Aire

Idò jo t'ho diré. Jo nom Pep Díaz Millán i vaig néixer dia 30 de maig de 1937, o sigui, mitja guerra espanyola. De sa guerra no me'n record, ara de després sí.

Ara en parlarem. I a què se dedicaven es teus... on vares néixer?

Vaig néixer, supòs que encara se deu dir lo mateix, però ara s'ha urbanitzat i tot això, llavors eren quatre casetes i se deien s'Esbarranch, això està a final de Son Espanyolet, camí de Son Rapinya, llavors tot era camp, tot se sembrava i hi havia aquelles quatre casetes, a un puesto feia un pinaret i a davant d'això també hi havia es pinaret i hi havia sa clínica naval, que era un xalet de grans senyors, segons deien, que se va requisar durant sa guerra i feren sa clínica que, per cert, jo l'he coneguda mig a un costat esbucat, perquè quan hi havia es moviment pues venien allà a bombardejar i a dins es pinaret aquest que hi havia davant ca nostra hi havia encara es forat dels obusses que jo hi jugava amb sos amics hi jugàvem a davallar dins es forat i rompre es calçons. [...]

A què se dedicaven es teus pares?

Es meu pare era picapedrer, ma mare anava a fer net ses cases, mon pare mos va desaparèixer quan jo tenia dos anys i, clar, ma mare se va tenir que espavilar, perquè jo devia tenir dos o tres anys, no me'n record, i a sa meva germana que en tenia cinc més que jo. I ma mare pues anava a fer net cases, quasi totes pel Terreno, i venia des d'allà a baix, a peu per amunt, a peu per avall, perquè tramvia costava. I allà vaig viure fins que vaig tenir set anys. Me guardava sa propietària de sa caseta, que, per cert, encara existeixen ses casetes aquestes, jo vaig passar per allà, i encara hi són ses casetes aquestes i me guardava aquesta senyora, madò Catalina i s'home que nomia i ella madò Catalina i ell Manuel.

Supòs que ta mare partia es dematí prest...

Partia prest i tornava tard, partia que a lo millor jo dormia, lo més probable, i tornava quan jo dormia, i aquesta senyora era tan bona dona, que a més mos tenia allà que no sé si cobrava res de lloguer, que lo més segur que no, pues mos donava menjar i mos donava.

De ton pare en guardes qualque record?

No, no l'he conegut, no. No vaig saber mai, perquè en aquell temps tot se duia molt d'amagat. No vaig saber mai si va fugir perquè ell va voler o si és que el perseguien, a sa postguerra, en fin, tot això que, no he rebut a aclarir mai. De vegades he tengut sa sospita que un va agafant paraules de vegades, maldament sa família sempre ha xerrat molt poc, de que mos va abandonar, però també he tengut sa daixona de que els falangistes el seguien. Bé, no l'he conegut i ma mare no va rebre mai un cèntim mai.

Ni vos ne va parlar mai?

No. Tampoc noltros no i si intentàvem a lo millor, ja canviava conversació, ni a sa família tampoc, es meus avis, ses meves ties, ma mare té, tenia, ja no queda ningú. Dues germanes i un germà. Ell era sa segona de ses darreres.

Perquè clar, després amb sa família de ton pare no teníeu contacte tampoc.

Hi havia unes ties que vivien per Palma, per allà per devora es carrer des Socors, sempre per allà, però això ho vaig saber per un cosí meu majors que m'ho varen dir, però no, perquè a més jo te dic que aquí allà on pens que ses famílies no varen quedar molt d'això, perquè no hi va haver aquesta unió que, per cert, dona sa casualitat ara te diré es què que a mi me cridava en Pepín i tothom me coneixia per Pepín perquè aquest cosí major, que ja va morir per cert no fa molt, aquest nomia també exactament igual que jo, perquè va ser que dues germanes s'havien casat amb dos germans, per lo tant, es apellidos eren com a germans noltros... O sigui, elles són quatre i noltros dos i noltros sis eren com si fossin germans, però era per això, perquè eren dos pares casats amb dues mares.

Ton pare va desaparèixer es anys més durs...

Sí, l'any 40, 41, 42, no sé exactament.

Ta mare devia tenir coratge.

I era així de petita i no crec que fes cinquanta quilos, però tenia un geni que sempre anava així, sempre. Sempre duia sa màniga, maldament fos màniga llarga, arregussada. Me'n record que allà vaig estar a Son Espanyolet, a s'Esbarranch vaig estar fins l'any 44, una cosa així, perquè sé que sa comunió se donava quan tenies set anys i a mi la me varen avançar un parell de mesos, perquè ma mare, o sigui, mos mudàvem a viure en el Terreno, ja que tenia ses cases de feina al terreno, a parte anàvem a viure a ca els meus abuelos que estaven tot sols i ja eren bastants majors, m'entens? I per això te dic, allà vaig estar fins l'any 43, 44.

I ta mare sa família era mallorquina?

No, i mon pare també, tots eren de Lorca, Múrcia, lo que vàrem venir aquí que ma mare tenia permí eren dotze o tretze anys, o sigui, tots eren petits i aquí ja se va casar i aquí va estar, però no va aprendre es mallorquí. El xapurreava, li feia com a vergonya parlar es mallorquí, en canvi, sa meva tia més jove, sa tia Àngela, parlava perfecte, però també s'home era mallorquí, era genovès.

Devia ser una zona curiosa on criar-se, perquè era una zona que estava un poc apartada de Palma.

