Memòria, dones i treball (Inca 2024)

Som Pedro Gual, vaig néixer a Caimari, que depèn de Selva, i després vaig venir als set anys a Inca. Després vaig anar, vaig estudiar batxiller, i després em vaig fer dissenyador i modelista de sabates. I patronista i dissenyador, perquè hi ha dues coses diferents. Una cosa és el disseny i l'altra s'ajust damunt sa forma per treure sa sabata. I això, el principal és començar sa sabata, és comprar sa pell o es material que sigui, un tallador que talla i fa es patrons que es modelista li dona per treure ses peces, de totes ses peces de ses sabates. Sabatera, tallor, talonera, el que sigui. I després sa dona a sa repuntadora, que ve a ser una dona repuntadora, que cosa tot el corte. A damunt les línies que el modelista, que somº jo mateix, li don ses línies per on ha de repuntar tot es corte. I quan tenim es corte, se dona al muntador, que és un muntador que, antes se muntava amb sa mà, però van fer ses màquines United, que eren d'Alemanya, i per muntar amb sa màquina, que era més ràpid i anava molt bé. Es muntava, quan estava tota muntada, clavada i tot, s'engomava i després es posava. Si volien pegat, amb una plantilla de pegat. Si havia de ser Goodyear, una altra plantilla perquè s'aigua no hi pogués entrar. I tot això llavors es posava en fabricació. Raspaven, engomaven i ferraven sa sola. Després, en aquell temps, se feia que s'adhervirava amb màquina, perquè ara ja se compren, a lo darrer se compren es pisos, ses soles, ja fetes. Que els donen, que jo, com a modelista, com a patronista, els donava la forma i la línia de plantilla, perquè m'ho fessin matemàtic, per acabar la sabata. I quan havia passat cap aquí, després se n'anava cap a s'envase. L'envase era allà on les feien netes, posaven ses plantilles a dins sa sabata, feien netes, netes tal punt de vendre, perquè estassen. I quan estaven acabades, fent netes, totes amb brillo i tot això, se posava dins una capsa i després s'enviava en es client que ho havia demanat.

S'ofici meu, jo llavonses no vaig voler estudiar més, ja no volia estudiar perquè volia ser dissenyador de sabates. I vaig anar, que hi havia senyors ja més vells, que eren dissenyadors. I anava a hores d'aprendre de dissenyar i començar ja per dissenyar i després anar a un altre que m'ensenyava d'ajustar sa sabata damunt sa forma per treure ses peces i ses línies dess modelos. I jo vaig haver d'anar dos anys perquè havia d'aprendre tot el que era l'ajustament de la sabata, que és el principal, el que val més doblers, és el disseny i el modelo de fer sa sabata. I vaig començar amb una fàbrica petita, que ja vaig fer modelos, ja me varen fer ses sabates i jo en aquell temps ja els cobrava 5.000, 3.000, 4.000. L'any 65 això eren molt de doblers, guanyàvem molt de doblers i ja sortien com a modelistes. Després va venir tota una empresa gran perquè anàs a fer de jefe i modelista i jefe de tota sa fàbrica. I llavors també vaig ser que feia modelos de Pierre Cardin. I vaig anar a París, me van dir els modelos que havia d'haver, vaig fer modelos, jo anava cada temporada, anava i estava vint dies a París perquè havia de dissenyar, havia de fer modelos d'allò que deiem Modisto, Pierre Cardin va ser molt famós. I jo anava així, anava luchant i després ja a sa fàbrica aquesta ja em varen fer jefe, ja me n'anaven a ser representant, a veure clients, a Bilbao, Pamplona, per tot. Jo vaig començar amb una que se deia en Miguel Fel, que era petita. Després Calçados Tomàs a Inca, que també ja era més gran.

Després ja vaig començar a fer modelos a Kollflex, que no sé si sabeu Kollflex. I sa fàbrica se començava i la vaig deixar quan era grossa ja. Perquè va venir a cercar-me Sublime, que és una fàbrica molt gran, molt gran, molt gran, eren d'haver 200 i pico d'obrers. I vaig entrar allà que tenia 25 anys. Vaig entrar de jefe, tenia bona paga i més un tant per cent de tot. I el senyor em donava el mando de tot. I vaig començar allà, a fer ja fires a Madrid, Sele Balear, venien Yanco, venia Flavia, venien els fabricants aquests, Lottuse, que seiem junts a un hotel. I es clients venien a veure les mostres, es mostruaris a l'hotel. I mos feien es pedidos a s'hotel. I ja venien i duien els pedidors. I en aquell temps no s'havia de fer tot a mà. Treien ses notes per donar a tallar es talladors, per tallar ses peces, per tallar tot. I les repuntadores també per saber el forro i tot, per acabar de completar sa sabata.

