Tresor de la Memòria (Binissalem 2018)

Bé, jo som na Catalina Lladó Vidal i tenc 86 anys i si me preguntau coses d'enrere, vos puc contestar de lo que sé o de lo que m'enrecord, millor dit.

Bueno, de vermada n'hi ha un parell, moltes, que no els sé totes però que els he sentides cantar perquè jo de més joveneta vaig anar a vermar. I diuen:

Hem passat per ca n'Antich

fosca negra ja farà

i jo no voldré ballar,

perquè estaré empegueït.

I de Binigual hi ha,

d'aquí veig Binigual

ses cases i ses alzines,

totes ses al·lotes fines

pateixen des mateix mal.

A can Barrera hi ha ball

i a l'església quaranta hores,

mos faran veure unes coses,

que no els haurem vistes mai.

Ah, per això que fèiem es dia des Dijous Llarder, a Binissalem, no sé es altres puestos, fèiem una processó s'horabaixa vespre i mos feien fer unes torxes de paper d'aquestes com a foradadetes i posaven un ciri i mos n'anàvem a l'església que era una festassa per noltros i sortíem, però només hi anaven nines, no sé si també hi anava qualque nin, però supòs que no. I sortíem i cantàvem aquesta... ara no m'enrecordaré sa cançó, no ho sé. Sa cançó de Lourdes que ara no m'enrecord i fèiem una volta de caragol pes palco i era molt guapo, perquè, quan hi ha tots es ciris encesos, veies tota sa plaça plena de torxes enceses i que formaven com un caragol. Després tornàvem sortir i tornaven a entrar dins l'església i supòs que allà cantàvem. Bé, pes carrer cantàvem aquesta cançó que ara no m'enrecord i la sé i això, però tenc aquestes coses.

Ah, també en es pobles, quan no plovia que feia molt de temps, perquè sempre hi ha hagut temporades de sequedat, pues ja deies es dematins que l'església sortien a fer com una processó o vaja anaven pes pobles resant i resant i era molt prest i jo no hi vaig anar mai, perquè era més joveneta i hi anaven més dones i homes i tothom anava a pregar.

I es jocs que fèiem, fèiem molts, hi havia, per exemple, es cassos, que era aquesta figura que fan quadros i que primer la feien diríem a peu coix, també passàvem d'un puesto a s'altre. Després posàvem una tella, un bocí de test, a damunt es cap hi havíem de passar, clar, com que no miràvem, no miràvem en terra, perquè sinó mos hagués caigut sa tella. I estàvem així i dèiem "piso!" que primer hi havia moltes paraules en castellà maldament d'això... "piso!" no, seguies, "piso!", no, i si passaves tot aquell quadro marcat amb aquelles caselles, si passaves, pues havies guanyat..., passaves a sa següent fase, si els lograves fer totes havies lograt es joc.

I a sa corda que crec que encara això ho heu vist, jugàvem a juli, això que diuen "el cocherito leré", "al pasar la barca", que era una cosa que feien oscil·lar sa daixona i tu passaves i després allà i més coses pentura també teníem botadors individuals i fèiem, com ara que dèiem aquests que van a es gimnàs, noltros els fèiem pes carrer.

Per a Nadal sa gent no torrava bessons, torrava ametlles, tothom tenia ametlles i torrava ametlles amb un motlle, anaven a es forn, claro, després el duien i a cada casa sa mare era sa que... allò ho distribuïa. Ho posava dins un canastronet, dins es rebost i s'encetava. Crec que es dia de Nadal sa mare encetava un platet, però llavors, si en tenies ganes, els t'havies d'encetar tu i ben alerta d'agafar-ne més de lo que tocava, però hi havia sa costum de jugar a querns, que són una filada que feien amb ses nines de quatre ametlles. Posaven ses tres i una damunt i fèiem una tirada així i teníem totes un bull de pedra, un bull gros i tiraven així com si fossin això que diuen bolos ara i si n'aturaves un era teu, si n'aturaves dos, si els guanyaves, en tenies més. Això es premi era segons tu si n'agafaves. I, clar, quan acabava n'hi havia una que l'escabetxaven, segons deien. "Ara l'han escabetxada", volia dir que havia quedat sense cap ametlla. Ara vaig a cercar-ne, però trobava es rebost tancat, perquè... I que se'n anava a dalt que tothom tenia un saquet d'ametlles en es porxo, agafava, posava, envers de torrades, crues, i seguia jugant, però llavors n'hi havia qualcun que tuc-tuc, n'hi ha una que els duu sense torrar i tip i tams i t'ho robaven i llavors era molt difícil que te volguessin a jugar, aquestes coses, tonteries, però que era lo que fèiem.