Estàvem un poc apartats, perquè llavors ja te diré, sa punta de Son Espanyolet ja a partir d'allà per amunt tot era camp fins a s'entrada de Son Rapinya, fins a Son Rapinya que hi ha una creu que encara hi és permí fins allà, tot allò se llaurava, dreta i esquerra. Costat hi havia es castell i a s'altre costat hi havia Son Moix i Son Negre i Son d'això, i ara tot està urbanitzat i tot allò se sembrava i lo que hi havia eren garrovers i ametllers i res més. Jo me'n record que en s'estiu jo anava amb ma mare a cercar ametlles i cercar garroves. Just darrere ca nostra també hi havia un pinaret i allà anaven a caçar ara en aquest temps un poc més envant, perquè venien torts i madò Catalina tenia una cusseta, que per aquí hi deu haver qualque foto que li deien Sarita. Era una cusseta blanqueta, així de petita i li deien fer el soldado i anava amb sa cusseta aquesta a recercar per ses mates, perquè sempre quedava qualque tord ferit o mort, però vaja, i ella els trobava. Què en trobau un? Va bé, que en troben dos, estupendo. "Madò Catalina, Madò Catalina, llavors farem un arrosset". Record de tot això i tenien una filla pobrets, tenien una filla i un fill, però es fill de molt jove se'n va anar a Bones Aires i va estar allà molts d'anys. Llavors jo el vaig conèixer ja de major, jo ja era casat, però sa filla era més jove, no sé quina edat tenia, però estava tuberculosa i va morir. I jo bé m'ho tenien dit, no entris per res, i jo sentia aquella nina que de vegades cridava i tal. I un dia vaig entrar i era una rosseta més guapa, ai, m'emocion ara, no ho sé, però jo crec que devia tenir quinze o setze anys.

Pobreta.

No ho va saber ningú que havia entrat allà. Jo li vaig dir a ella no ho diguessis. No ho diguessis, perquè...

Ella te va veure.

Sí. Només la vaig conèixer cinc minuts, deu, no ho sé, dos minuts, però va quedar aquí i quan me'n record d'ella...

Devia ser una vida curiosa, perquè clar ara ho consideram Palma, però era sa Palma que sa meva generació ja no ha conegut, que és sa Palma pagesa.

Sí, total, sa senyora amb sa cara amb sa falda fins a baix o dos dits per arribar a en terra. Jo me'n record que allà no teníem juguetes, no en vàrem tenir mai de juguetes, jo me'n record que es fill de sa vaqueria, que hi havia una vaqueria allà veïnada, me va fer un patinete [...] I me va fer un patinete, fet d'ell, jo ho veia quan ho feia allà a sa vaqueria i me va fer un patinete, jo amb aquell patinete figura't, era s'al·lot més feliç del món.

Un patinete que devia ser un tros de fusta...

Sí, un tros de fusta, llavors va fer dues rodes supòs i un mànec que era d'ullastre, això sí que me'n record i això era es patinete. I això era sa jugueta de tota sa meva vida que me'n recordi, perquè després estant en el Terreno, sí que allà mos venia qualque jugueta pels reis, però era per sa senyora de n'Eak-tai Ahn, l'hauras sentit anomenar, un gran compositor japonès, que vivia aquí en el Terreno, i que era es director de sa banda de música de Palma, a Mallorca i se deia Eak-tai Ahn. I sa senyora aquesta vivia part darrera de ca nostra, un poc així esquinada, hi ha un xaletarro, clar tenien doblers, i pels reis mos regalava juguetes a tots els al·lots des barrio, que inclús en venien de Santa Catalina: juguetes o quaderns i colorins, pintureres, Alpi, te'n records ses [...] Alpi? I permí anam pegant bots, però bueno, això del Terreno, ja te dic, me vaig fer sa vida llavors en el Terreno, anava escola a el Terreno primer a ses monges.

Perquè, quan vivies...

Sí, allà hi vaig anar a ses monges també, a Son Espanyolet, que allà me varen preparar amb ses oracions i tot això per fer sa primera comunió i aquí vaig seguir anat a ses monges perquè fins a es set anys no t'agafava s'escola pública, que s'escola pública estava en es baixos de l'església, el Terreno, i hi havia un professor, allò sí que eren mestres i tenia tots els al·lots del Terreno, i qualcún de Porto Pi, de set anys, de vuit, de nou, de dotze, de tretze i a tots mos donava escola, t'imagines? Nomia Eliseo i venia amb una bicicleteta, venia això sí amb un traje raído, com no te pugis imaginar, camisa i corbata, que es professors anaven i venia amb una bicicleta i arribava allà i noltros li agafàvem sa bicicleta i li pujàvem, perquè això estava s'escola estava just a baix de ses escales de l'església del Terreno, que van des dos de maig fins en es carrer de Menéndez Pelayo, bé, ara ja té un altre nom. Normalment se'l coneixia pes carrer de la Bonanova, perquè seguit, seguit, seguit, hi arriba fins a la Bonanova, però el seu nom era Menéndez Pelayo i te feia un tram d'escala, podia haver quinze o vint escalons, perquè hi havia tota aquella escalinata de l'església, que anava des dos de maig, que és allà on jo vivia, fins a baix, fins Menéndez Pelayo aquest. I li pujava amb sa bicicleta a s'escola.

Anàveu molt sovint a Palma en es centre?

Molt poc, perquè i si hi anàvem anàvem a peu. Jo me'n record que anava amb sa meva padrina [...] a sa plaça de Santa Catalina a comprar qualque cosa o tal, que llavors tothom se vestia de ses botigues des barrio. Ara no n'hi ha cap i llavors n'hi havia quatre i tres forns, en el Terreno, ja no existeix res de tot això. Però anava qualque vegada anava a Santa Catalina, perquè, clar, ella ja era velleta i me duia a jo perquè l'ajudàs a dur sa senalla i allà me'n record que hi havia una senyora grassa, vella, tothom anava amb es monyet en aquell temps i només venia plátanos i tenia pentura de quatre o cinc preus, que es més guapos, que es menos guapos, d'això fins es darrers que ja eren més negres que... que d'això. Sa pell, tu deus haver vist plátanos vells, sa pell negra, però no estaven podrits ni molt menos, perquè com que no estaven colpejats i s'havien madurat del temps, crec jo, que se pelaven i eren mel allò. I sempre me'n regalava un parell de plátanos. Sempre me'n record d'aquesta dona.

Que, en aquell temps, Santa Catalina devia ser es barri pescador...

