Memòria, dones i treball (Sant Llorenç 2024)

Francisca Sancho Galmés vaig néixer dia 21 de març de l'any 1940, en es carrer de Sant Llorenç, a Sant Llorenç. Era dijous sant, el 21 de març vaig néixer. Però era dijous sant aquí. Ma mare sempre deia, quan voltava, perquè per aquí passava sa processó per devora ca nostra, quan érem aquí baix. Ma mare deia quan sa processó voltava, jo, Francisca, també voltava per dins es corral perquè t'havia de tenir tu. Era es dijous sant, sí.

Jo brodar, he brodat poc, perquè vaig anar al taller als 12 anys. I dibuixava, i bé, i feia això, i repartien sa feina, perquè era nina. Llavors, ja quan vaig tenir més de 14 anys, sí, un poc més de 14 anys, ja vaig anar a ca na Sorrilla a fer, i ja mos varen posar a una màquina, però de repuntar, perquè repuntàvem ses bruses i es vestit per treure de fora perquè les havien de cosir. Llavors vaig anar, més de 14 anys, allà, érem moltes allà. Llavors se va aturar es taller, sa madona Sorrilla el va llevar i el varen comprar Ses Caragoles, i na Bet Xema. Llavors na Bet Xema se va casar i vrean quedar elles totes soles. I elles, com que eren moltes, no varen tenir gent. I jo me'n vaig anar a ca nostra i vaig brodar un any, un any i mig, tot lo més. Llavors, varen comprar ca na Fuster, ses Comisses, na Margarida Comissa, i n'Àngela, varen comprar el taller, i me varen dir, varen venir a ca nostra, perquè jo havia fet feina a ca na Sorrilla i na Margarida eren molt amigues. I me va dir "Meca, has de venir al taller". I jo vaig dir, "no, Margarida, jo estic molt cansada de tallers. No vaig de tallers". "Teré, vine". Dic, "bé, idò hi vindré es capvespres". I vaig anar unes setmanes es capvespres. I quan va fer una setmanes que hi anava, li dic, "que ho sents? Jo venc tot el dia en es taller". I hi vaig anar 26 anys, perquè llavors se va acabar es brodat. I jo ja vaig tenir 65 anys, i ja no hi vaig poder anar, però encara hi aniria, en es taller, que m'encantava, m'encantava molt, molt, molt. I llavors vaig brodar a ca nostra per ses al·lotes, i vaig fer tapetes, i faig aquesta vida. I res més. Això és sa meva vida. He fet aquesta vida, però sempre dins es taller, jo. Més o menys un any, un any i mig vaig brodar. Perquè llavors sempre vaig anar en es taller. I des taller, com que tenia molt de mal dins s'esquena, tot d'una, me vaig posar dreta. Una taula que plegàvem ses bruses, les posàvem dins ses bosses, per enviar per amunt. Llavors, tant de mal me feia la esquena, vaig dir, "Margalida, jo he d'estar a una màquina". Me vaig posar a sa màquina de fer traus, de fer repuntar, de fer doblats, tres màquines, i passava d'un puesto a s'altre. I això ha estat sa meva vida. Però sempre dins cosa de brodats, de brodats i coses d'aquestes. Però jo brodar, he brodat poc. Ara brod més, que no havia brodat de molt, de molt, de molt. Perquè totes volen tapetes, i jo faig tapetes. I què hem de fer? Hem de passar la vida així?

Records? Oh, preciosos! O sí! noltros, a Ca na Sorrilla, érem moltes. I érem un esbart de jovenelles. Jo crec que érem més de vint. I a dins d'aquesta sala, que era una sala llarga, érem totes joves. Ja no n'hi ha cap de viva d'aquestes. Només una, na Jerònia Cuca, només hi ha viva, de que anàvem a Ca na Sorrilla. Totes ja són mortes. Hi havia una sala gran, i noltros, una repuntava, s'altra dibuixava. I noltros allà dins fèiem, i llavors es capvespres podíem anar a berenar mitja hora o una hora. Mos n'anàvem a es pou de sa Blanquera, no sé si sabeu on és. I érem un parell, fèiem un trampó. I es temps que unes feien es trampó, ses altres anàvem a cercar un parell de taronges que hi havia pes veïnats, i llavors tornàvem al taller i ja havíem passat i rèiem. I llavors mos anàvem, venien ses talladures, perquè llavors, des vestit, fèiem talladures, venien ses talladures, i des doblers, anàvem una vegada o dues vàrem anar a cala millor a prendre un bany, a s'estiu, des doblers de ses talladures, perquè venien es pedacers, sa gent se posaven en es cap de cantons i duien coses, i tu anaves a baratar ses talladures o roba vella lo que volies, i si volies un plat o si volies un... i noltros volíem es doblers per anar a sa vorera de la mar.

