Tresor de la Memòria (Porreres 2018)

Com te noms?

Toni Servera Oliver.

Quants d'anys tens?

74.

I d'on ets?

De Porreres. Vaig néixer i som natural de Porreres.

Quins treballs t'agrada fer?

Quins treballs m'agrada fer... S'agricultura és lo que he fet tota sa vida. Derivat de s'agricultura, he fet feina a una bodega, he fet feina amb sos animals i sempre he anat a vendre verdures, però cultivades nostres i sempre ha estat es meu tema de sa meva vida. Jo i sa meva dona i un poc que mos han ajudat es nins, hem fet sa feina a foravila, a s'agricultura.

També t'agrada escriure gloses?

Sí, també m'agrada escriure gloses, però he partit después d'haver estat jubilat, perquè es temps que vas a fer feina és un tema que no lleu, com que no hi ha res que plegar damunt darrere això, no hi ha cap dobler que guanyar, pues has d'esperar que ja estiguis jubilat o estiguis desenfeinat o que hagis fet molts de doblers.

Tens record de qualque cançó o qualque glosa?

Hombre, tenc cançons velles i ja la vaig dir s'altre dia. Jo vaig partir amb una glosa que me contava es padrí que jo vaig... Sa meva manera d'escriure que és una petita història, cada glosa que jo escric és una petita història, un petit cuento, que podríem contar... Tots tenen un significat que és un cuento, és imaginat, qualcun sí que està fet más o menos que pot esser vera, però en general jo vaig partir d'un cuento d'un pare que va dir, li varen dir: "Es teu fill te guanyarà a glosar", que també era glosador i ell va dir: "No pot ser mai, que es meu fill me guanyi", diu: "Sí, ves a veure'l!" i el nin jugava amb un altre nin i ell va dir:

Això que és s'estudiant
de mestre Ramon Carabassa,
qui de lletra no en sap massa,
perquè perd l'eima jugant.

I es fill va dir a son pare:

De lletra no en sap de més,
però si ne sap bastanta,
si jo perd l'eima jugant,
vos la perdeu pes cellers,
perquè quan teniu doblers
sempre estau aixaropant.

I son pare va tornar a dir a es fill:

Oh, fill meu, mal educat,
no em vol manar cortesia,
a ton pare que és major.

I es fill li va tornar a contestar:

Cortesia vull manar,
perquè trob que ho mereixeu
i un altre pic no us poseu
entre qui el defensaria.

D'aquesta glosa jo vaig partir amb fer lo que jo faig, perquè venen a ser lo que escric i això... és es tema, això és sa manera de... no sé ni si ho faig bé, ni si ho faig malament, ni si són gloses, ni si són coverbos, perquè no m'ho ha explicat ningú perquè no ho sé, però és lo que faig i en tenc moltes. Qualsevol dia que vulgueu escoltar qualque cosa m'ho podeu dir, perquè m'agrada dir-ho.

I mos pot llegir sa glosa que llegies antes?

Sí, que la vos puc dir. Idò aqueixa glosa la vaig escriure después de dijous passat, quan vàreu haver fet sa... que vaig quedar molt content, me va agradar molt. Voldria donar s'enhorabona a aqueixa nina que me va entrevistar dijous passat, perquè va parèixer que li agradava i, si sa persona que xerres, pareix que li agrada, és una cosa que es padrí passa molt de gust que els nets els escolten. I diu així:

Alegria de padrí,
si té es net que l'escolta,
segut a n'es balancí
s'horabaixa a una bona ombra.

Ja em diràs què li has contat,
segur de quan eres jove
que conegué sa padrina
i d'això fa molta estona.

Era guapa i quasi rossa
i ja no ho vàrem deixar,
era sa setmana de Pasqua
i sempre ho he recordat.

Que va ser temps d'alegries,
però mai ho he enyorat,
perquè l'he tenguda sempre
visquent a n'es meu costat.

Ha estat com una rondalla
i encara no s'ha acabat
no és que l'hagui trobada llarga
que d'ella mai m'he cansat.

Que si un pic se n'ha anada,
sempre he frissat que tornàs.
I no és per bravegera,
és que molt bé he topat.

A tu qui encara ets jove,
també ho puguis trobar
i puguis arribar a padrí
i es net te vulgui escoltar.

I tot això que hagis escoltat
també li puguis contar
que és s'alegria més grossa
que a un padrí li poden donar.

Això és sa base de lo que vàrem fer allà, perquè vaig estar molt content que facin cas de lo que noltros feim.

Ara te ve en es cap qualque rondalla o qualque llegenda que te contaven quan eres petit...

