Tresor de la Memòria (Lloret 2018)

Bon dia.

Bon dia.

Em podries dir el vostre nom?

Joan Jaume Ramis.

I el vostre lloc de naixement?

A Lloret. Tenc a dir sa fetxa? El 24 del 6 del 46.

I la vostra edat?

71 anys.

Vostè sempre ha viscut aquí a Lloret?

Sí.

Té qualque treball habitual o afició?

Bueno, es treball habitual sempre, después que vaig haver estudiat un poc, molt poc, vaig fer feina a es camp, a foravila.

Sempre?

Sempre.

Ens vol contar alguna cosa més sobre la vostra vida?

Bueno, també puc contar que, jo que te tenc a dir, a es tretze anys vaig deixar d'estudiar i llavonses mos n'anàrem a una possessió que se deia Son Real d'Alt i eren tretze anys més, duguent Son Real d'Alt i set Son Mas, també dues possessions aferrades, o sigui, que una estava al costat de s'altre. Fent feina i ajudant a ses tarees que mon pare... i mon pare feia feina a es camp.

Sabeu qualque cançó o glosa que vos enrecordeu?
[...]

Mos podria explicar com era la feina a es camp?

Bé, en aquell temps, fèiem feina a es camp, jo que te tenc a dir, mos aixecàvem bastant dematinet, lo primer que fèiem era donar menjar a ses mules o cavalls que teníem, perquè, en haver arreglat es animals, en haver arreglat es porcs, ses gallines, totes aquestes coses, els agafàvem a ells per anar a fer feina per defora, sigui llaurar, sigui treure voreres o fer llobades. Llobades vol dir fer es arbres nets, cosa que ara no se fa, perquè tot ho feim amb maquinària i sa feina, que se fa per cuidar s'arbre, s'abandona totalment. Llavonses també sembràvem, bueno, abans llauràvem i preparàvem es terreno, llavonses, ho sembràvem quan venia, diguem, es mes de novembre començàvem a sembrar ses faves, cap a

últims de novembre solíem sembrar es blat ja, i llavonses dins es desembre s'ordi i sa civada. Més envant, llavonses cap a sa primavera sembràvem es ciurons, i llavonses, com que havíem sembrat, venia que es sembrat en aquell temps el sembràvem amb sa sembradora i sa bístia i el fèiem a solcs i a aquests solcs llavonses els passàvem una arada amb sa bístia, perquè no sortís s'herba i només quedàs es sembrat. I después de tot això, clar, es sembrat anava cresquent, venia es mes d'abril, començava a treure ses espigues, sa llavor, que diguem, i, quan venia llavonses s'hora des segar, o un poc abans, fèiem ses voreres des bocins, si hi havia parets o hi havia voreres que estiguessin brutes, primer, els fèiem netes per llavonses poder fer, diguem, ses carreres, que voltros no deveu sabre què són "carreres". Idoi, segàvem tres solcs a sa vorera de sa paret per llavonses poder passar amb sa màquina des segar i no ajeure aquest sembrat. Però primer ho fèiem net, batzers i totes aquestes coses ho anàvem llevant. O sigui, que a lo llarg de s'any, tot l'any teníem feina a es camp. I, dit això, llavonses venia es segar i solien segar ja amb una màquina de segar, llevat de ses faves. Ses faves sí que els segàvem amb una falç, diguem a la mala. I solíem esser de vegades dos o tres i un anava un poc més envant, partia primer, es segon, que duia s'altre solc, posava a damunt ses faves que aquell havia ajagut per fer ses gavelles més grossetes per a s'hora de fer ses garbes ja tenir-les arreplegades per fer més via a fer sa feina.

