Aire

Salvadora Canyelles Cardell. Vaig néixer 2 de novembre de 1939.

De 1939. I vàreu néixer aquí a sa Pobla.

A sa Pobla.

I a què se dedicaven es vostres pares?

Pagesos.

Què feien feina per ells mateixos?

Per ells mateixos.

I on estava ca vostra?

A sa carretera d'Inca, número 4.

Allà teníeu...?

Ca nostra, era ca nostra allò. Jo vaig néixer allà.

I què conreaven es vostres pares?

Molt. Ma mare conreava molí i mon pare també finques. Amb sínia, després posaren motor.

I com era sa Pobla quan éreu petita?

Jo vaig anar a escola, quan era petita, i, si es meus pares tenien feina, me deien "escola" i jo me sabia molt de greu fallar. "Sí, te necessitam, a escola". I fallava a s'escola. Clar, i no hi anava tant quan era petita fins que en es tretze o catorze anys sa mestra els va posar dins es cap que aquesta nina ha de tenir es certificat d'estudis primaris, que és obligatori els deien i vaig aconseguir es certificat i després a marjal, a marjal.

I ja hi havíeu anat?

Cada any, sí, perquè me feien fallar molts de dies que no podia anar a escola.

I com era sa feina a sa marjal?

Molt mala de fer, molt dura. Jo estava acostumada i, clar, me cansava però era molt dura. Tot a mà. Tot a mà. Primera, una xapa a mà, gavilans, càvec, collir espigues, una per una. Collir espigues, treure patates amb sos gavilans, bé, era molt dura.

Quantes hores de feina hi fèieu cada dia?

Moltes. No miràvem es sol molts de dies. Molts de dies no miràvem es sol. "Això s'ha d'acabar", deia mon pare. S'havia d'acabar.

I sa marjal on estaven concretament ses marjals o n'hi ha per diferents puestos?

Hombre, jo només coneixia alrededor de sa Pobla, però n'hi ha moltes, lo que estan abandonades per complet. Molt abandonades.

Ara estan abandonades.

Sí, no fan cas ara.

Vós vàreu néixer l'any 1939 que ja havia acabat sa guerra, supòs que els vostres pares vos devien parlar de sa postguerra.

Sí, ma mare a vegades m'ho deia. Me deien el 36, me deien, que hi havia hagut una huelga que ses cases passaven avions, els feien apagar els llums, que hi havia una mica de huelga. Això ma mare m'ho contava. Després també a sa carretera d'Inca hi havia un quarter que se deia es quarter des carabiners i aquests s'alçaren també i moltes vegades davant ca nostra ma mare havia d'entrar sa portassa i no podia entrar que ells estaven formats amb metralletes. Així que se va moure una mica de huelga. I així com vaig poder, va entrar sa portassa i això me deia ma mare que era el 36.

Vós, quan éreu petita, es vostres pares degueren patir es anys de postguerra i sa fam. Ho degueren passar malament.

Sa fam no, però deien que els tatxaven, anaven amb unes cartilles a comprar. I, a vegades, els deien: "No, ara això no hi és, això no ho podeu comprar". Com a racionat, lo que, clar, en es camp sembraves de tot i podies pellucar.

Menjaves tot lo que sembraves.

Claro, i ben bo que era.

I, quan fèieu feina a sa marjal, era sa vostra marjal, era sa marjal de qualcú altre?

Sa nostra marjal era.

I la teníeu enfora de ca vostra?

De ca nostra, sí, claro. Una era... li diré i no sap es camins. Camí de Son Pou, Son Pere, sa Coma i aquests noms d'aquestes finques.

Què hi teníeu sembrat allà?

Moltes coses. Cacauets, mongeta, maís, patates, de tot, carxoferes, moniatos, de tot.

Era molt gros es terreny de sa marjal?

De sa finca? N'hi havia una de deu quartons, es molí, que eren sis, després una sínia, que eren tres.

