Tresor de la Memòria (Llubí 2017)

Francisca Serra Pons. Vaig néixer a Llubí en es carrer de Santa Margalida, número 54. No vos ne rigueu de jo. Vaig néixer a l'any 30, dia 12 de gener. Està bé així? He de dir res més? Idò ja em basta.

Què vos agrada fer?

Què m'agradava fer? Vaig fer de tot, perquè era sa major de set nins o set nines, de set infants i jo era sa major i vaig haver de fer moltes coses. Ara, ses coses que vaig fer totes no les puc dir, perquè ja no me'n record, però en vaig haver de fer moltes. Ajudava a mon pare i a ma mare, estàvem a un hort, estàvem a un hort i, clar, lo que fan en es horts, fan feina, molta feina pes camp. I feia feina pes camp. Es temps que guardava es al·lots a lo millor, jo què sé, o feia es dinar o qualque cosa. Però cada setmana pastava també i fèiem deu o dotze pans i pastava dins un ribell. Primer, cerníem sa farina, la cerníem, mos feien sa farina, a Can Suau mos feien farina i mon pare venia amb so carro a cercar un sac de farina i, quan era a ca nostra, jo l'havia de cerndre.

Què vol dir això?

"Cerndre" vol dir triar sa farina de s'ordi, des..., ai, ara no me sortirà què se diu, això que fan es pa integral, des segó. Sa farina des segó. I, si hi havia poc blat, posaven un sedàs més ample i passava més farina. Si n'hi havia poc, posaven es sedàs estret, perquè sortigués més fi. Però, per aprofitar tot, fèiem això. Fèiem amb un sedàs més ample. Teníem dos sedassos: un d'ample i un d'estret. Si volíem s'ample, passava més segó. I, clar, te menjaves es pa... Com que llavors hi havia molta gent que menjava es pa d'ordi i de blat de les Índies i de tot, però noltros, gràcies a Déu, no li vàrem haver de menjar mai. Sempre li vàrem menjar de blat, perquè teníem conrat. Però, fèiem això. Llavors, jo havia de posar es llevat, primer. Posàvem llevat es vespre, deixàvem un trosset de pasta dins una xicreta o una xicra. Noltros dèiem una xicra llavonses, ara diuen una escudella o això, però hi posàvem es llevat a dedins i aquella pasteta tovava allà dedins i, el s'endemà dematí, posàvem llevat, d'aquella mica de pasta que havíem deixada, era llevat. I la posàvem dins es ribell que teníem sa farina a un rotlo enmig i ho aclaries un poc i allò, com que ho posaves amb un poquet d'aigua calenta, i aviat fermentava. Sabeu què vos dic? I, llavors, quan havia fermentat, pastàvem. I llavors posàvem es pa a damunt una post, amb un colls blancs. Se deien es colls blancs o coll blanc, no sé com se deia. Això era una tela aposta per posar es pa, que era com a de drap, sabeu què és drap? Però drap amb unes retxes. Ja tenia unes retxes aposta per posar es pa. I feien una cresta enmig i posàvem un pa a cada banda i es pans no se tocaven. I a cada pa fèiem un doblec, a cada pa fèiem un doblec per posar es pa. I després, quan era tou, jo feia foc en es forn, feia foc en es forn, havia de fer foc. I, quan era tou, aquell pa havia fermentat un poc i s'havia fet més gros i se coneixia quan era tou i l'enfornava. I ja està. I granava es forn amb una granera grossa i un tiràs, un tirador. Ara no sé què se diu. Bé, és igual, no me surt ara, però és un garrot llarg per arribar dalt a baix des forn, perquè hi havia molta llenya cremada i ho havies d'agranar. I ho agranàvem ben agranat i hi enfornàvem es pa. Això fèiem.

Ben bo que devia ser aquest pa...

Almenos en menjàvem tota sa setmana.

Aguantava.

Aguantava i ara no en poden menjar tota sa setmana. Això fèiem idò...

Des camp, què me podeu dir?

Jo he fet moltes coses des camp, no te puc dir tot, perquè... Noltros sembràvem raves. Amb un bon fred els a collíem i els a rentàvem per dur-los a vendre a sa plaça, que veníem a sa plaça, a suquí, devora l'església. Teníem es mercat i teníem raves i pastanagues en s'hivern. Llavors, en s'estiu, cosa d'estiu. Però en s'hivern me'n record d'això, que havíem de rentar es raves amb un fred qui trepanava. M'entens? perquè els a rentàvem perquè duien molta terra i fang i els a rentàvem i, llavors, els a mos ne dúiem cap a sa plaça a vendre. Això és lo que fèiem.