I madò Sorrila vos deixava que agaféssiu ses talladures per vendre?

Sí, això sí. Cada dia havia de grenar el que feies, i plegàvem ses talladures bones, i les posàvem dins un sac i amb venir es pedacers. I anàvem a rentar... Jo, a s'espai 36, l'he vist en tres vegades, l'he vist, que li deien que era Can Caramba, li deien. Jo, i una que li deien na Catalina Polvo, anàvem i rentàvem ses bruses i ens anàvem a estendre a can Caramba. Llavors varen fer es cine a sa sala Regal. I com que jo feia feina allà i llavors, quan anàvem a acabar, anàvem a fregar ses cadires i tot això. I ara, a s'espai 36, allà era dos pisos, un bar, allà, ho han destrossat. Ho han destrossat. Bé, a Sant Llorenç ho han destrossat tot. Ja ho he dit, sa veritat. Es Pou Vell. Jo me'n record de quan anàvem a rentar ses llanes ses mares. Aquí, a devora ca ses monges, un pou, que sor Francisqueta me deia, vine m'ajudaràs a dur un poal d'aigua per regar es jardí. On és es pou? Que hi havia es matadero, que hi havia un home que venia a arreglar pelles i noltros anàvem a jugar amb ells allà. No hi ha res. No hi ha res. Això és sa meva vida, reina meva, és molta feina. De set anys a collir ametlles a Pocafarina, hi anàvem a peu. Llavors, varen posar un camió perquè a toc d'ave maria havíem de ser en es pou vell. Mos n'anàvem a peu. Teníem set anys, reina meva. I a deu, vaig ser sa tata d'en Pep Mosca. No, això és més d'aquest món.

Moltes dones anaven a fer a fora vila i es homes, sempre, tots els meus germans estaven llogats a possessions perquè no hi havia res més què fer. I noltros anàvem als tallers, als tallers i sa gent que podia brodar, ses dones n'hi havia moltes que brodaven i noltros, ma mare, anava a fora vila. Sa meva germana, en canvi, anava aquí a ca na Blanquereta i llavors brodava ca nostra i noltros mos duia fils a treure perquè llavors feien manteleries i adreços a aquestes persones i duien fils a treure i ma mare mos treia es primers i jo i es meu germà, que jo li guany de dos any, treien es fils i ma mare mos deia "no vos n'anireu a jugar", això teníem set i sis anys i vuit anys això, "no vos n'anireu a jugar que no hàgiu acabat aquesta dotzena de torcaboques de treure es fils." Es meu germà me guanyava, era un lliquero... i tota sa meva vida he vist cosa de feina d'aquestes però feien això.

Ses dones i es homes feien sa mateixa feina o feien feines diferents?

No, n'hi havia que anaven, però més o menys diferents, però a segar i a batre i ses dones les havien d'anar a ajudar i tot aquest caliportal, ho feien així.

I en es tallers? Hi havia homes en es tallers?

No.

Tot eren dones?

Tot eren dones, sí. Noltros no anàvem, jo no hi he fet feina amb cap d'home. No, eren lleugers això de ses talladures? No, no, no, amb home, no. Llavors, quan varen fer es cine que varen fer es bar que el duien... ara no me'n recordaré què li deien, n'Aleix i un en Jaume ja no me'n recordaré des malnom que duien al bar i moltes vegades venien a veure-mos o si volíem qualque cosa però no, no, amb es homes no, no. L'amo, l'amo en Tomàs sí que mos feia es comptes. mos posava noms i tot.

De ca Sorrilla? No, s'home de na Sorrilla era Tomàs.

