Memòria, dones i treball (Sant Llorenç 2024)

Som Antònia Joan Caldentey. Vaig néixer dia 3 d'agost del 42. Som de Sant Llorenç. Jo feia feines a dins es taller. Brodar, no brodava, si en cas, tallava ses prendes que havíem de fer i els donàvem a cosir. I donàvem a brodar. Jo no vaig aprendre mai a brodar, però feia feines a dins es taller. Traiem es dibuixos, traiem es modelos. Jo era s'encarregada de fer patrons.

I d'això, fer patrons, fer dibuixos, picar dibuixos, perquè per dibuixar els havíem de fer... Tic, tic, tic, tic, tic, tic, tic, piquedet, piquedet, piquedet tot es dibuix, per llavonses passar-li en blau o en blanc, per llavonses fer aquests brodats, perquè amb un negre havíem de dibuixar en blanc. I en blanc el fèiem, no en blanc d'Espanya, era un compost que mos feia es farmacèutic, uns polvos blancs que mos preparava es farmacèutic. Resulta que quan se va morir es farmacèutic no vàrem poder fer pus pasta d'aquesta. O sigui, duíem aquest polvos i les mesclàvem amb parafina. I xic, xic, xic, allà amb petroli per dibuixar-los per damunt es papers.

I quins records teniu d'aquella època? Teniu bons records?

Molt, perquè era com una família. Allà dins ca nostra era com una família, ben igual. Una tenia mal de cap, idò seu una estona. Una feia festa, ja mos duia es paquetets des cafè i mos féiem un cafè per hom perquè feia festa. Sí, amb una paraula, na Maria Corona, na Isabel la tenia embarassada i tot això, i va venir cada dia, cada dia, a fer feina. Qualsevol estona s'acubava, tenia una cadira just a devora. Ella, sí, s'acubava, però, ai, Maria, no estàs bé, venga, mem l'estopejàvem un poquet, a l'instant tornaven, sí, i venga, tornava posar a fer feina. O sigui que... I de principi el teníem en es taller a damunt, a damunt que sa padrina, allà. Aquí on és sòtil, a damunt. Llavors vàrem fer s'altre edifici, quan mos vam casar el vam estrenar, al pis i a baix, i vam posar el taller, que és aquí on jo visc ara, teníem el taller. Allà ja va ser més en sèrio. Però allà dalt era... Mon pare mos duia per encalentir-mos tenia una fusta amb un braser a damunt. I mos duia foc allà, perquè fèiem feina a lo millor fins a les dotze de sa nit, noltros, ses dones, se n'anaven. Però noltros quedàvem fent feina fins a les dotze de sa nit, feia paquets i feia... Tot això fèiem de vetllada, quan ja no hi havia ningú, empleàvem així ses taules per fer es paquets i tot això. I sí, feien sa feina fins a la millor, fins ben tard. I l'endemà de matí mos hi posàvem a les vuit a fer feina. Sí, i fins a les dotze i mitja, una. S'anaven a dinar i tornaven dues i mitja. Sí, amb una horeta, només. Tot d'una mos trnàvem a posar a fer feina. Lo que elles se n'anaven s'horabaixa cap a ca seva. I s'enduien feina per fer es vespre de vetllada, encara. Sí, totes les que feien feina dins ca nostra, encara s'enduien feina per fer a ca seva. A repuntar, o feina per fer.

Quan va sortir sa idea? Doncs mira, antes de casar-mos ja, vàrem començar a fer brodats, devia ser... Sí, jo me vaig casar al 61 i ja devia fer 3 o 4 anys que fèiem feina i tenia una vespa, es padrí. En Joan tenia una vespa, i amb sa vespa, en es portabultos s'enduia brodats fets a ses tendes aquí on les mos comenaven. Ell se n'anava a fer pedidors, així, amb sa moto. Hasta en es port de Sóller, teníem clients per tot. Teníem clients per tot. Llavonses se n'anaven a sa península i recorrien tota Espanya. Però ho fèiem noltros mateixos, no teníem un representant extern. Ho fèiem en Joan mateix, s'anava, agafava es mostruari, que és tot això de per aquí, el que hem guardat, tot això que ha fet per aquí, això és el mostruari que teníem.

No se n'anava amb es padrí?