I escola?

A escola, hi vaig anar poc, perquè simateix hi vaig anar es dia que plovia. Només hi anava es dies que plovia. Si no plovia, ja havia de fer qualque cosa. M'entens? Llavors... [...] Esterrossava.

Què era esterrossar?

Esterrossar és una bístia davant i a darrere duien un tros així llarg que se deien els esterrossadors, m'entens? Amb unes pues i sa bístia caminava i jo me n'anava a darrere amb sa bístia i me n'anava allà on havia d'anar. I, de vegades, esterrossant he duit un al·lot a dins un cove o dins un canastró a damunt els esterrossadors i mos passejàvem tots dos. M'has entès? Això ho he fet jo, això ho he fet. Perquè es nins eren petits i jo som sa major i de jo en es darrer hi ha dotze anys i en dotze anys en varen tenir set. Són molts, no és vera? Hi havia de tot. I fèiem es dinar i dinàvem tots davall una figuera. En s'estiu, en s'hivern no. Però en s'estiu davall una figuera que hi havia davant sa caseta i allà davall teníem sa taula i dinàvem allà tots. I això és lo que fèiem.

I matances?

Matances matàvem un porc, mon pare matava es porc i venien sa família, es cosins i tios i això veien a matances i mos passejàvem amb un carro, de vegades, amb un carro i cantàvem, però no veníem en es poble perquè estàvem a fora vila. Mon pare mos posava es carro i mos n'anàvem a passejar. I això és lo que fèiem. I, de vegades, fèiem sopar es vespre i jugàvem a lo que fan es al·lots, o a "espardenyeta", a espardenyeta mos sèiem en terra tots i passava s'espardenya per davall i l'havies de cuir o al "tio paper", que remenen es cul amb un paper en es cul. El "tio paper" era una cosa que posaven a un home o un jove o una al·lota qualsevol un paper a s'esquena, a ses anques i s'havien de passejar i havien de remenar, remenar i se deia "el tio paper".

No el me cremaràs,

en es meu pedaç,

el te cremaré.

Això cantàvem, m'entens? I això se deia "el tio paper". I això eren ses juguetes que teníem llavors. O l'espardenyeta per aquí davall asseguts tots a un rotlo. No hi havia res més. Pepes de paper, de pedaç, vull dir, ses pepes les teníem de pedaç, no en teníem d'altra cosa. Els a fèiem noltros. Un boliquet o un rodet de fil es cap i ja estava. Això és lo que fèiem, no puc dir res més d'això.

Molta imaginació i molta creativitat.

Sí, molta imaginació sí que en tenc. Fèiem moltes coses, fèiem moltes coses i, a més, no teníem res més, perquè ara tenen de tot. Ara mira quantes juguetes hi ha pes al·lots. Sí. No me diguis res! Que jo tenc es nets que, bono, no vull dir res, perquè no vull dir res, però se traven de juguetes. Se traven de juguetes, eh? I ara en tenc un, en Jaume, que fa unes cosetes petites, que els ha de col·locar ell, venen amb unes capses i els a col·loca i fa uns montes, jo no sé què fa, no t'ho puc dir perquè ells ho saben i ells ho saben dir i jo no ho sé dir i no ho vull dir. Però, això es d'en Jaume pareix mentida. Té sa taula plena d'aquestes coses que ha muntades, d'aquests jocs, no sé que se diuen, perquè són uns jocs que no sé que se diuen, jo no t'ho puc dir.

I a matances, a part de fer aquest sopar, hi havia alguna cançó que cantàveu quan anàveu amb es carro?

Sí.

A matances som anada

i m'hi he acampada bé.

L'any que ve hi tornaré,

si no som morta o casada.

I alguna altra?

Sí, en cantàvem moltes.

Matancera aquí,

Matancera allà,

jo som a matances,

a cas capellà.

Jo sé això. N'hi havia moltes.

He anat a matances,

i de porc no l'he tastat,

...

No sé com se diu aquesta ara. No t'ho puc dir, però això sí.

Gloses, cançons...

Gloses i cançons tu saps que en sabia moltes, però no me surten.

Es Carboneret.

Es Carboneret és:

Mon pare carbó va fer,

fins a l'hora de morir,

carboner me'n va fer a mi,

perquè n'era carboner.