Ses dones feien es corte. N'hi havia que rebaixaven, n'hi havia que atrapaven, dibuixos que posaven damunt ses sabates, i n'hi havia que feien es corte, repuntar es corte. Però després es feia es corte. Després ja no feien res més, aquestes dones. Ses dones feien el corte, com qui dir es vestir. El que ha de vestir, sa sabata. I després ja se donaven als homes perquè ja la muntassin per fer sa fabricació. I també hi havia ses dones de s'envase, que eren ses que donaven fer net ses sabates i donar el brillo i el color a la sabata.

Jo tot es temps que vaig fer ser jefe, varen ser homes. Jo era jefe, però tenia un encarregat. A cada puesto tenia un encarregat. A ses dones tenia una dona encarregada. Per tot tenia un encarregat. Acabar sa sabata, s'envase, i sa mestressa. I sa mestressa en es cortes. I s'altra la tenia en es trapat. Diferents feines, tenia quatre sempre. Eren quatre sempre que tenia jo. Un taller més petit era una o dues. I a sa fabricació, l'home, tota sa fabricació tenia s'encarregat principal, que estava baix des meu mando. Llavors hi havia tots els encarregats de muntar ses sabates. Un que comandava, s'altre de pegar ses sabates. I després ja se n'anava per desviar ses sabates i acaba-les amb sa sola. I tenia cada un, era un responsable de tots aquests homes. Sempre tenia tot això. I ses sabates ja s'acabava. Fèiem a dins sa capsa, fèiem paquets i s'enviaven, que hi havia un a s'almacén que s'encudiava de fer es paquets i enviava ses sabates en es clients. Sa vostra dona també hi va fer feina?

No, no. Se va casar amb jo i va estudiar, però no ha fet feina mai.

Feia ses feines de la casa?

Claro. Són nins, dos. Jo tenia unes, aquestes que me feien netes a sa fàbrica, els enviava un pic per setmana a fer net a ca nostra. I després a Alcúdia vaig comprar un apartament davant la mar i també estaven tot l'estiu quan acabaven els al·lots a l'escola i jo quedava aquí. Jo no me n'anava més que es dissabte de matí o divendres a vespre, però tornava a venir aquí perquè tenia dones que me feien feina per acabar ses sabates a s'envase. No tenia horari. Molt de pics, havia de fer dos modelos a sa fàbrica i els havia d'acabar per l'endemà, perquè es client ho havia demanat però volia aquests dos modelos.

Jo molt de pits, sa Guàrdia Civil tocava sa porta perquè veien es llum, se pensaven que robaven i jo estava fent es modelos perquè a les set des matí es tallador quan vingui ja els començava a tallar i acabar es modelos es mateix dia per enviar als clients. Es meu horari era total. Després me n'anava i hi estava quatre dies i després quan varen agafar lo de Pierre Gardin i me'n anava a París i havia d'estar a baix des mando seu per fer-los i jo els modelos allà els dibuixava i me deien 25 modelos i nosaltres pagàvem un royalti i vàrem fer lo de Pierre Cardin que aquí a Espanya tothom sa sabata aquesta de França en aquell temps veníem es parell que volíem. A Eivissa hi havia dues tendes franceses i que volien lo de Pierre Cardin. Per tot, Màlaga, Sevilla, tot això, mos compràvem molt de Pierre Cardin. Noltros fèiem sa marca Sublime.

Sí, jo per tot aquí on he anat han estat homes el que passa que molts de pics sa dona era una sòcia i si havia de jo mandar una cosa o tal me firmaven tots dos. Jo vaig anar a un puesto que després jo ja me volia retirar, varen agafar ses filles sa fàbrica Sublime però ara ja no hi ha res, s'ha acabat tot ses sabates només hi ha en Lottusse i en Lottusse modelista està fotografiat amb jo allà també. En Martorell se va morir, és mort i tots dos vàrem dir: "Au, aquestes nines han vengut a cercar-nos i els hem de fer un favor" per fer el que ara per exemple jo ara faig aquí allà vàrem també amb sa màquina de fer es patrons, els deies el que se feia aquell temps els marcava amb sa màquina tot el que hi havia allà. Jo té contat tot lo que era una sabata.

Es meus eren diferents que els altres jo tenia una paga cada mes molt bona després tenia un 10% damunt sa producció des parell que fèiem. Després final d'any si hi havia un benefici encara me regalaven 500.000 pessetes, jo guanyava molts de doblers sí, sí, se n'anaven en aquell temps guanyaven cada setmana 1.000, 2.000 en aquell temps com, com més anava segons qui era li donaven més doblers per exemple una en guanyava 1.000 i s'altra li donava 1.500 perquè feia feina més delicada. Jo els tenia tots controlats.