Sí, s'enduia mon pare, per no anar-se'n tot sol per sa península, i un amic seu i tot, qualque vegada, amics de mon pare, s'enduia també, perquè no s'avorrís, mon pare, les se'n manava, uns companyeros de mon pare, i ells disfrutaven aquests homes de passejar. I se n'anaven, passava tota Espanya, començava a Portbou, allà hi teníem un client, tota sa costa Brava, sa costa des Sol, a Madrid també hi teníem, a Toledo també hi teníem un altre client, i per Andalusia, quasi per tota sa capital d'Andalusia, anava a cercar clients, i per Torremolinos, Màlaga, Torremolinos, tot això, hi teníem clients per tot. I ho fèiem nosaltres mateixos. O sigui, ell corria... Jo també hi vaig anar una vegada amb ell, a fer tota aquesta volta d'Espanya. Però els anava molt bé, mon pare. Mon pare el rellevava molt, el rellevava de conduir, i així no havia de conduir tant de temps, en Joan, i els rellevava, o sigui, que conduïen una estona per hom, i així no se cansaven tant de conduir.

Sí, va canviar molt, perquè se vivien del camp, se vivien de cosa del camp. Sa gent s'avivava un poc, en comptes de fer un porc, en feien dos o tres o quatre, en venien dos, i lo que cobraven d'aquests dos tenien per obrar es porc. Llavonses ses ametlles, collien ses ametlles i ses garroves i d'això també en feien un copet, i d'això a lo millor arreglaven un poc sa casa. Sempre procuraven, sí. Era molt pobre, Sant Llorenç, antes. Sant Llorenç era pobre, pobre, pobre. No teníem ningú, cap riquesa de ningú. Tu veus ses cases antigues, ca s'Escaleta era una. Ca na Sorrilla, ca s' Escaleta, això són ses úniques cases que eren un poquet decentes. Perquè ses altres res, ses altres... Un porxo i dos aigüevessos, i sa bístia que passava per enmig. A lo millor, sa bístia, la passaven per enmig de sa casa, i la s'enduien en es corral, però l'havien d'entrar per dins sa casa. Per això hi havia cases que tenien tot lo d'enmig de pedres, pedretes, per entrar ses bísties. Era pobre, pobre, pobre, Sant Llorenç, molt pobre.

N'hi havia pocs d'homes que feien feina als tallers, però. N'hi havia molt pocs, perquè els homes... Era un temps que hi va haver molta feina de picapedrers, perquè se feien hotels i se feien hotels, se feien departaments i se feien... Llavonses se feien negocis, tot això. Els homes guanyaven doblers, també, fent de picapedres i ses dones de bodrat. I aquí és quan se va alçar Sant Llorenç, quan va agafar ja més riquesa Sant Llorenç, amb això. Ses dones, sempre, això eren ses dones. Els homes... Els homes, en aquell temps, no feien res de sa casa, si mateix, jo mon pare, qualque vegada, o li matava un animal, si havien de matar qualque gallina o qualque gall, o qualque conill, mon pare l'hi arreglava. I li pelava, no pelar... Fer pelar. S'en cuidava més ma mare. Pensa que mos n'anàvem a les dotze per fer es dinar, i mon pare sempre procurava tenir colomins. Li agradava molt els animals de ploma. I agafàvem uns colomins que els hi tenia dins una gàbia vius, perquè no hi havia neveres en aquell temps, no hi havia congeladors. I els tenia vius a dins una gàbia, quan eren tenrets les posava dins una gàbia, i noltros allà venga un colomí, quatre estirades a ses plomes, i a coure, i a caure. I a la una dinàvem. Així que a les dotze anàvem a pelar es colomí, però quan era tenret, era molt bo de caure, i a la una havíem de dinar. Això era matemàtica, a la una no podíem passar sense dinar.

Això era s'home i sa dona, es propietaris, quasi sempre, de quasi tots.

Però no eren mon pare i sa padrina, per exemple?

Sí, en es nostre. Sí, els dos eren els que duien el taller, més ma mare i en Joan eren els que feien d'això. Però mon pare també hi feia feina dins el taller. Mon pare també va durar unes temporades, que no podia anar en es camp, a fer feina, i també venia allà a tallar, perquè no tenia màquines de tallar, d'aquelles màquines que tallen un gruix així, de teles, un a un.

És conjuntet, patró, senyat i ta-ta-ta, amb ses estiradores, i noltros no vàrem tenir cap màquina mai. A s'hora de posar màquines, vam anar cap a Cala Millor. Ja no en vàrem posar. Molts de tallers posaven màquines per tallar i posaven màquines per brodar. Màquines de brodar, a l'instant, en vàrem posar molts tallers. Noltros no en vàrem posar cap mai, perquè a s'hora de posar ses màquines, va ser quan ja vàrem començar a Cala Millor, a sa tenda.

