Tresor de la Memòria (Binissalem 2018)

Som na Margarita Oliva Mateu de Binissalem. 72. No hi ha metàfora. Jo vaig néixer a Binissalem, ma mare també va néixer a Binissalem i es seus padrins. Mon pare no, mon pare vengué de Girona cap aquí que tenia 20 mesos i ara tendria 100 i... equis anys. Ara no... A ca nostra siguent mon pare diríem, ell se va sentir sempre mallorquí, però haver nascut per Girona, a ca nostra sempre hi va haver ses rondalles mallorquines i ell devers sa foganya, llavors no tenien ni ràdio ni televisió, ell mos llegia ses rondalles. I a ca nostra tothom sap llegir es mallorquí. I después jo he intentat aprendre es català, però noltros a ca nostra sempre se va llegir es mallorquí i es castellà, com és lògic, perquè era sa llengua oficial. En Joanet de l'Onso, n'Arrancapins i na Maria Enganxa també, però n'hi ha moltes. Són devers 50 rondalles i en aquell moment me vengueren aqueixes, però moltes i mos ho passàvem bé, venien es veïnats i tot, i mos ho passàvem bé, es nins des veïnat i ses nines. Ses herbes que posam a es menjar més habituals és s'orenga, sa sajolida, que hi ha pobles que els hi diuen un altre nom, que vares veure amb aquella al·lota de Santa Maria que li diuen un altre nom. I después a cada poble tenim un sistema d'anomenar ses coses, siguent Mallorca tan petit. Es cassos, es quatre cantons, que noltros tenim es quatre cantons molt a prop i se posava un enmig i t'havia de prendre es puesto i era molt divertit. I es cassos era lo des números, que és 1, 2, 3, 4, 5 que s'obr, después es 6 enmig i es 7 i es 8. Botant i no trepitjar sa retxa i de vegades amb un trosset de teula també o un trosset de test amb un peu. Mos havíem d'entretenir, nins, no hi havia màquines. Tocar bauletes, això era es fort i, si posàvem un cordonet, i de darrere es cantó estiràvem, aquella dona que guaitava, ho passava un poc pillo. Ara, no se posa tant, però a ses cases antigues hi havia uns ferros a cada porta i això se li deia ses baules i tec-tec a tocar s'ha dit.

No te'n aniràs a jeure que no aprenguis una cosa més.

Això és sa paraula que deim molt de pics, molts de pics. Quan te diuen una cosa que no saps o una recepta que no saps, tens aquesta expressió de dir-ho. A ses cases tenien molt sa costum, es dijous fer bullit, es dissabtes fer frit per sopar i es diumenges o arròs brut o paella, però era com a molt light es ritual i después cuinat o es dilluns o es dimarts o es divendres. Venc a dir, però, quasi quasi era es menú de sa setmana. Sa vermada, a partir des moment que se va començar a celebrar sa vermada, així ja amb força, sa gent o feia fideus de vermar o arròs amb salseta, que són es dos plats típics de Binissalem. Pues això va ser una festa que la va començar en Llorenç Moyà a ca seva i convidava poetes, escriptors, artistes, es seus amics. I se feia, no sabem noltros, o jo no ho sé, si fèiem dinars o si només feien un guateque i vi i tal. Això jo no ho sé. I después, lo que sí me record, perquè ja tenia dotze o tretze anys, o catorze, és que es Club Atlant va lograr treure-la en es carrer i va ser quan se va fer... Ara, es primer any no ho diria cert, però es segon sí que sé que se va fer a Correus, que era a sa plaça, aquí on ara hi ha una peluquería. Aquí, no vull dir ni primer, però es segon sí que ho sé cert, ja ho varen fer aquí i era a

Correus i ja sa gent va començar a sortir en es carrer i a fer festa i a pegar quatre bots i tal i botes de vi i tal, i después això va anar amb un augment que no esperaven mai. I ha arribat a lo que ha arribat, que és una gran festa, és ver. Sa poda normalment es meu home sempre els ha podat pes gener, i hi ha hagut gent que els poda un altre poquet perquè facin dues vegades roses, però ara, per exemple, enguany que ha fet aquest temps tan fabulós els va podar per gener i se varen fer tan preciosos que hem tengut roses en s'estiu, cosa que no sol passar casi mai, però es temps és lo que fa que ses coses vagin d'una manera o de s'altra.

Pensam noltros que, com era es patró de Binissalem, Sant Santiago, pues a lo millor varen elegir sa copinya, aquí també molta pedra, jo exactament no ho sé, però es símbol de Binissalem és sa copinya de Santiago apòstol, ara, per què no ho sé.

