El programa d'avui està dedicat al poble amb una de les aures més místiques, Deià. El que fou un dels pobles més pobres de Mallorca i que amb l'arribada dels estrangers es converteix en refugi d'artistes venguts d'arreu. En parlarem amb Tomàs Graves.
Sí, fa deu anys, més o manco, tenim una caseta aquí que no té cèl·lula d'habitabilitat, perquè és una casa d'aperos, però hi vivim allà i ara estam demanant permís per fer una casa de bales de palla. Aquest no el podem tocar perquè està dins una zona ANAE, però a trenta metros se pot fer una casa de 1.200 metros cúbics legalment, però aquest no se pot tocar, perquè es llindar de lo que és sa zona, no és ANAE, no és exactament, és una cosa forestal, no sé què, no sé quants, i a dins això no se pot fer més que arreglar una teulada, no se pot pujar ni fer més gros ni res. I a vint metros o trenta...
I què la voleu fer de bales de palla?
Sí, ara hi ha, està normalitzat i està... hi ha com a set o vuit ja fets, cases fetes de bales de palla i és un sistema... sobretot aquí que això diguem és sa Segovia de Mallorca, sa part més freda i més calorosa i té més alts i baixos de temperatura, perquè quan més a prop de sa costa s'humitat manté, de dia i nit, no puja ni baixa tant, aquí hi ha molta serena i, o sigui, aquí quan se posa es sol ja hi comença a haver rosada per... serena per tot, o sigui, puja i baixa molt i això ses bales de palla aguanten molt es canvis de temperatura. Tant de dia i nit com d'estiu a hivern. En fin, és una idea, mem si mos queden doblers per fer sa casa.
Si vols començam, començam per es principi, a tothom sempre li faig sa mateixa pregunta, de fet, sempre dic que a tothom li faig sa mateixa pregunta, i és que me diguin es seu nom complet i quan varen néixer.
Es meu nom és Tomàs Graves o Graves, segons si és abans de Jo, Claudi o després de Jo, Claudi, perquè antes tothom deia Graves i ara tothom sap que és Graves i me diuen Graves i es segon llinatge és Pritchard de ma mare, però després de demanar sa nacionalitat espanyola vaig descobrir que realment es segon llinatge es Graves, perquè ma mare per entrar a dins Espanya postfranquista no estava casada amb mon pare i per entrar amb tres fills va canviar es seu nom a Graves, per no, perquè no sospitassin que no estaven casats. Imagina't l'any 46 arribar a Espanya amb tres fills i no estaven casats. O sigui, varen entrar el senyor Graves i la senyora Graves. Endavant. I jo pensava que nomia Graves per ma mare, perquè els anglesos agafen es llinatge des seu marit, però realment havia canviat es seu llinatge oficialment per això. O sigui que realment hauria de ser Tomàs Graves Graves, però, en fin, som Graves Pritchard.
I quan vares néixer?
El 27 de gener del 53, just el moment que va començar el boom turístic, se varen obrir ses portes del turisme.
I ja vares néixer aquí a...?
A Palma, sí, a es carrer Guillem Massot, número 78, crec. Bueno, en fin, vaig néixer allà, perquè es meus germans a Deià no podien anar a s'escola que acabava en es dotze anys i es meus pares varen agafar dos pisos a Palma, un per viure i un altre per mon pare escriure tranquil·lament. I es meus germans anaven a Sant Francesc i sa meva germana a un col·legi de monges a Son Bonet, en es Pont d'Inca, al costat de s'aeroport antic, i jo vaig néixer a una espècie de postdata, crec que no m'esperaven, i vaig néixer allà a Palma crec que a sa mateixa finca que en Rafel Ferrer, i crec que en Basilio Baltasar també va néixer en es mateix cop d'esquina, no sé, estàvem molt a prop i anava molt, bueno, anava es caps de setmanes a Deià i, quan es meus germans acabaren s'escola i varen anar a estudiar a fora, vàrem tornar a viure a Deià. O sigui, es primers tres o quatre anys jo estava a Palma i després, ses meves memòries són de Deià, en es tres, quatre.
Clar, eres molt petit quan vivíeu a Palma.
Sí, encara me'n record de coses.
Com, per exemple?
Com, per exemple, sa taula de planxar, fèiem com un tobogán i es meus germans tenien uns hàmsters i me'n record de fer-los baixar pes tobogán. I s'estufa de carbó, sa cuina de carbó, tots es pisos tenien un tub de ferro que passava d'un pis a s'altre i tots estaven connectats per cuinar amb un hornillo d'aquests de carbó i me'n record dels cinc o sis anys anar a comprar butano en es Portitxol, perquè es butano no existia, només se podia comprar si tenies un iate, o sigui, era pels navegants, els estrangers que arribaven a Mallorca i tenien s'opció de carregar butano, però no existia per ningú més i no venien bombones de color butano, eren de color gris i se compraven a un magatzem en es Portitxol. I després va arribar es boom des butano i va acabar tota sa indústria des carbó vegetal que sostenia tota sa zona de Deià. Tothom pujava a s'alzinar a fer carbó.
Clar, tu degueres conèixer un Deià on encara sa gent vivia de sa pagesia, d'activitats com s'oli, es carbó...
Sí. Molt poc, perquè no és com aquí que... no sé, es pagesos eren més independents, autosuficients, allà tot funcionava amb ses possessions i era un sistema medieval des senyors, es amos, bueno, tota una jerarquia, però a principis de segle, com tot aquest sistema ja començava a afluixar, sa gent anava fora a cercar feina. I tot Deià se va quedar mig buit, per això, varen venir tants d'estrangers, perquè hi havia moltes cases buides i se podia viure a Deià molt barato, perquè tothom tenia un germà a Veneçuela o Cuba i se'n cuidaven de sa casa d'aquest germà o des tio, de lo que sigui. I estava es poble estava mig buit. Ara està quasi completament buit, però vull dir havia baixat d'una població bastant, quasi el doble de lo que és ara, perquè a ses possessions vivia moltíssima de gent i a s'hivern amb ses gallufes que venien des pla hi havia molt de moviment, però, a la mida que jo m'estava fent major, tot aquest sistema s'anava caiguent i sa gent vivia o de contrabando o tenia es seu hortet, hi havia tres o quatre pescadors, unes dones que feien guants, cosien guants, així d'alta costura per una tenda a Palma i no hi havia molt de moviment. Quan jo era petit, hi havia una vaca que va morir el 66 o 67. En tot Deià en quedava una que pasturava per ses voreres de sa carretera. Imagina't que ara no sobreviuria, perquè en aquell temps passava un cotxe cada equis. I després als onze anys me varen enviar a estudiar a fora i venia aquí només en s'estiu.
