Tresor de la Memòria (Costitx 2017)

Es teu nom?

Margalida Llompart Llabrés, es meu nom.

A on viviu?

Visc dins es camp i dins es poble, més en es camp que en es poble perquè m'agrada més.

A quin poble?

Aquí!

Costitx.

Aquí, però vull dir que en lloc de viure sempre aquí tenc una casa de camp a una finca i estic més allà. Que jo hi vaig néixer en aquesta casa,

és ca meva maldament estic en es camp no estic a una caseta comprada. Ca meva.

Quants d'anys té?

72.

Quin era es treball que feia?

Què vaig fer? Vaig fer de sabatera molts d'anys, vint anys i pico.

Hi ha màquines que encara veien que no s'empleaven?

Què hi ha?

Màquines. Quines empleàveu.

Jo? Sa màquina, estava a sa màquina de doblegar i llavors vaig estar a sa màquina de retallar. Quan han acabat es corte abans d'ajuntar-lo tot segons quines peces s'obre es forro i li han de retallar. Jo vaig fer això lo darrer. Què més?

Sabeu cançons o gloses?

Eh?

Cançons o gloses.

No moltes, però mira.

Me'n sabeu dir qualcuna?

De glosa?

Sí .

Mira, ara te'n diré una que no te vaig dir s'altra vegada. Perquè devers allà on jo estava en es camp hi havia dos homes germans, i cosa que passava a sa barriada, ells ja feien sa glosa.

Idò que era una dona que va queda viuda i un altre viudo se va casar amb ella i ja li varen treure sa glosa:

Pere Jordi, per tu estic
a l'aire sense faldetes,
i en Bernat a fer punyetes
que se morí s'any des grip.

Se va casar amb aquest Pere Jordi i li varen treure...
I llavors una altra que te la vaig dir ja, que és una que va comprar un me i li deien sa dida, i feia comèdia que havia comprat un me, havia comprat un me i aquests dos germans li varen treure sa glosa aquesta:
A sa dida d'espavilada,
ja ho diuen es mallorquins,
i a Eivissa que en lloc endins,
amb un me se n'ha anada.

I en sabeu més, de cançons?

Cançons no, no. No sé massa, massa.

L'any quaranta vaig segar
devora una jovençana,
i mai la vaig sentir cantar,
sinó que sempre va anar
de puput i mala gana.

Jo què sé, i coses així.

I aquella que me vàreu dir...

Ah, sa dècima desbaratada? Aquella tan llarga. La te dic... I no rigueu, eh? Que tothom ja riu!

Un home casat pixà
dins una olla s'altre dia
i la gent que el roll sentia
tanta rialles tenia
com podeu considerar.
Quan l'home hagué pixat prou,
tot anava damunt fulla
i es xaragall se n'enduia
es pedreig viu des pou nou.
Els mitjans des pou nedaven
com a branquetes d'albó.
Ses madones d'Alaró
quan sentiren s'atzabó
damunt sa sala pujaren
podeu comptar si pregaven
de bon cor a el Senyor!
Per Inca prengué un braç
i es cantó des puig tomà.
Per sa Pobla corregí
com se degueren campar,
que es xaragall ne passà
i no quedà ningú viu.
Els mariners de la mar,
quan devers les Índies eren,
miraren i conegueren
que la mar multiplicà.

Mira si aquest va fer una bona pixarada, va ser massa.

Sabeu més gloses o cançons?

No sé massa, no som molt jo de... Aquella que dia:

Li tocava, li tocava
i sa mare se'n temé,
i ella per fer-ho bé,
clavava es cap i becava.

Una que festejava i es novio, li tocava, li tocava.

Endevinalles?

Endevinalles, no en sé moltes jo, d'endevinalles. En sabia una que era un bou i deia... No sé com era, no me record, a jo ses endevinalles no m'enrecorden.

I dites o refranys?

Refranys? Refranys si ara faig un poc de memòria, qualcun he de saber.

Aquell que me vares dir... L'al·lota vol que facem...

Ah! Al·lota, això, una endevinalla.

