Tresor de la Memòria (Selva 2018)

Bernat Mateu Riera.

A on va néixer vostè?

A Mancor de la Vall.

I ara on viu?

A Selva, carrer dels Àngels, 31, baixos.

I vostè quina edat té?

De moment en tenc 86, a punt de fer-ne 87.

[...]

Quina relació té amb Selva, amb el lloc on viu?

Amb Selva? Molt bona relació amb tothom, no m'he barallat amb ningú mai. Tothom me fa molt de cas. Principalment, d'ençà que som viudo, gràcies a... per mala sort. Ses dones no m'havien fet tan de cas mai.

Quants anys fa que hi viu a Selva?

Que vaig conèixer jo sa meva dona, 66. Ella tenia setze anys, jo en tenia denou. I ara dia 8 de juny, si fos viva, faríem 59 anys de casats.

Si em vol dir alguns treballs i oficis que vostè hagi practicat.

Que jo hagi fets? Molts! Vaig començar a onze anys a collir garroves. De ses garroves vaig ingressar a collir oliva d'en terra, no com ara que la tomen i amb teles i això. Llavors se collia d'en terra així com queia. Començàvem sa primera passada, que se deia sa passada des torró, perquè era damunt ses fires i era s'oliva més dolenta que queia, corcada i... i guanyava sis pessetes cada dia. Quan vàrem haver acabat de collir olives, vaig anar a una possessió que se diu Son Nadal a fer clots pes garrovers. Quatre de fondo per quatre de quadrat. A dues pessetes cinquanta, voltros no ho heu conegut, a deu reals. I mon pare me deia: "No en facis més de quatre, perquè guanyava deu pessetes, perquè te baixaran es preu". I vaig fer clots fins que vaig acabar, i llavors vaig seguir fent feina a sa possessió i guanyava vuit pessetes cada dia. Es darrer any que he anat a collir oliva, era un tall de Mancor... sabeu què és un tall? Set o vuit dones que collien oliva, de Mancor collien Son Nadal i sis al·lotes de Sineu collien a Can Massip, una altra possessió més a munt i jo anava amb ses al·lotes. És de Mancor guanyaven vuit pessetes i ses al·lotes de Sineu guanyaven set, però amb una condició, que ses dones de Sineu cada setmana les donaven un litro d'oli pes llum, perquè no hi havia corrent. I quan acabaren de collir oliva, una mesura i mitja d'oli. Sabeu què és una mesura? Pues són setze litros, els donaren 24 litros i a els de Mancor una mesura i ses pellucades a mitges. Pellucar és quan han acabat de collir de tot, si ha quedat qualque oliva per ses voreres i fèiem aposta de que en quedàs qualcuna per tenir més oliva. Ses pellucades eren a mitges amb sos amos i es collidors.

I actualment altres oficis més actuals?