Sí, pescador, idiosincràsia, i allà hi havia es Jonquet aferrat, que es Jonquet, també te contaré una altra història, que inclou a ma mare, anaven des Barranc fins ben davant de s'església de Santa Creu, que hi ha es teatro, Teatro Mar y Tierra. Llavors se deia Mar y Tierra tot sol, no era teatro. Hi havia teatro, però era Mar y Tierra, que allà varen fer un menjador social. Hi anava sa gent que no tenia per menjar i tal, i era de sa falange i es jefe era un tal senyor Conde, sempre anava amb sa camisa blava, se veia que anava tota recent planxada, que li veies ses retxes a ses mànigues, s'escut de sa falange i llavors duia uns cordons blancs, uns cordons així, pareixia un capità general i era s'encarregat des d'això. I, quan no devia tenir dones suficients o lo que fos, ma mare era una d'elles que l'ajudaven a sa cuina i tal. Jo l'ajudava a dur sa panera des pa i el passàvem per ses taules, eren unes taules llargues i sa gent agafava es pa. Com me deia: "Venga, Pepín, ayúdame a sacar el pan".

Sa postguerra degué ser dura a Palma, perquè en es pobles es pagesos, si tenies un bocinet de terra...

Sí, i se canviaven ous per sobrassada o per farina o per tomàtigues per tal, bé, jo te contaré més història d'això. Si me faig massa llarg, m'ho dius. Es meus tios, perquè en el Terreno vivien unes cases que se deien de Cal Duque, no sé si ja existeixen o no. Si existeixen deuen estar en ruïna total, però supòs que no, que ja deuen haver fet xalets i ja deuen haver fet cosa, perquè això estava ben en es cucurucull del Terreno. Dos de maig feia així pujada, pujada, i just en aquell cucurucull que hi havia uns cent metros de pla, aquí hi havia ses cases de Cal Duque, que dominaves tota sa bahía, una vista fenomenal, veies entrar i sortir es barcos i bien. I a ses cases de Cal Duque hi havia sa meva tia major, sa meva tia petita i es meus abuelos i tal, i altra gent, perquè eren set casetes. I varen armar dur un carro, ho feren ells, dues rodes de ferro així de gruixades que pesaven aquella roda pareixien rodes de tren, no ho sé, però s'armaren d'aquest carro, dos braços per anar des Coll d'en Rabassa, per amunt cap a Sant Jordi, en aquelles possessions que hi havia per allà, que ara hi ha s'aeroport i hi ha tot això. Allà eren possessions, tot això, passat es coll d'en Rabassa, que era un llogaret, tot allò ja eren possessions. I anàvem per allà per veure que podíem aconseguir si uns ciurons, si unes faves, si unes patates, moniatos, un temps hi anava es diumenge dematí, partíem devers les quatre des dematí i en els al·lots que ja podien caminar més majorets, que jo era des més petits, pràcticament tots, pues hi anàvem amb ells i cap allà mos duien cavalcant i rient i jaja i jiji, però cap aquí mos tocava espitjar, perquè venien carregats i llavors que arribaves de Son Alegre fins en es Dos de maig en el Terreno tot era costa i, perquè no mos fessin mal a darrera mos havien posat dos trossos de corda, un a cada costat, amb uns nusos, perquè agafàssim sa mà i quan arribàvem a ses costes, mos posàvem es que fóssim, mos repartien, es més forts amb sos més fluixos, així a cada costat ells dos tirant d'un braç cada un o un davant i un darrere, però tiràvem d'un braç cada un i noltros estiràvem d'aquelles cordes i pujava fins a ca nostra, perquè hi havia es carrer Dos de Maig des de sa plaça Gomila, que sa plaça Gomila m'has de recordar que te la tenc que fotografiar lo que era, que és interessant, i des de baix des carrer Bellver, que llavors se deia Bellver, ara se diu una altra cosa, allà on hi havia sa farmàcia Caubet fins a es Dos de Maig hi deu haver ben bé quilòmetre i mig, quilòmetre llarg i tot allò costa, però costa. I el pujàvem amb so carro carregat pentura cinquanta o seixanta o cent quilos, lo que podíem aplegar, patates, moniatos, faves, ciurons.

I era per vendre o per?

No, no, no, per noltros. Llavors ho repartíem també amb es resto de família, que jo tenia el tio Martín, que era es tio major, era es germà major, tenia tres fills, tres cosins... sa meva tia que era eivissenca i també té història això, lo que sentia contar. Vivia en es carrer de la Salut i en es veïnats i en es tios i això pues els repartíem, mos pagaven, perquè noltros o ells pagaven en es pagesos, poc supòs però pagaven, lo que m'agradava anar aquesta pagesia era que mos fotíem uns berenars de pa i sobrassada i pa blanc, me cago en dena, en tenc que contar una altra des figueral de Son Quint amb això, des pa amb sobrassada, cago en d'ell com me'n record, mos posàvem morats, perquè clar dúiem més fam que un lladre, i ja m'explicaràs, ja eren les nou o les deu des dematí quan arribàvem allà i només havíem pres es dematí llet no, perquè no n'hi havia. Algo o res. No ho sé. I aquella, s'asunto i mos fotien unes llesques de pa i sobrassada, pa blanc, fet d'ells, que donaria jo d'ara tenir això.

Això des pa blanc és curiós, perquè hi ha com una generació de gent que té com a al·lèrgia en es pa moreno, i jo crec que és, perquè era tan difícil d'aconseguir es pa blanc un temps.