Al·lota vols que facem
lo que férem s'altre vespre?
Posar pèl damunt pèl
i tapar la resta.

Això és es dormir, no te pensis

res dolent, eh? O fei.

I aquella de a Llubí... A Llubí ses llubineres...
A Llubí per tocar l'orgue
posen dos cans dins un sac
un fa nyic i s'altre nyac
i s'avenen com un rellotge.

Llavors un altre:
A Llorito gent bajana,
en anar-hi ja ho veureu.
Treguéreu la Vera Creu
set pics per una milana.

Si hi ha qualcú de Llorito que me perdoni. És una cançó. No té res.

Sabeu qualque paraules antigues que s'hagin perdut o estiguin en desús?

Sa meva padrina sempre deia, però sa mare d'ella havia nascut a Catalunya, sempre deia: "estic baix de ses teves ordre", no, estic "sota".

Sempre deia "sota". Sota ses teves ordres, sota sa taula. És una paraula molt catalana. Una paraula antiga que se deia era jo què sé, una tassa, que li dèiem noltros, era una "xicra". I un plat "fondo" amb unes orelletes era una "escudella". No en sé més ara, no m'enrecorden segons quines coses. És que tot això fa tants d'anys que han passat que és un poc difícil. Ha perdut es vocabulari nostre.

Oficis antics que s'hagin perdut?

Oficis antics? Mira! Cordador d'olles, que anava per ses cases. Com que jo estava a en es camp venia un home i cordava olles. Com que tot lo que s'empleava era de test, duia un xirme aposta per fer forats i posava unes grapes i arreglava ses olles. Ara tot això no se fa. I arreglar paraigües, també. Ara el tires a sa basura, i paraigües per aquí, paraigües per allà, ja està.

I qualque creença o ritual des poble que se feia?

Devers ca meva en es camp n'hi havia un que creia en el Pare. Antigament a Mallorca hi havia aquesta usança. Resulta que El Pare era un de

Palma un poc espavilat i sa gent des camp, un li duia raïm, s'altre li duia figues... Per tenir content el Pare. I llavors aquest home que creia en El Pare tenia una perera devora ca seva, i en passava un dos dies per setmana que anava a festejar una dues cases més amunt. I es temps de peres, se n'anava a sa perera, hi passava en sa nit i espolsava sa perera i després en menjava. I se'n va donar conta l'amo, aquell que creia en El Pare, i va dir: "T'assegur que l'he de vigilar" i se va posar damunt sa boca des sostre, que tenia sa perera a baix, i va esperar a que aquell passàs. I aquell passa i sa perera i venga. I no queien peres i hi va pujar. I amb això li diu l'amo de sa perera damunt es sostre diu: "Me pareix que podríeu baixar de sa perera!", diu idò: "Vos baixau des sostre!". I ho contava això l'amo de sa perera: "Jo vaig sentir sa veu del Pare que me deia: 'Tomeu no baixis perquè si baixes seràs tupat i no vaig baixar'". Ho contava ell per una cosa, que havia sentit se veu del Pare i va fer pensar. Diu: "Si jo baix, me ventarà". Era un jove i no li convenia.

I aquell que també me vàreu dir, d'un escarabat coix?

Ah és vera! Ma mare la cantava. Jo me'n record emblanquinant que sempre cantava:

Un escarabat coix
i una gallina travada
encalçaven un gat moix
per dins un camp de civada.
I sa de d'aquí vuit dies...
D'aquí vuit dies
serà la Mare de Déu.
Quant s'alegrarà el cos meu
en sentir ses xeremies.

És una altra, lo que se cantava llavors abans de ses festes d'aquí.

En sabeu més?

No no, no en sé més nina, no...

Noltros tenim un mul
que li deien en Fumat.
En Miquel quan ha cagat
amb un mac se torca es cul.

No rigueu, però això és així. Això són cançons antigues! Un temps no hi havia televisió, no hi havia ràdio, ni cotxe, i sa gent havia de passar

es temps, eh? Què més?

A mem, ara ja vos hem fet totes ses preguntes de sa fitxa, però com que teniu tantes anècdotes que contar...

