Memòria, dones i treball (Inca 2024)

Magdalena Llompart Fiol, vaig néixer dia tres del mes tres del 72. Vaig néixer a Inca, amb una família de... Mon pare era disssenyador, modelista i se pot dir que he passat tota sa meva infància dins una fàbrica de sabates, entre ses soles, es tacons i ses formes. No, ma mare no estava a sa fàbrica, però feia una gran funció que era, pues, guardar-nos a noltros, els meus dos germans i jo, i darrere d'un gran empresari, hi ha una gran dona. Vivim a Inca, jo he continuat en el món de la pell, però envers de ses sabates, he continuat amb es bolsos. Sa fàbrica era Calçat Barrats, era una marca que era de 1890, era de tres socis, de l'amo en Mateu, en José Luis i mon pare, en Miquel Llompart, i va arribar un moment que ja l'amo en Mateu se va jubilar, José Luis també tornava major i se va quedar sa fàbrica a mon pare.

I aquí ja va ser quan nosaltres ja, quan jo ja estava estudiant disseny de moda a Barcelona, i ja me vaig involucrar en el que era el món de la sabata amb mon pare dins sa fàbrica. Vàrem crear sa línia de dona, que Barrats només era sabata d'home. I vàrem començar a fabricar dona, fabricar bolsos, fabricar complements, i bueno, i fins ara. Jo des dels catorze anys sempre he estat darrere mon pare, i d'antes, però que puga dir que començava a fer cosetes importants era des catorze anys. Mon pare, a més de tenir sa fàbrica de sabates, era modelista i feien modelos per sa gent d'Alacant, per ses fàbriques d'Alacant. Hi havia un fabricant que feia sabates de nina i jo era sa que sempre dissenyava ses quatre cosetes per aquest tipus de sabates, que agradava i agradava molt. I després, es 14 anys, quan vaig acabar EGB, que en aquell moment era EGB, vaig fer formació professional de calçat. Ja me vaig dedicar a lo que era sa sabata. I quan vaig acabar sa formació professional de calçat, que crec que ja vaig ser una de les darreres promocions aquí a Inca, perquè després ja se va tancar, perquè ja hi havia pocs alumnes i poca gent interessada a fer aquest curs, me'n vaig anar a Barcelona i vaig estudiar Disseny, Art i Tècniques de sa moda. I, clar, vulguis o no vulguis, en ses dues formacions i sa experiència que després de sa fàbrica i de mon pare, he pogut realitzar moltes coses i encara estic continuant en sa meva labor. Mentre estudiava, jo feia dissenys a Barcelona i les enviava, quan venia aquí les entregava a fàbrica i aquests dissenys, si agradaven, se feien els patrons i se realitzaven. I després, en l'estiu, quan venia, quan acabava ses classes, pues, amb mon pare. És a dir, jo sempre he anat darrere a mon pare, m' era igual aixecar-me a les sis des matí, m' era igual fer vuit hores de feina, deu hores de feina, en aquell moment se feia feina i passaves gust.

A Barcelona, quatre anys. Es meus germans sí que han estat dins sa fàbrica, jo som sa més major, es segon, en Miquel se va dedicar més, va estudiar tema de turisme, després algo d'empresarials, però no... Ell va estar a s'oficina, però realment el món de la sabata no. I el petit, en Toni, que jo li guany de 8 anys, ell sí que va començar dins fàbrica, quan va acabar es estudis, EGB,

que no volia estudiar més, i va estar a la fàbrica fent feina. Jo ja de molt petita, mon pare tenia el que era s'estudi de disseny i modelatge davall ca nostra. Noltros vivíem en es primer pis, ell estava a baix i jo ja hi anava. I ja es records de quan era petita de sis, set anys o vuit anys era que li posava clavets a es taburetes a sa gent que venia a fer feina o li embullava el que eren es elàstics, es patrons. Jo ja volia fer patrons i ja tallava amb sa cuchilla. I després ja, quan vaig començar a estudiar aquí sí que ja, pues record que mon pare, a vegades d'amagat de ma mare, me cridava i me deia: "prepara't que demà anirem a sa fira de Milán, o anirem a sa fira de París. I mos n'anàvem d'amagat, perquè ma mare deia que jo tenia que estudiar i que no tenia que anar a fires i ell pues feia Mallorca, Barcelona, me recollia i mos n'anàvem a París i sa veritat és que era una experiència molt bona, bé personal perquè estava més tens amb mon pare i vulguis o no vulguis és molt guapo poder estar... I s'altre, pues que vaig aprendre molt. És a dir, lo que eren ses fires, anar a veure escaparates, anar a veure ses grans marques... És a dir, to'obre es cap a s'hora de dissenyar, a s'hora de fer tot es modelatge, fer tot. Després, mon pare me feia fer el que era sa feineta, en el sentit que anava a la fira i allà no hi havia càmeres de fer fotos ni el mòbil. Allà collies una llibreta i em deia:"Si veus alguna cosa que t'agradi, surts i ho dibuixes. I així ho recordaràs. I després ja podràs tenir-ho com a informació per tenir una idea". I clar, al principi això és fàcil, però no és fàcil, perquè entres i dius, ai, aquesta sabata m'agrada. La mires bé, surts de fora i quan vas a dibuixar-la no te'n records. Tornes a entrar, tornes i fins que culls una experiència de retenció del que és informació òptica i t'ajuda molt a desenvolupar es sentits.