Hombre, rondalles i llegendes sempre hi ha hagut a es pobles, sempre hi hagut rondalles i llegendes, que ses padrines que anàvem a escoltar per ses padrines, perquè un temps no hi havia sa televisió. Anàvem a jugar a es futbol o anàvem a jugar a... I llegendes, eren llegendes de cuentos o xistes, que mos contaven, coses que mos contaven, de quan Sant Antoni i el dimoni i aquestes coses que hi ha que sí... hombre, de vegades no surten quan els vols dir a aqueixes llegendes, però hi havia moltes coses que se sentien, moltes coses de ses festes des pobles que hi havia de què si... ara els contava que una vegada a suaquí, en aquest cap de cantó, hi feien sa fira un temps, un temps feien sa fira a sa plaça, animals i tots els animals estaven a suaquí devora la Caixa, es porcs, això era es pes des porcs. I llavors aquí a plaça hi havia sa fira, es dia de sa fira, i cada dimarts, si hi volíem vendre s'ase, volien vendre es mul o volien vendre s'egua, estaven, els posaven aquí. I una vegada es meu padrí me contava que un nin va dir a es padrí: "Padrí, he vist una egua més guapa". I es padrí no hi veia, era cego, i li va dir: "Sí? Devia estar grassa", diu: "Estava grassa", diu: "I com l'heu vista vós? Si no hi veis i no heu anat a plaça". "Ah, com l'he vista... perquè tots es cavalls i ses egües si estan grasses són guapes. Si estan magres, voltros ja ho sabeu, tot són ossos, quan estan grasses és perquè són guapes. Ara totes aqueixes nines que no volen engreixar, a noltros no mos agraden, mos agraden més aquestes nines que estan un poquet més grassetes, en es padrins mos agraden aquestes nines, perquè sa padrina passa gust de quan veniu a dinar o sopar i que vos ho mengeu tot. En canvi, si mos diu: "No, és que noltros..." no mos agraden a noltros. Sa meva sogra deia que "un sac buit no s'aguanta". Ha d'estar ple un sac per aguantar-se.

I qualques paraules antigues...

Hombre, paraules antigues a damunt s'ofici que noltros hem fet, a damunt es foravila, hi ha moltes paraules que estan, que no són paraules que ara s'usen. Ben igual que una, que és una paraula que noltros la usàvem molt, però que no és una paraula que ara s'usi ni mucho menos, perquè noltros li deim una paraula... Per exemple, una paraula que se diu "esbroncar". "Esbroncar" significa quan vas dret per dins un solc, un solc tant sigui de vinya, sigui de pebrers, sigui de tomatigueres, sigui de faves, i botes, aquesta paraula "esbroncar" és canviar de puesto, és una paraula que un temps se deia molt, però ara, no sé que diguis... esbroncar no pots passar d'un carrer o s'altre per damunt ses cases, en canvi, per damunt es sembrat, sí. Llavors també hi ha una altra paraula que també era un temps se diu "repassar i recórrer", era quan llauraven ses vinyes i fèiem es dos solcs darrers de sa vinya per llavors entrecavar-les. "Senyar i endoblar" era quan li tornaven donar sa vinya, li tornaven donar terra. Un "formiguer", tampoc no sabeu què és un formiguer, voltros sabeu què és un formiguer, ho sabeu què és? Un formiguer és un... noltros fèiem un formiguer amb un feix de llenya, el tapàvem de terra perquè aquesta terra se cremàs i llavors per escampar i per fer llacor a es terreno, era un formiguer, "sembrar a eixams", lo mateix que seria "sembrar a voleo", també ara no s'usa perquè tothom sembra amb sa sembradora i això són paraules que no... I una paraula que també se s'usava molt a Mallorca, a Porreres principalment, i ara no se diu o jo no la sent mai, i és "bufarella". Sa paraula "bufarella" significa que quan una cosa és molt bona, tant pot ser bona com una nina molt guapa, li dèiem, aquesta nina és bufarella, perquè és més que guapa, és més que graciosa, això era una paraula que tampoc no la sents ara. No l'havíeu sentida mai voltros. És una paraula que... quan els dos padrins deien: "Sa meva neta és bufarella", és que tant li queia en gràcia, tant li agradava que era més graciosa, més que tot, això són paraules que estan... I paraules de ses eines o paraules des llaurar, sí, i aqueixes coses. Això és així. Són paraules que ara ja no s'usen, supòs jo, cada poble té ses seves paraules, té ses seves eines, ses seves maneres de fer ses feines.

I "binerbo"?

Un "binerbo" és un caramull...

Te tornaré demanar què és un "binerbo", que han fet renou amb sa porta.