Bueno, però és que es pa moreno ha vengut després a sa modernitat, això de que es pa blanc engreixa, es pa moreno, i això que te dic de sa llesca de pa antes de que me fugi, amb el tio Martín, jo era petit, perquè es seus fills no hi volien anar, però jo era molt caminador i sempre he estat molt trotador i l'acompanyava fins en es coll de sa creu, des del Terreno, anàvem fins allà amb un paner, jo es petitet i ell més gros i anàvem a un figueral que hi havia ben en es cucurucull des Coll de sa Creu, a lo millor ja no existeix, no sé. I allà a comprar figues. Ara en aquest temps, un poquet més envant, ara ja s'acabaven ses figues, perquè, com que les collíem noltros, noltros triàvem. I es meu tio sempre me deia: "Pepico", ell no havia après es mallorquí mai. "Pepico, todas las que te comas no las vamos a pagar, vale?" I jo ses més guapes, clac, però després llavors me'n vaig donar compte que vaig dir no, jo no ho tenc a fer, perquè sa madona d'aquest d'això que era, no era possessió, era com un sombrajo que hi havia i a darrere jo crec que hi havia una cova que hi havia. I a darrere jo crec que era una cova que hi havia, que era allà on hi havia aquest matrimoni major que se'n devia cuidar des figueral, no sé si estava tot l'any o només es temps de ses figues i també m'empapinava unes llesques de pa amb sobrassada i en el Tio Martín també que n'hi donaven pobret. I llavors per avall i cap a Son Suredeta, allà on hi havia es soldats, que llavors no existien, els duien després, Son Armadans i cap a Terreno carrer Bellver i Dos de maig i per amunt. Tot això amb menos de deu anys.

Es temps de sa postguerra i sa de quilòmetres que feies per omplir ses tomàtigues...

Perquè llavors teníem racionament, això no ho has conegut, però n'hauràs sentit parlar. Eren unes cartilles que hi havia uns cupos, un per pa, un per arròs, un per oli, per tabac, es meu padrí me'n record que jo anava a s'estanc a comprar-li es quarteró i li donaven un quarteró color verd, de picadura i una capsa de caldo de gallina, que se deien ideales, que això eren cigarros fets, però no servia es paper, el tenien que canviar i també per això te dic, tot anava racionat i es pa eren uns panets que eren d'ordi, de farina d'ordi, grocs com a grocs, que te'n menjaves un tros i tenies que tenir es tassó d'aigua a prop, sobretot es al·lots un glopet d'aigua i mos passava.

I tot això abans des deu anys.

Sí, jo te dic abans des deu anys, perquè jo en es deu anys ma mare sempre cercava lo millor per noltros, tant per sa meva germana com per jo, sobretot que no passàssim gana. No vaig passar mai gana amb ella, però a lo millor qualque dia vaig menjar pentura un poquet més, pentura sí, sobretot es berenar que duia a escola, que es berenar d'escola consistia amb un moniato bullit. Això era es berenar. Entonces ella me va ficar a sa Falange Frente Juventudes, que ja agafaven al·lotets de deu anys per adoctrinar-los, per tal per qual i a sa meva germana, a un convent hi havia monges però duia sa Secció Femenina que se deien ses Adoratrices, que estava aquí entre sa costa. Bé, ara hi ha un Mercadona, allà on era es convent aquest, ara és un Mercadona, que està pujant per sa costa de Marqués de la Sénia, ben damunt a un costat hi havia una vaqueria i una explanada que hi havia un parell de camps de tenis i a s'altre costat hi havia aquest convent i un parell de xalets i llavors ja venia s'aigua dolça, cap a Gomila, que llavors en parlarem, a la dreta es carrer de Bellver, que ara no sé quin nom deu tenir, llavors venia primer es carrer que creuava era la Salut, es carrer de Joan Villalonga i llavors venia es Dos de maig. Estava fet, però estava quadriculat. Aquests tres carrers que el creuaven, es carrer Bellver que feia un costat [...]

M'estaves parlant de lo des convent de sa teva germana.

Sí, i tot era per això, allà mos donaven menjar, vivíem allà, mos donaven escola, jo estava a Son Rapinya, era una casa senyorial que l'havien adossada per això, transformada per això i allà se deia es preventori juvenil i era sa Falange. Anaven vestits de falangistes, més xulos que un all, es diumenges mos duien a missa desfilant per allà, cantant Montañas nevadas i tal i anàvem fins a l'església de Son Rapinya i no és per donar-me daixona, però sempre he estat molt sèrio i molt d'això. Jo era és que desfilava davant es pelotón i donava ses ordres: alto, firmes, a cubrirse, derecha, izquierda, media vuelta, de frente, mar, tal, tal. I jo anava deu passes davant es d'això. Venien unes señoritas, perquè era entre Secció Femenina i Falange i ses professores i es professors venien amb noltros, anaven pes costats de ses aceres, o més envant o més enrere. Noltros es protagonisme érem es al·lots i mos aplaudien es veïnats de per allà que no t'ho podies imaginar. Que venen es al·lots, que venen es al·lots, i noltros anàvem cantant i cantàvem aquestes cançons que era un dia Un camarada, Montañas nevadas, es Cara el sol, en fin, i quan vaig estar en es Flecha Naval, que vaig davallar d'allà i me va ficar en es Flecha Naval en es dotze anys.

Es Flecha Naval què era?

Es fleches navals eren, era una continuació, que diguem, de sa Falange, però ja pertaneixia a sa marina i anàvem vestits de marinos. Ja me tens a jo amb dotze anys, que devia fer un metro cinquanta, vestit completament de marino, amb so gorro i tot, flecha naval, i així sortia es dissabtes i es diumenges per anar a ca nostra i creuava tot el Terreno i tothom me mirava. "En Pepín, en Pepín, que guapo que va", jo anava amb sa jaqueta blanca, es peto blau amb unes retxes blanques, es tafán, que era sa corbata aquella verda que duia amb aquell nuu. [...] I aquí en es fleches navals i era perquè en es preventori tampoc podies estar massa temps i eres més grandet i me va ficar en es fleches navals també amb coneixences que tenia de senyors i senyores [...]