Quina edat tenia ton pare quan vares néixer?
Tenia 57 i ma mare 37, bueno, just estava a punt de complir 58 mon pare, o sigui que per jo era quasi com un padrí. Bueno, tenim una relació més com a padrí que no de pare. I ma mare era més jove, tenia vint anys menys i amb ella sí tenia una relació més de mare, però amb ell... A més, que feia molta feina, estava molt tancat a dins es seu estudi i tal. No vaig viure sa mateixa relació que es meus germans que tenien deu, nou, dotze anys més que jo, que varen viure una vida més familiar. Jo era quasi un fill únic, perquè quan jo tenia consciència ja se'n havien anat a estudiar fora.
I te va contar mai com va va ser que va decidir establir-se a Deià, com va arribar?
Si, va arribar fugint d'Anglaterra, bueno, és una història molt llarga, però, en resum, va venir aquí amb na Laura Riding, que era una poetissa americana i mon pare s'havia casat amb una... sa filla d'un pintor molt conegut i germà d'un altre pintor molt conegut, en Ben Nicholson i William Nicholson. I ella era molt... una feminista molt radical que en es mascles els va posar es llinatge Graves i a ses nines Nicholson, o sigui, quare germans dos eren Graves i dos eren Nicholson amb es mateixos pares. I, bueno, en fin, varen invitar aquesta poeta americana molt avantguardista que vingués a visitar-los a Anglaterra, perquè estaven molt interessats amb sa seva poesia. Sa relació va començar a agafar un altre caire i era com un ménage à trois, després varen convidar una altra poeta d'Irlanda, que se va enamorar amb sa dona des meu pare, però na Laura estava enamorat d'ell i se va intentar suïcidar. Mon pare la va acompanyar dins s'hospital, perquè va rompre, bueno, quasi se va partir s'esquena, i mentre estava allà varen decidir partir, perquè ella podia acabar a sa presó, perquè un intent de suïcidi era punible. I mentre ell anava i tornava entre cuidar entre aquest quatre nins amb aquesta dona i anar a s'hospital, escrivia Adiós a todo eso. "Todo aquello", hauria de ser. I quan ja estava acabat va enviar a s'impremta i varen partir i en passar per París, que tenien amics allà, varen visitar na Nancy Cunard, que era una editora que tenia una impremta privada que publicava coses de mon pare i de Laura i Gertrude Stein i sa seva amiga, amant, que havien estat a Palma. Havien estat durant sa Primera Guerra Mundial, havien estat al Terreno i era ella que li va dir allò de "si pots aguantar el paradís, Mallorca és el paradís". Ho deia, perquè ella s'ho va passar malament, perquè era tan avorrit per ella, que estava acostumada a París i tal, estar tres anys al Terreno, que tots eren burgesos palmesans allà pues va dir això: "Si pots aguantar el paradís, Mallorca és el paradís". Si vols fer feina, és un bon puesto per fer feina, perquè ningú te molestarà. I, perquè mon pare originalment volia anar al País Basc o Galícia, per sa connexió celta, però li varen dir que no per sa seva salut, perquè tenia problemes de pulmons. Després de la guerra, la primera guerra, que amb es gasos verinosos tenia problemes de respiració i va decidir, bueno, anam a veure què passa a Mallorca. I en es Gran Hotel hi havia un pintor d'aquests que fan retratos en vint minuts, que li deien el Bon Jesús, perquè tenia es cap com a tort, pareixia en Jesús a la creu i li feia un poc de llàstima i mon pare "venga, sí" i va fer es retrato i va dir "moltes gràcies" i tal i qual, i, si cercau un puesto per viure aquí a Mallorca, ves a Deià, que és es puesto més barato de Mallorca i el peix va a cinc cèntims i el conyac va a no sé quant. En fin, que varen anar a Deià i les recordava a mon pare li recordava a una zona de País de Gal·les que anava de jove a fer alpinisme i varen llogar una cosa allà, varen dur s'impremta manual que havien muntat a Londres i durant uns anys, crec que dos o tres anys, estaven molt a prop de Can Quec, Ca sa Salerosa.
Sí, ahir m'ho varen mostrar on estava sa casa, que està just... se veu des de Ca n'Alluny, se veu.
Sí, és que des de aquella casa veien que a s'altra banda pegava es sol a primera hora i aguantava fins a darrera hora, perquè estava damunt un [...] i hi havia una gravera allà per treure grava. I ja tenia nom sa gravera, però a na Laura Riding no li agrada això, perquè sonava massa a Graves i com ella volia tot es reconeixement a parts igual varen dir, bueno, posarem Ca n'Alluny, perquè era sa més llunyana des poble, sa casa de més a lluny. I, en fin, així varen fer sa casa allà.
Com recordes tu aquests anys sobretot quan eres petit, me comentaves que sobretot recordes els anys, quan tenies quatre anys, abans d'anar-te'n a estudiar a fora.
Sí, a partir des set anys anava a s'escola de Deià, es capvespre, es dematins amb ma mare estudiaven amb anglès i després es capvespre feia dues hores de s'educació franquista amb en Franco, en José Antonio i el Bon Jesús enmig. Allà i, si no sabies sa lecció, te ficaven allà en es racó amb una Bíblia a cada mà. "Tomàs, castigado en la esquina con brazos en forma de cruz" i si era una cosa més sèria amb braços amb forma de cruz i una Bíblia a cada mà.
Sempre m'he demanat com era sa convivència d'aquella gent de fora de Mallorca amb sa gent de s'illa i també amb ses autoritats de s'illa, aquesta, malgrat ens pesi, sempre ha estat una illa un poc conservadora, per no dir bastant.