Qui era que comandava na Sorrilla o s'home?

Na Sorrilla. Però ses pel·lícules des cine les comanava l'amo i noltros quan partíem dèiem: "l'amo en Tomàs no les mos heu de duu molt dolentes, jo vull na Sara Montiel i amb es de na Sara Montiel n'hi entren un parell de més xereques" i noltros la dúiem d'ell per mor d'això. No torneu dur na Sara Montiel que llavonses hem de veure pel·lícules... Bé, fèiem aquestes classes de bromes i aquí on estàvem es quadres aquí on feien feina hi havia posters de pel·lícules i a noltros una era La ventana indiscreta i s'altra es nom de pel·lícules qu emos posaven a ses sales. Bé, coses de joves, fèiem això aquesta vida, però m'ho he passat bé, m'ho he passat... hi tornaria a anar jo en es taller tant un com s'altre hi tornaria a anar i mos renyaven i jo veus a ca ses comisses mai me varen dir aquesta boca és meva mai, mai, mai... vaig fer el que vaig voler quasi quasi... allà no, allà comandava més sa madona, més era una altra classe de de gent i tot això, m'entens?

I ses feines de la casa, ses feines de la casa des fills qui les feia? Es homes o ses dones?

Ses dones, es homes no sabien fer res. Moltes vegades ses mares encara llevaven es ribells, no hi havia banyeres ni coses d'aquestes, que se tapaven els peus que llevaven ja que nostra no ho va fer mai ma mare però jo sé que n'hi ha que van fer les mares les llevaven es ribells i tot això no. Jo a ca nostra no ho va fer mai ma mare, però jo sé que n'hi ha hagudes que ho han fet, ses mares les llevaven es ribells i tot això, ma mare, no, com que havia d'anar a jornal i tot caliportal i noltros érem molts. Jo som germana de sis, de set, perquè un només un mes i aquest només puc dir que només va tenir un mes, però es que feia sis va viure sis anys, vull dir que jo he viscut amb sis germans. Jo en es tallers que he anat no n'hi havia cap de nina a fer feina. Jo a ca na Sorrila sa més jove era na Jerònia Cuca, que jo li guany de cinc anys. Jo en tenc 84.

A quants d'anys vas començar? Quants anys tenies quan vas començar al taller?

A ca na Sorrilla? Jo crec que en tenia devers 14 o 15.

I tu li guanyes de cinc anys?

Cinc anys.

I ella ja hi era?

No, ella ja va venir més tard, però no gaire més, era jove també, era jove na Jerònia.

Ho éreu nines.

Llavors sí, ara ja amb 15 anys ara ja pareixen madones, però llavors n'érem molt nines érem entabanades. No, noltros no estàvem assegurades, jo tenia quan me vaig anar allà i no havia estat ni una hora assegurada mai, ni una hora assegurada mai. Ara he passat 26 anys que vaig anar a ca ses comisses he estat assegurada 26 anys, no, en tenia molts quan me varen assegurar fins que vaig anar allà. Allà es primer dia que vaig anar allà me varen assegurar, sa primera setmana que només vaig anar una setmana no, perquè anava a prova però tot d'una que hi vaig anar cada dia me van assegurar sempre i venia de s'hora. Ara no me bastarien, ara no me bastarien 26 anys no me bastarien ara per cobrar, ara n'han de tenir 35 o no sé quants me varen dir.

Va canviar es poble?

Oh, sí va anar per bé, molt bé va anar, sí va augmentar per amunt, per amunt, per amunt, per amunt, per amunt. Sí. No ho sé, aquí varen venir dos senyors de Barcelona que varen dur es taller gran i es taller de ca na Blanquereta. Aquest taller de ca na Blanquereta va ser una cunyada de sa madona d'aquí de Sant Llorenç que estava a Palma que li deien sa Garrida i li va dir: "Francisca, has de posar aquest taller" i va posar es taller i n'hi van anar moltes, jo tenc sa meva germana que hi va anar no sé quants d'anys i tenen fotos de dones que anaven allà de dins a fer feina i en es taller gran més, en es taller gran hi van anar moltíssimes de dones a fer feina, però eren de manteleries i adreços i un eren en Salvat i s'altre me pareix que li deien Mirço, es senyors eren de Barcelona, perquè sa meva germana que hi va estar assegurada ja veus. Sí, sempre n'hi havia que volien comandar més unes que ses altres però vamos almenys jo no me vaig barallar en cap i encara ara, encara ara si en topava qualcuna, però ja n'hi ha moltes ja són mortes ses que jo he fet feina, moltes però.