És a dir, que ho teníeu tot...?

Sí.

I com era sa feina? Vos ho repartíeu durant tot l'any per anar-hi supòs cada dia, gairebé.

Per exemple, es temps de s'exportació, que això és se pot contar, perquè s'ha passat una penada. Començaven a treure patates amb sos gavilans, acotats, i t'havies d'arromangar fort, de llogada, si importa. Després, per dur-les a sa cooperativa, que se deia sa cooperativa amb carros, perquè quasi no hi havia tractors. Amb carros. I després amb so carro havies de passar, que se deia una plaça des mercat, un senyor els revisava. Aquesta no és bona, aquesta... aquell home feia dues hores que feia cola i moltes les feien tornar enrere, però moltes vegades es meu home, quan arribava, eren les dotze des vespre i els passava sa revisió, però molt no. I això és molt dur.

Perquè amb el vostre home també hi vàreu fer feina?

Sí, va morir molt jove.

Quan el vàreu conèixer en es vostre home?

Quan el vaig conèixer? S'edat? El vaig conèixer, feia de pagès com jo.

Era d'aquí de sa Pobla?

Sí.

I vàreu festejar molt de temps?

A lo millor dos anys. Más o menos.

I fins llavors havíeu fet feina en es camp?

En es camp.

Heu dit que va morir molt jove. Què va passar?

Va tenir un accident molt gros i d'aquest accident se varen complicar molt ses coses i va morir molt jove.

Parlau un poc... quanta gent devia fer feina sa marjal aquí a sa Pobla?

Quanta gent? Davallaven a sa Pobla de Campanet, poble de Campanet, poble de Llubí, Búger amb bicicleta aquella gent davallava a les cinc des dematí, si importa, amb bicicleta a llogar-se a sa plaça de sa Pobla. Això te don. Si vols venir te don això, aquests doblers. Imagina't! Mira, que dàvem a guanyar a sa gent d'aquests pobles. I ara, bueno.

És a dir, que passava gent cada dia a veure si els donàvem feina?

Normalment sí. Amb maquineta, amb motorets. Maquineta li dèiem a sa bicicleta.

I, és a dir, que gairebé tot es poble devia viure de sa pagesia.

Normalment sí. Clar, hi havia fusters, ferrers, ja n'hi havia.

I es poble era molt diferent a com és ara?

Molt, molt.

Ho podríeu explicar un poc, què hi havia per sa Pobla en aquell temps?

Teníem es que regava es molins que tenia una feinada, perquè sempre es molí o poc o molt s'espenyava. I aquest home ja podia fer feina, venga a molins i hi havia també picapedrers, mecànics i molts arreglant mànecs de gavilans que se rompien, es mànec a vegades. I també dàvem que guanyar a molta gent. És vera, dàvem a guanyar a molta gent, una xapa, uns gavilans. Tot això s'espenyava, ho havíem d'arreglar. I ara són negocis molt distints, lo que hi ha ara.

Bé, de patata encara n'hi ha per aquí.

Patata? Sí, perquè ha acabat tan diferent. Ha acabat molt diferent.

També hi havia molts de cines, perquè ma mare té una cultura de ses actrius i això també hi era.

Sí, li anava a demanar què fèieu per divertir-vos?

Sí, mos divertíem. Jo tenia una amiga que també tenia una amiga que tenia un puesto que diuen sala Rex i sempre feien actuacions. Li deien na Magdalena Pol o li diuen. I mos convidaven, feien atraccions i cosetes i mos divertíem.

Hi havia cine també?

També, tres cines. Tres cines hi havia a sa Pobla: Colisseu, Montecarlo i Principal.

I quines pel·lícules vèieu per allà?

Bueno, bones, com feien na Sara Montiel, bueno, va estar en cartellera. Anem aquí, aquí anam a s'altre cine, posaven sa cartellera defora, però quan posaren sa cartellera de na Sara Montiel, bueno. Na Lola Flores.