Quan duc es carbó a ciutat,

de tant de renou i trapeig,

arrib i estic marejat.

Mon pare carbó va fer,

perquè n'era carboner.

És molt llarga aquesta, perquè jo la sabia tota, però ja no me surt. Jo, per desgràcia, tenc es meu fill que té molts de llibres. Es cançoner mallorquí, tots. Tenc tots. I aquest dia me cercava sa de Can Bordoy. A Llubí hi va haver un assassinat d'una dona, no sé quin any era això, però sa cançó ho diu. I aquest dia me deia, me deia: "Aquesta cançó ha d'estar en aquest cançoner","i jo te dic, Biel, te dic que no hi és, te dic que no hi és". I ves si la va trobar, ves si hi va ser, i la va llegir, però jo no sé..., la va escriure ell, jo no sé què va fer, però és una possessió que hi ha a suaquí baix, que se deia Can Bordoy.

A Can Bordoy se n'anava,

sentia gent qui cridava

foc i extremunció.

Sa germaneta major

de Can Bordoy se n'anava.

Sentia gent qui cridava

foc i extremunció.

Que la varen matar a aquesta al·lota, o l'havien de matar. Li varen pegar devers tres ganivetades i això era l'any, ara no t'ho puc dir exacte, no era l'any 900, era l'any 890 o això, fa molts d'anys, i era aquí a Can Bordoy. Saps a on és Can Bordoy, tu? No saps a on és. No, idò, era a suquí anant cap a Sineu, aquesta casa, saps de qui és? D'aquesta nina d'aquest carrer d'aquí, l'amo en Miquel que se va morir sa mare, de cap de cantó de can... No, ja no ho saps, no saben res, aquests joves no saben res. Idò aquí hi va haver aquest atemptat.

Es roig i es forester

no varen pensar molt bé

lo que els venia darrere.

Dins es sementer de Corbera,

sa bandolilla vengué.

Es roig i es foraster

no varen pensar gens bé

lo que els venia darrere.

Perquè llavors el se varen agafar, des cap d'un parell d'anys.

Sa germaneta major

de Can Bordoy se n'anava,

sentia gent qui cridava

foc i extremunció.

Na Catalina i sa mare

no n'han badallat encara,

acorreu i els a traureu.

Ses campanes avisaven:

-Petits i grans, correu!

que a Can Bordoy trobareu

ses cases que fan flamada.

Varen pegar foc a ses cases. Eren dos bandoleros. I això ha passat a Llubí. I se varen fer moltes cançons i moltes gloses. I una la deia d'un vent i s'altre la deia de s'altre. Sempre paraules que rimaven.

I ara que ja mos heu contat una anècdota, una anècdota des poble. Voltros coneixeu més anècdotes des poble? A lo millor n'hi ha alguna que és una mica graciosa o xistosa?

Jo estava a fora vila i veníem a Llubí i a missa. I res més, m'entens? I jugàvem a... Si sortia d'escola, no podíem jugar mai, perquè mos n'havíem d'anar cap a fora vila. I en sortir ja era tard i mos n'anàvem cap a fora vila i no vaig estar molt a dins es poble. Estàvem dins es poble, veníem a dinar a ca ses monges. Ma mare mos feia una tortilla o una cosa o s'altra i ho dúiem calent i ses monges mos ho encalentien en es convent. I tots quatre, perquè si érem tres o quatre, sempre érem tres o quatre de grupo, es petits, petits no sortien, però els altres... i jo era sa major i jo sempre havia de sortir, quasi. Anàvem a dinar a ca ses monges i dinàvem a ca ses monges. I després s'haver dinar, es capvespre, que es capvespres se fan curts...

[...]

M'anàveu a contar que dinàveu a ca ses monges.

Sí, dinàvem a ca ses monges.

I dinaven a ca ses monges molts de nins?

No, no, no, noltros, noltros dinàvem a ca ses monges. Jo te diré, com que noltros teníem un hort i lo que fan. Moltes coses o que te sobraven o això i ho duies a ca ses monges i estaven benvinguts. I ma mare els hi deia això, si mos encalentirien es dinar, si l'havíem d'encalentir, sinó si era fred, el mos menjàvem fred, però dinàvem a dins aquell terrat, dins es terrat, dinàvem allà. I sa cuina estava aquí baix, així, per avall, tu no ho saps, és segur. Hi havia sa cuina allà i mos ho encalentien i noltros dinàvem en es terrat, si no plovia. Si plovia, estàvem a dedins, però sí, dinàvem a ca ses monges.