Llavors, vaig segar amb so falçó de sol a sol, llavors batíem, traginàvem ses garbes, sabeu què són ses garbes? Es feixos de civada, d'ordi, de blat, de faves. I sa somera duia tres garbes i es somerer en duia una a es coll cap a s'era. Quan hi tenien tots es cavallons, sabeu què és un cavalló? Són deu garbes. Esteníem tot a damunt s'era i, quan anava ben rostit, perquè això mos posàvem a les set des dematí o a les sis i mitja a traginar, perquè anava humit es sembrat, llavors a devers les deu, deu i mitja posàvem ses dues bísties dins s'era i començàvem a fer batre i fins que estava batut i llavors fèiem net. I es net era mirar d'on venia es vent i amb unes forques llevaves i sa palla te pegava a una part i es gra te pegava a s'altre. Ensacàvem es blat cap a ses cases i llençols de palla cap a es sostre. I llençols eren unes teles grosses de sac i s'omplien de palla, se feien dos nuus a cada cap i a es coll i cap a es sostre. Després, es darrer any que vaig collir oliva, vàrem acabar dia dos de febrer i, si acabàrem es dilluns o dimarts, es dilluns de llavors ja vaig començar a fer feina a Can Pontico a Lluc, una possessió que hi ha dins es clot d'Aubarca. I es dilluns me n'anava caminant cap a Lluc i a es quinze dies, es dissabte després d'haver dinat davallava correguent. I això ho vaig fer per espaide nou mesos. Després me volien baixar es jornal, l'amo me va dir: "Digues a ton pare que no te podem donar més que set pessetes". Ara en guanyava nou, mantengut i mon pare me va dir: "Per guanyar set pessetes allà, pots guanyar per Mancor", vaig fugir d'allà i vaig començar de forner. Un al·lot que tenia catorze i pico d'anys i vaig pastar, quan teníem es pa cuit amb sa bicicleta, un cove damunt es tubo, un canastro damunt es portabultos i una senalleta a cada part des manillar, repartint pa per ses botigues, panets o barretes en es bars. I, en haver acabat sa volta, a passar comptes. I llavors dinaven, descansàvem una mica, llavors mos n'anàvem en es camp i fins fosc fèiem feina. I llavors aquest forn se va traspassar d'una part a s'altra i jo vaig anar amb so contracte des forn i feia lo mateix, però llavors varen començar a fer galletes d'oli, galletes d'Inca que deim, i es dillunsos me n'anava a Muro amb bicicleta, trenta quilos de galletes cap a Muro. I, quan havia acabat sa volta que ho tenia comanat más o menos cada setmana, tornava cap a Inca i me donaven una pesseta per quilo i guanyava un dineral. I llavors vaig començar, perquè eren moltes dematinades, moltes vetllades, vaig començar a una fàbrica de sabates Can Gelabert i Beltran. I allà guanyàvem 26 duros cada setmana, que eren 150, 130 pessetes. Després de molts anys es meu cunyat, en pau descansi, feia feina a can Guixe, ses galletes Quely, i me va passar allà i ja me donaren 30 duros cada setmana i ses hores extres a set pessetes. Vaig fer devers onze anys i pico a can Guixe, però a can Pelat tornaren venir a cercar-me que era una fàbrica de ciment armat i rajoles i un altre amic meu de Mancor esmolaven marmolina, terrasso, rajola, amb una màquina. Ell amb sa màquina i jo tot lo que no podia fer sa màquina amb sa mà. Per guanyar més i per no fer-te perdre temps, un escaló que pesava cinquanta quilos, l'havíem de manejar dos, el manejava jo o el manejava ell. I me vaig fer mal a s'esquena, vaig estar quatre mesos de baixa. I des cap de quatre mesos es metge me va dir: "Si no canvies de feina, arribaràs a no poder caminar de s'esquena", que tenia fotuda. I vaig passar a Yanco, a Yanco me donaren 2.000 pessetes cada setmana, assegurat de segona, vaig fer vint anys de feina, però hi havia un encarregat que me feia sa vida un poc impossible i vaig anar a demanar si me podien posar dos anys a es paro, en es seixanta anys. Me posaren dos anys en es paro, me donaren 650.000 pessetes i en es 62 me vaig retirar "y aquí la historia se terminó y Campo López pronto murió".

Molt bé. Ara passarem que m'han dit que vostè sap moltes gloses...

Diu:

Jo n'he festejades set

i totes set són polides,

tres Aines, tres Margalides

i sa darrere qui nom Bet.

Un jove qui va pel món,

n'ha de ser subtil i destre.

Quantes n'hi ha qui fan festa

per les Verges i no ho són!

Ma mare me diu "bandera"

i jo li dic que té raó.

Ses banderes són honrades

per anar a sa processó.

En veure arbre carregat,

que duu més fruita que fulles,

mira'l però no el cullis

de moment està privat.

Ja vendrà un temps estimat

que et donaré llibertat

per poder-ne menjar

tot el temps que tu en vulgues.

Es puput i es mussol

tots dos fan una tonada,

es puput canta amb so sol

i es mussol canta de vetllada.

Tant m'és esser fill de frare,

com canonge o capellà,

vós qui sou un bon germà,

donau-me sa mà a besar,

que pentura sou mon pare,

qui enganàreu ma mare

amb so mal fradinejar.

Pus mai més me posaré

amb al·lots que no conec,

perquè qualcuna me'n bec

i pes coll no em pot passar.

Deixa'm tocar, Montserrada,

sa creu que dus en es coll.

Toca-la, no ets tot sol,

uns altres ja l'han tocada.

Me vols dir qui l'ha tocada,

que jo no sigui es primer?

Diu: "S'argenter quan l'em va fer,

ma mare quan l'em dugué

i jo quan la m'he posada.

No estigues empegueïda

de lo teu enamorat,

que ni t'ha de prendre mides

des peu fins en es cap.

Ja em prendràs mides, estimat,

perquè jo ho comportaré.

A dins lo meu sementer

no hi ha entrat bou ni bover,

sempre l'he tengut tancat

i a nit per tu l'obriré.

N'hi ha qualcuna un poc verdeta, la puc dir? Un poc verda. No és que ho siga molt. Diu:

Madona, retirau-vos

un poquet a sa vorera

darem serra a sa somera

i l'amo en Jeroni a vós.

Jo estic a casa meva

i no me pos en vós.

S'ase no va de somera,

ni sa madona de vós.

Sa filla d'en Joan Gros

és sa més poma de Búger,

l'enviaren a dur xulla

i tot li donaren os.

Un temps na Joana nostra

se feia por des bergants

i ara com que n'hi van tants

com més va més si acosta.

Madona de sa cabana,

aixecau-vos ben dematí

i veureu es sol sortir

vermell com una magrana.

Venguent de Lluc vaig collir

una mota de falguera

per donar a s'amor primera

que en aquest món vaig tenir.

De la falguera, llavor

no n'han vist ni trobada

perquè abans de ser granada,

de l'arbre cau, de temor.