Hi havia afició?

Anàvem molt en es cine. O a jo m'agradava. N'hi havia que els agradava més anar a ballar.

I també hi havia balls.

Sí, també.

Què hi havia orquestra o qualque grupo...?

Orquestra.

Se feien sovint es balls?

No, per exemple, pes carnaval en feien, a vegades, una boda també organitzaven una mica de ball i això.

Me podríeu parlar un poc dels vostres anys a s'escola? Me dèieu que hi vàreu estudiar fins es...?

Catorze, permí no va arribar. Tenc es certificat d'estudis, dur s'edat. Catorze permí.

I hi anàveu es dematins?

Es dematins i es capvespres.

I hi anava tothom fins en aquesta edat o molta gent ho deixava abans?

Jo te dic, quan podíem hi anàvem. Si una feina era urgent, es meus pares me deien: "Venga, és més necessari espolsar cacauets o treure patates, si falles, ja continuaràs".

I vós que vos estimàveu més estudiar o...?

A jo m'agradava molt anar a escola, molt. Sa marjal m'agrada. M'agrada perquè molts, moltes també, han acabat amb sa marjal, que envers de continuar amb sa marjal, han posat un hotel. Jo vaig voler continuar, vaig quedar viuda i vaig voler continuar a sa marjal. M'agradava, m'agrada.

Quants anys teníeu quan vos vàreu quedar viuda?

Seixanta-dos me pareix.

Sobretot, m'ha sorprès lo des cacauets, que no n'hi ha per tota Mallorca de cacauets.

No, llavors en sembraven molts. Ara no en sembren tants. Llavors en sembraven molts.

Què és un arbre, no?

No, una mata. No és raro, una mata surt petita, va cresquent, posa una rama i a baix posa es cacauet. Després d'un cert temps, quan és madur, que más o menos és es novembre, els arranquen i això se feia en mà antes, ara i després ja arrencadores amb tractoret, ja els arrancaven en es solcs ses mates aquestes, però llavors en sa mà venga a venga, mota en mota i després havien d'esperar que assecassen i després una caixa, sa gent mos duia a noltros, mos duia es manats de cacauets i espolsa qui espolsa venga, venga, dins sa caixa. Després els havies de ventar i després els havies d'assolellar. Una feinada. Llavors les havies de triar, perquè n'hi ha que sortien molt bons i n'hi havia que sortien bastant xerecs.

I els coneixíeu per sa vista?

Claro. Darrerament, se deia, se posava un bitxo que se deia cuc de rossinyol i foradava sa pell des cacauet i se tirava dins es bessó i tot i ara permí hi ha productes, però ja no en fan tants.

I aquesta mata vós no la devíeu sembrar any per any?

Sí, cada any. Cada any perquè quan triàvem es cacauets, llevàvem más o menos es que no eren tan guapos, els esfloraven i aquell bessó tornava sembrar.

Me podríeu explicar com ho fèieu amb sa patata, així com m'heu explicat amb es cacauets. Sa patata sé que no és un arbre.

Llavors, antigament, amb s'arada, feies un solc i després sa persona, antes havies de fer ses tallades, no ho he dit bé, ses tallades, cada patata havies de conèixer a lo millor tenia cinc ulls i li havies de triar cada tallada un ull perquè aquella patata nasqués i fent tallades, teníem molts de sacs. Podem anar a sembrar. I mos n'anàvem a sembrar amb ses bísties, a mà, es solcs i amb sa mà acotada acotada más o menos cada pam posàvem sa tallada. I després havíem de tapar aquest solc. Darrerament se va modernitzar un poc, un tractor ja feia es solcs. Se va modernitzar un poc. I darrerament millor se va modernitzar perquè amb una sembradora sembraven tot lo que volien.

Avui en dia és més fàcil.