Sí, no sé, mon pare sempre mantenia una... era molt correcte amb ses autoritats i tal, era pentura un poc més conservador que ma mare, ma mare era més llibertària, tenia idees més d'esquerres i, fins i tot, se definia un poc més com a anarquista, una responsabilitat social i tot això, però aprenia a callar i tal, perquè, clar, tot depenia... per qualsevol cosa te podien fotre defora i... però mon pare no era molt conegut, fins i tot, quan varen trobar es contracte original dels drets del cine de Jo, Claudi i una de les clàusules era per protecció de tot el territori mundial menys l'illa de Mallorca. O sigui, que ell no volia que si se fes una pel·lícula que sa gent de Mallorca ho ves, perquè per ell era més important sa seva intimitat, no volia tenir mal nom a Mallorca per xerrar de coses, pentura també perquè, a part de s'escàndol de lo que era l'antiga Roma, també molts des personatges els havia basat en veïnats de Deià. Ses relacions familiars i... mon pare tenia una educació clàssica, com tota sa seva generació, es grec antic, el llatí, tot això, però lo que era sa dinàmica diga'm social mediterrània. Clar, això no ho coneixia i visquent a Mallorca se feia una idea de com funcionaven ses famílies i ses tensions i tal i com... se va basar bastant en aquestes observacions per construir es personatges de sa novel·la.
Això vol dir que tenia relació amb sa gent des poble o era més un observant...?
No, no, no, tenia bastantes relacions, sí. I, per exemple, pues, na Laura Riding tenia molts de discos d'aquestes de bakelite, d'aquests del 78 d'en Louis Armstrong i es dissabtes en es bar de Deià, en es cafè, feien un ball i ella tenia un gramòfon d'aquests de donar-li corda i ballaven. I venia sa gent de Sóller, perquè a Deià se podia ballar tocant-se i a Sóller no els deixaven i a Valldemossa tampoc. O sigui, Deià ja era "uf, anau a a Deià a ballar agarrados". I hi havia bastant de... sí, hi havia una colònia d'alemanys, quan va arribar mon pare, ja estava en Leman i el Bon Jesús i tres o quatre altres i una americana que també llogava cases, o sigui, hi havia... sa gent diu "ton pare va dur sa gent de fora", no, ja havia una colònia i l'any 32 crec que va sortir un article a una revista alemanya "Deià, es poble dels artistes", o sigui, ja tenia fama en aquella època. Ja havien passat es catalans, en Junyer, en Junyent, bueno, s'escola catalana, els des Quatre Gats, no sé quin des Quatre Gats també venia molt per Deià, per Llucalcari, sí, en Junyent, que havia anat en Picasso es primer viatge a París i tal i en Picasso no va venir mai, però crec que va fer un quadre damunt un dibuix des seu amic de sa costa de Llucalcari. I aquí sa gent deia en Picasso hi era a Deià, però crec que no, per lo que m'ha dit un senyor de Deià que duia sa Fonda, quan era una pensió, el tio Toni, idò me va contar que aquí no va venir en Picasso, però sa gent s'ho creu perquè havia fet aquest dibuix damunt un croquis d'un altre. I bueno hi havia bastant moviment. I en arribar sa guerra tothom se'n va anar, a part d'un pintor americà que se va quedar tota sa guerra a Deià, perquè no li deixaven sortir a defora per pintar per si un cas fos un espia i enviàs planos o tal, o sigui, que només odia fer bodegons i fer... Sí, Archi Gittes i varen passar sa guerra menjant garroves i no sé què més, perquè no hi havia res.
Sí, sa postguerra va ser molt dura. I en es teu cas, tenies relació amb es nins de Deià?
Claro, anava a s'escola amb ells, sí.
I com se comportaven amb voltros?
Venien a jugar a ca nostra, jo tenia uns cotxets d'aquests que se deien Matchbox en aquella època i venien a jugar amb jo perquè això era "uau, un cotxet de veres!" i jugàvem en es jardí i tal. Jo tenia relació amb tres o quatre que venien i eren amics. Un altre que ara és molt amable i tal, però quan era nin petit era es bully de s'escola, que baixava per sa cosa amb sa bicicleta i qui no s'apartava pues... però he après que a vegades ses persones que de nins són es més terribles, el bicho que picó al tren, després de majors són ses persones més equilibrades i tranquil·les i amables i tal.
Està bé saber-ho. En aquell temps supòs que en es teu cas Deià ja devia estar canviant i se devia notar un poc més sa presència des turisme que va fer que molta gent...
Bueno, turisme com a tal fins a l'any seixanta i pico que va obrir Es Molí, bueno, Es Molí ja era com a possessió com a tal, però després va venir Axel Ball, el que després va fer la Residencia, que era molt jove, crec que tenia divuit anys i son pare li va enviar a expandir l'Hotel es Molí i va fer es mamotreto aquell de tots es balcons i tal que no pegava amb s'estètica des poble i crec que se li va quedar un poc es sentit de culpabilitat d'haver fet una cosa així i va decidir fer la Residencia tot impecable i integrat i respecte amb l'arquitectura local i tot això. Estava Es Molí i Can Quet, però eren pensions i estava sa Font de Coll i s'Hotel des Puig. Bueno, hi havia tres o quatre pensions, però no era un turisme era més bé sa gent de pas i gent que estava tres mesos allà, a s'estiu. Hi havia molt de, bueno, ara ho diríem turisme, però supòs que era... tampoc era pelegrinatge, era gent que venia a Mallorca a cercar un ambient per crear, per escriure, per fer música, per pintar, per lo que sigui i es fundador anava a una pesseta sa copa i amb això hi havia molta inspiració, a part de que hi havia un bon ambient entre... sa podia anar a fer feina, passar el dia fent feina, després anar en es bar i trobar-te altre gent parescut. Varen venir als anys cinquanta els americans de París, els barbudos, els sandàlies, pues en George Sheridan, Paul Waldren, Norman Yanikun, que era gent que després de la Segona Guerra el govern d'Estats Units va donar moltes beques per gent per anar a estudiar a Europa, lo que se deia la GI Bill, la llei dels soldats que podien anar amb doblers públic per anar a estudiar art o filosofia o lo que sigui. Sa idea era d'obrir un poc els americans al món i molts varen arribar a París i allà se donaren compte que sa vida... però que feia un fred sobretot a s'hivern i varen emigrar cap a Deià molts d'ells i se va formar com a un grupet de vuit o deu i darrera ells pues altres escriptors i qualque músic també. I allà trobaven aquí un ambient...
Un ambient bastant permissiu...
Exacte. Sí, permissiu i divertit i sí, a vegades havien de tornar a fer feina a s'hivern a Estats Units per tenir doblers per viure nou mesos a Deià. Per exemple, es pares de na Suzanne Bradbury, sa pianista, ell era fuster, anava a Nova York tres mesos, guanyava molts de doblers i passava nou mesos a Deià, pintant ai així.