Llavors, segar amb sa màquina, amb sa màquina des segar, generalment ses primeres voltes un home manava sa bístia i s'altre seia a damunt sa màquina per tomar ses gavelles que sa màquina anava fent. I quan havien fet un parell de voltes que ja no hi havia tan de perill, mos fermàvem ses riendes de sa bístia a es peus. I com que peus anàvem apoiats damunt es braços, quan volíem voltar cap a la dreta, estiràvem es peu per enrere i sa bístia voltava cap a la dreta. Quan volíem voltar cap a l'esquerra, estiràvem s'altre peu i voltava cap a l'esquerra o si te topaves amb un arbre, clar, l'havies de fer voltar i sortir d'allà, arribar fins a s'arbre, fer marxa enrere i llavors continuar. I d'aquesta manera, llavonses, quan ja havies segat un raig, hi havia dues o quatre persones darrere que anaven fermant ses gavelles, feien garbes, i a cada garba hi posaven cinc gavelles, o sigui, una d'un vent, una de s'altre, perquè ses garbes llavonses estaven a es camp pentura un mes, que allò s'assecava i sempre havíem de tenir s'espiga, diguem, a sa part de defora. I com que s'espiga tombava cap a sa part de defora, si feia una brusca, s'aigua degotava per ses voreres, en lloc de banyar-se ben banyada, no, s'aigua quedava..., i així evitaven que allò estigués molt banyat a s'hora des batre. Llavonses venia s'hora des batre a damunt s'era. Una era, no sé si n'heu vista cap mai. Bé, a suaquí baix, a sa sortida, en tenim una petiteta que la férem per tenir un record de ses eres que hi havia pes poble. Que n'hi havia moltes perquè cada casa batien a s'era. I, generalment, ses eres per fer-les planes, d'una part, feien una paret i, de s'altra, no tan alta perquè estàs anivellada, perquè llavonses, quan havien de batre, es carretons havien d'anar, havien de rodar plans, perquè no sortissin de s'era, que diguem. I tant batíem amb una bístia com, de vegades, amb dues i es pic que batíem amb dues, havíem de batre amb una perxa, una estirava a un cap i s'altre a s'altre. O sigui, mai s'agafaven perquè sempre anaven voltant. Ademés, ses bísties per batre, els havien de tapar els ulls, perquè, tant de voltar, una que no se marejaven i s'altre que no veien per on caminaven, perquè sempre hi havia una persona enmig de s'era o els feia fer més via o més poca o coses d'aquestes.

I, a part de fer feina al camp, teniu qualque altre afició?

Bueno, llavonses, quan vaig ser més gran, que ja me vaig casar i això, anàrem a una altra possessió, més enfora d'aquí de Lloret. Estava sa possessió entre Sineu i Ariany i se deia Son Moixeta. I a aquesta finca, com que era una finca ja d'unes 130 quarterades, ja hi havia feina, diguem, per tota sa família, però a es pocs anys que érem allà mon pare se va posar malament, ho va haver de deixar i jo vaig continuar tot sol amb sa meva dona allà. Llavonses, vaig tenir dues filles i es temps de s'escola sa meva dona venia a estar aquí a Lloret i, en canvi, jo me quedava més per sa finca o cada dia anava i venia i quedava per allà. Allà, ademés de tenir ovelles, porcs i també bous i algunes vaques per surar es vedells. Es vedells que llavonses engreixava per dur a es matadero.

I, ja canviant de tema...
[...]

Idò llavors, quan jo tenia ja setze anys, sa feina mos tornava, diguem, mala de fer i mos allargàvem massa amb sa temporada tant des segar com des batre. I lo que férem va ser comprar maquinària, perquè sa feina fos més bona de fer i mos retigués més. I a n'aquell temps compràrem un tractor d'uns 50 cavalls, no molt grossos, però en aquell temps ja eren grossos per es temps que érem i una batedora. I amb aqueixa batedora, clar, cada dia, batíem entre 80 i 100 cavallons. Un cavalló sabeu què és? Idoi, un cavalló té deu garbes, d'aquests manats que feien darrere sa màquina des segar, fèiem deu garbes, per exemple, i es cavalló en tira deu. Sa cançó ja no m'enrecord d'ella perquè, en aquell temps, fèiem cançons de qualsevol cosa, perquè també no teníem res més que fer, i quasi tota sa feina la fèiem cantant, perquè era una manera de passar es temps. Tant s'espolsar ametlles com es segar, com es llaurar, sa gent sempre cantussava, a plegar figues, feien gloses i cantaven. I llavonses, diguem, amb sa batedora, clar, baties lo que havies de mester amb sos carretons deu dies i partírem també anar a fer feina pes altres pagesos amb sa batedora. I durant tres o quatre anys vàrem batre molt amb sa batedora, llavonses, varen sortir ja cossetxadores que aquestes segaven i batien, que és lo que ara hi ha ja més modernes i més grosses i sa feina els ret molt més. O sigui, que es pagès pot dur moltes més hectàrees o quarterades, que llavors que eren més pocs i, a més, tota sa gent feia feina a sa pagesia. Llavonses, quan va venir sa maquinària i tot això, molts de joves se'n anaren als anys 60, uns a fer feina a s'hostaleria, altres, a fer de picapedrers i, altres, que estudiaven un poc més, seguien estudiant en lloc de fer feina a es camp o a s'hostaleria o a sa pagesia. I, d'aquesta manera, se va anar modernitzant bastant més lo que és sa pagesia.