No, hi havia dones que guanyaven més doblers que homes. Segons el que feien hi havia, jo tenia sa mestressa que encara ara és viva cada pic que em troba me dona bessos, la vaig tenir un munt d'anys i la vaig pagar bé i m'aprecia molt. Però aquesta, per exemple, se'n duia ja 4.000 pessetes i es homes segons quins només en guanyaven 2.000. Jo compt, l'any 65 el 68 jo em vaig casar al 70 i venc a dir que se n'anava sí, hi havia persones segons sa feina que se feia. Tenia una roda a Sencelles. Bé, jo diré es pobles, a Llubí també, Selva també, Caimari també jo vaig néixer que tenia una cosina meva que sa tiova me cosia es mocasins amb sa mà. Això anava a Caimari aquesta guanyava si mateix doblers i ses altres feien feina a ca seva, moltes, jo tenia un, ah! i a Llucmajor, jo només hi anava es dissabtes totes aquestes dones agafava es cotxe per pagar-les cada setmana, un sobre a cada una.

No, en aquell temps es talladors també tallaven a casa seva i no estaven assegurats, molts. Sí, un anglès, un blucher, un mocassín després hi ha un altre que se diu un botín. No, ara s'emplea més per vestir una sabata trepada que és un anglès o un blucher o un mocassín també sabata ben feta, que està feta amb una sola cosida a blac i tot sa sola tota ben agafada a sa pell, no es veu res i una sabata acabada. No és com això que això no té valor, nosaltres no tenim pisos així, això era més per anar a córrer. Nosaltres fèiem sabata amb pell bona i en sola. Inca tot lo altre se feia a Elx, coses d'aquestes. Jo anava a Elx, a fires a Alacant, a Elda. Hombre, n'hi havia un o dos que es dilluns de matí no venien perquè es dissabte no feien feina i se passejaven i anaven a berenar i se'n moixaven i els vaig privar que venguessin es dilluns de matí que venguessin es capvespre però els apagava es jornal perquè eren bons elements, bons tios que feien sa sabata molt bé i tot això. Venien i vaig privar que els adonàs que begués vi quan s'aturaven a berenar. I un n'hi va anar i vaig cridar dic a sa pròxima t'engegaré perquè aquell si se posa content i tenia aquestes dues persones, però els altres se sentaven bé, berenaven, tot hi havia unió. Ses dones berenaven dues allà, tres allà aturaven mitja hora per berenar. I sa fàbrica és molt gran, s'avenida grandiosa que ara hi ha bars.

Jo vaig entrar i hi havia 200 i pico d'obrers. Vaig dir en es jefe i es senyor que està davant es Club Nàutic de Palma que té dos xaletassos i apartaments. Me feia anar en es veraneo a ca seva, davant es senyor aquest, que don José Payeras era l'amo, Sublime, se deia.

Música, cosa d'això antic, flamenc també, hi havia en Molina, es homes música i almenos feien feina, no xerraven, posava ràdio no sé què se deia i era sa ràdio que la tenien a s'oficina i pam, pam i així no se sentia. Hi havia qualque al·lota que cantava, però havia de fer feina amb ses mans però sempre hi havia de tot. Me vaig topar amb molta gent perquè aquell temps va venir molta de gent peninsular i jo vaig començar a fer quatre amistats i vaig agafar els elements més bons i estaven ben contents de jo. Ara en venir no teníem per estar i això, vaig ajudar molt en el personal.

Sí, jo he viscut moltes coses perquè amb tants d'anys, jo amb 70 anys. Després te contaré una altra cosa. Sí, jo sabia que aquella s'entenia amb aquell i jo ho sabia, però ben alerta, mai, mai, però ho sabia perquè ells m'ho deien, elles no i un dia jo vaig anar a la fàbrica vaig anar en es meu despatx i jo vaig veure llum i això va ser un encarregat que tenia clau. Dic aquí hi ha algo i vaig entrar i les vaig trobar tots dos a s'almacen que teníem sa pell i què feis voltros dos? I vaig dir no vos engeg perquè, però s'ha acabat això aquí dedins, si voleu res anau a de fora. Això sí i un se barallava, s'altre tal sempre vaig tenir, però els posava tots a puesto. Llavors quan me n'anava a París estava 20 dies i deixava dos elements els més dos que tens que els pagava bé que estessin al tanto i cada dia cada dia me cridaven i me tenien mitja hora en el telèfon. Llavors ja venia amb es mostruari per fer ses sabates aquí i nosaltres també fèiem sa fira sa feia a Elda. I noltros Flavia, Lottusse, Sublime, Calzados Seguí i tots es de Menorca de dona. A Menorca fan ses sabates de dona perfecte. Celeb Balear, dues setmanes a Madrid, mos vàrem fugir d'Elda, perquè els clients bons estaven a sa banda de Madrid i sempre ho vam fer durant molts anys, passàvem molt de gust perquè almenos, si duien pedidos ben contents.

