RESUM
Na Francisca Amer Riera va néixer l'any 1939 a Mancor de la Vall, però ja de ben petita va viure a Alaró a una possessió de foravila amb la seva família. Va treballar al camp ajudant els seus pares i també va aprendre a cosir. Ens conta moltes gloses, endevinalles, acudits i refranys. També ens explica la rondalla de na Catalineta i el gegant, la llegenda de les bruixes del castell del Puig de s'Alcadena i la llegenda del pastoret del castell d'Alaró. A més, ens recorda oficis antics com el del carboner, el traginer o el nevater. Així, ens explica com es traginava el gel de les muntanyes, com s'emblanquinava amb un forn de calç i com se feien les feines del camp: el segar, el batre, o el sequer de figues amb els canyissos. També ens parla de les creences de la influència de la lluna en el conreu i anècdotes de quan era nina i anava a escola amb bicicleta.
TRANSCRIPCIÓ
A vós què vos diuen? A jo me diuen Paca.
Quin any vàreu néixer?
L'any 1939.
D'on sou?
Vaig néixer a Mancor de la Vall.
Per què viviu aquí?
Perquè els meus pares vengueren a viure a Alaró, a una possessió que se diu Son Llabià i me varen dur de nina petita aquí, de bebè.
I quina feina fèieu vós?
Jo els ajudava a ses feines des camp, quan vaig ser gran, quan era petita, no. però quan vaig ser més gran sí, els ajudava a ses feines des camp. Llavors també vaig venir a viure a Alaró a aprendre de cosir, que mos ho passàvem molt bé.
Sabeu qualque cançó, qualque glosa?
No en sé massa...
Si plou, lluny és s'estiu
i, si riu, s'hivern és fora.
No, és al revés.
També em vàreu dir un d'un rupit...
Rupit magre i petit,
perquè tens una plometa vermella
i ja te penses esser ric.
Después una rondalla, una llegenda...
Hi ha sa llegenda del dimoni i es rupit. Es rupit és molt possessiu des seu territori i, si s'acosta un altre animalet sempre ataca, i es petitó un rupit idò amb el dimoni un dia li volia prendre es puesto i es rupit no ho volia i varen tenir una brega. I el dimoni, per llevar-se es rupit de damunt, agafà una estella i li va fer així i li va fer sang a es rupitet i de llavors ençà té aquesta taqueta vermella a davall es coll, perquè va ser que el dimoni li va fer sang.
També me vàreu dir sa rondalla de na Catalineta i es gegant.
Na Catalineta, es gegant la va tancar a sa torre des castell i na Catalineta tenia una melena molt llarga, uns cabells preciosos, i cada dia es gegant anava a veure-la i li deia: Catalineta, tirem sa coeta i na Catalineta sortia a sa finestra, se girava d'esquena a baix i tirava sa melena per avall i es gegant cada dia li contava es cabellets. I això és sa llegenda aquesta des gegant i na Catalineta.
I sabeu qualque altra llegenda des poble o des castell?
Sa de ses bruixes des castell que a sa víspera de Sant Joan, ses bruixes anaven des castell cap a es Puig de s'Alcadena, feien, teixien una com si fos una corda i passàvem ballant des castell cap a es Puig de s'Alcadena. Això és sa llegenda que hi ha a es poble de ses bruixes des castell. I llavors hi ha una llegenda també d'un pastoret i un moro, perquè, clar, voltros sabeu que a es castell hi varen habitar es moros i un dia un pastoret va dir: "No, jo a aquests els he de fer fugir a tots" i a es moros els va dir: "Si te poses una olla pes cap i te tires per avall no te faràs res". I se posà s'olla pes cap es moro i se va tirar per avall i es de dalt li deia: "T'has fet mal?" i es pastoret li deia:
"Nooo". Se'n tornava tirar un altre fins que va eliminar un parell de moros que se tiraren per avall. Això també és una llegenda des pastorets i es moros també.
INFORMANT
Nom
Francisca Amer Riera
Municipi de naixement
Mancor de la Vall
Professió
Pagès/esa | Cosidora
Qualque mala paraula, qualque xiste, en sabeu? Amb una mala paraula, és un poc grossera, però a qualcú li diuen:
Ets més pur que és cagar de panxa.
Perdó s'expressió. És una paraula un poc grossera.
Qualque xiste o qualque....
Qualque xiste... bueno, en sé un, però és com un poc molt llarg.
De tres mosques que estan avorrides, avorrides i decideixen anar-se'n una al nord, una al sur i una a Catalunya. Sabeu en aquest?