Anàvem des preventori, baixàvem en es fleches navals, jo tenia dotze anys, sa meva germana seguia ses Adoratrices, i aquí en es flecha naval aquí escola, nit i dia. De dia, mos feien escola, vaig començar amb es grado elemental, preparatori, mig i superior, això eren es graus que hi havia. Tot eren aquests llibres, no hi havia res més, no és com ara. I mira tenia roba, menjua i així lo que guanyava ma mare que era una misèria, perquè l'explotaven, servia per cobrir es gastos de sa casa dels abuelos, alimentar-los a ells i tal.

Te volia demanar: com era sa vida, clar, [...]. Com era sa vida d'una família de forasters en aquells anys?

Bé, no hi havia aquesta daixona que diuen, "eh, forasters", tot això ha estat després. Llavors no, es al·lots estàvem mesclats i jugàvem i daixonaven, no hi havia allò de "ah, marginat, foraster", no, no, això ha vengut després amb es turisme que diguem.

[...]

Supòs que tampoc n'hi havia tants abans.

N'hi havia molts, perquè jo te diré. Sobretot sa part de Gènova i el Terreno. I és perquè en aquell temps se varen començar a fer ses obres des port, es Dic de l'Oest, que deim ara, que llavors no hi havia res de moll, a més, hi havia es moll a Palma i una miqueta d'ensanada a Porto Pi, però no hi havia aquest moll i tot això, no hi havia res, ni passeig marítim, no hi havia res i sa cantera la feien a Gènova, que encara si un s'hi fixa bé veu una muntanya tallada, just a Gènova i d'allà feren un tren que duien ses pedres, passaven per la Bonanova, entre la Bonanova i Cala Major, passava per allà es tren i anava a Porto Pi, dic de l'Oeste, allà hi havia una gruota, agafava ses vagonetes, jo de ca nostra, des Dos de Maig jo veia com trabucaven ses vagonetes i hi deu haver quatre quilòmetres o cinc bons i va venir molta de gent per fer feina a sa cantera i claro venien ses dones i es infants, per això te dic, hi havia una mescladissa de mil dimonis.

[...]

Què tal s'educació amb la Falange, eren molt estrictes? molt durs?

No, sa gent era molt carinyosa, sobretot allà en es preventori, que era quan érem nins, pensa que allà érem al·lots de nou, deu anys, onze, érem infants i només vèiem a sa família un horabaixa en es mes. Un diumenge horabaixa en es mes.

I éreu molts de nins?

Sí, jo crec que devíem ser al voltant de no diré un centenar, però més de cinquanta, sí. Devien ser devers un centenar. Anaven formats, feien dues seccions: es més petits davant i llavors una altra secció es més grandets. I jo crec que sí que devien ser un centenar, o por ahí, por ahí.

Quants d'anys teníeu quan?

Jo vaig entrar en es vuit anys, permí els tenien allà des vuit en es dotze, en es dotze ja mos treien, que va ser quan vaig entrar aquí en es fletxes navals.

I a es fletxes navals fins quan hi vares estar?

Hi vaig estar fins a es quinze anys, perquè en es fletxes navals hi vaig estar, perquè li vaig demanar sortir. En es fletxes navals era una preparació de marineria, era completament diferent a s'educació que me donaven i a s'ensenyança que me donaven en es preventori, era tot marineria. En Compte Mestre que mos contava coses de sa guerra. I mos preparàvem per anar a s'escola nàutica, però per anar a s'escola nàutica havíem d'anar a Barcelona, aquí no n'hi havia, i allà mos donaven allotjament a un barco que hi havia de madera, es temps de Maricastanya allà en es moll, allà hi havia s'allotjament i allà anar a escola, no ho sé, però mos tenien que pagar, ara no me'n record és que era, si era sa manutenció o part de manutenció o no sé, jo sé que ma mare teneis que estar per lo menos, sa carrera era cinc anys, ca, ma mare això no ho pot aguantar i vaig dir no, no, no i entonces vaig agafar en es director de s'escola des fletxes navals, que nomia José Aguirre, i en es pràctic des moll de Palma. Aquest havia estat capità de barco i tot això, després ja se va jubilar que diguem, va seguir... es que entrava es pràctic de Barcelona, que llavors només entraven dos o tres barcos en es dia. I un dia li vaig dir: "Señor, don José, jo voldria si vostè me pot ajudar a trobar feina". Feina? Jo era bon estudiant, no és per dir-ho, i dic, no, no, no puedo, perquè tenc això. Es padrins són molt vells, només hi ha ma mare i són molts d'anys i ella no me podrà, a lo millor aguantaré dos o tres anys i llavors ho tendré que deixar. I a parte, "qué trabajo quieres hacer". "De momento, donde tengo mejor salida y puedo empezar a ganar dinero ya, es empezar de botones en un hotel", "hombre, pues, tienes buena idea", yo ya te diré cosas.

N'hi havia molts d'hotels en aquell temps?