Ah sí! No! No! No! Per mi vos ho he contat tot!

Però mos pot explicar a què jugàveu quan éreu petites aquí a Costitx, o en es camp, què fèieu?

En es camp amb figues de moro, amb fulles de moro fèiem dinars i fèiem jo què sé què. I jo sé que tenia olletetes de test i platetets, que llavors tot ho vaig espenyar i tot i fèiem dinars i coses d'aquestes. I tenc una pepa de quan era nina que té es cap separat i el m'han d'arreglar i no hi pens mai. I aquesta pepa va viure perquè ma mare no me la deixava tenir. La tenia dins un calaix d'un canterano, dins una capsa, i quan jo volia veure sa pepa ma mare me treia sa pepa, la tenia deu minuts i sa pepa en es seu puesto i si no no la tendria, perquè jo tot lo que tenia ho vaig arribar a espenyar. I dos germans que tenia un poc més majors que jo, una veïnada me va regalar una vegada que jo era nina un pepot d'aquests grossos així, que encara s'usen, però era tot de cartró, i el me varen posar en remull dins una pica que hi bevien ses bèsties i jo sé que no hi arribava. I es meus germans la posaren en remull i començaren a banyar-la i a fer-li així, i clar, i es cartró se desfeia! I me deien: "Va bruta, ho veus? La rentam!" i jo deia... Sí però la veritat és que sa pepa la va espanyar tota, jo mira si era petita que sa pica és així i no hi arribava, però me va fer tanta de ràbia que me l'espenyés que això me va quedar... Jo devia tenir devers sis anys quan va passar això, era molt petita.

Idò... Pot contar alguna festa o alguna costum que hi hagués, tradicional, aquí a Costitx? En es camp o, o en es poble que feien per... per

matances o...

Bé, per ses matances sa gent des camp feia un fogueró. Els al·lots anaven a collir aritja i feien un fogueró. Anaven a collir aritja i feien un fogueró.

Què és "aritja"?

Una cosa que pica un poc, molt espessa, una herba, se fa una cosa així, un arbust, que diguem, se tallaven i ho arrossegaven els al·lots fins a ca teva i feien es vespre un fogueró i si tenien qualque xirme per ca seva que volien cremar també li posaven supòs. Això era sa festa.
[...]

Alguna anècdota que hi hagi divertida des poble de Costitx?

Sí, hi ha coses, però n'hi ha que no les vull dir.

Podem xerrar de receptes o menjars, que es feien abans a Costitx. Quins menjars menjàveu quan éreu petites?

Un temps menjàvem més llegums que ara i fèiem més matances i menjàvem més porc que ara. I resulta que ningú tenia colesterol i ara tothom en té. Era diferent es menjar, perquè des porc si feies set o vuit pots grossos de saïm, tot l'any cuinàvem amb això. Jo tenc un germà que diu:

"Jo quan arribava de festejar si ma mare havia fet frit, que estava allò pres, sa grassa, menjava allò i ara no se'n pot avenir com s'ho menjava i ho trobava ben bo. Un temps era molt diferent, no hi havia lo mateix que ara. Era una altra classe de vida, una altra classe de menjar. Sa gent no mirava tan prim com ara. Ara tiren més coses, que un temps no tenien per menjar a la casa.

I hi havia alguns oficis aquí a Costitx de, per exemple, ses persones que arreglaven...

Hi havia ferrers, hi havia fusters, jo son pare d'un tio meu feia carros, he sentit dir. No sé si estaran contents si ho saben això. Feia carros amb un altre a mitges i un dia se varen barallar i s'havien de partir un carro i saps què feren? Agafaren es verduc i el varen xapar.

Mig carro per hom. Aquella se mor de rialles. És vera això. Això és un fet vera, no és un cuento. No te cont més coses perquè segons què jo no ho sé.

Margalida, teniu més noms?

Jo som na Margalida Llompart, perquè des camp som de ca n'Inès. Margalida de ca n'Inès, sa mare de sa meva padrina era Inès i mos deien de ca n'Inès o de ca es fuster, perquè es padrí feia de fuster també.

Moltes gràcies

Gràcies a voltros.