En tenc, de guadats d'aquests. Sí, tot això ho guard. Un dia vos ho mostraré, tot això ho guard. Són bloquets petits que jo comprava i cada any sempre me comprava es meu bloquet i començava a dibuixar i dibuixava ses sabates o dibuixava un detall, una sivella que m'agradava o un adorno. I després no volia, no ho feies, aquell adorno. Però aquell adorno te donava una idea per fer una altra cosa. Era sa manera, pensa que en aquells temps no hi havia ni Instagram ni informació, vaja, s'ordenador no existia, se pot dir. l, claro, sa informació la captàvem anant a ses ciutats i anant a veure escaparates. Tu miraves escaparates i hi ha dos tipos de veure escaparates. És que hi va i copia exactament lo que veu perquè no és creatiu, i va a copiar lo que vol perquè li agrada o per lo que sigui i s'altre que és creatiu, que lo que fa és collir informació, és dir, a lo millor veient un escaparate de bicicletes i veus tots aquells colors de ses bicicletes, pues te ve una carta de colors per fer amb ses sabates. No només era veure escaparates de sabates. Jo, per exemple, el que més m'inspira és la decoració. Decoració... Mira, és una anècdota un pic vaig entrar a

una cartuja a Andalusia, no me'n record quin poble era, però era com uns banys turcos, és una cosa preciosa, i quan vaig estar davant, vaig veure totes ses ratjoletes i tal, i vaig dir ja tens sa carta de colors per l'any que ve. I jo veia els colors, vaig veure tota sa combinació de colors i tal. Són maneres d'inspirar-te, de collir tendències, de collir... Jo m'agradava més el sistema antic que no ara. Ara, asseure't a mirar un ordenador i mires lo que sa gent val que miris, saps? És a dir, no... no... no te sorprèn res.

No, jo encara ho faig. Jo encara som de sa que viatja i va a veure escaparates... Mon pare, pues... mon pare va creure en jo i me va voler formar i sa veritat és que jo estic molt orgullosa i sempre dic que sí, vale, sa formació de s'escola sí que la tenc, però sa més important és l'experiència que me va donar mon pare. Per viatjar, per a moure'm, després a es 22 anys vàrem a entrar dins un programa a través de sa Càmera de Comerç per anar a vendre el que era els paísos asiàtics i clar, s'única que sabia un pot d'anglès era jo, és dir, mon pare no sabia anglès, un tio tampoc. I me varen enviar a es viatges de sa missió comercial de sa Càmera de Comerç a vendre. A vendre sa marca i a donar a conèixer sa nostra marca i es nostre producte i tal. Aquí també és una experiència boníssima, perquè vaig viatjar per Hong Kong, Singapur, Taiwan, moltes de ciutats importants d'Àsia, i, clar, vulguis o no vulguis, això te nutreix d'informació, tant per sa teva vida personal com per sa vida professional. Sa fàbrica, quan vàrem començar, era una fàbrica molt petiteta, i una fàbrica de sabates, com sabeu, ha d'haver molt d'operaris, molta gent per fer feina, sobretot antigament se feia així, perquè cada persona tenia una funció. És a dir, una cosa és s'oficina, es departament, s'oficina de comptabilitat, pedidos, clients, compres, i després hi havia el que era es disseny, si el tenies interior, noltros el teníem a s'estudi de disseny, érem noltros, perquè realment mon pare ve del món del disseny, des món de modelista. I hi ha fàbriques que compraven es disseny, que era extern, no tenien cap dissenyador dins sa fàbrica. I després hi ha diferents apartats, és a dir, hi ha es tallat, que era un grup de gent que tallava, tallava sa pell, després hi havia separat, separat és, on se preparava sa pell que havien tallat ses peces per poder cosir i cosir-les. Primer se tenia que rebaixar sa pell, se tenia que dividir sa pell, se tenien que fer forats, se feien forats, se preparava si se tenien que doblegar es cantos se doblegaven i després ja entràvem a lo que era separat, que era repuntar. Ho fèiem ses repuntadores, i bé, diferents màquines de repuntar, bé amb fils gruixats, fils prims, el que fos. Quan sa sabata ja estava cosida, entrava dins es departament de muntat. I es muntat era preparar lo que era sa pell damunt sa forma, preparar ses soles, preparar es tacons, preparar-ho tot per lo que era acabar sa sabata. Quan estava ja muntada i preparada i acabada, se pot dir, entrava dins es departament d'acabat, que és aquí on li donen es toque final de llevar impureses, de tallar fils, de retocar lo que tenguin que retocar i envasar. Envasar es producte dins sa seva capsateta i es seu...