A partir de ses feines des camp que ja heu anomenat que realitzàveu cantant, sabeu qualque cançó?

Ses cançons des camp eren bastantes i molt variades, lo que jo, com que no ho hem practicat, tampoc no sé, qualque glosa sé, però petita i

senzilla. Com, per exemple, voltros no estudiau a Porreres?

A Porreres vaig anar,
a cercar una porrerenca,
no se vincla ni se trenca,
no se romp ni se romprà.

I, per exemple, amb ses figues, sí que generalment cantàvem:
Sa nostra figueralera
ha caiguda d'un cimal
diu que no s'ha fet mal
perquè no se'n riguin d'ella.

Figues roges, cucurelles,
paretjals i albacors,
d'aquestes menjareu vós,
si sou nada a Sencelles.

Si véns a n'es figueral
et convidaré a menjar figues,
els et donaré collides
fresques i no faran mal.
A sa rota tenc un pi
que fa albercocs i cireres,
síndries i meloneres,
al·lota, què hi vols venir?

I cançons que ja no siguin de quan fèieu a es camp o cançons que cantàveu amb sa vostra família?

Sa família ja no...

I qualque glosa?

Gloses... Gloses en sé molt poques, però qualcuna, no sé, si me ve a sa memòria la podré dir...

Sobre sa narrativa, sabeu qualque rondalla o llegenda?

Bueno, rondalles en aquell temps n'hi havia bastantes, però saber-les de memòria no... Hi havia sa rondalla d'en Joan de sa Gerra, llavonses, de rondalles mallorquines n'hi havia moltes.

En sabríeu contar qualcuna?

No, no, perquè no m'enrecord d'elles ja. Si no agafes es llibre..., fa mal contar-les.

Idò, sabeu qualque paraula com, per exemple, ses que mos has dit des camp, que ara ja no s'utilitzin?

Bueno, ara, de ses paraules des camp se n'utilitzen molt poques, perquè ara, en fin, fan sa feina tota d'una altra manera.

Endevinalles o...

Com ses que vos vaig contar s'altre pic...

Olla de terra,
cobertora de carn,
quan s'olla està tapada,
ses tallades hi van.
En medio del campo estoy,
entre lazos y cadenas,
el que llorará por mi,
de mi cuerpo hará pedazos.

I qualque dita o refrany, frase feta que digueu...

Refranys també..., no m'enrecord gaire...

I vosaltres teniu qualque creença o ritual festiu?

Bueno, creença, per ses festes solem anar a missa i fer festa. Llavonses, també tenc s'afició ara darrerament, ja fa uns quants anys, arreglàrem s'orgue de l'església i arrel d'això s'orgue funciona i cada funeral que anam o per Pasqua o per Nadal vaig a cantar amb so coro, ses cançons de l'església com se suposa.

Vostè va començar a fer feina a es camp des de petit, no va estudiar molt.

Fins a es tretze anys.

I després de fer feina a es camp...

Bueno, es vespres anava a escola particular, diguem, o amb un, hi havia un capellà que era de Lloret i estava a foravila i de vegades anava a prendre més de fer comptes, o sigui, ses matemàtiques que era lo que no havia après gaire estudiant. En canvi, geografies i aquestes coses en aquells dies sabíem totes ses capitals d'Espanya i de ses províncies, com se suposa i moltes capitals del món, es rius més importants, es més fondos, es més llargs, tot això ho sabíem.

Mos pot explicar ses festes...