Sí, però hem passat lo nostre.

Com coneixíeu s'ull supòs que el tallàveu sa patata decidint es ulls que tenien.

Sa patata tenia un capoll, per no dir es cul, un capoll enrevoltada per exemple tenia un, dos, tres, quatre o cinc ulls. Tu havies de pillar tot aquell ull per fer sa tallada. I a lo millor sortien cinc tallades, segons es tamany de sa patata i després havies de sembrar aquella tallada. Sa tallada de darrere li havies de dar un ull, perquè aquell ull no servia, que deien sa tallada des cul, deien, normalment.

I, a part de patata, cacauets, què més sembràveu me dèieu?

Maís, carxofa.

I sempre m'he demanat com és que a sa Pobla se feia tanta patata.

Sí, però això ve de... això va entrar en es meus pares, jo vaig aprendre darrere ell, que hi havia una semilla que se deia sa Royal Kidney, que era sa patata anglesa, que era extra. Ara quasi no la coneixen i se sembrava sa patata anglesa i la duien a Londres, però ara hi ha una varietat de patata que jo ni siquiera sé es nom.

I era millor o pitjor?

S'anglesa era molt bona. No vol dir que... són bones, però s'anglesa era súper. Un tamany molt bo, no se feia tan grossa.

Perquè supòs que és més gustosa si no se fa tan grossota.

Era molt gustosa.

I tot això venia dels anglesos, hauríem d'averiguar qui va ser que va dur ses semilles.

Això ja mon pare... venia des vells...

I es vostre pare sempre s'havia dedicat en això?

Sempre i es seu pare també. Tenia tres fills, es seu pare, i tots pagesos, tots.

I tots se varen quedar per aquí?

Sí, tots.

I en es cas de sa vostra mare se va fer pagesa quan va conèixer es pare o també venia de família pagesa?

Sí. Ma mare tenia una finca i tenien un molí, mon pare no hi entenia això de molins, però ella sí. Se'n anava i s'envelava al molí. I jo a vegades m'atrevia a pujar-hi i me deia: "Ai, no pugis!". Sa torre era molt alta. "Te tomarà es molí". I un dia hi vaig pujar. I, quan veia aquest molí que rodava, ma mare "te pot agafar", però mon pare no era tan moliner, ma mare era molt molinera, perquè sa mare ja li va deixar d'herència aquest molí.

I què hi fèieu en es molí?

De tot. Una terra molt bona. N'Antònia ho sap que érem veïnats, una terra molt bona.

És a dir, que retia allà.

Claro, que retia.

I es molí el fèieu servir, però, funcionava?

Sí, jo li dic, ella l'envelava. Jo moltes vegades quan era baix me deia "davalla", jo l'ajudava a estirar ses cadenes i estirar ses cadenes es molí se girava d'allà on venia es vent i jo l'ajudava a estirar ses cadenes.

Devia ser una ciència això d'envelar molins?

Claro.

Vos duia molt de temps?

Clar que en duia, cada vela tenia un... què se deia? Allò que li posaven, què se deia? Que travava. Ara no me'n record, cada d'allò li travava es cartró, ara no me'n record, "clavilló".

Sabia fer supòs quan duia travar cada vela?

Bastant de temps. I no era això es lio. Quan eres que feies ja feina, a lo millor, ai, ara ve es vent d'allà, venga pujar en es molí, hem de llevar una vela, hem de posar menos veles. Ah! Un terbolí, tancat es molí, perquè un terbolí es molí a vegades les tomava. Un terbolí.

Idò, heu fet feina, quants d'anys a sa marjal en total? Moltíssims, eh?

Moltíssims.

Si ho contéssim amb hores. I me contàveu que hi ha molta gent que té molts de problemes d'esquena d'haver fet feina allà.

Jo és es meu problema.

Devia ser una feina molt dura, no acabàveu molt atupats?