Dins es taller anaven amb es caminador, tic-tac-tic-tena, dins el corral d'aquell passillet tan llarg tup-tup-tup, caminador per amunt, caminador per avall. Sí, sí. Les guardàvem. Allà, els al·lots se guardaven tots sols. Noltros fèiem feina i elles s'entretenien anant d'una a s'altra, d'una a s'altra per dins es taller.

No hi devia haver guarderies? Jo no els hi vaig dur mai. Sí, fins es 3 anys... Sí, però fins als tres anys vàreu estar per ca nostra. Llavors, als tres anys, ja vàrem començar a ca nostra, allà dalt. Però voltros a ca ses monges no hi vàreu anar mai, que és aquí on hi havia sa guarderia. No hi vàreu anar mai, ni tu, ni na Aina, ni na Joana, ni n'Antònia. Fins es tres anys, ja la vàrem posar ja a s'escola de devora ca nostra, perquè era més presenta, era més a propet des nostre.

A Cala Millor a sa tenda ja la teníem tetes noltros, que quedaven a dormir i tal.

Sí, sí, a Cala millor, sí. Hi havia na Maria de Petra...

Teníem tetes, que mos guardaven.

Vàrem tenir na Maria de Petra, que feia ses feines i guardava sa nina. I després vam tenir na Marieta... Na Marieta feia feina a sa tenda.

Però també mos guardava, perquè jo me'n record que venia es nòvio...

Na Maria venia es nòvio a festejar, festejava a ca nostra na Maria, perquè com que quedava allà, i ells dos festejaven a ca nostra, na Maria.

Me'n record, perquè jo les guardava.

Lo de ses perles era a Manacor, sa fàbrica de ses perles era a Manacor. En feien aquí, a Sant Llorenç, tenien com a una sucursal de Sant Llorenç. Teníem... caixó li deien? Ses perles o sa plata?

Unes bosses de plata.

Aquelles bosses.

Unes bosses de plata feien aquí.

Feien bosses. Sa meva padrina, sa padrina, sa mare de ma mare, va tenir caixó d'això, de... d'això de plata, de bosses. Llavors, en una altra temporada, enfilaven collars de perles, i això ho duien de Manacor. No... eren encàrrecs de Manacor. El duien a fer Sant Llorenç, com nosaltres de Sant Llorenç duíem a fer altres pobles, també.

Hi havia dues o tres planxadores. I després hi havia... sa taula meva, que ja era per sa meva taula. Llavors hi havia sa taula de na Maria Corona, que era aquí on tallava, i llavors hi havia una altra taula, que era sa de mon pare, que també tallava. I qualque vegada, si hi havia pressa per planxar, se'n posaven més a planxar. I jo els ajudava a planxar, també. Una planxada ja la me donaven, jo la plegava. Però ens ho feien molt ràpid, saps? Planxàvem i planxàvem, planxàvem, planxàvem... Amb un parell de planxadetes teníem sa blusa planxada. I la me posaven en es costat. I jo anava plegant, anava plegant amb un cartonet, totes iguales, totes iguales, totes iguales, i a punt de posar-les en el paquet. Cosir, teníem, cosidores. Ma mare era molt, molt encarregada de cosir. Ma mare cosia a sa màquina. Teníem dues màquines allà. Dues màquines, però d'aquestes simples de repuntar i res més.

De peu.

En vam tenir dues planxadores... Bé, en vam tenir bastanta de gent a fer feina. Després, dues planxadores, després hi havia na Maria Corona, l'Antònia Pana, que dibuixava, n'hi havia dues que dibuixaven a una altra taula. I... I això. I sa Madonna Cuca. Sa Madonna Cucca i l'Antònia Cuca, que també li diuen Cuca en aquesta altra. Ses bruns, també. I l'Antònia i na Bàrbara varen venir també una temporada a fer feina, que dibuixaven, elles dues. N'Antònia Pana i ses dues bruns dibuixaven a sa taula, a una taula grossa, enorme. Ara la té n'Antònia, la posada, ha fet un arreglo en aquesta taula que dibuixàvem, l'ha posada com a... a sa cuina, com a illa. N'ha fet una illa per sa cuina. Aquesta taula era aquí on dibuixàvem.

Mos aturpavem a les dotze i a lo millor tornàvem a partir a les tres i fins a les vuit.