Un "binerbo" és un caramull d'aritges o batzers, batzers de romeguer, de llenya prima, de llenya que no fa caliu ni fa res i l'empleàvem... o sigui l'empleàvem, era una espècie de donar a conèixer que a aquella casa hi havia una festa. Per Santa Catalina, feien binerbo de Santa

Catalina, llavors fèiem es binerbos de ses matances, ses cases que feien matances, sa gent jove anava per foravila i duia un batzer, un caramull de romeguers tallats i en feien un a davant ca seva i llavors es vespre, en haver sopat de matances, o antes de sopar feien, botaven, aquell binerbo, aquell caliu per fer festa i per Santa Catalina també s'usava fer... i per Sant Antoni. Però els foguerons de Sant Antoni ja

és una altra cosa. Es foguerons feim festa i torram i tot això. I a es binerbo no se torrava, només era per donar a veure això. I quan varen fer s'asfalt, varen asfaltar, això ho varen prohibir i ja no se va passar es binerbo.

I una "sitra"?

Una "sitra" eren ses bicicletes antigues. Es vells nostres donaven es nom de "sitra" a sa bicicleta, quan varen començar ses bicicletes, li deien sa "sitra", però és una paraula que jo no sé es significat vertader que té, però, jo sempre he sentit a dir sa bicicleta, però més vell que noltros, aquelles bicicletes rústiques, que n'hi havia que eren de fusta, totes eren de fusta, feu-vos una idea lo que se devien espenyar, bé, que tampoc no devien anar per ses muntanyes, com ara que hi van amb ses bicicletes de muntanya. Allò li deien una sitra, com a es cotxes, primers per aquí, li deien un carro de foc, a es cotxes primers. Jo una anècdota que teníem, perquè noltros estàvem a es cafè i venia gent major a es cafè i hi havia un home que li deien l'amo Andreu Coves, que varen anar a Montuïri a peu per veure passar un cotxe que venia de

Manacor i anava a Palma. Cada dia aquell cotxe feia aquell trajecte. I anaven a veure'l passar a es cruse de Montuïri. I ell contava que li varen pitjar darrere i deia que feia tanta de via, que ell just just el podia seguir, trobava que es cotxe feia tanta via, aquell a peu, just just el podia seguir i això se deia un carro de foc. Li deien un carro de foc, perquè anaven amb clovelles, cremaven en lloc de cremar benzina, cremaven clovelles d'ametlla. Com es primers trens que cremaven llenya. Això pensa que... hombre, això devia ser s'altra centúria, o sigui, es segle XIX, principi des segle XIX.

I qualque endevinalla?

Hombre, endevinalla vos ne diré una perquè voltros que sou estudiants. Una endevinalla que diu:

Cinc sou dos bous que l'arada mena,
es camp es blanc i sa llavor és negra.

No sabeu què és? Ni vos feis una idea? Si ara agafam un bolígrafo, lo que fa aqueixa nina. Aqueixa nina "cinc sou dos bous" que l'arada mena, que és es bolígrafo, i es camp és blanc i sa llavor

és negra. És una endevinalla molt vella, no és que l'hagi inventada jo. I una altra que damunt es mateix tema que diu:

Un animalet petitet, petitet,
i té tres pams de coa
i cada passa que dona
en deixa un bocinet.

Tampoc no sabeu què és? Una dona que escriu, qui cus, amb so fil, s'animalet hi deixa cada passa que dona deixa un trosset de fil que queda a sa roba. Això és sa daixona.

I qualque festiu, quan éreu petits, si s'ha canviat sa festa de Sant Roc, què fèieu...

Hombre, sa festa de Sant Roc era... casi, casi a Porreres, sa festa de Sant Roc només era com sa de Sant Isidro, a Porreres fèiem molta festa a

Sant Isidro perquè és es patró des agricultors. I aquí a Porreres li fèiem molta festa, perquè Sant Roc se daixonava a ses verbenes, a dues verbenes, unes carreres de bicicleta i ja estava fet Sant Roc. I sa missa, i ses completes, ara feis festa... una barbaritat de festes, però un temps, unes carreres a peu i corrien es quatre, es quatre... no te diré beneits, però tothom... sa gent no corria. Corrien es quatre, sa gent no hi havia... feia lleig es córrer, sa gent no anava a córrer per córrer, sa gent corria quan era necessari. Es córrer si l'encalçaven, qualcun de nin qui corria davant sa mare perquè sa mare l'encalçava amb una espardenya. Però carreres de córrer sa gent no corria, ni feia deport per fer deport, anaven a fer feina. Així com ara es homes se'n van a fer voltes en bicicleta, un temps anaven a entrecavar dos pebrers que tenien a es corral per tenir pebres per menjar. Sa vida ha canviat molt, molt, molt, molt, molt, i gràcies a Déu que ha canviat per bé!