Molt dura, acotats sempre. Però, així i tot, sempre cantàvem. Sí, una vegada que sembràvem i aixecàvem amb sa mà patates en s'hivern i sa terra estava blanca. Hi havia com un gel. Jo deia "ai! quin peu tan freds" i després a lo llarg des dia, a vegades i tot cantàvem, qualque cançó. A pesar d'aquell fred, cantàvem.

Perquè, per aquí en s'hivern, bé, ho teniu tot en s'hivern fa molt de fred i en en s'estiu molta calor. Devia ser dur.

Sí, lo que això sí que estem a una zona, a lo millor que tenen es camp diferent, que venia es vent de part des llevant, que és es vent que ve de sa part de Can Picafort, se diu es llevant, allò era un vent molt fresc. I noltros aquest terreno que teníem era molt a prop de sa part de llevant. Era un vent molt fresc.

I què cantàveu?

Cançons des camp.

En voleu cantar qualcuna?

Cantar jo no en sé... no tenc veu.

A migdia tothom dina,

jo encara no he dinat,

una estona he entrecavat,

s'altra he guardada sa nina.

Bé, si en sabeu més d'aquestes.

M'ha de venir a sa memòria. Quan batien dins una era, batien també, ho passaven molt malament, perquè quan batien, segons quin vent venia, havien de posar cara vent, sa pols anava en es que batia. I un dia batent va venir es vent d'aquí dalt, sa part de Palma. I diu sa cançó:

Quan es vent damunt va entrar

ja teníem es batut.

Oh, Mare de Déu de Lluc

donau-mos força i salut

i força en es bestiar.

Tot lo dolent ve de Palma.

Era molt calent es vent de sa part de Palma, ja arribava aquí, en canvi, aquest vent que ve de sa part de Can Picafort, un vent molt fresc. Cobraves vida.

Clar, m'imagin que en s'estiu si te pega un poc d'oratget... devia ser agraït.

Sí, lo que llavors regàvem amb so cavaguet, un reg, cavaguet i s'aigua passava i te tiraves aigua.

Idò, enga, voleu, me'n deis alguna més de cançoneta?

Sí, sé una poesia des camp.

Com un temps a sa marjal,

que es poblers cercaven feina,

tots amb sa mà duen una eina

i sense perdre mai s'eima

se cercaven es jornal.

Se cercaven es jornal,

perquè eren més forts que un teix.

Avui, res sembla mateix:

qui té carn demana peix

i tothom té es feix venal.

I tothom té es feix venal,

perquè ses presses dominen,

es mòbils no discriminen

ni es que mengen, ni es que riuen,

des qui [...] monumental

se guanyaven es jornal.

Ja per acabar, aquí a sa Pobla celebrau bastant, un poquet, Sant Antoni, com eren ses festes quan éreu petita?

Bones i burres. Eren molt bones i acabaven bastant malament trob.

Ah sí, quan éreu jove? Què fèieu?

Molta burreria.

Venga, va, m'ho heu de contar.

No en feien de bona, entre cine i...

Bé, se divertien torrant i botifarrons i sobrassada, se divertien.

Quatre gloses, un parell de tassonets de vi. I quan sortia es sol n'hi devia haver que encara...

Bé, però, és un temps que no hi havia tanta feinada.

Molt bé, idò.

Ma mare, en pau descans, no va anar a escola i firmava amb so dit i sempre me dava lata a jo "has d'anar a escola, has d'anar a escola, que jo m'empegueesc de firmar quan vaig a un puesto o s'altre a firmar amb so dit, me deia". I me dava molta... "has d'anar a escola i has d'anar a escola".

I això va ser sa vostra mare, es vostre pare hi va anar a escola?

Sí hi va anar un poquet, sí, jo veia que posava es seu nom, mon pare, a sa seva manera. Lo que escriure no en sabien molt.

Es homes hi anaven més a escola, tenien preferència, però ses dones havien de...