava això, supòs que és un xiste. Qualsevol cosa és bona per fer riure.

Li heu de contar lo des tió de Nadal.

D'allò, allò està encès des dia de Tots Sants. Es dia de Tots Sants a vespre, jo ho vaig dir a sa nora, ma mare també ho feia, va dir ella, deixar llavors tenien un llumet d'oli, ma mare ben alerta, es vespre de Nadal deixava es llumet encès, perquè ses ànimes es vespre de Tots Sants, ses ànimes del cel, es nostres parents venen a veure-mos, i noltros dormim i noltros a les fosques i així almenos amb entrar tenen un poc de claror. Les fan aquella gràcia, veus això està encès des dia de Tots Sants.

N'hi havia que deixaven menjar i tot, això s'ha perdut fa molts d'anys.

Deixaven menjar preparat per ses ànimes.

Ses ànimes venien, es nostres parents, també un ho creu i s'altre no ho creu, però avui en dia ja pocs ho feien.

I per Nadal què fèieu?

Es tió de Nadal, això també no fallava a ses possessions, posaven un tió que durava des dia de Nadal fins cap d'any, com aquell llumet que ha durat tres dies, aquell n'havia de durar set, l'havies de cercar gros, això ja ho sabien de cada any, ja sabien que aquest duraria i aquest no duraria. Un tió que estàs set dies, des dia de cap d'any a es dia de Nadal, des dia de Nadal a es dia de cap d'any.

I si no durava set dies se'n reien els altres?

Claro, com també es pagesos s'encollanaven i se'n reien ses eres moltes, no totes, i es primer que feia sa batuda neta o alçava ses forques així, es que alçava ses forques era es gall i es darrer se'n reien d'ell, li deien coses, has fet es vago.

N'hi havia que movien una bandera i tot, com si dir "som es primer".

I si feien net, si havies resat a Sant Jeroni, feien net prest encara tenien sa bicicleta i encara tenien temps de prendre un banyo a la mar, i sinó no hi anaves, no hi podies anar.

Aquí baix feien molt de contrabando, a ses cales de Manacor.

Vós vàreu traginar saques de tabac?

No, jo no, però mon pare moltes, tenia dos secrets, estàvem a un lloc i en tenia un de petit per despatxar a la menuda, darrera un quadro de sa paret i llavors en tenien un altre de més gros a foravila. Vos puc contar una cosa que va passar a mon pare i es seu germà, eren tres germans, quan estaven a sa Cabana de fadrins, quasi cada vespre de sa Cabana se n'anaven a sa vorera de mar cada vespre que hi havia barca, li deien barca, tabac i puros i cada vespre que hi anaven duien tres sacs i un claper de pedres, tres sacs i cansat de dur tres sacs un dia va dir "i si ho deien a fulano, envers de tres serien quatre", per voler més, un amic, i va anar bé una temporadeta i antes però ja amb s'amic, si es secret era aquí, s'aturaven aquí, bum, tots es sacs en terra, s'hi asseien damunt i el pagaven, au te'n pots anar, no volien que sapigués on era es secret, però, clar, hi ha poca gent beneita, no devia ser beneit supòs, això ho fan per jo perquè ho sapi, jo a lo millor també ho hagués fet, ara els fotré, bé, bona nit, se'n va anar a fumar, què te pareix es quatre sacs com acabaren? Això va ser un mal amic, per gorrera, per voler quatre sacs, mira que els va passar, hi va anar sa brigadilla i s'ha acabat, les pren es tabac i més.

I heu de contar lo d'en Jordi Jordi, com feia contrabando.

Sí, perquè contrabando arribaren dins camions i tot i carros no en parlem, ara que si te trobaven te prenien sa bístia, es carro i tot.

Contau-li com ho feia aquets home.

Igual que es camioners ja deien a un pastor que darrer ell hi passàs una guarda d'ovelles si era s'estiu per esborrar ses potades, no era per esborrar, era per despistar es guardians, les girava ses ferradures i, clar, ses ferradures girades d'una bístia, tu sabràs cap a on anava cap aquí o cap allà, sa ferradura ho diu, i les girava sa ferradura i si anava i se'n anava el contrari a cercar es carro.

Es policies anaven de sa part contrari d'on anaven, perquè sa ferradura des cavall estava girada. Increïble.

