Tresor de la Memòria (Binissalem 2018)

Maria Magdalena Vallès Pons, vaig néixer aquí a Binissalem i es malnom que tenim encara ara és de ca s'Esquerrà. Mos coneix molta de gent d'aquí des poble per ca s'Esquerrà.

Jo tota sa vida vaig veure a ca nostra fer tacons per sabates aquí a Binissalem hi havia moltes sabateries i te telefonaven, hi havia teléfonos, però tan pocs, tan pocs, que me deien que es teléfono no eren per xerrar amb qualsevol, només eren per si mos cridaven per feina. I no és com ara que tenim, tothom està amb so teléfono amb sa mà, però en aquell temps no.

Pues que feien sabates i necessitaven tacons més alts, més amples, més estrets, segons es número que tenien i tot anava a dins senalles, es números 37, es números 38 i ho havíem de marcar amb un lápiz i després ho passàvem pes sinfins i donaven, en fin, fèiem això tacons molt prims i, quan va començar amb unes maquinàries especials, i servíem a ses fàbriques que hi havia. Ses de Consell, de Lloseta, també donaven feina a ca nostra. I ma mare era brodadora i brodava per una casa de Barcelona i mos duien feina, teníem unes al·lotes, també venien a brodar i vaig estar molt acompanyada de feines així.

Antigament, no se feia una festa com se fa ara, fa bastants d'anys, però antigament cadascú menjava a ca seva, no feien sa festa tan guapa com la fan ara.

Pues matàvem uns quinze dies o vint antes de sa festa i congelàvem es trossets tallats, tots es veïnats tallàvem i llavonses dèiem tots es que havíem de ser i fèiem ses cantidats. Un dia se tancava un bar i me varen dir: "Hi ha olles grans" i hi vaig anar i vaig dir: "Compraré una olla gran per si un dia hem de fer un bon dinar gran". I, quan vaig anar a cercar es doblers, quan hi vaig tornar, s'havia venuda i diu: "En tenim una i és una olla així", dic, "i jo què he de fer aquesta olla tan grossa". "I de gros poden fer petit", me deia sa madona. Tenia ganes de llevar-se-la de davant. I vaig comprar una olla que en poden fer per tres-cents i jo deia: "He fet un desbarat, què he de fer una olla per tres-cents i noltros som tan pocs". Però, quan varen començar a fer es fideus... "Ai! haurem de menester una olla grossa", dic: "No vos preocupeu!". I vàrem treure s'olla aquesta i sempre està en marxa, sa segona edat ara la se'n duu quan ha de fer dinars i jo tota satisfeta, perquè jo deia: "Vaja una locura que he fet, comprar un trasto que no emplearé mai". I ara amb so poble que li agrada fer festes disfrut de veure que tenim... Són coses senzilles que no tenen importància, però que noltros mos donen alegria, perquè mos juntam i... A mon pare li agradava molt cantar i tenc molt bon record d'ell i deia:
Ses ninetes quan són petitetes
cullen floretetes de dins un jardí,
quan són més grandetes,
no van de floretes, sinó d'un fadrí.

Això era una de ses cançons que cantava.

Set almuds no fan barcella.

No ho sé, perquè a vegades dèiem i això no basta i això sobra. I dèiem... Posàvem lo que teníem i no feien tanta cosa tan exacta. A vegades te quedava més bé i a vegades no tant. Lo que se feia noltros vivíem en es carrer de Rubines i teníem un veïnat i hi havia una paret i una rejilla, i a sa rejilla hi havia un foradet i fèiem lo que feia ma mare. Posava una olleta a damunt sa paret, perquè sa veïnada ho tastàs i sa veïnada feia lo mateix. Intercanviaven plats per damunt sa paret.

No sé per què la dèiem, però era una cosa que a vegades protestes... primer, se granava tothom, lo primer que feia era granar sa carrera i llevaven sa pols i ara deim: "Jesús, tants d'adelantos i ses carreres tan bruts, i tot està... tothom tira coses que llavonses no tiràvem res. Sa dita és aquesta:

Qui no vols pols, que no vagi a s'era.

Perquè quan feien això hi havia pols.

Una emposta era quan agafàvem ses coses, tot ho fèiem amb ses mans, no hi havia tanta mesura a ses cases. Quan anaves a comprar, compraves ses mesuretes que te deien.

Bueno, un sinfí era lo que tallaven ses barres, después ho pujaven a un terrat perquè sa fusta fos ben seca, que no pesàs ni se deformàs. I els posàvem a es sol es dematí, después es vespre els entràvem a dins uns porxos perquè no agafassin s'humit i anàvem a baixar ses barres de tantes mides, per avall i per amunt, en fin, és una feina que no se veu, però que duia... I tenien senalles molt grosses per cantidats grosses, però hi havia moltes fàbriques petitetes aquí a Binissalem. Fèiem feina per una fàbrica de can Gomila, de can Ferrer.

Llavonses no se feia tanta... passaven pes carrers es carros quan venien de vermar i sortien cantant, això me'n record, però es fer es dinars o sopars aquests de sa vermada no se feien normalment. Ara, aquests anys darrers tots es carrers se solen engalanar i molta de gent ve perquè és de veure també es trull que feim.