I quin horari fèieu?

Ai, reina meva! no t'ho puc dir, perquè és un pecat mortal. A les dues, a la una i a les dues de sa nit, m'escoltes bé? Em duit paquets a ca en Fonda de s'agència, de ca na Sorrilla i ell feien feina de llavonses. Jo tenc plaguetes que tenc quinze i setze hores i això. Mos n'anàvem a dinar i mos ne tornàvem, mos n'anàvem a sopar i tornàvem. Quan mos n'anàvem a sopar sentíem per totes ses cases que ja brodava sa gent, perquè a ca na Sorrilla ja hi havia bruses i tothom ja brodava. "De España para los españoles" que sentien en Manolo Escobar i tot aquest caliportal i noltros a fer feina. No cada vespre, només es dies que havíem d'enviar paquet, havies de fer feina, però a la resta fins a les onze cada dia. Això cada dia, cada dia fins a les onze cada dia.

I lo que se cobrava estava bé?

Dues pessetes cinquanta cèntims. Només heu de pensar el que era un euro que són cent seixanta i no sé què de pessetes i jo cada hora cobrava dues dues pessetes i cinquanta cèntims, m'escoltes? Cada hora, cada hora a ca na Sorrilla. Allà ja vaig cobrar més. No, no, no, si feies vuit hores cobraves per vuit hores, si feies set hores, cobraves per set hores. Ses brodadores, sí, ses brodadores a ca seva sí, però noltros en es taller no, en es taller cobrava tothom per hores. Cada dia t'apuntaven ses hores que havies fet. Si n'havies fet vuit, vuit i llavors al cap del mes feien es comptes de totes ses hores que havies fet. Segons sa peça si sa peça valia cent pessetes, cent pessetes, si valia cinquanta, cinquanta, lo que valia lo que brodava segons sa feina, segons lo que era sa brusa. Aquí havies de pagar sa garsa, es treure es fils i es brodat d'això i una cobrava pel que havia tret els fils, s'altra perquè havia fet sa garsa i s'altra per lo queb havia brodat i s'altra per lo cosit i tota aquesta feina. No sabies mai què cobrava una i què cobrava s'altra.

Almenys jo no ho vaig saber mai.

Però hi havia feines que se cobraven més?

Sí, hi havia feines que se cobraven més. A dins dels tallers no ho sé. A dins es tallers a lo millor ses més grans que tallaven, que treien dibuixos, ara na Bel Caragol que treia dibuixos i duia contes, a lo millor cobrava més. Jo això no ho sé, jo no ho sé. De dins sa sala que jo estava, crec que més o menys totes cobràvem igual. No, ses d'allà començaven a tallar, llavors tallaven ses bruses, llavors noltros les repuntàvem aquí damunt, les donaves a dibuixar, li dibuixaven es davants, això, llavors tornaves a treure es fils, llavors a fer garsa, llavors brodar, i ho havies de repartir, feies això.

I es patrons, qui feia es patrons?

Sa madona Sorrilla era modista, jo crec que moltes les feia ella, supòs jo, que les dibuixava ella, perquè ella era modista. Jo, quan guardava en Pep Mosca, ella tenia es seu fill, i aquesta amiga meva que te vaig enviar de França guardava es fills de sa madona Sorrilla, i anàvem allà i ella encara no tenia taller, només tenia bateria i modista, ella era modista, sa madona Sorrilla.

I tu, quan era que guardaves en Pep Mosca?