Això de ferradures no te'n entens, no sabries cap a on van, ses potades d'una cabra o d'una ovella també se veu a dins sa pols o dins fang i molta de gent anava cap allà o anava cap aquí i molta de gent i aquest home el fotia d'aquesta manera.

I que se feia sobretot contrabando de tabac per aquí?

Primer va començar amb tabac i va acabar amb motors, peces de motor, mobilets, un motor amb peces. No te vaig contar d'un home petitet però molt valent? Que se'n va carregar dos, dos sacs, un dia duia tabac, s'altre dia duia peces, qualsevol cosa. I es de sa barca venien d'on putes devia venir, d'enfora Itàlia o França, d'on putes devia venir aquella gent, això és enfora simateix, una puta barqueta de no res, en sa nit, l'amo de sa barca, aquest home petit, però si un dia no hi anava, "no manau s'al·lot a nit?" No, tantes vegades ho va dir que ho va arribar a saber ell que li deien "s'al·lot" i un dia se va estrevenir que hi va haver més bultos, més sacs, que persones i es de sa barca va dir: "Bueno, ara sobren dos sacs o ara en sobren tres, si n'hi ha qualcun de valent que se'n vulgui carregar dos", vatuadell s'al·lot, se va acabar es cuento de s'al·lot, s'al·lot ja va ser allà, dos sacs, se treu sa corretja, se treu se ferma i parteix, fora camí sempre0 cap, passa per dins es camí de terra, fora camí sempre. Això és cruel, jo no ho vaig fer mai, es meu germà sí, mon pare no en parlem.

I deien que l'endemà a fer feina com si res.

L'endemà a fer feina i a lo millor amb un vespre pentura arribaven a Manacor, però no havien de badar gens, amb un vespre fora camí ret poc, a lo millor, si havien de Manacor, havien d'anar a Felanitx, havien d'anar a Vilafranca, havien d'anar... només feien una tanda, amagaven un sac i l'endemà tornaven i ho feien en dos vespres.

I aquí lo que hi havia molt era que pescaven amb barrobí, ho has sentit a dir? Pescadors de tro.

Aquests que canviava ses ferradures se va fotre una mà i un cunyat seu hi va quedar, se va morir.

Contau-li com funcionava això des pescadors de tro, perquè ell no ho sap, com ho feia?

Ha estat sempre tota sa vida lo que sempre han tirat barrobí, cartutxos de vitre que diuen i posaven poca metxa perquè es peix donava foc a sa metxa i vetlada es peix amb so floc encès i si t'explotava adiós mà, aquest de sa ferradura se'n ho va dur això, li va explotar i un cunyat seu hi va quedar.

I se pescava molt així?

Ves, si se pescava.

Després s'havien de tirar a agafar es peix.

Llavors hi havia carabineros.

I això se feia de dia o de nit?

En de dia se feia, en sa nit no haguessis vist es peix, devia ser en de dia forçat, jo no ho he fet mai, perquè fan grupos es peixets i se mouen i tu els has de tirar bum, perquè, si tires quan ja se'n ha anat, no fas res, però això era un desastre perquè en mataven tot quant hi havia allà, això és com sa bomba atòmica tu, comparat, un cartutxo que explota tot quant hi ha, siguin rates, siguin... tot queda mort, és com sa bomba atòmica en petit, no queda res, un desastre, lo que es pescadors de canya només agafen es quadre i això feia net, sa clapa que agafava feia net.

I s'havien de tirar després a cercar es peix?

Llavors s'havien de tirar, tant si era s'hivern com s'estiu, s'havien de tirar amb un gambaner, nedant. I hi havia classes de peix que amb ser mort anaven a baix, però com que ja ho sabien i un puesto que hi hagués molt d'això ja no tiraven, tiraven a un puesto... es pescadors ja ho saben tot, es seu barrio, un puesto que poguessen ells a baix i resistissen i tornar a sortir, i massa fondo no tenien temps.

I vós heu estat pescador o caçador?

No, d'això de mar res, no ho he estat. Es meu germà i mon pare sí, jo això no ho he fet mai.

Ell lo que va veure va ser un avión que va ser una novetat que va aterritzar en es fangar i sa gent pagava nit i dia per volar amb s'avión. Contau-li, si no vos sap greu, l'amo en Miquel.