Jo vaig començar per ser jo ja no havia d'estudiar res més, havia d'aprendre a damunt sa sabata, a dibuixar sa sabata. Llavors a tallar tot el que fa un tallador hasta i tot repuntar un corte amb sa màquina, rebaixar això ho havia d'aprendre i ho apreníem quan hi havia dos senyors que ja eren veteranos en aquell temps a ca seva mos ensenyaven es que volien saber i per cert, Martorell en Barrats, en Miquel, va venir darrere jo, que se va morir ja aquest, en Martorell aquest de Lottusse, que estava fotografiat allà i jo i res i feia això. Quan acabava, me feien anar a una fàbrica en Miquel Fes, es carrer d'allà dalt, que tenia sa fabriqueta i mos enviaven allà, perquè el que jo havia fet s'havia de muntar i s'havia de fer sa sabata. Molts de pics no anava bé i me cridaven mil·límetres i tal i això va durar en es 14 anys, 15 anys vaig dir el que vull és això, perquè a Inca hi havia moltes fàbriques i es modelistes guanyaven molt de doblers i jo tenia el que ens ensenyaven guanyaven un dineral i res i, quan vaig començar a fer bé, me vaig posar per allò i ja vaig començar a fer modelos, perquè hi havia moltes fàbriques petites que pentura hi havia 15 obrers, feies es mostruari, cobraves i te n'anaves. I allà on també vaig fer molt va ser amb Kollflex a Selva, perquè sa fàbrica era petita i a poc a poc la varen fer grossa. També vaig ser un jefazo de Selva també, Kollflex. Varen venir dues nines que no sé d'on són, s'han perdut, perquè aquelles nines varen veure sabates fetes meves i totes van venir a ca nostra, no sé qui era que se me va enviar. Per favor, vos ho demanam per favor, només que vingueu i donau quatre explicacions, perquè això du feina a fer això i començar i els vaig dir el de dues màquines velles que vos enviaré a Sublime, que encara la fàbrica estava allà dues màquines sa de centrar i una de dervirar. I llavors ja mirarem i en Martorell diu: "També els hem de dur perquè érem al mig de Lottusse i una màquina de rebaixar, tot lo vell que hi ha allà ho vàrem dur noltros, jo ho vaig dur. I varen tornar a venir, no, jo no venc i vaig anar perquè vaig dar quatre coses, perquè va venir gent de Palma per saber... i aquestes nines jo ja no les vaig tornar a veure. I a sa màquina antiga d'aquell temps, perquè volien saber antes com se feia com ara m'ha demanat com se feia, vaig explicar i me varen captar sa màquin,a teníem una màquina per fer ses peces. Això se diu un anglès d'aquí davant i això també és anglès, es modelos les vaig explicar també i sa màquina i tot. Ses màquines que hi ha primeres, velles, totes els vaig explicar jo i en Martorell ja és mort, se va morir. I aquelles nines mos volien pagar, !no, jo no vull cobrar res!" i me varen fer com a pena perquè duien un interès totes dues que se'n van aiguanar així i hi havia es batlle en Torres i ara es batlle que hi ha ara, en Virginio, som molt amics, perquè sa mare la vaig tenir llogada coixeta, és coixa, i la vaig respectar tant que aquest al·lot sempre ja de jove ja me... i ser batlle, puc anar a fer el que vulgui i me diu: "has de venir, has de venir", "vendré, ja vendré i també sa que se'n cuidava concejala és una na Sabater, que venien de sa fira amb en Barrats i l'amo de Kollflex i s'avión va començar a fer trup a trup i es de Kollflex diu: "ja he agafat es mal camí, ja hi ha clots". I això mos va quedar, perquè quasi no van poder aterrissar aquí, això mos va quedar amb en Miquel que és mort, pobre al·lot, de Barrats, que tenia sa fàbrica a s'entrada. Érem molt amics, perquè ell me venia darrere jo i jo ja l'ensenyava a ell, allà on anava tot això i això ho vàrem, que mos veiem "què, som vius, eh?", o sigui, cosetes d'aquestes i ara a lo darrer feia es mostruari a Pamplona, tenia una fàbrica i, quan anava a Pamplona, ses dones sentia que em deien "ha llegado el mallorquín" i totes me feien un cas, perquè estava una setmana a Pamplona tenia 70 anys i encara els feia modelos.