Jo devia tenir, devia tenir devers 11 anys o això, perquè a dotze ja me'n vaig anar en es taller, més o menys, 11 anys. Llavors vaig anar en es taller, jo sempre vaig anar de tallers, més que aquesta temporada, que vos dic que me vaig aturar a brodar. Noltros aen es taller no n'hi va venir cap d'embarassada, però supòs que... jo i sa meva germana, que anàvem a Ca na Blanquereta, va ser es puesto que jo hi vaig anar perquè ella va estar embarassada i se va aturar. Va aturar d'anar en es taller perquè tenia sa nina, i jo vaig anar en es seu puesto, a Ca na Blanquereta. Jo tenia 12 anys i guany 12 anys a sa seva filla. Jo aquí en es taller que jo vaig anar, no n'hi va haver cap. Totes eren fadrines, venien aquestes que planxaven, i moltes eren casades, ja tenien els al·lots grans, n'hi havia motes que ja tenien es al·lots grans. Jo d'embarassada en es taller que jo vaig anar no n'hi va venir cap, ni a ca ses comisses tampoc.

Ses talleres estaven assegurades?

Jo crec que no, jo crec que no, aquí. Allà, allà no ho sé, perquè tampoc no n'hi va haver.

I quan venien inspectors?

Cadascú a ca seva o tancat. Jo, quan feia feina aquí a Ca na Blanquereta, tota sa part de s'estació no hi havia cap casa ni res, allò a ca sa comare, allà no hi havia res. I sa madona em deia: "vés allà, i mira quan davalla per s'escala", perquè se veia molt bé s'escala, perquè ara tot està tapat, allà no es veu res. Diu, "i ves-hi a veure un senyor que vengui amb un maletí, vens tot d'una a avisar-nos". I això. I als altres puestos passava es celador "ara hi ha un inspector", i tancaven i ja estava. Això passava. Per això és que ningú està assegurat. Allà a ca na Sorilla escoltàvem sa ràdio, i mos feia cantar sa madona, mos feia cantar, "cantau, menos xerrar, menos xerrar, cantau". Aquí, quan jo estava aquí, que només tenia 12 anys, aquesta dona vella, també sempre, ella me va ensenyar a dibuixar, ella també dibuixava. Però eren romanços en aquell temps, perquè venien gent, joves, que havien estat a sa guerra, en venien que li faltava un braç, li faltava una cama, i venien prospectes que això que venien ses cançons, i se posaven per es caps de cantons, i cantaven ells una cançó:

Cuántas madres llorarán

y las nuestras las primeras

al ver que sus hijos van

desgraciados por la guerra.

I venien això, i tu anaves i compraves un d'això, i hi havia cançons, i cantava més. Però en aquell temps, com que jo vaig néixer s'any de sa fam, hi havia tristor, ses cançons són tristes, totes són tristes. Llavors ja va començar es boom, en Manolo Escobar, en Machín, en Guardiola, en Cegarra, aquells, i ses cançons ja van ser més alegres, i tu anaves a cantar cançons més alegres. Vols aquesta que te digui que entaren a un poble?

Venga.

Sí.

I entrant dins un poble sent un combregar,

i entrant dins un poble sent un combregar,

es genoll en terra, es genoll en terra,

i es capell en mà.

Casa de Cecília jo l'he vist entrar,

casa de Cecília jo l'he vist entrar,

cap allí en Riera, cap allà en Riera,

allà se'n va anar, allà se'n va anar.

No ploris Riera, que no pots plorar,

no ploris Riera, que no pots plorar,

tens dues germanes, tens dues germanes,

t'hi podràs casar, t'hi podràs casar,

no vaig de germanes ni de cap germà,

no vaig de germanes ni de cap germà,

és amb tu, Cecília, és amb tu, Cecília,

que me vull casar, que me vull casar.

Perquè llavors també ses mares, cançons de dormir es al·lots, això els cantaven.

Dormiu, mirall meu, dormiu,

dormiu tendra i garrideta,

dormiu si teniu soneta,

lo meu cor estarà cautiu,

sa nineta té soneta i ja no se pot dormir,

bon Jesús enviau-li un ramellet de soneta.

No, ni no, no, ni no, i un engronsadeta en es nin petitó,

s'horabaixa post es sol, plorinyava l'infantó,

no plora angelet, no, que ma mareta no ho vol,

no plora angelet, no, que ma mareta no ho vol.

no, ni, no...

Jo sent potadetes d'es terrat,

tenc por que no sigui s'estimat passat,

jo sent potadetes per dalt des llenyer,

tenc por que no sigui s'estimat que ve,

ai, sí, ai, no, madò Margalida,

fes-me aquell favor.