Decideixen que es cap d'un mes s'havien de tornar a trobar ses tres mosques. Bueno, es cap d'un mes se trobaren i sa que venia del nord vengué lluenta, gordita, sa del sur també i, clar, las dos totes satisfetes: "Oh, que bé, que bé m'ha anat"... sa del sur se va atiborrar de pezcaíto frito, sa del nord de mariscos i sa de Catalunya no compareixia... "Què li haurà passat, què li haurà passat?". Amb això comparegué etxerremiada. I totes dues: "Què t'ha passat?", "Ai si vos ho contàs!", "Conta, conta!". Diu, idò: "Vaig arribar a Catalunya, vaig caure dins sa cartera d'un català i fins avui no l'ha oberta".
Con perdón de si hi ha cap català... Això és es xiste de ses tres mosquetes...
Qualque endevinalla... qualque dita?
Ets més curt que una mànega de guardapit.
No sé si encara ho deis. Ho deis? Qualque pic. I una endevinalla...
En compr un pam,
en menj un pam
i en tir un pam.
Sabeu què és? Jo sé cert que en menjau molts, sé cert, no diguem molts però sé cert que en menjau. N'heu menjat, tots n'heu menjat en aquesta vida. Un plàtano. Segur que tots n'heu menjat de plàtanos.
I qualque ofici que ja no se faci o...
Es carboners, es traginers també ja no se fa, que traginaven coses d'una part a s'altra i es nevaters, es nevaters, sabeu què són? No? Era sa gent, per ses muntanyes, a l'Orfre, pes Puig Major, hi havia ses cases de neu i en s'hivern quan feia neu omplien aquella casa que són enormes. No n'heu vista cap de casa de neu? Què vol dir? No anau d'excursió per sa serra? N'hi ha, encara n'hi ha i estan ben conservades.
Pues omplien aquelles cases de neu, les pitjaven, ben espitjades, després li posaven càrritx a damunt i tot s'hivern se conservava. Llavors, quan venia s'estiu, treien barres de neu i les duien cap a Palma amb someres. I això eren es nevaters i es traginers de neu.
Com són aquestes cases?
És una casa que, bueno, té quatre parets, no té portal, sinó que anaven tirant per sa part de dalt i un home a baix anava espitjant sa neu. I aquelles cases eren enormes, els omplien de neu durant tot s'hivern i llavors en s'estiu feien ses barres de gel i els traginaven cap a Palma.
Això hi havia gent que se dedicava a fer això i en s'hivern se dedicaven a acumular sa neu. Que en Joan de s'aigo va començar així, diuen las leyendas, que duien sa neu de sa muntanya.
I ara que heu dit es carboners...
I es carboners antigament eren una gent que netejaven es boscos, lo que sortia, que no volien que fos, ses alzines o també exsecallaven ses alzines i després feien un rotlle i anaven posant sa llenya aquella una damunt s'altra i lo darrer de tot posaven uns troncs més gruixats, bueno, més gruixats o menos i els posaven tots així, que anava fent com si fos una piràmide, enrevoltant tota sa sitja. I llavors li donaven foc i allò anava cremant, però sense fer flamada, a poc a poc, a dedins a dedins, i quan havia passat no sé quants de dies, això sí que no ho sé, i allò se convertia, ho ofegaven perquè allò fos es carbó. I aquest carbó després s'empleava a ses cases. Jo encara tenc record d'haver vist a Alaró cases que venien carbó per emplear a la casa d'aquest carbó molt gruixat i durava molt de temps.
I des forn de calç?
I es forn de calç també era una cosa redona, també, era redó es forn de calç era redó tot fet de pedra i anaven tirant pedres allà dedins i també llenya i després li pegaven foc i es cap de... això tampoc no ho sé... es cap d'un temps aquelles pedres s'havia cremada ben cremada això era sa calç. I sa calç era lo que s'empleava per emblanquinar ses cases, antigament no hi havia pintures. Això se feia unes pedres, aquesta pedra la posaves en remull amb aigua i feia xup-xup-xup, bullia llavors aquella aigua i després allò s'aclaria, aquella pedra se fonia i agafaves aquella pedra que era com a cremosa que diguem i si importava hi afegies un poquet més d'aigua perquè pogués... quan pintaves sa paret, no hagués de ser allò tan espès. Empleaven unes graneretes d'emblanquinar que feien una cosa de palmes, unes graneretes petites per emblanquinar ses parets a ses cases. Això era sa calç. I així se feia sa calç.