En aquell temps, jo te diré, hi havia s'hotel Mediterráneo, es Victòria, vell, antic, que llavors el tomaren i pujaren el nou, s'Alzina, es Mirador, es Costa Azul, encara hi és es Costa Azul, hi havia qualque residència per allà pel Terreno camuflada o això i a Palma hi havia l'Alhambra i qualque hotel més que ara no me ve en es cap, hi havia es Saratoga, total, que es cap d'una setmana o tal un dia me diu: "Díaz, ven, el lunes a las siete de la mañana, preséntate en el hotel Mediterráneo, das tu nombre y ya saben a qué vas", vale, yo mecagon dena, "y pórtate bien", s'hotel Mediterráneo era el top del top, s'hostaleria l'any 52, estic parlant ja l'any 52, tenia quinze anys, acabats de complir. Bien, me present allà a les set des dematí com un clau, ve un altre nin, mos trobàrem tots dos allà, i a on vas? Aquí i tu, també. Entram per endins, trobam a en Margaret, conserje amb una carota, pareixia un ca de bou, petit, gordo, pareixa un ca de bou, don Toni Margaret, català, "què voleu vosaltres?", en d'això ja el coneixia, en Paco, que amb el temps arribà a ser cunyat meu, és cunyat meu, "el conec", "sí, som de l'Alhambra", jo som en Pep Díaz que venc recomanat pel senyor, ara m'ha fuit s'apellido, Don José, bé, ara m'ha fuit, he tengut un lapsus. Tot d'una va saber qui era, a més donava la casualitat que el senyor Cubeles, que era el director de s'hotel, era molt de l'església, molt beato, molt d'això, estava casat amb una cubana, crec que va ser sa primera senyora negra que vaig veure amb sa meva vida. Cubana, sí. I era molt de l'església i tot això. I bé, diu, bueno, podeu entrar, lo primer, venga, va agafar en es altres botones que hi havia per allà, n'hi havia set deus de botones. "Venga, a fer net metalls i a fer net vidres", ja mos tens a tots allà amb sos diaris vells, banyàvem es diaris i xit-xot en es vidres, el deixaven tot relucient i això era sa nostra feina cada dematí, es turno de les set. I fèiem de les set des dematí a les set de s'horabaixa, dotze hores, mos donaven dinar, això sí, i llavors n'hi havia uns altres que entraven a les dotze des migdia i feien fins a les dotze des vespre i es cap des mes, llavors anaven en es percentatge, repartien en es clients, els hi carregaven damunt factura un 15% de servici, d'aquest quinze per cent se dividia no sé quant per menjador, no sé quant per cent per cuina, per pisos, per lavanderia i d'això i servicis tècnics i tal i després noltros teníem un punt per tots es botones. Si eren deu botones i se pagava es punt a 500 pessetes, tenien 50 pessetes, cobraven cada quinze dies, però tenies que amb sos marinos americans que llavors com que varen fer es boom des Puig Major i de tot això pues es barcos recalaven en es moll i venien a s'hotel a fer s'instància es jefes, inclús soldats venien a dormir, si tenien dos dies libres, un dia libre, venien a estar a s'hotel, perquè s'hotel just davant hi havia s'embarcadero petit, venien ses lanxes aquelles que venien amb aquells marinos, te'n records tu, supòs que sí, venien allà a tota velocitat, no havien vist mai aquell motoret imagina't, per aquells motors que venien i aquells tios fotien allà unes girades, clar, sabien i pareixia que tenien que pegar i pam i quedaven clavats, cagondeu, a noltros mos queia sa bava mirant allò, bé, i anaven a Palma, anaven aquí, anaven allà, taxi, taxi, taxi, taxi no hi havia teléfono com ara, taxi, botones, un taxi a sa plaça Gomila hi havia sa parada de taxis, anàvem allà, dúiem un taxi i sempre entràvem, ja està aquell taxi, si duia una cartera o duia un abric li agafàvem i li trèiem fins a es taxi, i a es taxi pues un duro, dos duro, un dòlar, jo sé que ho canviaven a catorze pessetes i també -això no va anar tan bé a la llarga- mos donaven moltes capses de tabac, tu t'imagines? Palmal, Winston, què hi havia? Camel, bé, totes ses marques que encara existeixen de d'això i mos regalàvem i quan jo sortia duia de vegades tres o quatre capses de tabac, tots es companyeros de Terreno, tots es amics ja sabia es turno que tenia, m'esperaven a sa plaça Gomila i Pepín, Pepín, mos convides, mos convides, venga, què vols? Palmal, Tots volien Palmal, perquè era una capsa així xistosa. I allà me vaig engrescar a fumar, de tot d'una m'agafava un oi i una daixona però bien això és a parte i ses propines. Jo ses propines hi havia dies que me'n duia 100, 125 pessetes de propina, que es meu tio fent de mestre de picapedrer no els guanyava. Punyeta, però ma mare, això sempre li tenc a dir pobreta [...]. Des des primer sobre, o des des primer dobler que va agafar meus, va obrir una plagueta en es Montepío, que era s'únic banc que hi havia, no hi havia sa Banca March, hi havia es Banc de Bilbao, però es Montepío era allà on es pobre que diguem duien es quatre ahorros que tenien, estava davant sa plaça de Sant Francesc, ben davant s'església de Sant Francesc, jo supòs que... llavors es Montepío va ser sa nostra. Llavors va obrir una plagueta a nom d'ella i a nom meu. Tenia que estar a nom meu i a nom d'ella, perquè ella no tenia es certificat de viuda, que mon pare va desaparèixer però no li podien donar viudetat, i és per això que no cobrava un duro de res, de res, perquè no sabien si havia mort, a on era, a on no era i tots es doblers que jo li donava, es sobres quan jo vaig passar de camarer i vaig guanyar més i més i més, i es sobres que guanyava cada quinzena i ella sense obrir-los allà, allà. Sempre me'n recordaré de vegades l'acompanyava, hi havia un senyor petitet, calvo, sense un pèl, amb unes ulleretes així de petites que tot era augment, amb uns manguitos fins aquí i ses fitxes no és com ara, llavors anaven a un calaix i treia unes cartulines i allà apuntaven si treies, si ficaves, totes ses fitxes, això érem i sa feinada que hi havia. I gràcies en això l'any 61, un dia me va dir: "Pepico, convendría que buscaras un piso, sí, porqué ya vas teniendo edad", llavors ja començava a tenir mitja novia, "es que tienes dinero para dar una entrada de un piso", jo no sabia ni que hi tenia, ni que no tenia, perquè llavors jo sí gastava, però amb ses propines, tant quan com feia de botones, com com feia de camarer, me bastaven per vestir-me, si volien anar en es cine, sortir, no era molt de sortir, però me bastava i inclús de vegades deia "me sobra esto". I gràcies en això, un dia anant a es futbol vaig passar per aquí per sa plaça Serralta i encara el tenim en es pis, feien sa finca, construcció, venta, ja hi havia es buc fet i donava a sa plaça, m'agrada aquí, tota sa plaça davant, segon pis, m'agrada. L'endemà hi vaig tornar, que hi havia es picapedrer, perquè això ho vaig veure es diumenge horabaixa que anava en es futbol.

Què anaves a veure?

El Mallorca.