Antigament tu saps que estava molt separat lo que era sa funció de ses dones i sa funció des homes. I dins una fàbrica, això estava molt marcat. A s'oficina sí que hi havia es comptable, que era un home, que ja era un home major, però després les al·lotetes joves, sa gent jove ja eren dones. S'oficina de Barrats la duien dones. I després en es departament de tallat sempre tallaven homos. És a dir, conec molt poques dones que tallin. Jo sí que vaig entrar, jo quan era dins la fàbrica estava tots... jo sí que sé tallar pell, però no conec dones que sàpiguen tallar pell. I repuntadores, pues no conec... bé, sí que conec algun home que sap repuntar però no es fi, perquè després hi ha sa repuntadora fina i sa que talla forros, sa que repunta forros. És a dir, ses feines polides i ses feines ben fetes les feien dones, eren ses més finetes. I es homes feien ses funcions un poc més bastes que era tallar sa pell, muntar la sabata, que és un potcde força, que has de fer força per dur lo que és sa pell a sa forma, encara que ses màquines ajuden bastant, però era més feina d'home. I es tema de s'acabat, s'acabat sí que era també hi havia dones, perquè eren més, eren ses que tallaven es filets, ses que acabaven de retocar la sabata. En començar sí que era un amo, però després ja se va jubilar i al moment que ell se jubila, es cap era una dona. Va ser una dona. I va arribar... Sí, sa meva generació, ja són dels 72 i quasi se pot dir així, quan jo vaig entrar, també ja va entrar una generació de gent, de dones, més o menes de sa meva edat. I érem ses que realment dúiem s'empresa, per supost, amb mon pare.

Ses fàbriques estan desapareixent o ja han desaparegut perquè en aquell moment no van entrar. És a dir, quan jo vaig entrar, va entrar gent nova a l'oficina, però no va entrar gent nova en es tallat. És a dir, en aquest moment un tallador, talladors no n'hi ha. I es més jove que hi ha en aquest moment, té 70 anys, és a dir, que no ha continuat aquestes feines, aquestes labors, i és per això que ses fàbriques han desaperagut. És a dir, jo ara estic amb es meu projecte i jo tenc un problema, no tenc gent per mà d'obra i l'hem de cercar de fora. I això, claro, arriba un moment que ja te planteges, dius, és que no puc continuar. Jo me queda dos, tres anys per veure mem què faig, perquè aquí no puc continuar. A Espanya, a sa península, encara te pots trobar, encara te pots trobar pobles i puestos on pots fer feina. Si aquí queden cinc anys o quatre anys, allà n'hi quedaran deu. Sí, a Alacant hi ha indústria, però també s'està perdent. Però encara et pot trobar repuntadores de 40 anys. Aquí, una repuntadora, sa més jove té 60 anys. Jo ho intent i jo intent d'ensenyar a sa gent. Es tema és que sa gent no... no li agrada. Això ho ha de dur de dins.T'ha d'agradar fer coses en ses mans. T'ha d'agradar. És que... sa gent d'avui en dia, totes aquestes coses no les entenen, és una feinada. No sé si és perquè les han donat ja tot fet i no ho han vist, perquè, clar, jo quan era petita sa meva pradina repuntava i jo me seia de vora ella, jo des que vaig néixer tenia un tros de pell a de vora, saps? i mossegava sa pell i no m'he mort, ni he collit cap virus, ni tal, i ara toquen algo i tot d'una li posam una toallita els rentam ses mans, perquè... i jo jugava amb sa cola, i ara sa cola no la pot mostrar, no saben ni què és es nins una cola. És dir, que són coses que han canviat molt. I és difícil que sa gent de ses generacions d'avui en dia fan ses feines antigues d'antes, perquè no ho veig viable.