I sabeu qualque paraula que ja no s'empleï avui en dia o...
No ho sé ara paraules que ja no s'empleen, no sé què t'he de dir, paraules que no s'empleïn... ara no se m'ocorreix cap de paraula, és vera que no...
Aquestes: sa sitja...
Sí, sa sitja o també antigament llauraven, no ara tot són tractors, no llauren amb arades o també es segadors, segar també, segaven amb unes màquines que això ara ja tampoc ja no n'hi ha i lo que se feia llavors també quan batien a damunt s'era, que posaven es blat o faves o ordi a damunt s'era i això només se feia es mes de juliol i agost, perquè es altres mesos això encara no estava sec. I llavors amb un carretó i una bístia enganxada, amb sos ulls tapats, unes cucales, no sabeu què és unes cucales? Unes cucales li tapaven es ulls perquè no se marejàs i rodava s'era fins que aquell gra s'havia desprès de s'espiga i llavors ventaven aquell gra, sa palla cap a un puesto, es gra cap a s'altre. I després ho passaven per una màquina que se deia una matxina, roda que roda, perquè li acabàs de fugir sa miqueta de palla que tenia. Això eren ses feines de camp i ses feines de batre. Llavors hi havia molt més feines a es camp. Hi havia tomar ametlles, tomar garroves, collir figues i assecar-les. Jo com que ho he viscut, aposta ho sé, segons quines coses no, però... I tu també! Idò jo això ho he viscut. Anar a collir figues... jo era sa que els componia damunt es canyissos, no sabeu què és un canyís tampoc? Es canyís se fa amb albons, no sabeu què són albons? I també se diuen caramuixes, els albons i tallaven s'albó tot lo llarg que era i li llevaven lo que havia estat sa part de sa flor i els posaven un palo llarg simateix i anaven col·locant es albons damunt aquells palos i els anaven fermant en aquell palo amb unes cordes i feien una cosa així i es palos sempre havien de sortir un poc per cada costat. I teixien allò com si fos un seto, per dir-ho de qualque manera, i aquí damunt posaven ses figues. I llavors enmig des canyissos li posaven una cosa que se deia ses barretes, que era un tros de fusta, perquè llavors quan acumulaves es canyissos un damunt s'altre, clar, no aplastàs ses figues de s'altre. I això cada vespre els havien de retirar de sa serena, saps que era de delicat ses figues!
Dimonis...
De garrover de dimoni?
De ses de dimoni surt sa barra de dimoni...
Sí, no pesava, no pesava, era una fusta...
Jo a ca meva posaven ses barres de dimoni a damunt es sequer.
No sabia que se diguéssin barres de dimoni això, veus? Sempre aprens! Ja diuen: "No te acostarás sin aprender una cosa más".
I qualque creença a s'hora d'anar a sembrar...
Sí, a s'hora d'haver de sembrar, sa gent des camp miraven ses llunes, se regien per sa lluna, si aquella lluna plovia deien que tal mes també seria pluviós i coses d'aquestes... i per tallar sa llenya per guardar també miraven sa lluna, perquè sa fusta no se podrís. També ho miraven en això. Sí, sa gent des camp se regia molt amb sa lluna, que, de fet, un embaràs també se regeix per llunes, diuen es metges, a pesar que no sigui així, no ho diuen que siguin ses llunes... però se regeix també per ses llunes, també.
Bé, teniu qualque anècdota?
Ara vos ne contaré una, era nina i jo, clar, vivia a es camp. Cada dia venia a Alaró a escola. I venia amb una bicicleta i, com que no hi havia... ses carreteres no estaven asfaltades, era terra. I un dia, un dia de matí, venia cap a escola i davant jo venia un carro d'una altra possessió i jo amb tan mala sort que vaig enganxar sa roda de davant de sa bicicleta a un clot i vaig caure cata-clac i vaig caure davall es carro. Jo amb un susto, per ventura tenia, jo què sé... nou o deu anys, palat a ses mans, es genolls, plora qui plora, quan vaig arribar escola, sa mestra que tenia, que era na Joana de ca na Juanita sa meva mestra, sabeu qui és na Joana de ca na Juanita? Que ja està jubilada...
"Ah Paca i ara què tens?", "He caigut donya Joana", perquè noltros Donya Joana, res de Joana ni res... "He caigut!" I ja me tens allà netejant ses mans i es genolls, plora qui plora, plora qui plora, això és una anècdota que me va passar quan era nina.
Moltes gràcies per haver vengut.
Gràcies a voltros.