Això vol dir que Deià era barato viure allà.
Sí, era barato, ses cases encara eren molt baratos i no havia arribat pues, no sé, jo me'n record de l'any s65 o 67 hi havia un pintor, un il·lustrador, una parella d'anglesos i varen dir, quan varen arribar ses revistes a sa botiga de Deià, El Caso i no sé què dos o tres que deien: "Uf, el món ha arribat a Deià, mos n'anam!". Això era com un... sí, una invasió del món exterior. Ja no era una cosa tancada allà, hi havia ses revistes de fora.
Clar, supòs que aquestes coses funcionen per cert equilibri que fa que sigui com un secret prou conegut com perquè vengui gent interessant, però a la vegada eviti que sa gent no interessant colonitzi allò i faci que...
És que sa vida a Deià era molt dura. Bueno, s'estiu se podia viure bastant bé i tal, però s'hivern una humitat, encara no hi havia butano, bueno, va començar a arribar i se podia encalentir un poc ses cases amb una botella de butano, que donava encara més humitat, però amb una xemeneia i tal, o sigui, sa gent passava molt de fred, és que venien de fora, si estaven acostumats a una vida urbana, pues "un infierno en Mallorca", com me deia sa meva dona s'altre dia. Era bastant dur.
Vaja, que si estaves avesat a viure a Nova York amb totes ses comoditats, diguéssim que tenia sa seva contrapartida, no era aquella imatge ideal de...
No, bueno, a partir de Sant Joan, sí, però a partir de Sant Miquel ja... i plovia molt més també i a Deià que no surt es sol es mes de gener no surt es sol a sa part de baix, en es clot de Deià hi ha mesos que no veuen es sol. Així que te pots imaginar lo que era s'humitat i es fred que entrava en es ossos.
M'has comentat que tu te'n vares anar a estudiar fora, on vares anar?
Vaig anar a una escola bastant liberal al sud d'Anglaterra, que hi anava una cosina meva i mon pare no volia que anés a una escola que jugaven a futbol, sinó que jugaven a rugbi. I aquí jugaven a rugbi i no a futbol, o sigui, li va anar bé a mon pare. I a ma mare, perquè hi havia uns amics de la família que vivien bastant a prop, o sigui, que estaven allà per si necessitàs qualsevol cosa i vaig anar als onze anys i hi havia dos trimestre a una escola diürna a Londres, perquè, quan mon pare era professor de poesia a Oxford, vivíem a Londres i ell entre setmana anava a Oxford a donar classes i després tornava i vaig anar a una escola allà, però jo me n'adonava compte que jo d'anglès no tenia res. Havia estudiat anglès amb ma mare, però no tenia ni puta idea de lo que era ser anglès i lo que era passar fred i jugar a rugbi i dutxar-se tots junts i lo que era també que te donava, no sé ja no era brazos en forma de cruz, era pon la mano i amb una regla plas! sis cops a la mà o a es cul, o sigui, jo no me sentia gens anglès, quan anava a Deià.
Què és lo que més te va xocar?
Bueno, me va xocar tot lo que era sa, per exemple, sortir de s'escola a les cinc des capvespre i la boira que hi havia, que encara no havien passat sa llei antifum i no veies un pam davant es nas, o sigui, anaves xocant amb tot. Era realment un ambient bastant...
Sa boira de sa contaminació dius?
Sí, smog, sí era quasi tot contaminació. I no sé altres coses de sa cultura que no és lo mateix estudiar des de Deià milles i no quilòmetres, o sigui, tenia un cacao mental es capvespre eren pessetes i quilos i quilòmetres. I es dematí eren lliures i pintes i milles i totes ses divisions que tenen els anglesos. I també, per exemple, antes de saber lo que era el criquet, hi havia molts de problemes de matemàtiques eren: si un jugador fa no sé quants de wons contra no sé quants de wickets i , clar, no sabia lo què era. Imagina't que te posen problemes d'un esport que mai has vist i com comptabilitzar-ho? Jo sempre m'he sentit més d'aquí, tenia un bagatge cultural anglès, però com a transposat, no me sentia a Deià, però a s'internat ja me vaig entrar més en sa cultura anglesa, però en acabar els estudis, després de s'escola, vaig anar a fer tres anys a Londres disseny tipogràfic i tot d'una en tornar a Espanya vaig dir me quedaré aquí, encara que es meu títol aquí no valgui res, però no vull tornar a Anglaterra.
És que disseny tipogràfic a Espanya devia ser una cosa poca valorada, sobretot a Mallorca.
Això era a Barcelona i a Barcelona encara no se coneixia el disseny, després de cinc anys a Barcelona, vaig tornar a Mallorca i després va començar a pujar lo que era el disseny català i tot això, Mariscal, Zimmermann, i Barcelona no sé què de Centro de Diseño Barcelona. Quan jo anava, no se valorava i pagaven molt malament i a partir de jo tornar aquí pues ja començaven a pagar un milió de pessetes per un logotip. Coses així. En fin, he estat sempre un poc en el moment equivocat...
... i en el lloc equivocat. A Londres sí que te degué tocar viure, quan vares sortir de s'internat i vares anar a estudiar disseny tipogràfic, ja te digué tocar un moment més interessant de s'història de Londres.
També era un buit entre sa psicodèlia i el punk i era moment de supergrupos d'aquests que havies de pagar mogollón de doblers per veure-los a Wembley. Pink Floyd, Genesis, començaven en Bowie i tal però jo no podia anar a veure cap d'ells, perquè... l'única que vaig tenir sa sort de veure en Bob Marley a un pub, quan va arribar per primera vegada a Londres, hi vaig anar amb un amic. No, que hi ha un grup de reggae. Per jo es reggae era sa música dels skinheads, els pelos rapados, "no, no, aquest és un altre tipo de cosa". Hi vàrem anar i érem els únics blancs allà, tots eren caribenyos de Londres, però, a part d'això, musicalment no ho vaig aprofitar. Just quan vaig agafar el bus venguent cap a Barcelona a dins una revista musical donava sa notícia de que hi ha un grup que ha començat a escopir damunt es públic i tal i qual, que se diu Sex Pistols. I això quan jo partia. O sigui, vaig agafar just es buit entre una cosa i s'altra.
Havies tengut relació aquí a Deià amb en Kevin Ayers i tota aquesta gent...?