No, noltros quasi tot a dins sa fàbrica, però sí que és vera que antigament hi havia gent que feia feina a casa seva perquè no podien anar a fer feina per temes de cuidar a nins o a gent malalta, gent major. Hi havia molta gent que antigament feien feina a ses seves cases. Sí, sa gent estava tot assegurada. Això a la millor va passar antes de que jo estigués a l'empresa. Al moment que jo estava a l'empresa, tots estàvem assegurats, és a dir, hasta i tot a jo me van assegurar. Nosaltres, bé, no teníem cap problema, jo sempre he duit sa feina i he duit sa casa, he duit es fills. En es meu cas ja vaig estar, era una generació que s'home ja ajuda bastant, jo es meu home m'ajudava molt amb es nins, amb sa casa. Antigament no, antigament sa dona ho feia tot i eren capaces de fer de tot, perquè jo sempre dic que sa dona és sa forta, perquè és capaç de fer feina, és capaç de criar es fills, de dur s'home i de dur sa casa, i duia sa comptabilitat de sa casa. És a dir, ses dones eren ses que realment duien tot el que era sa família i feina. Es homes no, es homes el que feien era fer feina i ja està. És a dir, aposta jo sempre he dit, i això si ho has de tallar ho talles, però me fa ganes dir-ho, que jo no vull ser com un home. És a dir, jo no vull ser com un home, jo som una dona, una dona de ses que com ses que tendrien que ser totes ses dones, que sabem fer de tot, que ho podem fer tot i que no necessitem un home. I això és l'important. I això és el que era antigament, el que passa és que és vera que antigament la dona feia i callava. I era molt sumisa, ara ja no, i ara ja llegim que els homes feien ses feines que noltros feiem, o que hem de fer, que està bé, perfecte, que ens ajudem entre homes i dones, està molt bé, però en aquell temps tot això no existia, és a dir, s'home feia feina, estava rebentat i després se n'anava a veure els amics. Sa dora era sa que duia es pes de tot. Reventada igual, o més, però no se queixava. I era més forta, i era...

És que dins el món de ses fàbriques de s'artesania i de sa indústria aquí a Mallorca, jo crec que jo estic a dins una generació que hi va haver un canvi. És a dir, jo vaig ser sa primera dona que va anar de representant de sabates, hi havia una al·lota que nomia Rebeca, que tenia un any o més que jo, i jo érem ses úniques dones que veníem sabates. Quan anàvem a París o de viatge amb mon pare, era s'única dona, és a dir, hi ha hagut molt de moments que he estat s'única dona, cosa que ara això ja no passa,

ara ja hi ha més dones, homes o hi ha més... I antes de jo, pues, hi havia molt poques dones que fessin tot lo que jo he fet, i és aquí on hi ha aquest canvi, en lo que ara veis amb aquesta gent que entrevistau que tenen de 70 anys o 60 anys, pues claro, elles conten coses que jo sí que les sé, sí que les puc contar, perquè ho he vist, perquè les he vistes a elles i he vist, però això ja no m'ha passat. A jo m'ha passat altres coses. Jo he tengut que luchar a un món d'homes. Jo sempre ho he dit, és a dir, i a lo millor, sa meva manera de ser i es meu caràcter és així un poc fort per això, perquè m'he tengut sempre que posar-me en es meu puesto i dir, això és el que hi ha i això és el que hi ha, perquè sempre he tingut que luchar contra s'home.

A una missió a Hong-Kong teníem una operació... jo feia el que te comentat, anava a fer es viatges de sa missió comercial a Àsia i teníem un client que jo m'havia treballat duia dos anys i mig, que estava intentant entrar amb fotos, tal. Idò s'operació no la van voler firmar amb jo perquè era una dona. I vaig tenir que anar amb un jove de sa fàbrica, ell va tenir que fer de jefe, i jo era, com que no sabia xerrar anglès, jo era sa secretària i van fer tot el que jo vaig dir però mirant un home. I després a jo me varen acompanyar a s'hotel i acell s'ho van endur a sopar i de festa. És a dir, això va passar quan jo tenia 22 anys. I jo, en aquell temps, no tenia tanta paciència i m'enfadava. M'enfadava, eren un matxistes, me sentia... M'enrabiava, perquè tanmateix, es tracte no se tancava si jo no hi era. I es tracte realment, sa que feia tot es projecte era jo. És a dir... I sí que te donava molta... te feia molta de ràbia veure que necessitaven sa figura d'un home, sobretot, en ess països asiàtics. Àsia, ja t'he dit, jo vaig tenir molt de problemes amb això.

