Na Magdalena Oliver Pastor, de Sencelles, té una memòria privilegiada i ens conta moltes gloses, tonades i endevinalles del seu temps. També ens explica paraules antigues que s'usen com "reguitza" o "emprar" i alguna anècdota de la seva època.
Som na Magdalena Oliver Pastor.
Una papallona duia
dos mil quintars de gerret
i un llagost tan petitet
en duia dos mil de xulla.
Es batle de Son "pa eixut",
quan va veure tanta manya,
duia damunt una canya
totes ses teules de Lluc.
Una formiga malalta
no podia caminar,
se va carregar la mar,
sa gent d'aquest món i l'altre.
Jo vaig veure una porrassa
que tenia un albó
tan alt com es puig Major
i gruixat no ho era massa.
Tenia una rabassa com es castell d'Alaró.
Tres mestres se resolgueren
d'anar-hi a tallar-lo
i picaren un any redó
i encara no pogueren.
De tant en tant conegueren
que ja feia menció.
Quan estaven esperant,
una branca s'escuixà i
d'ella en varen obrar
cent barcos que van per mar
i un pont per un torrent,
i des remolí més dolent,
cent sitges varen cremar.
Això són dècimes desbaratades.
Figues blanques, cucarelles,
paretjals i albercors,
d'aquestes menjareu vós,
si vos casau a Sencelles.
Sa nostra figueralera
ha caiguda d'un cimal
i diu que no s'ha fet mal
perquè pensava amb en Pere.
Madò Bet s'alfabeguera
que teniu en es portal
haureu de menester sa destral,
per tallar-li sa remera.
En estar damunt es pont
voldria tornar a Bellveure,
i vós que fóssiu sa font
garrida i em dàsseu beure.
Una capsateta blanca que s'obri i no se tanca.
Un caragol ben encaragolat
qui el desencaragolarà,
jo el desencaragolaré,
perquè desencaragolar sé.
Una caseta blanca, que s'obre i no se tanca.
Un ou.
Cada cosa en es teu temps i en s'estiu cigales.
Un tord sense ales no pot volar.
Una casa sense pa
no estan contents
una jaia sense dents,
donau-li es pa moll.
Val més dur dol que morir-se.
Qui jura fe, no jura fals.
Qui va pes llocs alts, té bones mirades.
Ses torrentades van cap avall.
Es fadrins a un vall van erugats
es homes gats fan dues cares
i es colls des frares són peluts o palats.
Ja venim de sa vermada
aposta tenim pocs jocs.
Es rems són petits i pocs
i mala nit que hem passada.
Es jai de s'Arissal
i sa jaia de ses angoixes
llauraven amb dues moixes
de sant Miquel a Nadal.
Es frare aguantava es mantí,
sa jaia ses corretjades,
jaieta si voleu plegar singlades
pegau per aquí.
Un pam en compr,
un pam en menj
i un pam en tir.
Un plàtano.
A Costitx per tocar l'orgue
posen dos gats dins un sac
un fa nyic i s'altre nyac
i s'avenen com un rellotge.
Sa sogra diu que no en vol
i jo no la vull a ella.
Qui té es mànec de sa pella,
fa anar s'oli allà on vol.
Sa sogra diu que no en vol
i jo no l'he demanada
és es seu fill que m'agrada
que es meu cor antes no en vol.
En aquell temps dir "reguitza" era com qui dir... no sé que te faré.
"Emprar" no ho hem dit noltros, a sa meva edat no, però jo me'n record d'una padrina vella que en lloc d'"emplear" deia "emprar".
"A reguitza" com qui dir: "Alerta que no te faré una cosa o s'altre". "Reguitza" com a enfadat, com qui dir: "Ja veuràs", com a enfadat, com qui dir "ja veuràs".
Gat escaldat,
d'aigua freda tem.
Érem sis germans i un dels quals, es que feia quatre, a ca nostra teníem una casa enmig d'una finqueta que donava es corrals d'un carrer i era un poc desolat i tenien sa finca tancada, perquè tenien bous i vaques, perquè si en fugia qualcuna quedàs allà dins. I teníem una barrera i ma mare un dia li va dir: "Joan, una senalleta plena de pèsols, Joan, ves a can fulano de tal i du-los aquests pèsols". Era horabaixet, entrada de fosca i es meu germà se'n va anar tira tira i, quan va ser devora ses barreres, li va passar un moix negre per davant i ell no va saber què era i se posà de cul enrere a fer xo, xo, xo, feia unes esses i, quan va ser a ca ma mare, a ca nostra no en va dur cap. Tot ho havia escampat amb zig-zag fent por a es moix, que no sabia què li passava.
Sencelles