Això era quin any devia ser? Na Francisca, sa meva cunyada va néixer, estava de pagesa en es Fangar, però noltros estàvem a Can Lleretet jo devia tenir vuit o nou anys o això permí, más o menos, set, vuit, nou anys devia tenir, va venir aquest avión, un avión petit, que hi ha es pla, se diu es pla d'Almengia, a dins Son Brau, perquè es Fangar eren tres possessions: es Fangar, Son Brau i es puig d'Alanar. Tot un tres bocins, tres mitgers de pagesos i va venir aquest avión i feia pagar cinc duros, era molt cinc duros, i només va quavalcar i feia viatges voltava Mallorca.

I feia una volta a Mallorca?

Sí, per terra, però, no anava... estava posar a allà i en tornar a tenir es cupo tornava a partir, pagaven cinc duros, però cinc duros no tothom les tenia per quavalcar amb s'avión i va estar un raig de dies, arribaven... ja hi havia de tot allà, tenia un pi gros, molt gros, se deia es pi de sa Llebre, no sé per què, i a s'ombra d'aquest pi ja estava ple, ple, va estar no sé quants de dies.

I això va ser abans de sa guerra?

Això molt antes, jo devia tenir set o vuit anys i a sa guerra en tenia catorze.

I què deien ses madones de per aquí quan veien un avión?

És que aqueixa guerra des Port tothom ho sabia que havien de venir, tothom estava avisat, varen tirar papers, jo me'n record, jo no els sabia llegir, però me'n record que estaven en català, però es mallorquins simateix s'enginyaven un poc a la mala, antes varen tirar papers amb un avión per Mallorca i t'explicaven que vendrien, no te deien es dia, perquè no se podia dir de cap manera: "Vendrem en breu temps, farem això, estarem un parell de dies, voltros que teniu por de ses bombes, es vespres teniu por a ca vostra, que no vos agafin contrari a noltros a pegar tirs i si passava, au, venga en es port a matar rojos, tothom es bo per matar rojos, anau a romandre damunt un puig, que vegeu bé ses coses", les daven consells de com ho havien de fer, "noltros en breu temps vendrem i seran dos dies", com que segons deien es capità general de Palma estava des seus, en Garanya tenia una columna preparada, tots es carabineros que eren aquests que anaven per vorera de mar, havien d'esperar es rojos que venien a Manacor, s'havien d'ajuntar i anar cap a Palma, però no anaren a Manacor, i aquests avions varen tirar tres bombes a Manacor i jo no els vaig veure amollar ses bombes, però l'endemà sí que vaig veure allà on havien caigudes, una damunt sa plaça, jo anava tres pics cada dia a sa plaça, llavors ja no estava a sa Cabana, estàvem a sa torre, després des xiringuito a mà esquerra, duia sa padrina es dematí la duia a sa plaça a vendre verdures, es migdia anava a cercar-la amb una somera, anava a cercar-la, llavors es vespre tornava a vendre llet, sa llet de ses cabres, jo guardava cabres i llavors es vespre, si era s'hivern, mos feia anar a escola a un capellà, en varen tirar tres: una a sa plaça, una a devora que hi havia una botiga a devora es Condal, veïnat, a més allà va caure damunt sa paret, no va fer res, un clot, però llavonses, segons se va dir, que en Verga va fer pagar de ses seves, d'Itàlia o eren pagades seves o pagades d'un altre, [...] se posaven dins la mar, se va acabar es avions i tot les va anar malament i envers de venir cap a Manacor, ells esperaven a Manacor, varen haver de partir cap allà a la puta i a la fi se donaren per perduts i se'n tornaren.

Ell va anar en es funeral de dos homes de Son Macià que els donaven per morts i no eren morts.

Es primers dies cada dia se n'anava a fer una arreplegadissa de morts, no dins es cementeri, perquè això és vist meu, es cementeri que hi havia antes, no a dedins, a darrera sa paret, a defora, feien un caramull i cada vespre foc en es morts, siguin nou o deu o vint, tots es que siguin, sense mirar res i aquests no varen saber mai qui eren i les varen dir s'ofici. Ara llavors ja, passat aquest raig de dies, pentura nou o deu dies, ja llavors ja no els pegaven foc, ja miraven qui eren, identificaven i les duien a enterrar a Son Coletes, l'enterraven dins una síquia, vista meva també.

Sabeu on és sa síquia?

Sí, per enmig, ara no hi ha síquies, no és que n'hi havia tres de síquies, una a sa meitat, així com posaven morts anaven tapant i quedava destapat i dues que esperaven. Tres síquies que hi havien.