De Sant Domingo i.. bueno, per Sant Domingo solíem fer només tres dies de festa i en canvi ara com a mínim en feim vuit o nou, perquè hi ha més coses, més verbenes, més actes culturals, qualque vespre llavonses hi ha es ball de bot, que quan jo era més jove tot això no se feia, perquè quasi estava prohibit. Però ara inclús tenim grup de ball de bot que s'anomena..., bueno, abans en tenguérem un que s'anomenava Font Figuera, perquè tenim una font que se diu sa Font Figuera i ara li posaren es nom d'una figa, que se diu brocalet. I ara tenim es grup Brocalet. I, clar, ses festes són més dies i, a més, s'estiu sa gent té més vacacions, aprofita més per estar a la fresca. I, clar, entre sa tercera edat que feim una gelatada, més sopar i gelatada, sa segona edat també fan un vespre, de vegades, també aprofita s'associació des càncer per fer doblers pes càncer també fer algun acte, de sopar, cobrar un poc més i tot lo que sobra donar-ho a s'associació des càncer. Bueno, es donants de sang no solen fer..., però també cada mig any solen venir aquí a Lloret a donar sang, perquè som uns des pobles que, per lo petit que eren, que donaven més sang, perquè sa persona que ho duia era més bona per convidar a sa gent a què donàs sang, perquè de vegades es joves no ho fan perquè ningú els a..., i en canvi, és molt necessari perquè tots veim sa necessitat que hi ha entre operacions, accidents i coses d'aqueixes per es donar sang.

I això que dèieu de sa font de sa Figuera, mos han dit que hi ha molts noms de figues i figueres..., teniu més noms d'aquests?

Hi ha sa paretjal, sa bordissot blanca, llavonses, també hi ha sa coll de dama blanca i coll de dama negra, sa martinenca, com he dit, sa brocalet, llavors hi havia una altra figa que era més grossa i més pes porcs que se deia verdal, sa Sant Martina, sa martinenca, que aquesta també és molt bona, sa bordissot negra, bé, ses figues totes són bones. Això per descomptat. I més castes de figues, no ho sé, però n'hi ha moltes. Perquè aquí a Lloret tenim sa costum de quan feim sa Festa des Sequer de s'exposició ver-hi entre 100 i 130 castes de figues diferents, que totes pareixen molt parescudes, moltes pareixen... Perquè de vegades ve gent i són pagesos i diuen: "Ca! Això està repetit, això ho han fet per posar-n'hi moltes", però no, com que tenim s'apotecari de Llucmajor que té un figueral, o sigui, ha tingut s'afició de sembrar una finca i allà hi té tota casta de figues i figues de tot el món. Perquè és un home que ha viatjat molt i allà on ha anat ha duit sa branca de sa figuera. Inclús va anar a Terra Santa i va dir que havia duit branques de sa figuera que el Bon Jesús i Sant Josep amb la mare de

Déu descansaren quan fugien d'Israel, que els varen dir si no vos n'anau vos mataran es fill. I, per descansar, descansaren davall una figuera que, es mateix temps, donava aliment.
I de ses figues jo ara no sé... També en sé una altra que un dia la vaig dir..., perquè cada any a sa Festa des Sequer elegim dues persones majors que facin de figueralers. I, com que presideixen els actes, els vaig fer una glosa i a més va coincidir que en Joan era es figueraler major i madò Joana sa figueralera.
En Joan i na Joana
tots dos fan un bon parell.
Na Joana està sana
i en Joan està vermell.

Mos podries explicar es significat de "fordinca"?

Ell té unes paraules aquí que s'altre dia li varen explicar. "Faldinga", vós sona?
[...]

"Cimal"?

Un cimal és una branca d'una figuera. Quan deia de sa nostra figueralera que ha caiguda d'un cimal és perquè sa persona s'enfila a damunt sa figuera per collir figues i, clar, pot caure de sa figuera. I es cimal és una branca més grossa de lo normal de sa figuera, d'un garrover, d'un ametller, de qualsevol arbre.

Una "virolla"?

Una virolla és... no sé exactament si és com una baldufa que un temps hi jugava molt amb sa baldufa. Sabeu què és una baldufa?

Sí.

Sí, perquè ara l'han tornada a fer i almenos vos ensenyen coses de lo que hi havia un temps.

Un cordador d'olles?
Cordador d'olles, mestre Bernat corredor era es cordador d'olles d'aquí de Lloret, que, ademés, feia de dimoni per ses festes i, cordant olles, l'amo era un poc glosador i deia:

Mestre Bernat corredor
no ha estat des més virolles,
quatre gafes i quatre olles
fa sa vida de senyor.

I "messions"?

Messions també en posàvem moltes en aquell temps perquè, per exemple, posàvem messions que "Jo segaré amb un dia un quartó" de faves, o sigui, una quarterada té quatre quartons i un quartó és una part de sa quarterada.

I sobre na Maria Enganxa n'heu sentit xerrar?

Bueno, sí, perquè quan érem petits, en guaitar dins sa cisterna, mos deien: "No hi guaitis que hi ha na Maria Enganxa", tot això tots els al·lots joves ho saben. Inclús, ara pentura qualcun també li diuen.