Aquí, más o menos...

Aquí hi ha el que en cobraven cada mes, segons sa feina que feien. Sí. Cobraven segons sa feina que feien.

Aquí està ben estipulat. Abril.

N'hi ha que cobren més i n'hi ha que cobren menos. Aquí n'hi ha una de només de tres-centes pessetes, una de vuit-centes i una altra de sis mil. Una de sis mil i una altra de setze mil.

Setze mil, na Maria Corona.

Era sa que cobrava més, perquè na Maria feia feina ella i feia feina as seu home, perquè es seu home també era es sastre. En Pep, sabia repuntar.

I ses chicas de ses Toltes, qui són?

Són dues al·lotes que estan a sa carretera de Son Servera. Són dues germanes, dues bessones. Idò aquestes dues mos brodaven. Si feien feina, cobraven bastant. Sí, ja veus, na Maria Corona... cobrava 16.000.

16.435 euros amb un mes eren molts de doblers.

Sí, però ella tenia en Pep, que l'ajudava, perquè ella s'enduia sa feina per en Pep. I llavonses, ella també li ajudava es vespres. O sigui, na Maria va fer moltíssima de feina, sempre. Cobraven, a tant sa prenda, segons sa feina, a tant sa prenda cobraven ses que feien feina a ca seva. Per això és que cobraven el que fèiem, segons sa feina que feien. Segons sa feina que feien.

Segons sa feina que feien, na Maria Corona sempre guanya aquí.

Ella feia molta feina, però és per això, perquè s'enduia molta feina per fer a ca seva.

Hombre, un mes va cobrar 28.300 euros.

Guanyaven segons sa feina que feien.

Segons ses hores.

Segons sa prenda. Si els retia més o els reita menos sa feina. Però cobraven segons el que feien elles. Sí, a dins es taller guanyaven el mateix. Sí, a dins es taller guanyaven el mateix.

I estaven assegurades, totes?

No.

A defora no, en es taller sí.

No. En es taller no estan assegurades tampoc. Fins que vàrem anar a Cala Millor, allà sí que els vam assegurar. Llavors, allà, sí. Però aquí, no, a Sant Llorenç, no. Ni a cap taller ni un que que tengués ningú assegurat. No n'hi havia cap. Mos enviava a dir... Ei, s'inspector! Zzzzup, tancava sa porta des taller i ja està. Qualque vegada quedàvem allà dedins fent feina i qualque vegades les deia "anau-vos, anau-vos que llavonses".

Mira, tu, quina cosa més curiosa. En es desembre, aguirnaldo talleras.

A què?

Aguirnaldo.

Idò.

Les donaven un aguirnaldo ho veis?

Idò, 1.500 pessetes.

Aguirnaldo talleras, 1.500 pessetes, Talleras. Per Nadal, per desembre.

Sí, sí. Sí, sí. No, si les tenien contentes, noltros. Les procuràvem tenir-les contentes, clar. Ma mare feia una coca, passis pena, totes ses talleres la provaven.

A ca nostra escoltàvem molt la ràdio. Ses novel·les de sa ràdio. Una n'hi havia una Amarosa. Passava, també va passar una temporada, jo no hi era encara, jo era molt jove, que en es carrer des foc, que era es carrer aquest d'aquí. Es carrer Sant Llorenç que li diuen, era es carrer des foc. Totes ses cases tenien nines joves. Al·lotetes joves. Treien sa màquina a de fora per brodar. La treien en es carrer. I tothom cantava:

Rocío. Ai, mi Rocío!

Això de na Imperio Argentina. N'Imperio Argentina feia sa pel·lícula, na Imperio Argentina, i llavors tothom cantava sa cançó. Però aquesta la vam cantar moltíssim. Cantaven aquesta de Rocío. Com que la feien en es cine d'allà baix. Feien cine es dissabte, es diumenge i es dijous. Dijous, només una pel·lícula i es NODO. I es dissabte i sl diumenge feien dues pel·lícules. I qualque dia aquestes que hi havia cançons i això, na Imperio Argentina era molt popular, molt bona.

Aquestes de per aquí baix ho cantaven, ses d'aquest carrer, com que jo no era d'aquest carrer, jo era d'allà de sa. Més jove. Era un barri diferent. A més que jo era molt més jove que aquestes dones. Si eren joves volien cantar lo que veien en es cine. Clar, aquestes al·lotes joves cantaven bé. Totes eren de s'edat, de na Tomassa, más o menos. Na Tomasa ja és una que canta bé. Sempre ha quedat cantant molt bé, na Tomassa. Na Catalina, na Catalina. Com que posàvem una emissora, la teníem tot lo dia sa mateixa. No hi havia gaire cosa de diferent.