Un abric era lo que volia més i no hi havia cada hivern un abric i jo, quan vaig créixer, s'abric m'era un tres quarts i ma mare no sabia que havia de fer perquè no me tapava lo suficient. I posaven en aquell temps entompelts, se deien, com que era impossible trobar una tela iguala i compraven una tela que hi digués, sa modista te feia que ara si ho duguessis ara està de moda. Ara pots dur qualsevol cosa i vas moníssima.

Que primer hasta i tot estava daixona que podien robar una al·lota, si a ca seva no la volien. Clar que això passava a ses cases un poc més pudientes diríem i jo sé que n'hi va haver que els robaven i es jutge havia de prendre part i es jutge, tu havies d'anar a es jutge i havies de dir tenc una casa honorable de bona gent que estiguessis això i es novio la robava, la duia a aquella casa i hi havia d'estar tres mesos antes de casar-se per si un cas estava embarassada, perquè com que sempre solia ser es novio més major que sa nina que robava, que robava amb aquesta situació. Si hagués estat embarassada ja no se podien casar, perquè allò ja no era... hi havia hagut qualque cosa que no estava..., però sinó a es tres mesos se casaven i ja vivien. I això ho puc dir, perquè va passar a una repadrina meva.

Venien de matances

de ca sa tieta,

em mort sa muleta

i hem fet camaiots

i Jesús i Maria

que n'hem fet de pocs.

Matancera sí,

Matancera no

venim de matances

de s'estació.

Hem mort el dimoni,

l'hem fregit amb panses

i ben bo que ha estat

i el mos hem menjat.

I dúiem un vol, anàvem a ca en Pere Antoni que tenen, encara no crec que no l'hagin llevada, una reproducció de sa cova de Lourdes amb una Puríssima i això i anàvem allà. I quan mos n'anàvem allà cantant, sa gent mos deien "Ah! Veniu de matances" i "ara anam a Lourdes", "a Lourdes" dèiem.

I mos donaven murtons, una bona bossa de murtons, sabeu què és murtons? Allò petitet de sa murtonera, és una murta, però no aquesta murta... són com un... no sé, jo sempre he vist murtons per allà. És com una cosa salvatge, però són bonets, negres i es temps de ses matances n'hi havia. I eren un poc amargs i dolços, es pinyol era un poc amarg, però si estaven a punt era bo aquell contraste i no coneixíem res més. Davallàvem i dúiem una corda molt grossa i dúiem també una falç i estiràvem de sa vorera de ses parets, hi havia molta sitja, que és una classe de... aritja, sitja no, aritja, que és com un batzer que té una fulla així llarguera i que té moltes espines i fèiem un vol, el posàvem allà així i l'agafàvem i el dúiem arrossegant, i un polseguer, perquè primer hi havia pols per tot. I s'horabaixa l'enceníem enmig des carrer, davant allà, o tu eres de la casa o ses convidades, perquè allà ses matances era una festa pes al·lots. Te donaven un botifarró cada un i una llesca de pa, o dues no sé, i amb un bastó travessaven es botifarró i el posaven en es foc i allò feia una fumassa, però llavors "què bo!". I tot això, totes aquestes coses.

Matancereta,

que ets de guapeta

un tiret d'aigua

i una roseta.

I tot sempre acabàvem "matancera sí, matancera no", sempre acabaven lo mateix, aquestes coses i supòs que n'hi havia més, però també fa molts d'anys i no ho repeteixes i tot s'olvida.

Hi havia es temps des segar...

Segadors segaven ordi

es dia de Sant Joan

quan veren es tros tan gran

cridaven "misericòrdia"!

Perquè sa gent anava a segar amb una falç.

I hasta i tot vaig anar a collir garroves i olives per sa muntanya, me va agradar molt, perquè per sa muntanya era com una cosa grossa i me va agradar molt. I a vermar hi vaig anar no sé, devers dos o tres anys, i es vermar era molt guapo, perquè sa festa que ara diuen que no se feia va quedar aturada, però primer se feia sa festa al natural, perquè jo vaig viure a una casa que feien vi i cada any jo ma mare era sa que feia es fideus i tot això i es dia que acabaven sa vermada, es vespre se feia un sopar però dins la casa, però un sopar que convidaven es quatre amics i después si hi havia també es metge era conegut, quatre personalitats i feien aquest sopar.