Jo soc del Baleares, justament.

Bé, es igual. I, bé, vàrem parlar que això pertany al senyor Camps, i tal, que va fer tota sa barriada aquella. Si vas per allà i t'hi fixes veus que totes ses cases tenen es mateix estil, es mateixos planos feren tota aquella barriada de Son Pisà, tirant cap a sa plaça Madrid, plaça París, tot allà que te fixes, veuràs que tots són inverneredets, ja hi ha moltes que els han tomades i han fet cases i aquest senyor, vale, va dir això donam són 200.000 pessetes. Vos costarà 75.000 pessetes quan vos entregui sa clau d'aquí un any, un any i mig o dos. Dic: "No, no importa frissi per jo", i perquè tal? Me va bé, perquè així emplearé es teu pis i com que està en es segon i són quatre pisos me servirà l'almacén que diríem. I quan mos va donar sa clau, es cap d'un any i mig dos, va dir "i què me veniu a pagar?" Es 125. I encara mos varen quedar doblers per llavors moblar-lo ben amobladet, per anar de viatge de novios, i encara va quedar un dobleret per ma mare a sa plagueta i tot allò ma mare m'ho va ahorrar des de l'any 52, més de deu o dotze anys. Si hagués fet lo que feien ses altres mares, que jo ho veia, lo primer que hagués fet hagués estat sortir d'aquell d'enfony que vivíem, haver anat a un bon pis de lloguer, però perquè ho podia pagar, amb lo que guanyava ho podíem pagar, en canvi, no, ella allà i ahorrar i ahorrar i ella feia feina per ella i pes padrins fins que varen viure i tal i lo meu no m'ho va tocar res. No són moltes ses dones que fan això.

I tu vares viure, lo que jo anomenaria es anys de s'innocència del turisme, quan tot era optimisme, i duia realment molts de doblers, perquè era gent que per ells era, me'n record sa primera vegada que vaig anar a Turquia i vaig pensar: me sobren es doblers. Que és sa mateixa sensació que devien tenir ells quan venien aquí.

Sobretot es americans, marinos, gent paisà, americans també i suïssos, alemanys, francesos, italians, tot això no, estaven vivint quasi sa postguerra, si te descuides, qualcú venia qualque d'això, però no, es fort des turistes. I d'espanyols, madrilenyos i catalans.

I els americans gastaven?

Els americans, es bars, a tal i propines i propines i dòlars i dòlars. Tot era dòlars. Catorze pessetes un dòlar. I qualcun t'amollava cinc dòlars, deu dòlars, per anar a cercar un taxi, des cap des dia duies deu o dotze taxis, te n'anaves amb vint duros, o més.

I vares començar de botones i quants d'anys ho vares fer?

Vaig estar dos anys de botones i en es disset anys ja me sentia home i ja me feia d'això anar vestit de botones, anava molt guapo, un traje gris, americana, pantaló, però no americana amb botones, sinó americana creuada, i sabates i corbata negra, camisa blanca, o sigui que fora gorro, no pareixíem botones, pareixíem un senyorito, però no mos podem posar anys i anys i anys, perquè de botones només podies esperar a passar a ascensorista, però també esteim amb lo mateix, sensor hi havia ascensoristes que pujaven es clients per amunt i per avall. Entonces, un dia vaig anar en es senyor Cubeles i li vaig dir: "Miri, senyor Cubeles, a jo m'agradaria passar en es menjador", com així o no estàs bé? Dic, sí estic molt bé, però jo m'estic fent home i me vull obrir un poc de porvenir i veig més porvenir a dins es menjador, amb allò d'anar pujant, que no aquí a sa recepció, a sa consergeria. Diu: "ves a parlar amb el senyor Lep", el senyor Lep era el maître hotel, era un senyor alemany, així de petitet, sense un pèl i se passava els cabells, era un panotxo, una mazorca, se deixava es cabells llargs, llargs i d'aquí se'ls passava aquí deçà, tots, llavors hi havia brillantina o lo que fos i s'afegí una retxa aquí a s'orella com n'Anasagasti, aquest polític basc, idò clavat, més gat que es vi, però bueno. I el senyor Lep li va dir: "Me manda el senyor Cubeles", "le ha hablado?", "sí, me ha hablado", "bien, i tu què?" pues mire, tu me han dicho que hablas inglés", "hombre, hablar inglés, hablar inglés, no, pero me defiendo". És ver, perquè en es fletxes navals un professor, perquè llavors eren professors, aquest professor per compte d'ell era es professor des grau superior, quan jo vaig passar en es grau superior, aquest professor venia des Coll d'en Rabassa en bicicleta, estiu, hivern, primavera, otoño. Pues aquest senyor nomia Simón Simó i aquest senyor llavors hi va haver una imprempta que se deia CCC que a través de cuadernillos, com si diguéssim per entregues, cuadernillos, no sé si eren 250 pessetes cada una, que t'ensenyaven inglés de zero, per amunt, s'abecedari i tal i qual. I aquest senyor per compte d'ell va demanar es qui estàvem interessats en aprendre i mos vàrem presentar, equis, pentura quinze o vint o no sé què, bueno, cada mes o cada dos mesos, això ja no me'n record, havíem de pagar un tant que mos enviava s'acadèmia CCC, a més, m'agradava, ho vaig agafar amb molt de carinyo i m'agradava i això me va ajudar també per entrar de botones, perquè es senyor Aguirre -José Aguirre, ara me'n he recordat des nom- li va dir a es Cubeles: "Mira, aquest al·lot parla algo d'anglès, se defensa", i llavors en aquell temps i a més un al·lot era molt difícil i mira si ell sabia anglès que es diumenges hi havia toros i es conserge m'enviava amb s'autocar en es clients en es toros, per fer de guia des clients en es toros, feia de guia, els acompanyava a ses barreres i tot anava una barrera natural i llavors esperava que acabàs sa corrida per acompanyar-los a s'autocar, m'entens? Que, per cert, maldita gracia que me feien es toros, pero tenia que aguantar. Llavors me donaven propina, clar, i jo que vols que te digui, això me va ajudar, s'anglès, a aconseguir entrar primer en es Mediterráneo, llavors entrar en es menjador, llavors estant en es menjador jo vaig seguir i vaig agafar seguir amb anglès amb un professor del Terreno, un home vell i mos ensenyava més a resar, era català, i que una altra cosa, però bueno, aprenies i llavors vaig agafar un senyor català que me va ensenyar bastant de francès, m'entens? Però això m'ho pagava jo a parte, tant un com s'altre, però amb lo que guanyava de ses propines, me pagava això, perquè es sobre era sagrat a ma mare i mai li vaig demanar ni lo que tenia, ni lo que no tenia, ni lo que feia, ni lo que no feia.