Sí, tota aquesta gent varen arribar al 65, en Robert Wyatt, la seva mare havia estat a Deià als anys trenta i s'havia fet molt amiga de mon pare i de Laura Riding i varen tenir un bebè amb es seu primer marit que era un actor molt conegut a Anglaterra en Julian Glover i després ella se va casar amb un altre i va tenir un altre fill que era en Robert Wyatt i, quan en Robert tenia disset anys, que no sabia què fer, li va dir, va escriure sa mare va escriure a mon pare a veure si te podia enviar es meu fill que està un poc perdut i tal. I va arribar a Deià i ho va passar pipa, va ser tiquetero en el club de jazz Índigo a Palma, al carrer Corb Marí, que va muntar sa meva germana i es seu marit, en Ramon Farran, i allà va començar a aprendre sa bateria i tal i l'any següent va tornar amb en Kevin, que era veïnat seu d'Anglaterra, i en Daevid Allen i Daevid Allen i Kevin se varen quedar un hivern i varen muntar lo que era Soft Machine, va arribar un milionari americà que havia estat per Terreno i una amiga va dir: "Has de pujar a Deià a conèixer els artistes". Va conèixer en Kevin i en Daevid Allen, va prendre un àcid i va mollar es doblers. Va fer un taló, "anau a Anglaterra, comprau equip i muntau... tot això és fantàstic! Heu de dur-lo fins allà on pogueu". I varen muntar Soft Machine amb aquests doblers. I aquest home després va tornar a Deià, va flipar, va pensar que era Jesucrist i que havia de matar tota la humanitat menos mil persones i va començar a tirar pedres. Bueno, era un d'aquests il·luminats que passaven per Deià també, o sigui, per una part estava sa gent creativa i, per una altra banda, també venia sa gent més rara i més il·luminada. Varen tenir que dos o tres Jesuscrists, gent que pensava que era Cristo i bastants de traficants i d'embaucadors... o sigui, hi havia de ses dues bandes.
Supòs que, en part, sa presència dels artistes com a que atreu, un magnetisme en es traficants per raons òbvies...
Bueno, també perquè era un puesto molt guapo, hi havia bon rollo, en Paul Arnaboldi, que era un americà que tenia una casa a Deià, a Sóller, però va muntar el laboratori d'LSD més important d'Europa a País de Gal·les i, és clar, tot lo que passà per Deià era de sa millor qualitat. Entre sa gent que venia de Marroc i de Nepal i tal. Bueno, haixix i tot això era de primaríssima qualitat i aquests duia els àcids i tal i varen descobrir es laboratori, però a ell li varen donar soplo i va partir cap a Estats Units, se va canviar de cara, se va canviar de nom i al cap d'uns anys va tornar a Deià amb una altra cara.
Això de trobar-te qualcú que te coneixes amb una altra cara deu ser molt estrany.
Sí, bastant. O sigui, que a Deià hi ha hagut un poc de tot. Coses... havia un... crec que era l'hivern del 69 una universitat americana varen muntar un curs d'anglès creatiu no sé què, per estudiants de Long Island, a prop de Nova York, i varen llogar una pensió a Deià i donaven classes i varen venir professors, va venir en Colin Willson, l'autor de La naranja mecánica, Anthony Burgess...
Colin Wilson és es que... és anglès no?
Que tenia bastantes coses amb lo oculto...
Té es llibre aquest que se diu Lo oculto...
Sí, exacte.
... és que ara me sonava.
I bueno i altres autors que visitaven i tal i mon pare va donar classes a canvi de recollir olives. No vull doblers, vull que els estudiants venguin a ca nostra i les donava una senalla a cada un i mentre ell, mentre tothom recollia olives, pues ell xerrava de sa poesia i tal i qual. I també va haver un desastre. N'hi va haver un que va flipar i va entrar a ca nostra cercant es seu passaport, pensava que mon pare el tenia, no sé per què, i justament es meus pares estaven dinant amb en Joan Miró aquest dia, que s'havien conegut a una exposició i tal. I va entrar i va fer un desastre, va rompre tots els vidres de ca nostra i tal. O sigui, que entre es hahaha hi havia bastant de uiuiui.
És certa s'anècdota que me varen contar ahir que va venir en Fraga Iribarne allà a Ca n'Alluny i ton pare estava fent feina amb es compost...?
No, amb el compost no, era un presentador de la BBC, que venia amb un traje blanc i tot molt emperifollat i tal i mon pare li va dur en es compost i diu: "Mira, toca això, mira que calent està, mira, fica sa mà dedins ja veuràs que és de calent". I en destapar es compost va botar una rata cap allà i tal i s'home se va quedar, però li agradava posar sa gent urbana en posicions un poc incòmodes, a veure com reaccionaven. Fraga era que li va demanar a veure si podia donar una conferència al Club Siglo XXI a Madrid, però li va dir: "Ho sent molt, però tenc molta feina i aquí sa llum s'acaba a les...", crec que era a les 8 des capvespre, quan s'acabava sa radionovel·la, apagaven es generador. "Si tenguéssim llum, sa xarxa aquí, pues ja tendria temps fer-ho" i tal. I dues setmanes ja estaven es pilons arribant a Deià.
És vera, ton pare va ser es responsable de que posessin llum elèctric.
Ja existia es plan, però pentura hagués tardat un any més o sis mesos més.
Queda bé com a mite.
Sí, bueno, és vera que també quan hi havia un projecte de fer qualsevol atemptat paisatgístic pues cridava a Madrid: "Oye que aquí volen fer un hotel a sa punta de sa cala", "bueno, senyor Graces, ara ho mirarem". I sempre estava en contacte amb es Cercle de Belles Arts a Palma. Si hi havia qualque cosa, qualque temptat, o sigui, qualque casa que se feia amb mal gust o lo que sigui o si volien fer apartaments, cridava a Belles Arts: "No, això no se pot fer aquí", perquè tal i qual. I, de fet, ara el fet que ara a Deià és tan car fer una casa és perquè ses normes subsidiàries, gràcies a tota sa pressió de mon pare i d'altres [...] de respectar la topologia local, hi havia un moment que se podia cobrir una casa amb cobertura de pedra, losas de pedra, i varen dir que no, que havia de ser pedra viva i encaixada i tot així, amb lo qual una casa te pot costar entre un quinze o un vint per cent més que a un altre poble, perquè hi havia unes certes normes que s'havien de protegir i, en un principi, sa gent estava un poc en contra, perquè ja no se pot fer qualsevol cosa. Es meu cosí se pot fer una casa en es port de Sóller de qualsevol manera i jo no, però ara varen descobrir que per sa gent que fa feina sa pedra, que és molta per sa zona, pues tot això ha estat un boom laboral, ha donat moltíssima feina a molta gent. I hi ha es pros i es contres. Ara també hi ha gent que té una casa allà que no entren mai en es poble, no saben, ningú sap qui són, nomes lo que dèiem, es monestirs tibetans, que són aquestes cases allà dalt a sa muntanya que pareix el monestir de Lhasa i ningú té ni idea ni qui són, ni d'on venen, ni qui fa feina allà, o sigui...