I després, amb un altre client, també vaig tenir un problema que... ja me van acceptar com a dona, sabien que jo era sa persona de contacte de Barrats, que era sa filla d'en Miquel Llompart, perquè jo mai deia qui era. És dir, jo era una comercial, un representant, i jo sempre xerrava de mon pare de Don Miguel, es meu jefe. Don Miguel me ha dicho, Don Miguel tal, és dir, jo mai deia que era sa filla de Don Miquel Llompart. I claro, va haver un moment que ja me varen començar a acceptar, perquè veien que lo que jo les donava ells ho venien, veien que tot lo que jo feia funcionava i me van acceptar. Bueno, Don Miguel tiene una chica de confianza, pues ja està. Però hi va haver un pic que vaig fer un fallo molt gros, que era donar dos besos a un... al jefe, a un xino. És a dir, clar, va arribar, mos vam saludar, van donar sa mà i jo li vaig donar dos besos. I, clar, això va ser una falta de respecte total. Vaig haver de demanar disculpes. Des de fàbrica, des d'aquí, des de Mallorca, vam haver de demanar disculpes, que això era una tradició i una cosa que aquí a Mallorca se feia, que en cap moment se li volia perdre el respecte. És a dir, va ser una cosa un poc complicada. És a dir, quasi quasi, se romp sa la relació de feina per culpa que una dona, jo li vaig donar dos besos a aquest home, que va ser pues res, que ja feia quatre o cinc vegades que mos havíem vist, i això de que no te dones compte vas, li dones sa mà, li dones dos besos.

Jo me sent còmode a Espanya, que és aquí on me puc expressar i ser qui som. Ess altres països també, es més dificultat que m'he trobat i amb més retenció cap a sa dona és aquest, es països asiàtics, ses dones no són valorades, no serveixen per res. I, claro,te veus, jo m'he trobat en situacions molt violentes de molt jove. És a dir, què passa? Ara ja m'és igual, jo me trob segons quines situacions, és igual, jo me trob segon quines situacions... és que ja ni me trob amb aquestes situacions, perquè si les veig, don sa volta o pas per damunt, no sé, és a dir, que pas ja d'aquestes coses. Però en 22 anys, que te menyspreciïn, que no te valorin, que tal, és bastant dur. Clar, no tens experiència, a vegades no te calles, dius el que penses, i te trobes després amb situacions en que són pitjors, que ho has empitjorat, no ho has... Però sí, exactament. De totes formes ja te dic que jo a aa meva generació, o almenys al meu cas, crec que hi va haver un canvi de la dona en el món laboral dins ses fàbriques de sabates. És a dir, ja... Ses dones

ja tenien, estaven més valorades i ja tenien unes funcions tan importants o més importants que sa des homos. I tu fixa't que tu dins una fàbrica de sabates sa que duien tots estemes eren dones. És a dir, ses que treien es pedidos eren dones, ses que compraven sa pell eren dones. És a dir, es homes feien sa feina bruta: tallaven, feien es tacons... És a dir, ses dones hem fet coses importants, el que passa que no hem estat valorades a lo millor, com toca.

A quin horari se feia a sa fàbrica?

A les set des matí. I a les dotze i quart, dotze i mitja se n'anava a dinar, a les dues i quart se tornava a començar fins a les sis.

I es salaris com eren?

Jo sé que eren baixos, ara no m'ho fassis dir, perquè sé que eren pessetes i estem xerrant de diferents anys, però bueno, es salaris, eren salaris, bueno, que sa gent estava contenta, i en aquell moment, a lo millor, eren salaris que estaven bé pes moments que vivíem. Sí que després, quan ja varen a passar a s'euro, pues es salaris eren baixos amb sa pujada, sa vida havia pujat i els salaris eren baixos.