Ah, lo de ses matances era molt curiós, perquè era una festa. Sí, era una festa perquè casi cada casa se matava dos porcs i no era com ara que maten es porc que pam pam ha d'estar llest, durava dos o tres dies ses matances. I era una festa, un aconteixement i s'acabava quan havien fet es botifarrons i ses sobrassades. Anàvem es nins i ses nines des carrer o des barrio a cercar es batzers, no sé si sabeu què és, això que fa mores per ses voreres des camins. Idò això. Anàvem a cercar-ne que era sec, que havia passat tot s'estiu i mon pare quatre tronquets i venga i un vol enmig des carrer, no passaven cotxes ni res, estàvem encantats de la vida. I llavors berenàvem tots de pa amb botifarró i ja estava, i el torràvem en es foc allà, una festa des al·lots. A més de què era molt important fer ses matances perquè era es rebost de la casa. Tot l'any tenien per menjar a ses cases. Es canteranos eren un moble que antes estava a dins es quartos i hi posaven sa roba des llit i ses coses i es calaix de dalt tenia tres calaixos i hasta n'hi ha que tenien un caixó amb una clau que era molt important es canterano a ses cases antes. I ara s'ha convertit amb un moble de decoració. Més que que està dins es canteranos, està a una entrada, a una sala, de decoració, perquè això parlam d'un parell de segles, es canterano es antiguíssim.

Modistes, peluqueres, jo hi vaig fer tota sa vida. Lo més típic era es camp, primerament es camp, a Binissalem. Hi va haver una sucrera, una fàbrica de fer sucre i tot a Binissalem. Empotaven fruites, assecaven albercocs, feien molta feina de camp, després vengueren ses sabates i es ferrer de tota sa vida, perquè això és antiguíssim. Ja ferraven, te'n record aquella al·lota que va dir que es seu fill forra ses ferradures des cavalls? És antiguíssim lo des ferrers, sempre en es pobles hi havia un ferrer per arreglar ses coses.
En aquesta cantonada
hi ha nascut un roser,
de quatre roses que té,
n'hi ha una que m'agrada.

I això era un jove que la cantava a una al·lota de ses quatre que li agradava. Quan passava, li cantava aqueixa cançó, perquè se'ls inventaven moltes cançons des vermar. Sí, no són..., són inventades des que anaven a vermar, jo com que no hi vaig anar mai, no... Jo darrere sa meva germana els cantaré totes, perquè els saps i ho has cantat i això, però jo no les sé com ella que les sap. Per noltros és molt important, es binissalemers tenim molta fe a la Venerable de Sencelles. Era una persona que era seglar, no era monja ella, ella era una nina que era de casa rica i era capaç a canviar es seu vestit amb una nina des veïnat. Li donava es berenar i així va començar sa seva història i después de major va ser monja, que és aquí on hi ha es convent i aquí on està enterrada. I a Binissalem sempre hem tengut molta fe en la Venerable. Així com es llosetins tenen a la Mare de Déu del Cocó i es d'Alaró tenen sa des Castell, noltros, com que no teníem

Mare de Déu, pues és la Venerable.

Eren estudis primaris, amb un llibre tot, es dissabtes i tot anàvem a escola. Es dissabtes dematí anàvem a escola. Saps a sa gasolinera? Pues allà hi havia un col·legi de monges trinitaris i un col·legi a sa plaça, que és el de la Caritat. No, a escola i ben... Lo que passa que es capvespres resàvem es rosari i brodàvem, havíem d'aprendre de brodar i de ser amas de casa. De nou a dotze i de tres a cinc ja hi anàvem, venc a dir que si... A jo no me castigaren mai, perquè jo sempre vaig procurar fer bonda i ser puntual i ser..., però, claro, hi havia nines que sí, que eren més tremendes, com tot, com ara i com sempre.

Idò aquestes dites que deim i no mos ne donam compte, perquè mos surt a noltros natural, diu:

No pot dir blat,
fins que està dins es sac
i que estigui ben fermat.

Perquè, claro, hi ha coses que tu dius que no faràs i fas, llavors o a lo millor ho dius i no te'n dones compte, però quan una cosa no te surt bé també, com dir: "Blat, que no estigui ben fermat",

"ah mireu, m'ha tombat això". Són expressions molt nostres. I después:

Qui bon peix vol menjar,
es cul s'ha de banyar.

Perquè no saps si és d'avui o és de demà o de passat demà es que compram. Es que pescam pot dir que és fresc. I después:

No te'n riguis de mon dol,
que quan es meu serà vell,
es teu serà nou.

"Mon dol" vol dir: No te'n riguis d'una persona que no li va bé, que a tu ara te va bé, però no saps demà què pot passar. I són coses que no sé per què mos deien es nostres padrins, es nostres pares i ho hem anat... i ho deim. Són coses que encara se diuen.

Qui barata, es cap se grata.

Aquest el deveu saber tots, aquest és popular "qui barata, es cap se grata".

Ca i infant, qui bé li fa.

A un ca i a un infant, si no ets infantera no s'acostarà, si no ets animalera, no s'acostarà. Idò, és una altra dita que deim molt. "No, no passis pena, jo som animalera". Aquell infant ve sense que tu el cridis. Idò això.
I espelma o ble.

És un refrany també molt antic.

No, jo no puc donar consells, jo lo únic que puc dir és que es millor batxiller és sa vida, és lo que t'ensenya més a viure, a conviure. I tu, quan tens vint anys, dius: "No, jo no, jo no tendria forces per aguantar això". "Ai, no, jo no ho podria fer", pues a mica a mica vius tant i sofreixes i alegries, pues que te vas fent molt valent amb sa vida, és lo que t'ensenya més i és lo que te fa més valenta i més forta. Jo consider que voltros sou joves potents i fareu moltes coses i sereu molt valents.