I a s'escola, es dies que plovia, que anàveu a escola, què hi fèieu a s'escola?

Jo a escola només he anat a ca sor Berardina, que estava aquí baix, a sa carretera, a Can Corbera, saps a on se diu? Tu ho saps a Can Corbera, però, eh? Cap de cantó, aquella casa gran.

Sí, crec que sí.

Que hi està na Maria de Can Corbera, casada amb n'Andreu Corbera. Estan en aquesta casa. Aquí hi havia s'escola, sí, perquè aquesta monja era una monja, però es temps de sa República la varen fer anar vestida de pagesa, anava vestida de pagesa i la volien llevar de mestra, perquè era s'única que tenia títol i era de Lluc aqueixa monja, era de Lluc. Sor Berardina ta mare segur que ho ha sentit, però no hi ha anada tampoc ta mare, a sor Berardina no hi ha anada tampoc. Jo sí que hi vaig anar, però vaig anar molt poc a escola, perquè només, ja te dic, només me'n record d'una lliçó que deia... els Reis Catòlics, no me'n record d'altra.

Estàveu a es camp aprenent altres coses...

Sí, a escola hi vaig anar poc. No sé gens de lletra. De lletra sé posar el meu nom i sé llegir, perquè llegesc molt, lo que no me'n record, però sempre tenc es diaris damunt sa taula o ses revistes i sempre llegesc es vespres, llegesc. Però si ho he de contar, llavors no ho puc contar, me fuig. Sí.

I com vàreu aprendre a llegir?

Ai, jo no me'n record, però "a, e, i , o, u". A ca ses monges, també anàvem a ca ses monges, aquí no hi havia escola. Totes ses nines anaven a un puesto i es nins anaven a un altre, llavors, a escola. Ja no anàvem junts, es nins i nines no anaven junts, només hi havia ses nines. I fèiem això.

De rondalles, llegendes, que vos contaven quan éreu petits, en recordau qualcún?

La flor romanial. Me'n record que mon pare mos contava sempre La flor romanial. Saps quina és? Idò aqueixa.

M'enterraren dins s'arena,

per la flor romanial,

mon pare...

Com se deia? Ara no sé com se diu aqueixa.

I recordau què passava en aquesta rondalla?

Sí, me'n record que era un rei que tenia una flor i la va amagar i, jo què sé, i la varen cercar perquè si tenien aquesta flor eren es principals. Això me'n record d'això, però no puc contar més coses d'això. Però, La flor romanial me'n record i Es carboneret també. Es carboneret el mos ho contaven moltes vegades.

I què passava a Es carboneret?

Es carboneret era una família qui feien carbó i aqueix home també tenia aquests fills i anaven a vendre es carbó a Palma. Això sé en sa cançó. Anaven a vendre es carbó, de quan diu: "De tant de renou i trapeig, arrib que estic marejat". Que no estava avesat a anar pel món i quan se n'anava a Palma i no hi havia tant de trull com ara. Només hi havia carros. Me'n record també una vegada d'això de carros, mon pare va dur pebres a vendre a Palma amb so carro. Una vegada. Això encara era es primer any que se va casar, jo no era viva encara aquí o no sé si hi era o si no hi era, no ho sé. Jo li vaig sentir contar a ell. I per sa costa des Xorrigo, se deia sa costa de Xorrigo, hi havia molts de bandolers. Hi havia molts de bandolers. Allò era es puesto d'aturar a qualcú, com ara sa policia, jo que sé, una cosa així, supòs, jo ho he sentit contar a mon pare, i el varen aturar. I res. Li varen dir què duia a vendre i no li varen dir res i, llavors, també una altra vegada també anàrem a cercar oli, a sa muntanya i érem mon pare i noltros tres al·lots grans, es tres més grans, i sa policia mos va aturar i mos va dir: "L'amo, què duis?". "Què duis? Molt de fred tenim". "I aquí què hi duis?", "Els al·lots, que s'asseuen". I a davall dúiem s'oli amagat i no mos varen trobar i mos n'anàrem. Això també mon pare mos ho contava i noltros ho havíem viscut. I mos vàrem assustar tots, quan vàrem veure allò, però no va ser res.

I si vos haguessin trobat s'oli? Vos ho haguessin agafat?

Segur que mos ho haguessin pres. Eren bandolers això o eren d'estraperlo. Se deia "estraperlo", no s'ho deia "estraperlo"? I tot lo que era d'estraperlo, tot t'ho llevaven. I això, no vos puc dir res més jo.