Jo sé que hi havia es talladors que... Jo crec que es contracte era en general tots, es mateix tipus de contracte, però després hi havia anar a escarada. És a dir, que era que si, per exemple, tu en un dia podies tallar 200 parells i en tallaves 250, te donaven un plus per aquest 50 que havies tallat de més. Se deia sa paga extra d'escarada. Hi havia gent que era molt més ràpida i tallava més i n'hi havia que tal, i se pagava així. S'escarada se tallava per peces. És a dir, si tu podies tallar 200 parells o 200 peces i en aquell moment te tallaves 250, doncs aquest 50 te donaven un plus, un percentatge. I ses repuntadores igual, ses que repuntaven més, guanyaven més. Jo m'imagín que a s'oficina sí, és dir, un contracte de 40 hores... Bé, m'han explicat, ara a rais de que se vol fer el canvi d'horari, d'hores, de 37 hores, m'han explicat que, antes de jo començar a fer feina fa 40 anys, se feien 60, 67 hores setmanals, saps? I que també m'han dit de 80 hores setmanals, saps? Sa gent antes feia feina catorze i quinze hores diaris i a poc a poc s'ha anat reduint lo que és l'horari laboral, no? I és curiós, perquè nosaltres sí que... jo sempre he recordat 40 hores, jo no record que jo... però sí que és vera que jo sempre estava per dins sa fàbrica, jo crec que feia més hores. Jo entrava es de matí i me n'anava es vespre amb mun pare i no te dones compte i fas feina i si t'agrada i passes gust, te motiva més.

Al principi, quan jo tenia 16 o 17 anys, a dins ses fàbriques no hi havia hilo musical. El que hi havia era es renou de les màquines i després cada apartat tenien una radieta. I, per exemple, es homes, es talladors, jo sé que els horesbaixes escoltaven es futbol o coses així i senties allà... i si tenien que trocalar posaven sa ràdio a tope i senties es futbol, i senties xerrar, i després ses dones cantaven i ses dones sí que escoltaven més música, però clar, era sa ràdio, era sa radieta aquella petita. I jo me'n record que ara que has dit això, sa meva padrina, és dir, sa meva família sempre ha estat ficada d aquest món de sa pell i sabates. Es meus padrins tenien a ca seva, que era una planta baixa, es local, després d'es corral, hi havia com un local.

I allà, ells feien feina, i feien feina per fàbriques, i trepaven i feien coses, funcions de ses sabates. És a dir, era trepar, doblegaven, i sa meva padrina tenir una ràdio, que era una ràdio d'aquestes antigues, que aquesta ràdio la tenc jo, d'aquestes que eren com un caixó i se passava, bueno, tot lo dia a dins aquell local, exactament, aquella ràdio. Era diferent, però aquella ràdio. I se passava tot lo dia escoltant sa ràdio i en Manolo Escobar. Jo me'n record d'en Manolo Escobar, sa meva padrina, però això jo te cont quan jo era petita. És dir, no encara no feia feina, jo devia tenir vuit o nou anys. I en Manolo Escobar, jo en Rafael, en Manolo Escobar, i ara així que me vengui en es cap, no me'n record, i es meu padrí sempre escoltava es futbol. I després, mon pare, també fent feina, escoltava aquell, en José Maria, es des futbol.

Saps què passa? Que ja era un taller. No és com, a lo millor, un taller així de brodat, que estan assegudetes i tal, i canten o fan rondalles. Un taller, hi havia màquines, ja era una altra història. Hi havia es banyos, que eren banyos i vestuaris, des homes i ses dones. Hi havia a vegades que hi havia confusions i d'un banyo te sortia un home i una dona, i tal, i jo a vegades, jo era... Això jo encara no... Tenia 14 o 15 anys i me'n record que un pic vaig veure un home sortir del vestuari d'una dona. I me'n vaig a mon pare, dic papa, aquí hi ha líos de faldes. I mon pare, què dius? No pot ser mai, i tal. Bueno, pues sí, va veure un lío i després va sortir, és a dir, un jove estava liat amb una al·lota i cada dos per tres anaven en es banyo. I en es final es cap d'un temps se van separar i se van ajuntar. I encara ara són... estan casats o estan junts. I jo sempre ho he dit, dic: "Voltros vos vau conèixer dins el banyo de Barrats". "Vos vau conèixer dins el banyo de Barrats".