Quants d'anys vares fer feina a s'hostaleria?

En es Mediterráneo a s'hostaleria 47, en es Mediterráneo en vaig estar 13, fins que em vaig casar, un any després, me vaig casar estant en el Mediterráneo, vaig estar en el 65, vaig estar en el Mediterráneo fins el 66 i des Mediterráneo me varen venir a cercar, quan varen obrir s'hotel Pueblo, a s'Arenal, que encara existeix, lo que passa que ara l'han remodelat.

S'Arenal en aquell temps devia ser...

No hi havia res, només hi havia dunes, dunes d'arena i una carretereta, que quan venia temporal, s'aigua passava per sa carretereta i pegava dins ses dunes i hi havia una dotzena d'hotelets o tal, però petits, es més gros era es Garonda i llavors es Mediterráneo que era per mil clients. Mira si era important en aquell temps, que això era l'any 66, que va venir en Fraga-Iribarne que aleshores era es ministre d'Informació i Turisme, per inaugurar-lo i va venir es NODO a filmar i tal. S'hotel Pueblo. Això és des germans Barceló, un ja és mort, que era don Sebastià, que és mort, que era es segon, es major don Gabriel que ja té nou anys més que jo, o sigui, ara té noranta anys, nom Gabriel, que era es cap pensante, don Sebastià que era es constructor i tot això i ho feien ells, ells tenien una constructora. Llavors hi havia dues al·lotes: donya Francisca i donya Antònia. Donya Francisca era sa governanta, quan se va obrir, aquest hotel se va obrir familiar, ja te dic. Donya Francisca de governanta, donya Antònia de jefa de sa tenda i no sé que més de per allà, peluqueria i tal i també don Sebastià també va armar una flota d'autocars i així va començar. I es cap d'un any i mig o dos ja varen obrir s'hotel d'Eivissa, es pueblo Ibiza, llavors es Pueblo Menorca, llavors es Pueblo Benidorm, llavors es Pueblo de Muñecas, de Màlaga, bé, per Màlaga i ètcetera, etcètera i l'any 85 pegaren en el Caribe, que és allà on vaig pegar jo.

Vares acabar fent feina a Santo Domingo?

Sí.

I vares estar molt de temps?

8 anys, es darrers vuit anys. D'allà ja vaig venir cap aquí l'any 98 i me vaig jubilar. Total, que vaig fer feina entre dues empreses 47 anys.

Però dins Barceló degueres pujar per amunt...
No, nofins a maître hotel vaig arribar, lo que allà a Bávaro, allò era un maître hotel general, perquè allà hi havia cinc hotels i allà a Bávaro me volien dur des des primer hotel que varen obrir, es Beach, que era es més gros, 1200 places. Des des primer hotel que varen obrir, m'hi volien dur, que era l'any 85 i jo vaig dir no, ara no puc, perquè tot sol no hi aniré, tenc dos al·lots, es major, en José, devia tenir en aquell entonces 15 o 18 anys, en Bernat que devia tenir 13, 14, en fin, vaig dir no, a s'any següent o es cap de dos anys me torna a cridar don Gabriel. Bueno, me torna cridar no, perquè mos vèiem cada setmana, cada setmana venien a s'hotel Pueblo ses dues famílies, tots dos tenien sis fills cada un i venien ses dues famílies a passar es dia cada diumenge i a s'estiu a nadar i si era en s'hivern a jugar per allà o a s'enrevés. A s'estiu a nadar i en s'hivern a jugar per allà. I jo els tenia sempre una taula aparellada, quan venien, què volen dinar? Xerra amb es cuiner, lo que volgueu, era una gent fabulosa, això sí que ho pots subratllar, fabulosa. Carinyosos, no han estat mai gens estufats, sempre s'han fet amb tothom, coneixien es nom des fills de tothom. Arribava es reis i hi havia jugueta per totes ses dones des empleats i per tots es fills des empleats, que allà a s'hotel Pueblo feien una gran festa i llogaven cavalls d'un ranxo que hi havia allà, des ranxo no sé que se deia i venien es reis vestits de reis i allà amb un salón feien un trono que, per cert, en Bernat, es fill petit, es primer any que va venir, vaja, hi va anar cada any, però es primer any que ja tenia un poc de coneixement que ja devia tenir dos anys o un any i mig ell hi anava amb es germà cada vegada a cercar sa jugueta i arribaven en es trono i hi havia es reis que anaven donant ses juguetes i li tocà que li donassin sa jugueta el rei negre. Batualmón, quan va veure es rei negre, pam!, arrencà a córrer aferrat a sa mare, no, no, no. Ma mare "ves-hi, ves-hi", ma mare "no, no, no". I els reis s'esclataven de riure, me'n record d'allò. Per ca nostra hi ha fotos, de quan donaven ses juguetes així. Quina gent més fabulosa aquests Barceló.

Són és que ara són Barceló Viatges.

Ara tenen 200, 300 jo no sé els hotels que tenen. Per tot Amèrica, per tot Sud-Amèrica, per Àsia, per tot.

Jo vaig viure sa mare, sa vaca que va fer llavors tots es vedellets. Va començar a fer vedellets aquí a ses Baleares, llavors va saltar a sa Península i de sa Península...