Fèiem una cosa, que reiem molt. Quan sentíem un esmolador, que cada instant passaven. Xiuuu-xiuuu. Una talladora damunt es cap. Ha-ha-ha! Ha-ha-ha! Un tros de tela, pam, damunt es cap. Totes mos posàvem un tros de tela damunt es cap, perquè mos donàs sort.

Paraules antigues.

Jo crec que aquesta d'escandall.

S'escandall, s'escandall, se deia. Això és es mostruari. I li deia s'escandall. No sé d'on l'ha treta, no sé d'on la varen treure aquesta paraula. Hauríem de mirar en es diccionari a veure meam d'on mos surt aquesta paraula.

I, per exemple, ses talleres. Ses talleres eren ses dones que estaven en es taller.

Sí, sí, les deiem ses talleres.

I ses que estaven a ca seva, els dèieu qualque nom?

Sí, es meu home a totes le sposava noms. Jo no te diré en aquí. No t'ho diré cap persona. A una li deien es fantasma. Ha-ha-ha! Perquè tenia una manera de caminar. Ha-ha-ha! Ha-ha-ha! Llavors, no ho sé, no me'n recorda d'altra paraula, però era graciós, perquè enviaven n'Antònia, n'Antònia Pana, li deien... Ves allà a cercar aquelles bluses que mos ha fet, ves en es fantasma, i ella, Antònia, i qui és es fantasma tu ho saps? I això tots els noms que que posava així es meu home, es meu home era molt posador de nom.

I ses eines també, per exemple, sa munyeca.

Sa munyeca era sa de dibuixar. Comés que li dèieu munyeca? No ho sé, perquè se feia de tela. Se feia de tela, tot un enrevoltinall, enrevoltillada, enrevoltillada, de tela, i allò, allò de tela, així, li deien sa munyeca.

I quan feien es dibuix, com ho treieu en això?

Treure dibuixos. Treuen dibuixos, sí. Nosaltres, els dibuixos, sempre els fèiem noltros. Es dibuixos, que no haguessin... No anàvem mai a copiar una blusa d'una altra, mai. Sempre les vàrem fer nostres. O sigui, això ho vam treure d'una revista... Com cada any mos n'anàvem de viatge, quan acabàvem es taller, mos n'anàvem de viatge. Un any que vàrem anar a Itàlia, mos varen dur ses bluses, i aquesta li vàrem posar Florència, perquè la vàrem trobar a sa revista a Florència. I així ho fèiem, cada any, cada any, cada any, i dúiem dibuixos.

Nissa, Suïssa, Estambul... Sí, posàvem aquests noms, així. Pireo, Pireo. Pireo. Nissa.

De Nissa, també.

Rositas, en Platero. Rosetón, Venecia. Totes tenen un nom.

Aquesta de Venecia. Tot això són revistes que, pues... Miraven allà i allà... Miraven allà i allà i agafaven sa idea i la posàvem en pràctica aquí.

A dins l'esteller, sí, era com una família, amb totes ses dones. Ara avui he fet això, i ara avui he fet això altre, i he fet això per dinar. Tot, tot mos ho contàvem. Com unes persones que estan sempre juntes... Encara s'altre dia vaig trobar que me va ajudar a pujar es carro. En Pedro Pa. Es germà d'en Tomeu, en Tomeu, que duu es restaurant de Son Colom. Tomeu. Idò es seu germà, en Pedro. Pedro. Passava pes carrer des Xaragall, allà, i jo empenyia.

És un fill de n'Antònia Pana

I jo empenyia es carro per pujar-lo a ca nostra: "Espera, Antònia, jo t'ajudaré!" I ell va venir i la me va pujar dins ca nostra. Diu, "ai! Diu, que no me coneixeu?" I dic "i bé, que te conec, què vol dir?". Diu, jo me'n recorda que veníem per aquí, i vàrem començar a caminar dins es taller. I vàrem aprendre de caminar. I venien tots dos, els dos germans. Tots dos germans. Venien a veure sa mare, i a lo millor jugaven un poc per allà, mentre sa mare feia feina. Tenien aferrats allà, tenien es nins allà. Sí, sí, tots dos venien. Sí que duien es nins si no podien deixar-los, clar. Na Maria Corona va passar tota s'embaràs a dins ca nostra fins es darrer dia. I quan va tenir sa nina, a l'instant va venir a fer feina. I a lo millor la duia i la guardava i li donava de mamar i feia feina.