I després també hi va haver una parella que jo les estim molt, són més joves, que ella estava a l'oficina i ell estava al disseny. I també de tantes hores de fer feina junts, de posar etiquetes a ses mostres i quedar tancats dins sa sala de mostres, un dia van quedar tancats i no sabem per què, han tingut dos preciosos, ja estan casats i també tenen una vida junta gràcies a Barrats. A sa sala de mostres. Buf, mos barallàvem molt, sobretot a s'oficina amb es disseny, que es disseny noltros ses sabates, les tractàvem com a porcelana, i elles collien, li posaven sa mà damunt sa pell que acabàvem de polir, i veien ses huelles d'elles, i això mos molestava molt i coses d'aquestes, i després, dins sa fàbrica, ses mestreses, ses mestreses eren... sa mestresa de parat era sa que ara seria s'encarregada, però antes era la mestresa. I sa mestresa tot el dia cridava, tot el dia. És dir, ja arribàvem un bon matí i en vez de dir "bon dia" ja pegava quatre bels i era "què és que no fas cafè?". És dir, sempre cridava i sempre s'enfadava en sa gent. Però bueno, així coses agressives no he vist. No he vist molta cosa, no. No he vist molta violència. Si jo ara pens tot lo que jo vaig fer, si ara una persona de 18, sa meva filla que té 20 anys, ho tingués que fer, no faria ni un 5%, no la meitat, ni un 5%, ni aguantaria lo que jo vaig aguantar. En aquell moment els avions eren 13 hores de vol i sa gent fumant. És a dir, ara jo m'imagino coses que vaig fer i dius "és que no ho faries", és que no... i sa gent d'avui en dia tampoc ho faria, saps? És a dir, no... I jo sé històries i he vist i m'han contat coses de gent més major que jo, i a lo millor jo ja no ho faria el que ells van fer. És a dir, ses generacions hem anat a deixar de fer coses i evolucionar i en feim altres. A posta és impossible que ses fàbriques se mantenguin, perquè ses fàbriques estan a obsoletes, estan amb el sistema d'antes. Clar, sa gent no és sa d'antes, és a dir, és molt difícil. Ojalà, també és vera que ara ja sa gent, n'hi ha, no totes, però n'hi ha, i de cada dia n'hi ha més, que vol ser com antes, que volen viure lo d'antes. Però jo en conec així unes quantes i veig que valen lo d'antes, però empleen sa comoditat d'ara. És a dir, volen lo d'antes però no tot. Ojo, exactament, s'iPhone no el mollam. Saps què te vull dir? És a dir, jo ara vaig estar tres dies sense mòvil i vaig ser sa persona més feliç d' aquest món. I sa meva filla i es meu fill estaven tots rabiosos, perquè no me podien localitzar. I jo vaig collir, vaig demanar un telèfon d'una persona i vaig dir, m'he quedat sense mòvil, no tendré mòbil fins d'aquí tres dies. Ves a sa tenda a cercar un mòbil. No, no, no hi vaig, no en necessit. I cada vespre jo cridava i deia: estic bé, tot bé, tal. Això és el que se feia antigament. Això d'estar tot el dia connectats, o estar... Aposta dic que és difícil. Sí, hi ha gent que ara se n'ha anat a Espanya despoblada, se diu, o vaciada, i munten negocis i tal. Però, escolta, tenen el wifi, tenen tal, tenen, és dir, tenen tota sa part tecnològica i tot el que necessiten de ara, mai seran com antes, pot ser una evolució renovada, diferent, millor i tot, perquè si en aquell moment hagués tingut wifi també hagués anat bé, però és difícil tornar enrere. Poren fer coses similars, però la vida ha evolucionat.

Home, home, com que jo tinc molt en compte i tenc molt damunt el meu passat, i el passat de sa gent meva, perquè jo estava sempre amb gent més major que jo, i sempre he estat amb mon pare, jo anava amb gent més major a vendre, a dissenyar, a tot, a ses fàbriques. Clar, jo això ja ho tenc. No pens en que jo... Jo això ja hi pens en es passat i jo faig moltes coses que se feien antigues, saps? Clar, hi ha gent que no, hi ha gent que... ara es meu fills, hi ha moltes coses que no saben... Mira, en Francesc, que ara té 18 anys,

quan tenia 13 o 14 anys, va veure a Cuentamé que aquell se menjava un kiwi per primera vegada. I en Francesc me mira i me diu: "Oh, no hi havia kiwis? I no menjàveu kiwis? I es kiwi d'on ve?". Va començar, quan va veure que aquell va fer una festa amb una fruita tropical que havien duit de no sé on... I clar, és difícil.