Quan entres dins Son Coletes, que esteien aquestes síquies estaven enmig, totes tres?

Una devora s'altra.

Quina distància esteien una devora s'altre? Pentura dos metros o menos?

Sí, que es terreno.

I era una síquia molt fonda?

Devers un metro.

I a un metro enterraven?

Sí, hi tiraven es mort i terra, com qui enterrar un ca.

Eren síquies de quan entraven cap en es fondo? molt llargues?

Simateix, devia haver set metros o menos.

Cada una?

Sí, però no s'ompliren mai totes.

Després les varen tapar.

Sí, llavors se va acabar això des matar i se va quedar així, perquè això havia estat cementeri antes ja, no record meu, però n'hi ha que ho saben en això. Ho havia estat antes i llavors va ser allà deçà i ara torna a ser Son Coletes. Ara ho és de veres, llavors no hi havia per ses voreres llavors no hi havia cap tomba a defora, llavors tot s'enterrava en terra, llavors, quan hi havia Son Coletes es cementeri, tot s'enterrava en terra, no hi havia cap tomba a damunt.

Però vós ho vàreu veure quan enterraven es morts a ses síquies aquestes?

Veure-ho tirar-les-hi, no, tapat, se veia i si això és fet de sa nit passada sa terra se veia, se terra que havien moguda, d'aquí fins aquí veien sa terra fresca, putes, a nit deuen haver enterrat, això ho feien en sa nit sempre i jo amb ses cabres, perquè era un al·lot i un poc curiós ara me'n vaig a veure què han fet per allà. Hi havia mates per allà dedins, mates i herba. Res pus.

Idò encara se veia més quan havien daixonat si hi havia mates i herba?

Sí, mates i herba, abandonat. Jo he vist ses quatre parets, no hi havia cap tomba a damunt, ses síquies, ara lo altre no se veia res a on estava, vaig sentir que feien un clot i tup i tapat de terra ja estava, no sé com ho feien, perquè això fa moltíssims d'anys, que va ser cementeri es primer pic fa moltíssims d'anys.

I per ses festes, ara ja sa darrera pregunta, per ses festes de Son Macià què fèieu?

Jo molts d'anys, quan era jove, hi tenia part... es joves com ara, jo ho vaig ser molts d'anys quan era jove i érem set o vuit o deu lo que fóssim, ho vaig esser tot es temps, jo cantava ses sales.

Vós vàreu ser, encantàveu es ball? Éreu com es batle des ball?

Des ball, escolta, després des Moviment havíem de fer una sol·licitud, comèdies n'he fet una partida, el Rei Herodes quatre o cinc pics, a Manacor férem... a Felanitx la férem allà on fan tantes festes, en es parque un diumenge capvespre a can Licaret aquí baix també la férem, a Son Macià un parell de vegades, el Rei Herodes.

Però això que heu dit vós era que vos subastaven es ball, es que pagava més ballava primer?

Hi va haver més que l'encantaven. Havíem de demanar una sol·licitud, no podies fer riure tampoc, havies de demanar en es batle uns papers, una cosa o s'altra, i comèdies també, però noltros n'hi havia un que era molt amic de don Llorenç, encara no era don Llorenç, però me pareix que sí que a lo darrer ho era, i deia es capellà: "Mem, vos donaríeu permís de fer aquesta comèdia, de fer aquest ball? Qualque coseta?" I es capellà anava a demanar permís en benefici de l'església i anava bé, si ho deia es capellà ja teníem es papers segur. Llavors li donàvem qualque coseta, ell mos feia permís, havíem de demanar permís.

Com a censura, havia de passar censura.

Idò sí, fèiem pagar. I a Manacor jo he pagat també, a Palau feien ball es vespres i a s'Antigó també, i a un altre puesto, en es carrer des Barracar, a dalt, també feien una festa que se deia Sant Roc. Un que li deien Aleix, Aleix des ball li dèiem noltros, perquè l'amo que se'n cuidava des bar, i també pagava, un parell de cèntims. He pagat, havies de pagar, un poquet, havies de fer doblarets per lo que havien de gastar ells, havien de dur cadires i llavonses havien de tornar i tot això ho havien de pagar. Llavors es sonadors havien de guanyar qualque cosa, per no res és més cansat. I l'amo en Guillem Batlet feia de violiner.

Au, idò!