Na Ferrer, una de ca na Ferrer, se va tirar en es tren, perquè era aquesta... Això era sa mare d'en Pedro, s'home de na Nita Ferrer que l'hem vist avui, el seu home. Era es fill d'aquesta al·lota. Sí. Aquest home no volia... En aquesta la tenia com a sa amant. Però no era casat encara, i no volia que comenàs i li feia avortar, i li feia avortar, i li feia avortar. I al final aquesta el va tenir en Pedro, però quan el va haver tengut, ella se va tirar davall es tren, perquè ella no podia més. No podia més. No podia, de vegades, que li havien fet avortar, i tot això de sa seva vida no volia res.

I la collares? Eh? I la Collares la vàreu veure mai, tu? Sa dona d'en Franco.

Jo no la vaig veure mai, però venia aquí, i carregava de gènero, de vestidets per ses nines, aquí, a Cas Batlle. Claro, claro, i no mos havien de tocar es tallers, eh? No mos havien d'assegurar s'al·lot, perquè no haguéssim guanyat res.

No podien assegurar ses dones, perquè era molt car. I sa dona d'en Franco la fèiem estar contenta.

S'ajudava sa gent. Sí, sí, hi havia harmonia, sí. No hi havia competències. No, perquè cadascú feia sa seva feina. O sigui, noltros no vàrem anar a copiar mai, perquè el que feia ràbia era que te copiassin un dibuix, o un vestit que feies, amb exclusiva, perquè la fèiem nosaltres. Claro. Però noltros no vam tenir cap enemistat amb ningú, no.

I vaig fer feina, però vaig fer poca feina, perquè jo feia més feina a sa tenda. Allà veníem lo que fèiem en es taller. Al principi van muntar sa tenda, per vendre tot el que feien en es taller. Bruses i vestits...

I jo me'n vaig anar tot d'una que vaig poder, vaig anar a vendre a Cala Millor.

I ma mare tot d'una que va poder venir, va anar cap a Cala Millor també, perquè li agradava més anar a Cala Millor a vendre a sa tenda, que estar en es taller. I jo hi vaig fer feina, hi vaig dibuixar, vaig tallar... Però brodar no en vaig arribar a aprendre mai. Qualsevol cosa. Jo també vaig fer més de taller, però clar. Històries sí que en sé algunes. De sentir-los, de sentir-los contar i això. A lo millor... No ho sé, que s'anaven a fer pedidos i tot això, que viatjaven molt, també me'n record que viatjaven molt.

Cada any, cada any, al final. Fèiem es caramel·let que mos tocava a final de temporada.

Li agradaven molt ses sarsueles i anaven molt a Madrid o a Barcelona a veure sarsueles en directe i a treatres i tot això.

Per Pasqua, mos ne dúiem totes ses des taller a fer sa berena. Anàvem amb totes ses des taller mos n'anàvem a fer sa berena. Al de matí. O anàvem, a lo millor, pel Port de Sóller o per aquí on fos. I llavors, es capvespre mos aturpavem a Palma a veure una pel·lícula amb ses talleres. Totes. Aquella de na Sara Montiel. Totes les vàrem veure així. A Palma, amb ses talleres. Hi havia s'Augusta i hi havia es Born. Es Born i s'Augusta.

Capitol?

Sí. Capitol. Sí.

A mon pare li agradava molt anar a Palma amb es cotxe. Com que ell hi havia viscut més de deu anys. No li feia gens peresa. No li feia gens de peresa agafar es cotxe i anar a Palma.

Cada setmana, cada setmana cercava una excuseta per anar a Palma.

I també comprava còmics, perquè ell era un col·leccionista molt gros de còmics. I comprava pel·lícules, també. Li agradava molt anar a Palma. Mon pare era ciutadà. No era de fora vila ni de tot això. No, no. Mon pare era urbà.

Com que vivia a Palma, va viure ses seves joventuts a Palma, i clar.

I va etsar més de deu anys a Palma, ell va anar a escola to es temps des vuita nys fins en es vint, va anar a escola a Palma. I era ciutadà. Era ciutadà. Ciutadà de traje i bé, na Paula, l'ha conegut, de diari davall es braç. Era un senyor. De fora vila no en volia saber res, o en va voler saber res mai. Li agradava això d'anar a Palma, li agradava molt anar a Palma. I un pic per setmana, bé, quan teníem sa tenda sempre hi anava un pic per setmana.