"Fendinga"...

"Pendinga", jo ara no sé exactament que és lo que vaig inventar amb sa "pandinga".

Noltros teníem un mul
que li deien en Bindango
que anava ringo-rango
amb sa cova abaix des cul.

I de sa política no m'heu

de demanar res?

Si mos vol contar qualque cosa...

Ja per acabar, tu vares ser batlle des poble de Lloret?

Sí, durant 17 anys i amb aquests 17 anys, clar, poguérem..., tenguérem temps de fer moltes de coses. Lo que te contaré d'un poc més enrere, quan era regidor. O sigui, sa primera legislatura jo ja me vaig presentar a ses eleccions, no de primer, sinó..., me pareix que anava es segon i aquesta legislatura va ser molt guapa per jo i pes poble, perquè en aquesta legislatura érem tres grupos i es tres grupos tots férem feina, no mos férem oposició de res, així com, llavonses, es partits polítics ja se començaren a... I un estava a s'oposició i s'altre estava a es govern. Idoi no. Aquí, partírem que s'escola de Lloret era aquí a on ara és sa biblioteca, només era una aula, hi anàvem tots. Ses nines anàvem amb ses monges i es nins anàvem amb un mestre que teníem, només hi havia un sol mestre. I es batlle, com que era mestre d'escola i bastant jovenet en aquell moment, va posar fil a l'agulla per fer unes escoles. I lo primer que necessitàrem eren es terrenos i a aquesta finca d'aquí mateix, a sa part de baix, vàrem aconseguir que sa senyora d'aquests terrenos mos regalàs más o menos un quartó de terra, o sigui, uns 2000 metros i, más o menos, en férem 500 de construcció, férem quatre aules i, clar, pels al·lots que teníem ja sa cosa va anar funcionant molt bé. I llavonses s'altre terreno hi férem un pati, però no podíem accedir a sa finca, fins es cap de 20 anys després. Que, quan sa senyora aqueixa va morir, no tenia hereus directes i ho va deixar a dos albaceas, a dos frares o dos capellans. Aquests capellans dugueren plet amb sa família i durant vint anys dugueren es plet i, fins que es jutjat se tiraren a favor des capellans, tot això no va ser seu fins llavors. Quan va ser seu, ja partírem a negociar es terrenos de sa finca i poder passar per aquí i, després d'aconseguir sa finca, posaren aquestes cases en nom de l'església, en lloc de posar-les en nom de s'Ajuntament. I això era uns des logros més importants d'aquesta legislatura, fer ses escoles. Llavonses vaig estar [...], vaig estar vuit anys que no vaig participar directament en sa política, però llavonses a lo darrer des vuit anys m'elegiren jutge de pau i es dos anys que vaig ser jutge de pau me vaig tornar a introduir cap a sa política, que diguem, maldament es jutge de pau no tengui res que veure amb política. I es batlle me va dir: "Hauries de dimitir de jutge de pau i te posaré dins sa candidatura" i durant quatre anys vaig ser es tinent de batlle, que va ser quan férem a Lloret ses aigües brutes i netes. I hi havia feina es dematí i per s'horabaixa i vaig haver de deixar molt sa meva feina. En canvi, els altres no la podien deixar perquè anaven a fer feina a un puesto o s'altre i, clar, ses hores que les tocava anar a fer feina hi havien d'anar. En canvi, a jo ningú me deia:

"Ara te'n vas i ara arribes", perquè feia feina a compte meu. I, passada aquesta legislatura que va ser molt intensa, es batlle va dir: "Jo no em torn a presentar", ja ho havia estat dotze anys, i jo vaig dir amb sa feinada que hem fet hem de continuar de qualque manera i res que me vaig presentar a ses eleccions com a número u i no vaig tenir majoria, lo que sí vaig tenir sa majoria de vots i llavonses amb una abstenció d'un concejal vaig poder ser es batlle i, com que ells tenien sa clau durant sa legislatura que si no feien ses coses bé me podien canviar, ho tenien molt fàcil. I varen decidir que jo ho fos i vaig esser es batlle aquests quatre primers anys que començàrem a fer quatre coses pes poble, asfaltar ja camins, es manteniment de ses escoles, que això sempre tots es batlles ho hem tengut com a..., jo que te tenc a dir..., prioritari. O sigui, si hi havia una cosa a s'escola que fallàs ho havíem d'arreglar tot d'una, perquè és molt important que es petits estiguin bé, perquè quan siguin grans almenos hagin après qualque cosa des més grans. I, a partir d'aquí, llavonses posàrem fil a l'agulla per aconseguir tot lo que és es convent que estava en mans de l'església, perquè jo ara no record s'any exacte que ses monges franciscanes que estaven a una part d'aquest convent mos deixaren, perquè ja havien tornat velletes i se'n anaren i, clar, una vegada que elles no ho fossen vàrem dir: "Hem d'aconseguir es convent". I anàrem a xerrar amb l'església i, amb un pla de desestacionalització turístic, es Govern va pagar aquestes cases i es convent de ses monges a s'obispat i ho varen poder posar en nom de s'Ajuntament. O sigui, s'Ajuntament no hi va aportar ni un euro, i això va costar uns 721.000 euros, més de 100 millons de pessetes en aquell temps. Llavonses, seguírem fent, clar, havíem de fer més coses perquè no bastava que només tenguéssem s'edifici i no partíssim a fer coses. I, clar, arreglàrem aquesta aula, arreglàrem lo de dalt, també férem ses teulades noves que era molt important perquè no se banyàs s'edifici i, a partir d'aquí, sempre s'han anat fent coses com: tornàrem a arreglar tota sa plaça, férem aquesta passarel·la, perquè els al·lots tant puguin venir per una part de ses escoles com per s'altra, engrandírem ses escoles amb una inversió també milionària, perquè sa conselleria s'hi va gastar devers un 1.400.000 mil euros, vaig tenir sa sort de poder inaugurar aquestes escoles. En fin, són moltes de coses que hem fetes a Lloret, llavonses, també a es poliesportiu se féren pistes de tennis, se va posar gespa a es camp de futbol, sa piscina municipal també s'havia feta en sa democràcia. Va ser de ses primeres piscines municipals des Pla de Mallorca, Lloret.

I és sa que millor està...

Bueno, és sa que millor està perquè està dins una àrea diguem protegida. Si fos avui, no mos ho deixarien fer, però com que en aquells dies no miràvem tant ses coses i tenguérem sa sort de tenir tota sa Comuna, que sa Comuna són 135 hectàrees i es camp de futbol ja era allà dedins. I cada any també dedicam un dia a sa natura. Que, per sort, ara, per exemple, es diumenge, és es diumenge de sa diada de natura, que no sé si l'han suspesa per dos motius: una, que dona mal temps i, s'altre, que es batlle me pareix que té son pare ingressat a s'hospital, d'ara aquesta setmana, i, clar, ho ha hagut de..., crec de suspendre. Però sa Comuna sempre s'hi han anat fent coses. Si feien dues misses en s'any, una es dia de sa diada de natura i una es dia de l'àngel. Ara, com que es capellà també ha tornat vellet, com a molts de pobles, només feim missa es dia de l'Àngel, es diumenge de davant Pasqua, que anam a dinar, tot es poble que vol anar a dinar allà, va a dinar a sa Comuna. I allà també amb aquest anys, com que dèiem sa missa damunt una taula, hi férem una capella i sa capella la férem tota amb donatius de gent des poble. És una capelleta, no és que sigui..., però si mateix és grossa. Dues persones jubilades feren ses parets i llavors dues més, una per cada part, el forràrem de pedra de dins sa Comuna, un altre venia a posar es marès, es cantonets de marès i fer ses columnes i un fuster mos va fer sa jàssera central i férem sa capella no en volta, però que acabàs en punta i beníssim, allà tenim tot això. I també aquests anys passats demanàrem a Foment que mos digués es centro de Mallorca exactament, amb ses coordenades que ells tenen, amb aquest SIGPAC famós, que ara miren ses finques a es pagesos, si ho tenen sembrat o no li tenen, mos digueren exactament a on era es centro de Mallorca i va resultar que queia a dins sa nostra Comuna. I a es punt, llavonses, férem una diada de protecció civil i vengué gent de protecció civil de quasi de tot

Mallorca i amb sa protecció civil posàrem aquest punt exacte aquí on era es centro de s'illa. I, en fin, ara ho hem anat millorant un poc perquè hi hem posat un monument amb un poc de pedra i amb una inscripció que diu: "És es centro de Mallorca".

Podem acabar?

Gràcies per sa vostra col·laboració en aquest projecte, Joan.

Gràcies a voltros per haver-me convidat.