I això ho cantaven pes taller?

Sí, per tot ho hem cantat, això. I llavors cantàvem d'en Manolo Escobar, i de Machín, i d'en Guardiola, perquè no xerràssim. Si quan entraven que xerràssim, "mem que no heu de cantar una cançó, venga, cantarem una cançó, i envestíem a cantar. Si mos xerràvem, mos entreteníem.

I ses màquines que hi havia en es taller no vos molestaven per cantar?

No, fotres, mos animaven, jo mateixa, brodant a ca nostra, cant, jo tota sola, i encara va entrar en Rafel de davant ca nostra i me diu "tu cantes?", "sí". I tenc sa ràdio mollada, però com que ara no hi ha cançons, només hi ha coses de política. Si escoltàvem sa ràdio, noltros es dissabtes escoltàvem Fantasia per sa ràdio, perquè hi anàvem es dissabtes capvespre, perquè Fantasia era un programa que feia en Federico Gallo i en Jorge Arández i coses d'aquestes, i cantaven i hi havia cançons. Estava bé aquest programa. I sa ràdio moltes vegades s'aturava. I aquesta que era molt dolenta. I anàvem i li pegàvem tocs a sa ràdio perquè t'havies d'aturar, i tornàvem envestir. I això és sa meva vida, reines meves. Només he fet feina.

Havíeu sentit dir mai "això és més fi que un brodat llorencí"?

No, no ho havia sentit a dir mai.

A jo m'ho varen dir a Palma en això.

Veus idò jo no la sabia en aquesta. Jo veus es refrany que diu:

Qui no pot arribar a l'altar, al portal s'agenolla.

Aquestes coses sí que les mos deien. Perquè és un refrany, això. Qui no pot arribar a l'altar, al portal s'agenolla, claro. Què vol dir? Si tu no pots tenir un cotxe gros t'has de conformar amb un de petit, vol dir això. Dibuixar, brodar, repuntar, coses d'aquestes. Jo no en sé res més de paraules de brodar. Ses talleres, sí. Anam en es taller, sí. Treure es dibuix un parell, sa que havia de fer... Això sí, treure es dibuix, això sí. Hi havia sa maquineta de picar es dibuix, hi havia sa maquineta de fer traus, sa màquina de fer traus, hi havia sa màquina de forrar es botons, que havies de forrar es botons. Teníem una maquineta per als botons. Li feien un ullet de la mà brodat i li va forrar els botons allà. També el teníem en aquesta daixona.

Sa munyeca.