Anava a cercar es gènero allà en Raimon, anava a posta a Palma, però hi volia anar ell i anava a cercar es gènero.

I anava a veure es seus germans.

Sí, com que vivien tots a Palma, tots es germans.

Tots varen quedar a viure a Palma menos ell, ell va ser s'únic que va tornar cap a Sant Llorenç. I li agradava molt ser de Sant Llorenç perquè sempre ho deia. "De Sant Llorenç, som". És vera. Els altres no, els altres germans varen quedar a Palma i varen quedar com a més ciutadans, de ciutat, se varen muntar sa vida i això, però ell no.

En Biel va tenir una fàbrica de sabates. Gena se deia i estaven a baix de ses galeries de sa plaça Major. Hi havia una tenda que se deia Geno, idò aquesta tenda l'havia posada en Biel, es seu germà. Se deia Geno, perquè hi venien ses seves sabates, les fabricava ell a sa fàbrica de sabates.

Això un vestidet de somaretes i la varen treure damunt es cuento de Mi Platero y yo. I en vàrem fer moltes, moltes, moltes d'aquestes brodadetes.

En els estarengers els agradava aquestes someretes?

Sí, com que sa novel·la de Mi Platero y yo segurament qualcú més l'ha llegit i era molt popular en aquell temps.

Es dibuix el vares fer tu?

Sí, sí, jo o es meu home, es meu home era molt des dibuixos. Jo les perfeccionava. Ell feia es dibuix i jo les perfeccionava per posar damunt sa tela.

Ella era bona i mon pare també. És vera, vós sabíeu dibuixar molt, perquè en aquell d'allò que hem trobat des vostres dibuixos de quan éreu petita d'allò de sombres i li anava bé. I a mon pare també, mon pare feia retratos i tot això. Feia retratos a gent i les feia un retrato amb una foto. Sí, mon pare no va anar a classes d'art?

No, comptabilitat feien. Allà va compabilitzar, va dur sa comptabilitat d'una casa de quadros que li deien Moretoni en aquest i ell li duia es comptes. I li anava a cobrar a tots es que li devien. Es meu home li va cobrar tot tot. Venia quadros i no els cobrava i en Joan va anar a posar-lo amb ordre. Anava cobrant, anava allà mateix, si hi hagués d'anar tres vegades hi anava a cobrar ell. Li cobrava tot lo que li devien en aquest home. Pensa que aquest home me va regalar aquell quadro que tenc a sa plaça que és com a de relleu que té peixos com a dorats. Idò aquest Moratoni mos va regalar aquest quadre i és un quadro immens de gros. Aon és? Me pareix que és dins es quarto d'allà darrere.

Es comptes des taller.

Ell duia sa comptabilitat, era d'això de comptables i fer comptes, numerets i numerets, això sí, li anava molt bé. no va haver de mestre cap màquina de sumar mai.

No, hi ha uns bons comptes ben llargs fets a mà.

Això li anava molt bé a ell, comptabilitat.

I no hi ha cap equivocació ni una, eh? Tot lo des banc i tot ben.. veus ses sumes a mano? fora calculadora.

No, no en va emplear cap mai.

Ben llarg.

Jo trob que va evolucionar molt Sant Llorenç des de que varen posar es tallers i tot això perquè abans, bé, pel que m'han contatno era un poble molt productiu de coses, anaven a fora vila i això i venien quatre ametlles i dues garroves, però no era productiu. A partir des tallers, hi va haver un canvi molt gros a Sant Llorenç, perquè era un temps que se podien fer doblers, diríem, perquè, clar, era postguerra, es país anava avançant aviat, olien que sa gent se recuperàs econòmicament aviat i feien molta de feina, però també guanyaven molts de doblers. No hi havia a lo millor també tants d'imposts per pagar. No hi havia tot això que ara hi és i quan feies doblers i feies molta de feina i feies doblers, aquells doblers te rendien molt. A lo millor te rendien com a comprar una casa o un terreno o perquè voltros vàreu comprar es terrenos de Cala Millor. Aquí, sa plaça, tot això va venir arrel des taller i després de sa tenda. D'una cosa i de s'altra i no és que tampoc fessen doblers a costa de no pagar en es que feien feina. O sigui, es que feien feina cobraven bé per sa feina que feien i ells els empresaris guanyaven en cara molts de doblers. Tothom estava content, perquè se podien fer doblers.