Tu ho comentaves que d'alguna manera s'ha tornat a buidar es poble de gent. En Toni Trona me va dir que en s'hivern quan el vaig entrevistar, me va dir que no hi ha ningú.
No, no hi ha ningú, no. I ara que no hi som noltros encara menos. Vull dir que noltros, bueno, dic noltros na Carmen i jo i ses nines i teníem una impremta funcionant allà, hi havia un poc de vida i tal, però va arribar un moment que estaven fent obra per tot, no se podia viure, estàvem just enmig de cinc carrerons. Obrien un carrer per posar es clavegueram, el tacaven, obrien s'altre, tancaven i, quan ja estava tot fet, tornaven obrir per posar sa llum, fibra òptica o lo que sigui. O sigui vàrem estar molts d'anys allà i taca taca taca i cada vegada que una persona comprava una casa ho reformava en es seu gust i es cap de dos anys tornaven a vendre-lo i es nou propietari tornava a buidar-lo i fer-lo una altra vegada. O sigui que Deià ha estat en aquest sentit molt difícil viure-hi.
Supòs que té que veure amb allò que dèiem d'aquest equilibri entre.... un equilibri molt difícil de conservar supòs. Aquest ser un poble amb aquesta aura de paradís que precisament és lo que fa que al final més gent hi vulgui anar a viure. Sa gent més autèntica s'ho pugui permetre, és a dir, aquells artistes que anaven en es principi...
Bueno, ara és molt... els anys seixanta i setanta tots es que no hi eren a s'hivern deixaven ses cases buides i cercaven qualcú per cuidar sa casa a canvi de res, d'obrir ses finestres i que no, ventilar i tal i cuidar que no hi hagués una fuga d'aigua o goteres i tal, però des de que va començar lo de Easy Jet i els vols així baratos sa gent... vindré, agafaré un avió per quaranta lliures, vaig a Deià, obriré ses finestres, miraré que sa casa estigui bé i ho tancaré i tornaré Londres. O sigui, va canviar sa canviar sa dinàmica de que havia ocupes convidats que mantenien oberts es negocis des poble durant s'hivern. Sempre hi havia gent. A Deià hi havia una perruqueria, un forn, dos restaurants familiars i quatre coses. Sempre hi havia gent per mantenir obert es negocis des poble, però darrerament s'hivern quedaven pues en es nostre carrer pentura tres cases obertes.
[...]
Pues sí és això...
Me podries explicar un poc com va ser quan te vares tornar a establir allà i vares obrir s'impremta? Va aguantar bastants d'anys?
Sí, vint anys varen tenir, bueno, l'any 81, bueno, jo havia estudiat disseny tipogràfic, després vaig fer cinc anys a Barcelona fent feina com a dissenyador per Círculo de lectores i després amb una petita discogràfica i fent coses d'aquestes. També amb un estudi bastant conegut de dissenyadors que era en Yves Zimmerman i fèiem coses per disseny de sa casa Puig de perfums i tal i l'any 80 vaig anar a Nicaragua amb uns amics que anaven allà a fer un llibre damunt la revolució sandinista, que era na Claribel Alegría, que vivia a Deià amb es seu marit. Ella era de Nicaragua, d'El Salvador i que va morir fa molt poc, li varen donar es Premi Reina Sofia fa tres mesos de poesia iberoamericana. Vaig anar amb ella i es seu marit per fer fotos per aquest llibre documentant sa revolució sandinista i en tornar, al cap de sis mesos, me vaig trobar sa meva dona, na Carmen, que tenia una llibreria a Deià, un quiosco, que venia sa premsa i tal i se me va ocurrir revivir la idea de la impremta de mon pare, però la màquina de mon pare jo no podia accedir, perquè estava a Palma a un museu privat i no ho volien vendre. Vaig comprar sa màquina plana que feia El Sóller i ho varen muntar a dins es garatge a davall ca nostra, lo que era sa fusteria antes. Sa meva dona va deixar sa llibreria, vàrem anar a Hongria a aprendre enquadernació i vàrem començar a fer llibres des de, bueno, no vàrem fer es paper, però composar textos amb lletres de plom, imprimir a mà i cosir i fer ses tapes i tot a dins vuitanta metros quadrats de ca nostra. Això durant vint anys i fent feina per... bueno, venguent es llibres sobretot a col·leccions, a biblioteques universitàries i col·leccionistes i tal, o sigui, edicions molt limitades, pentura 150, 200 exemplars o 100 i va arribar un moment que havíem de pagar més d'imposts que no lo que podíem treure i me va sortir lo de traduir Queridos mallorquines i a partir d'allà Olañeta me va proposar fer un llibre i vaig fer dos llibres per la sèrie de la foradada que era Volem pa amb oli, però primer havia fet aquest que és Un hogar en Mallorca, que és una guia per gent que viuen a cases de poble o cases rurals a Mallorca. Com adaptar-te a sa casa antes d'adaptar sa casa a tu, que era un punt que jo defensava molt. Que sa gent comprava una casa antiga pentura amb dos-cents anys d'història i treien tot de dedins i posaven aire condicionat i tal i qual i bueno al final que no s'adaptava a la realitat mallorquina i és un llibre que explicava tot des de com agafar s'aigua de sa teulada i deixar córrer sa primera després de sa primera pluja, antes de girar cap a sa cisterna, drets d'aigua, drets de pas, com tractar ses bigues, totes aquestes coses que visquent a dins una casa tradicional pues na Carmen i jo cada any donàvem es gasoil, emblanquinar... per què emblanquinar i no posar pintura plàstica? Perquè sa calç absorbeix s'humitat de sa casa i ho tira en enfora. I si poses pintura plàstica pues se queda tota sa humitat a dins, coses d'aquestes, no? I ho vaig fer primer en castellà i després amb anglès. I després per una editorial anglesa un llibre damunt la música... era això no s'ha traduït en es castellà, però és un llibre xerrant de sa transició d'Espanya des de sa Segona República fins l'any 92, d'Expo 92 i tal, a través de la música. Ses meves experiències musicals...