I recordau, Francisca, els oficis que hi havia fa molts d'anys aquí a Llubí?

Sí, n'hi havia molts d'oficis.

Molts que ja no hi ha, segurament, quins oficis recordau?

Jo, s'alambí, d'aquí de Can Jordi.

Pots explicar què és?

S'alambí és licor, de fer palo. Es meu home hi anava a fer palo i herbes i jo hi vaig anar, es temps que en Jaume va estudiar, devers tres anys per mi vaig anar a omplir botelles d'herbes i llavors ells els omplies de licor, llavors feien botelles netes. Era una fàbrica aquí desà, era una fàbrica ben gran. Hi havia molta de gent que hi venia a fer feina, eren molts, perquè a lo millor hi havia set o vuit dones o cinc o sis homes. Els xofers que passejaven es licors pels pobles, hi havia corredors, se deien corredors, llavonses. Perquè això fa més poc temps, jo ja era casada, ja tenia es al·lots. Llavors, també hi havia sa fàbrica de ses galletes Gelabert. En aquest forn, encara se diu Can Gelabert, però hi havia aquesta fàbrica de galletes i pujaven cinc o sis dones a empaquetar ses galletes i totes pujaven per aquest carrer. I en veure passar ses dones ja eren les tres. Ses dones ja passen, ja són les tres. I vet aquí, i això és lo que passava llavors. Llavors hi havia molts de fusters també, fusters i ferrers, perquè hi havia cas ferrer Coll, llavors, no sé quins ferrers més hi havia, llavors, Can Corbera també feien de ferrers. N'hi havia bastants d'oficis així. De licor, n'hi havia almenos tres o quatre. Aquest era es més gran, però de prest, que quan se varen començar a fer es licor, n'hi havia dos, es de Can Pere Jaume, de ca es dos Perellós, no, Perelló Gelabert, es d'allà a baix. Aquests d'aquí són dos Perellós. I ses dones, clar, hi havia aquestes dones que tenien aquesta feina. Hi havia a lo millor una dotzena de dones que se n'anaven així a fer feina com ara que se'n van en es hotels, m'entens? Però ara a Llubí no hi ha res. Hi havia una lavanderia també, també l'han llevada. Així és que no podem dir més coses, jo no vos puc dir res més, perquè això no sé res més. Que en es licor, es meu home feia palo, sí que me'n record.

No hi havia qualcú que cordava...

Cadires. Sí, L'amo en Panerer, Panerer, no, l'amo en Goriet de Son Ramis, feia paners, caixons, coves, noltros mos feia es coves i paners. I estava en es carrer de Sineu.

Tenia un nom això de cordar cadires?

No ho sé si té nom això de cordar cadires. Cordador de cadires, cordador d'olles, també cordador d'olles hi havia, que passejaven pes carrer. Cordaven olles.

Com ho feien a això? Com se cordaven ses olles?

Jo n'he cordades, jo te puc dir com ho he fet. Posen un fil alt, un fil voltant i, llavors, posen quatre o cinc fils per avall que duu tota s'olla així i amb ses estenalles o estenallons, feien així en es fil i es fil s'anava acurçant i en ser baix feien un altre rotlo i els hi posaven tots es que tenien així. Tots els que davallaven tenien un rotlet així a ses olles i en aquest de baix hi posaven tots es fils i perquè es fils quedassin ben atapeïts amb sos estenallons feies així i feies com una essa i es fil s'acurçava. I això és, es cordar olles, perquè jo n'he cordades. Mon pare els a cordava i llavors posar gafes, posar gafes a un ribell.

Què és això?

Posaven gafes així. Se trencava un ribell, ara ho tiram tot, no és vera? Jo tenc plats encara vells, plats grans d'aquells grans negres amb unes gafes que s'havien arreglats.

Com són aquestes gafes?

Ses gafes és una cosa així, veus? Posaven, feien un forat, tenien una cosa aposta per fer un foradet en es ribell o s'olla, allà on siga. Olles no els cordaven, jo ses olles no les cordava. Però, ribells i plats... ribells i plats jo en tenc amb sa gafa així. i posaven aquesta gafa i els estrenyien i llavors hi posaven una pasta que feien blanca d'ou i no sé què, m'entens? I ja estava, això eren ses gafes. I se deien cordador d'olles això i cridaven pes carrer. Com ara que de vegades ve es ganiveter que fa ganivetes, idò llavors feia es cordador d'olles i a Llubí n'hi havia dos de cordadors d'olles.