Al·lota de sa barraca

des camí de Llucmajor

tu m'has robada s'amor

i la dus dins sa butxaca.

En es Puig Major hi ha neu

i s'oratge qui li toca

i en es costat de s'al·lota

hi fa un estar de Déu.

En arribar a Lluc diré:

"Bon dia Verge sagrada,

si l'any qui ve som casada

amb s'home que més m'agrada,

si tenc salut tornaré".

[...]

Ara una altra que és un poc verda, que permí la vos vaig dir. En es meu temps hi havia tres glosadors que eren lo millor de Mallorca, que era en Calafat, es Pontdinquer i en Capellà.

Si pel cas s'estrevenia

per dins Algaida passar

preguntau pen Capellà

que de bon gust vos servirà

en qualsevol cosa sia.

De sa dona i de sa filla

també en podeu disfrutar,

lo que es volen reservar

un redolet com sa mà

que duen davall sa camisa.

Ne sé més ara...

Si vol, ja podem canviar a cançons o...

Ara vos voldria dir una carta d'una parelleta de novios que festejaven i es novio se'n va haver d'anar a Àfrica. I s'al·lota li escriu una carta i li posa:

Querido Baltasaros,

Desde que estás en los cuarteros

es tan grande mi desespero

que de llorar no me paro.

Cuando veo mis amigas

lo satisfetas que están

con sus bargantotes van

a cuirme las [...].

T'anrecuerdas cuando estábamos en el huerto

cogiendo pomas y ravas?

Sabrás que esa cabra

nos ha feto cabritos,

sa truja, porcellitos,

tres de masculinos

y una trucheta famella.

Sa cuñada una niña

y el domingo se fará el batiamento,

aunque en el alma mucho lo siento

no tenerte a mi lado.

Se despide tu cariño,

Joanaina Foradada.

Alguna endevinalla o algun acudit...

Endevina, endevinari

endevina, endevinell,

quin animal és aquell

qui duu capull i no frare?

Quin és s'animal?

Un pop.

Tu qui ets un home entès

i de llest passes la mida

quin animal és qui crida

quan té la carn consumida

i quan és viu no diu res?

Vostè dirà.

Un corn, un peix, pu-pu-pu.

Té coll i no té cap,

té braços i no té mans,

té ventre, no té budells,

té cul i no té forat.

Quin és?

Una gerra.

En ringo-rango va i ve

i són deu mil qui van amb ell

tots van vestits de vermell

no ser en ringo-rango vell.

Un cirerer.

Vaig néixer ballant, ballant,

per viure m'han de cremar

i en posar-me a treballar

sa suor ja no me deixa.

Una gerra, que se fa damunt una roda i per posar-hi aigua l'han de coure i en posar-hi aigua, sa suor.

En sap alguna més?

Té clovella, té bessó,

té cul i no té cap cama

és bo per fer nyama-nyama

s'enfila a dalt de sa rama

i en terra hi té es nieró.

Què és?

Un caragol.

Molt bé, ara ja haurem d'anar acabant, si sap alguna creença, un ritual festiu, una tradició...

Lo únic que vos puc dir és de quan va córrer Biniarroi, va fer un recorregut, dia 12 de maig de l'any 43, per cert, s'havia casat un viudo amb una viuda a Mancor i s'usava llavors en aquest temps tocar corns i picarols. I estàvem a sa plaça ple d'al·lots que tocaven corns i picarols i vengué sa meva germana, en pau descansi, diu: "Bernat, Biniarroi corre, Biniarroi corre". I mos n'anàrem pas damunt Mancor que se veia Biniarroi i vèiem es arbres quan tombaven, però no era sa part de ses cases, sinó que era sa part des horts, un puesto. que se deia sa part des horts. Hi havia una font molt grossa i tanta d'aigua hi havia i plovia que es terreno va llenegar de davall i estava així i va quedar així. I a s'hort de Son Nadal, a baix de tot, se va posar de fang i arbres i pedres i això, però sis o set pams. I després de dos o tres anys que ja havia eixugat i això, assentaren un marge un poc més avall d'aquesta marjada de s'hort i eren set o vuit al·lots i traginàvem senalles damunt es cap omplint a darrere. I això. I llavors sé una un poquet llarga, però sa darrera.

Jo tenia una porrassa

i enmig tenia un albó

tan alt com es puig Major,

de gruixat no ho era massa.

Me tenia una rabassa

com es Castell d'Alaró.

Cent homes se propungueren

amb un mes es tallar-lo,

pegaren un any redó

i encara no pogueren.

Es bons mestres conegueren

que ja feia menció.

Quan l'albonada va caure,

una branca s'esqueixà

i d'ella varen obrar

cent barques qui van per mar

i un pont per un torrent.

I des bocí més dolent,

cent sitgers varen cremar

i mentres el capolaven,

fugien estellicons,

quatre mil cent carretons

cap a Ciutat traginaven,

ses barques que carregaven,

de carregades que anaven,

totes anaren a fons.