Feies molta feina, però te rendia aquella feina. Treies un profit.

I amb allò que treies podies comprar. És molt diferent d'ara, és que ara ha canviat un cent per cent.

Entre una cosa i s'altra tot se'n va per ses bardisses. Un poc per aquí i un poc per allà.

Clar, si no hi hagués imposts tampoc no hi hauria res, però és que abans...

Però ara també tenim molts més gastos que primer. Primer no hi havia tele, ses planxes les planxaves amb dos caliuets, saps que és de diferent sa vida. I ara què feiom? enxufar sa corrent, però també mos costa molt sa corrent. Primer amb un llumet d'oli te conformaves tot lo dia, tota sa nit, tota sa vetllada passaven amb aquell llumet d'oli, no havien de mester llum, sols. I no hi havia aquest gasto.

Es gastos que se suposa ara que són un vuitanta per cent de lo que guanyes són de gastos que abans no hi era ni per gastar-ho, és vera i per això pues se podien guanyar doblers i si eres un poc viu i no les derrotxaves diríem, podries trere un profit d'aquests doblers, bastant però. Es desfase generacional és molt gros de quan jo era petita a ara.

Tenien es mostruari que els se'nduien així per vendre, o sigui, una peça de cada cosa que feien i llavors també s'enduien això per saber es preu i devien anar modificant per saber ses talles, perquè clar ells no sabien res ni de modistes ni de res, s'ho treien no sé d'on.

Jo treia es modelos i les cosia, jo sempre cosia ses mostres i tot això.

A lo millor desfeien, desmontaven un vestit que havien comprat i treien es patró damunt aquest vestit que havien desmuntat.

sa primera blusa que vàrem fer, de ses primeres bluses, es meu homes les se'n va endur a sa tenda a vendre i me va sortir amb un escote i en Joan diu: "m'han dit que era massa escotat". És vera, ah, bé, diò rectificarem, no passis pena, venga. Vàrem haver de rectificar es dibuix, fer s'escote un poc més petit, però això vol dir no saber res de res quan t'hi poses.

Bé, a lo millor mon pare ja en tenia un poc d'idea però sa seva germana amb es taller de Palma.

Sí, però no feia bluses sa seva germana. Sa seva germana feia adressos, de na Blanquereta.

Sa seva germana tenia un taller que havien posat de na Blanquereta a Palma, però feia manteleries, adressos, ajuars de boda.

I l'enviaven a ses senyores de Barcelona, perquè aquest home... Es seu jefe era de Barcelona. I li varen dir que li fes sa feina na Catalina, però na Catalina l'enviava a fer feina aquí a sa cunyada, sa seva cunyada era na Blanquereta i era sa seva cunyada.

A Palma era a Son Riera, saps a on és? Son Riera era tot un solar, tota una mansana i era des senyors aquests sales.

Des sales aquests que després se varen com a juntar amb en March.

Pot ser, no ho sé, però eren es Sales ells.

S'altre dia feien un programa per IB3 d'en Sales aquest, era es duenyo de moltes de coses.

Era es duenyo d'aquest jardí, tot un jardí grandiós i unes cases de senyors. I na Catalina vivia a un corneló d'aquesta mansana a una casa que li varen fer per ella per guardar. Te'n recordes d'aquella casa? Vivien en es pis i a baix hi havia es taller. i es senyor aquest l'havia fet, perquè ella dugués es taller aquest.

Eren uns jardins, però impressionants, enormes.

I tenien un canot enorme de gros, te'n recordes?

Es propietari des taller, pot ser que sigui en Salvà.

Faustino Salvà, potser. A jo m'ha sortit Sales, ido podria ser Salvà, jo ara es nom no me...

Però aquest terreno i això sí que potser que sigui des Sales aquests, perquè tenien molt es Sales per Palma.

I elles tenies filles, es senyors tenien unes filles i quan venien, pensa tu, estimaven més na Catalina que no sé què.

Hombre, perquè les feia es menjar.

Llavonses tenia na Barín i amb en Joan també disfrutaven aquestes al·lotes, perquè aquestes al·lotes eren molt altes i com que en Joan també era molt alt, ella deia, ballar, se n'anaven a ballar i "jo m'agrada veure sa corbata des que ball", però elles eren tan altes que no li veien... No li veien sa corbata i a en Joan sí que li veien almenos, perquè era molt alt en Joan.