Perquè lo que hi havia en aquell temps, sa gent s'ha de barallar xerrant, no s'han de barallar... i encara n'hi ha que se barallen a tocs. Lo seu és barallar-se xerrant, així fa bon barallar-se, perquè tu estàs enfora de jo i així mos podem dir lo que trobem... I ses festes eren festes, en aquell temps eren festes divertides, per noltros eren divertides, per què?, perquè estàvem avesats a allò. Ara per voltros serien... diríeu: "Oooh, que estic d'avorrida!" Però llavors no... llavors mos... partits de futbol...

Podríeu llegir alguna glosa d'aquestes de ses teves...

Sí, en tenim molt...

N'hi ha una que t'agradi més que ses altres... sa teva preferida...

Sa meva preferida de totes, totes si vos tenc a dir sa veritat, hombre n'hi ha que me pareix que m'han sortides més bé unes que ses altres, però totes, com que estan fetes amb so temps que correm, más o menos, un temps, parlaves de festes, del Ram, anàvem a beneir el Ram, mos compràvem, com érem petits, una palma, i llavors fèiem els Rams i hi havia una cançó que, ses més nines que nins, se passejaven pes carrer i deien:

Teniu violes o palmes
o violes de fasser,
que no haguiu de menester?
O un brotet de llorer,
o un brotet d'olivera,
per no anar a Son Romeguera?

I cantaven aquestes cançons i passejaven pes carrers. I ses dones els donaven un brot, podien fer el ram per

Pasqua. I jo en vaig escriure una perquè sempre m'agrada escriure i diu:
Amb un brotet d'olivera
i una branca de llorer
jo permí m'arreglaré
per fer es ram es dia que serà sa festa,
que si he de comprar una palma,
molts de doblers costarà
i amb sa paga que tenim,
no crec poder-la pagar.

A missa i a beneir-lo
sí que trob que hem d'anar
que és una costum molt nostra
que no s'hauria de perdre
que fa molts d'anys que se fa.

Que encara puc recordar
aquell vestit que estrenares,
que em deixares embambat,
sí que és vera que m'agradaves
i em vaig quedar enamorat.

Llàstima haver tornat major,
que molts d'anys hagin passat,
però sí que m'ha agradat
ara es ver recordat.

Es temps passa i noltros també,
però estic ben conformat.
He pogut fer moltes coses
i en totes he disfrutat.

Si Déu ho vol serà

Pasqua,
es diumenge que vendrà,
parlarem de sa panada
que ja ne podem menjar.

Això està fet perquè a es temps nostre fèiem...

Estrenàvem sa roba, tant al·lotes com els homes solien estrenar un traje i per anar a beneir el Ram, feien un poc de processó. Eren festes assenyalades per poder estrenar una roba i era... Es nóvios que hi anaven a es Ram, anaven a beneir el ram, estrenaven robes noves. I feien, ca ses Fosseres venien palmes, d'aqueixes palmes els heu vistes que els posen... i es senyors duen una palma, però sa gent pobra, sa gent treballadora, duu el ram, duu un brotet d'olivera amb un brotet de... qualcun hi posava qualque floreta i això està fet a damunt aqueixa festa, lo que m'heu demanat voltros, que són festes que són molt assenyalades en aquell temps i ara s'estan perdent, perquè... no sé per què.

Crec que a darrere sa religió, tant unes com ses altres, crec que hi ha més que guanyar que perdre, però ara sa gent, cadascú va a sa seva. I totes estan fetes des temps de ses panades, voltros sabeu que a ca vostra menjau panades, feim panades...

Ara mos podeu dir sa darrera glosa i ja acabarem.

Muy bien. Idoi... totes... no sé quina vos tenc que llegir, perquè mos daixoni... però totes estan, aqueixa sa darrera que he escrita que la vaig escriure ahir passada o ahir horabaixa, diu:

Ja fris de què sigui Pasqua
i de sa Quaresma haver sortit,
que es cabrer em durà es cabrit
que n'hem de fer sa panada.

Quin remenat sa madona,
que té molt que bravejar
sa panada que mos fa
de cada any li surt més bona.

I es robiols i es crespells,
que no em puc aturar de menjar,
és que sa cuina a Mallorca
i sa de Pasqua més,
mos remou es sentiments
i sa família s'acosta.

Que és una costum molt nostra,
que no s'hauria de deixar.
Posar es peus davall sa taula
pes dia de Pasqua dinar.

Es frit que no faltarà,
ni es cabrit ni sa panada,
ni es robiol de confitura,
feta de sa carabassa.

I l'amo mos treurà es vi,
és de sa millor anyada,
també se voldrà lluir,
com l'amo de la casa.

Però avui sa qui comanda
i que se fa estimar
ha estat sa nostra madona
que sí té molt que alabar.

Això és lo que jo faig i, si vos ha agradat, jo ja estic satisfet.

Moltes gràcies.