També has estat músic.
Sí, sobretot. Sí, bueno, des de nin a s'escola que cada cap de trimestre fèiem paròdies damunt ses cançons d'actualitat canviant sa lletra i per criticar els mestres i tal i després pues sa Pa amb Oli Band a Deià, a partir de l'any vuitanta, però també antes de començar amb sa Pa amb Oli Band acompanyava en Toni Morlà, que era un cantautor mallorquí, per jo com a músic era es millor de tota sa colla i vàrem tocar crec que cinquanta o seixanta pobles i barriades de Mallorca i Menorca i vaig conèixer tots es pobles i tots es comitès de festes i tots es bars de pa amb oli durant no sé si eren deu anys que vàrem tocar com a trio en Toni i jo i en Salvador d'Andratx, un trio acústic. I això vàrem tocar una vegada amb en Tomeu Penya que començava, que feia feina a un bar Topless a Cala Ratjada crec que era i vàrem tocar i ell va sortir i va cantar sa cançó aquesta des me mort a sa carretera de Manacor. Crec que era sa primera vegada que va cantar cançons seves, perquè antes havia estat com en Toni un músic d'hotel, que tots havien estat músics d'hotel aquí, però crec que en Toni mai va arribar a donar es pas a entrar dins s'olimpo, diguem, de sa cantó protesta, perquè no protestava. Es mallorquins normalment no protesten molt, però tocava sa fibra sensible de... i jo tocàvem a pobles i se veia sa gent major plorar, o sigui, que era una cosa molt emocionant xerrar de coses mallorquines amb es llenguatge molt de prop, molt des carrer i això durant un temps fins que una vegada vàrem tocar a una... Toni vivia exclusivament de sa música i a vegades havia d'agafar feines que no li agradaven i vàrem tocar una vegada per una primera comunió a un hotel i mos varen demanar "Los pajaritos" i en Toni va dir hasta aquí... va plegar i ja no vull seguir. Si me demanes es "Pajaritos" no, pareixia que sa gent no respectava sa seva feina i va anar a fer feina a sa ràdio. I bueno a part d'això a dins es llibre aquest Turning Up at Dawn, que el títol vol dir "afinant a l'alba", perquè a vegades quan vas a tocar a una verbena te toca tocar a les cinc o sis del dematí, estàs allà esperant que acabi un grup i després has de tornar i ja s'està aixecant es sol i d'allà ve es títol, però xerra un poc de lo social, lo polític a dins Espanya des de sa Segona República a través des franquisme, sa cançó protesta, s'Espanya profunda, es joteros, vàrem anar na Carmen i jo a fer un reportatge damunt es safrà i estàvem a un poble de Teruel i allà podia explicar lo que era "Teruel no existe", s'Espanya que està fora des mapes i després xerrar de sa música psicodèlica, que va arribar també a Mallorca als anys seixanta. Vaig tocar també bastant amb un grup de gitanos d'aquí de Palma, rumberos, vàrem tocar a ses bodes gitanes i coses així, o sigui, que podia enfocar sa societat espanyola des de bastantes perspectives diferentes, després tot lo de l'any 92, que era sa... puesta de largo d'Espanya davant el món, però s'altra banda era que hi havia un moviment anti cinquè centenari que era tots els comitès de solidaritat amb llatinoamèrica, que no volien celebrar una matança, un genocidi i varen muntar a Deià un concert en contra del cinquè centenari que era... varen muntar un super grupo que era en Toni Morlà, en Joan Bibiloni, en Kiko Veneno i en Santiago Auserón i varen fer dues hores de cançons, agafant cançons de tots es repertoris des quatre i a favor de sa lluita indígena i tal. O sigui que això és un poc com s'acaba es llibre el 92 amb ses dues Espanyes: s'oficial, s'institucional, per una banda, i, per una altra, sa reivindicativa, s'altra Espanya diguem que se mou...
Encara seguim allà, més o manco.
Exacte, sí.
Espanya i ses seves contradiccions no resoltes.
Exacte, sí. En tenim moltes, sí.
Te volia demanar, ja que abans... com és sa feina que algú que fa llibres artesans? Perquè devia ser una feina molt metòdica i molt de tenir paciència.
Molta paciència, sí. Pues jo vaig aprendre sa tècnica de composar textos a s'escola a Anglaterra que hi havia un club alternatiu, bueno, hi havia un garatge i allà teníem una impremta vella i fèiem es programes pes concerts de s'escola i una vegada a l'any fèiem una revista i era un puesto un poc per anar a fer sidra d'estraperlo i de fumar i allà no hi entraven es mestres. I allà vaig aprendre sa tècnica aquesta, que és una tècnica que ses mans ho aprenen i mai s'oblida. És com anar en bicicleta, no és una cosa mental, és una memòria muscular. Es dits saben exactament on anar a cercar ses lletres per composar es texts i a Mallorca quasi tots es compositors de texts eren expresidiaris, perquè una de ses coses que podies aprendre a sa presó era composar texts a mà. O sigui que és que jo coneixia era que feien feina a Palma tots eren exconvictes i varen muntar aquesta impremta a l'any 81, vàrem comprar sa màquina a Sóller, va passar sis anys a sis mesos fent net, perquè duia setanta anys sense donar-li grassa ni oli, estava tot brut, me va anar molt bé sa Coca-cola per fer es perns que tenien seixanta anys de merda damunt. Posava un pern dins un tassó de Coca-cola i el s'endemà estava net i així totes ses peces petites i vàrem començar pues fent uns llibres bastant fàcils, però després amb na Carmen ella va aprendre a cosir i a fer tapa dura i vàrem fer uns llibres bastant especials. Sí, molta feina perquè, clar, cada lletra, tens una caixa de lletres i, quan s'acaben ses a, ja no pots fer res, o sigui que has de tenir bastant d'estoc de lletres i és molt car perquè és plom, no podíem fer llibres molt llargs, sinó de poesia sobretot, i vàrem fer set o vuit llibres a més de fer moltes feines petites com invitacions per exposicions i targetes de visita i coses així molt artesanals. I sa feina que és, per una part, és una espècie d'arquitectura, és una cosa que, per una part, tot ha d'encaixar, té es seus límits físics, però, per una altra banda, entren molts altres factors que a vegades ve un temporal, hi ha molta electricitat a l'aire, es paper no agafa bé sa tinta, hi ha un poc d'alquímia a dins el procés.