Mira, això és mon pare amb sa lletra de mon pare al 2002, que me donava que aquesta foto era sa foto d'una fira, és una foto de mon pare, escrit per ell l'any 2002, on me mostrava s'exposició d'una fira que estava a Alemanya. Pues jo es vespres que estava a s'hotel, pues dibuixava, i aquí se veu que no sé de quina any és, que tenia que fer una línia de sabatilles de casa. Que jo me'n record que vàrem fer una línia i aquí ja vaig començar a dibuixar, sa bosseta, que sí ses sabates, després aquí complements de Barrats, que sí sa cartereta, que sí es monederito. Això eren coses que jo encara ho faig, que quan estic a un moment que no tenc res que fer i tal, cuic i començ a dissenyar cosetes.

I es bloquet aquest famós que vos dic, que ja vos ho mostraré, era un bloquet negre

que sempre duia en es bolso i quan me venia una idea, pum, me posava a dibuixar-la o ho escrivia deia "tenc a fer això, tenc a tal". Antigament, no tenies el mòbil per deixar àudios. Aquí és on se donava un poc de calentor a sa sabata, perquè se moldeàs millor a sa forma. Ara me pareix que a ses fàbriques això està prohibit. Antigament, a ses fàbriques se fumava mentre encolaves sa sola i tal i deixaves es cigarro damunt sa lata de cola. Saps, ara això, bueno... aquí sa sabata antes de treure-la de forma i posaven sa plaqueta, acabaven lo que era sa sola i si se tenia que timbrar algo. Això és producte de Barrats acabats. Aquí vàrem fer un catàleg que mostra un poc es inicis de Barrats, que ho fèiem tot, tot se feia a mà, no... ses primeres sabates de Barrats se fèien, sa gent estava asseguda, un taburet petit i tal, i anaven fent sa sabata. Després ja varen començar a venir ses màquines de muntar, que eren com unes pinces que t'acollien, i ja aquesta funció ja va desaparèixer. Aquí se veuen ses funcions, per medir sa pell, es talladors, se tallaven amb patrons, que es primer es patró se feia de cartó i després d'un cartó més fort per poder tallar, repuntar.

I aquí se posava el que era es corxe encolat, perquè ssa sabata quedàs més mòrbida, que no fos dura, donar sa forma.Aquí ja s'acabava la pell, ja se nutria la pell. Vam volar amb aquest catàleg representar realment com se feia una sabata. Una sabata té més de setanta operacions. I pareix que no, pareix que és fàcil, però no és fàcil. Realment, unes setanta operacions, són setanta vegades que toques aquell tros de pell i la vas poliguent, poliguent, poliguent, fins que se converteix en una sabata. Això era un tipus d'acabat que és es Goodyear. Ara ja hi ha molt poques fàbriques que fan aquest tipus de sabata, que és sabata cosida a mà. Aquí se veu quan se desvirava sa sola a mà. Ara ja hi ha màquines que ja ho fas. I l'any 2000, 1990, varen crear sa fàbrica nova, que està a s'entrada des poble, d'aquí d'Inca, Barrats. Sa marca nova se diu Audali. Audali se pot dir que és una continuïtat de Barrats però amb un altre tipus de producte, però amb sa mateixa essència i amb sa meva experiència i ses meves ganes de fer. I Audali significa tira endavant, Audali.

I clar, quan va haver una petita crisi familiar, que jo me vaig anar de s'empresa familiar de Barrats, quan va morir mon pare, pues vaig crear aquesta marca. Clar, tothom va dir, tira endavant, tira endavant. I vaig tirar. I bueno, sí que vaig començar amb sabates, amb sa marca Audali, però me n'havia d'anar a fora, aquí no podria fabricar, ja no hi havia mà d'obra. I vaig decidir, perquè es meus fills eren petits, quedar aquí, i vaig començar fent bolsos, senalles i bueno, Audali ara és una marca que ja estem moltes tendes d'Espanya, venem a un centre important i ja tenim tendes, tenim cinc tendes. Ses tendes estan a Santanyí, i a Alcúdia, i aquí a Inca hi ha sa tenda des taller. I sa veritat és que molt bé, tenim el talleret petit, que podem anar fabricant i anam fent. Hi ha cosetes, pues que també mos ajuda un taller petit de tres al·lotes d'Alacant, perquè noltros aquí no ho podem fer tot, i sa veritat que molt bé, molt contenta, i al menos puc continuar fent tot el que jo he après i tot el que m'agrada, perquè realment és el que jo m'agrada.