I què deia quan cridava?

Com cridava? Amb sa veu! Cordador d'olles! Això mateix feien.

I totes ses madones i ses persones...

I es qui volia, cordaves un plat, tenies un ribell gran que s'havia romput per ses matances. Jo en tenc un o dos de romputs que tenen ses cordades així. I ara tot ho tiram. No estimam res ara. I ara qui ho estimarà seré jo, però ets al·lots meus ja ho tiraran tot també, perquè no ho empleen. I, llavors, tot s'empleava, moneta.

Mos podries explicar es sequer de figues.

També n'he fet molts. És un canyís i un canyís són tres bastons, tres garrots llargs i llavors albons. Saps què són albons? De ses que van pes camp. Anàvem a segar albons i es padrí mos feia es canyissos i es canyís és ara com ara això, veus? Aquesta persiana. Tres garrots així i posaven una corda a ca de banda, a cada garrot i un albó a cada banda. Dos albons o tres feien boliquets així d'albons i amb sa corda mateix els a fermaven i pujaven per amunt i ja tenien es canyís fet, en tenir es albons i es garrots. I, llavors, hi posaven ses figues damunt. I a cada canyís hi posàvem unes barretes de fusta, uns tronquets, perquè no se... En s'hivern en ploure es vespres o es dematins, acaramullàvem es sequer i es sequer era cada canyís que tenia es mànec a cada banda i agafaven es sequer dos, un a cada banda, i els posaven tots un damunt s'altre. M'entens? Tots es canyissos tots un damunt s'altre i fèiem una pila així alta i, llavors, o els a tapàvem o no els a tapàvem. La qüestió és que es de davall no se banyaven amb una tela damunt o els entràvem a dins es sequer, els entràvem a dins es sequer. Tots es sequers hi havia un porxo molt gran per entrar es canyissos i entraven es canyissos.

I com assecaven ses figues?

Com assecàvem ses figues? En es sol. Ens assecàvem i, quan eren seques, els posaven dins un caixó. Lo que jo t'he dit llavonses que quan són seques noltros els posàvem per tenir pels animals tot l'any. Teníem ses figues i els posaven dins un caixó o dins un canastró o una cosa o s'altre, o dins s'oró.

Què és s'oró?

S'oró és una cosa redona grossa que és com un cove, però se deia un oró. Hi havia una cançó que va dir un home:

-Aquest ca meu no menja.

-Què vol dir no menja?

-No, no menja. Idò, què he de fer?

-Posa'l dins s'oró. Orona'l!

-Què vol dir orona'l?

-Sí, que hi estigui vuit dies veuràs a dins s'oró. Ja veuràs com llavors menjarà.

M'entens? I això era que hi posàvem es blat o ses faves i en teníem dos o tres, grossos, ben grossets per posar es blat o dedins o ses faves. Noltros hi posàvem ses faves només, perquè són més grosses ses faves. I això se deia s'oró. I deia: "Aquest ca ha de menester oronar". I "oronar" volia dir... com tu que has de menester una medecina, idò sa medecina era posar-lo allà dedins sense menjar ni beure i, en sortir, va menjar. M'entens? Això és lo que hem fer. Això era un ditxo d'un home que cantava això. I aposta jo sé que és un oró, però n'hi ha que no saben què és un oró.

Aquí noltros no ho sabíem què era un oró.

No, no, idò, és una cosa grossa així, redona, que només té aquesta alçària, no és molt alt tampoc, o es nostre no ho era molt, era una alçària a suaixí i el posaves ple de faves o ple de lo que volguesses i ja estava.

I de quin material estava fet s'oró?

D'espart i coses d'aquestes d'això del campo, perquè tot era del campo. I, llavors, ses figues, quan eren seques, els posaven totes damunt un canyís, d'un en s'altre, i els buidàvem, els xapàvem, els tallàvem, els emplenàvem. Es vespres anàvem en es ball a girar figues o pelar ametlles. O girar figues o pelar ametlles. A girar figues. I giràvem ses figues i el s'endemà els treien en es sol compostes i feien més via a assecar-se, perquè els havies aplanades un poc. I en ser seques, quan eren seques, noltros els passàvem pes forn, quan havies tret es pa des forn, hi tiràvem figues i s'assecaven amb sa calentor des forn s'assecaven i, llavors, els posaven dins un cove pels animals. Això era pes animals. Jo no te puc dir res més ja.