Sí, me fa gràcia, avui en dia donam per suposat que llegir coses és com a molt fàcil, tenim impressores i coses així, però abans era... hi havia moltes hores implícites en es fet de que tu poguessis veure damunt un paper.
Sí, i gràcies a que n'Steve Jobs va deixar lo que estudiava, va deixar sa carrera, però encara li quedaven uns mesos a s'universitat i s'apuntava a diferentes assignatures lliures i una d'ells era cal·ligrafia i tipografia i gràcies a sa seva afició que va agafar de sa tipografia va fer que Apple respectàs totes ses regles tipogràfiques, perquè els altres sistemes de Windows sa tipografia, com explicar-ho, ses lletres quan estan damunt un tros de plom no se poden ajuntar més de lo que físicament se poden ajuntar, però damunt una pantalla se pot fer molt més compacte i perds la llegibilitat i lo que va fer n'Steve Job va ser a dins es seu software respectar els espais entre lletres i la tipografia perquè fos una cosa més llegible, no?
I ja sa darrera pregunta: sempre he tengut sa sensació que potser com a músic podies haver triat dirigir-te en es mercat de fora, com havia fet gent anterior que havia passat per Deià, però tu vares...?
És que jo no som solista, som acompanyant. sempre m'he afegit... bueno, he fet de comodín i com a baixista, com a acompanyant, com a segona veu, però no puc sortir a donar sa cara i fer un concert, una cosa així, no. Ni tampoc anar davant un grup, tenc un duo amb un veïnat meu que es diu Tomás con Gas, a ell li diuen Gas, i bueno això també de composar jo crec que hi ha tantes cançons bones en el món que fer un de mediocre és un pecat, si pots cantar una cançó, triar cançons que ja existeixen, perquè hi ha gent que volen expressar-se, però jo sempre he estat més interessat en reviure cançons que crec que tenen molta presència i contundència, que no escriure o composar una segona categoria, si me surt una molt bona, fantàstic, però fins ara no me surt...
Després és millor a través de sa música d'altres, que a través de ses teves.
Bueno, sí, és que disfrut i si no disfrutes de tocar apaga y vámonos, però és sa cosa que sa Pa Amb Oli que mai hem fet un disc, perquè disfrutam de tocar i interactuar amb sa gent i per jo fer un disc realment no crec que té molt d'interès.
Vas sovint a Deià?
Sí, encara...
Ha canviat molt es poble en si?
Sí, és plus ça change, plus c'est la même chose, com li diuen es francesos, com més canvia més estam en ses mateixes, o sigui, totes ses batalles que estan fent ara amb el Petit Deià i tal... i noltros ja els vàrem passar als anys vuitanta i noranta contra s'embotelladora, contra s'asfaltar es camí des Clot, contra tal i contra qual i sempre hi ha interessos, sí, pentura, fins i tot, es gent que viu a Deià i volen seguir visquent a Deià i volen guanyar doblers per seguir visquent a Deià destruint una altra banda de Deià. Però, no sé, ha canviat però jo me'n record dels anys setanta quan va sortir la portada d'en Mati Klarwein, va fer un quadro que el varen triar per sa portada des disc de Santana, "Abraxas", i és sa primera vegada que vèiem Deià des de fora, conyo estàs a Londres a una botiga de discos, conyo, sa cala, i vàrem dir uau, un dia imagina't que vengui en Santana a Deià, o imagina't que vengui no sé qui, encara els Kevin Ayers i aquests no eren tan coneguts, però ara Deià ja s'ha convertit amb un puesto que ve tota sa gent més guai d'Europa i d'Estats Units i cosa que antes somiavem ara per favor no, ara ha passat na Paris Hilton amb sa limusina amb quatre guardes de seguretat. Conyo, que he d'arribar en es forn a comprar es pa i ara he de fer cua, perquè ara ha aparcat sa limusina qui davant. O sigui una cosa que somiàvem un temps, ara és com una pesadilla, un mal somni, però, en fin, és lo que ha passat a sa costa des sud de França quan anava en Picasso i tal que era un puesto molt hippy, molt no sé molt pobre i ara ja no pots anar ni a prendre un cafè amb llet. És un poble que passa sa condemna des puestos... des paradisos, però no volia acabar amb aquesta nota, perquè això és. No, vull dir que Deià sempre serà... sa persona que arriba a Deià avui en dia se queda impressionat, és que hi hem viscut fa cinquanta anys això no té res a veure, però és que hi eren fa cent anys, aquesta parella que te deia a l'any 66 eren "oh, han arribat es còmics i ses revistes en es poble, això ja és es principi des fi", o sigui que sempre hi ha un futur i no és....
Sí, supòs que és això tan típic dels aficionats a sa música des primer disc era molt millor.
Ah, claro, sí.
Per qualcú ha conegut es grup amb es tercer disc...
El tercer disc sempre pots anar a comprar el primer, però aquí no pots tornar enrere, bueno, hi ha fotos, quan sa cala hi havia es pescadors, quan hi havia ses focas monge, com se diu en mallorquí, ses foques, que estaven allà a ses roques i bueno això era als anys vint. A partir d'allà ja varen desaparèixer, cada època ha tingut, però en es llibre de La isla de la calma ja xerra de Deià com una espècie de Babel, que diu que de Can Pep Mosso, el taverner sap contestar amb més idiomes que sa torre, es guardià de sa torre de Babel. Això era 1910, una cosa així. Hi havia un alemany que vivia a Deià que tenia un indiot i com a mascota i se banyava en es torrent a peu cada dia a s'hivern. Això era a principi de segle XIX, o sigui que gent rara sempre n'hi ha hagut, començant amb s'arxiduc, no sabem, a lo millor antes d'ell també hi havia gent estrafolari, es hippies, ell era un hippy de fa cent anys, cent cinquanta ja.
Au idò, jo crec que una hora i vint-i-cinc minuts no està malament.
Pintor/a | Dissenyador/a gràfic/a | Músic/a | Escriptor/a
Palma de Mallorca
Montuïri