Sa munyeca, ses planxes petites, eren unes planxetes així de petites, aquestes, perquè aguantaven es dibuix, perquè aquestes hi almidonaven aquells vestits per retallar, aquells vestits amb aquestes planxetes. Tenien uns fogons que encalentien aquestes planxes, i en aquesta n'hi havia una dona que en va almidonar, perquè quedaven forts com això, ben forts, per almidonar, i tenien aquestes planxetes que ara ja les van fer servir per dibuixar, per quan quedava planxes grosses i tot això. Aquestes, sí. I venien que festejaven i tenien una... Aquesta encara és viva. Aquesta encara és viva i es seu nòvio venia a festejar, a cercar-la des taller de ca na Sorrilla, i a ca ses Comisses una també hi festejava, se va casar llavors. Se'n van estar, ara un cotxe la va pillar, pobreta, més jove que jo. I també venien a cercar-la i se n'anaven. Llavors venia una també en es taller, no sé si ho he de dir, perquè venia, era adoptada, i venien els monges que venien a veure-la i també la s'en manaven i venien aquests dies, i bé, i aquestes de festejar se n'anaven. Perquè noltros es dijous solíem venir a festejar es joves. I ses que anàvem es vespre, no venien es vespre. Ara, ses que no festejàvem, sí, i a ca na Sorrilla, es diumenge, si anaves en es cine, donaven una entrada a ses al·lotes que no haguessin de pagar, ses que festejaven. Perquè hi menaven elsseu nòvio i es nòvio pagava. I jo, com que no festejava, es dijous també havia d'anar a fer feina a ca na Sorrilla, però ses que festejaven no venien. Això és ben vera, no dic cap mentida. Si n'hi ha cap de viva, bé, n'hi ha, d'aquestes vives de ca na Sorrilla encara. Jo t'en contaré una d'aquestes que vàrem riure molt, molt, molt, amb aquesta. La te contaré. No sé si coneixes en Nofre Neula, tu, idò sa mare. Era matadora, sa mare. Això era a ca na Sorrilla. I sabia escarnir, canviava ses veus beníssim, beníssim. Amb noltros venia una dona en es taller, llavors hi havia dides, ma mare va crear dos infants, era dida. I aquesta que venia en es taller també tenia sa dida a Son Servera. I noltros érem jovenotes, teníem poc coneixement. Que vos dic que ens n'anàvem a berenar allà, llavors només hi havia, noltros de ca na Sorrilla teníem es número 6 de telèfon. Mira si n'hi havia pocs, a Sant Llorenç. Havies d'anar a ca s'escolana per poder xerrar tu amb Palma, o si jo volia xerrar amb sa madona de ca sa madona Sorrilla, havíem d'anar allà, que hi havia sa deixona des telèfons. Bé, veníem i quan veníem deim "feim una broma a sa madona", no anomenaré es nom, no és sa madona des taller però, sa d'aquesta que tenia, perquè sa seva filla és viva i no voldria que... Diu, venga, anem, farem una broma. Li donarem un porc, perquè era un pac llepa, i li donarem un porc i mos n'anàrem a ca na Sorrilla. I totes estàvem allà unes aquí que escoltaven i na Bet aquí que xerrava. "Com anam?", "Oh! Dida, li deia a Sant Llorenç. Dida", "com estàs?" "Bé! Diumenge vendré a dinar". "Vendràs a dinar?", "Sí". Jo me mossegava aquí de tantes rialles que tenia de mal. Diu, ai, plora. I noltros sentíem sa dida que deia plora, pobreta. I plora. I plora. I noltros... Però, Dida, jo vendré diumenge, vendré. Però, amb sa veu de sa de Son Servera. Diu, sí, vos duré un pollastre i una perdiu. Ben fet, farem un bon dinar. Allà, i noltros riu que riu, però ella, ben amb sa veu de per allà aquella dona. Ai, no ploris, no importa que ploris, jo estic ben contenta que venguis. I noltros sentíem es... des carrer. Quan vàrem anar en es taller, quan vàrem entrar, vàrem sentir sa madona aquesta que deia q sa madona Sorrilla. Francisca, dir, a en Tomàs, que és caçador, si me troba una perdiu o un conill, du'l, que jo el duré a sa dida que ha de fer un dinar diumenge. Diu, si no, jo el compraré, i noltros. Quan vàrem sentir que sa cosa s'embrutava, de tanta cosa que havia de fer per anar allà, na Bet va dir, i n'Antònia Caragola varen dir, "no, ho hem de dir a sa madona Sorrilla", no pot ser això, la vàrem cridar. I li va dir, oh, que hi va haver de renou, que mos va renyar, mos va dir de tot. Sa madona no, sa madona Sorrilla, no, s'altra.

No li va fer gràcia?

No, no, però noltros vàrem disfrutar com un dimoni. No teníem consol, teníem poc coneixement. Ara en tenen més.

Això és el vestidet que duien primer per anar a batiar o per anar a missa. Sa meva germana va brodar tot això, ho veis? Ben brodat, ben brodat, això i altres. Perquè això ho brodaven de més d'excés.

Què li deien a sa teva germana?

Maria, Maria, Maria Sancho, com jo, Francisca Sancho, sa meva germana va tenir... Aquest vestit té, sa meva neboda, sa meva fillola té 71 anys i ella ho brodava es temps que l'esperava. Si és que mirau quants d'any té aquest vestit, i està ben nou. Jo el vaig rentar i el vaig mostrar a ses jovenetes d'ara nostres. I ningú vol... Jo les ho vaig posar, jo tenc moltes de pepes, jo ho vaig posar a una pepa, dic "ho veis, no vos agradaria això per un, per voltros...", "no, no, no, no, no, no, no". Llavors també jo tenc es vestit d'anar a missa que duu una gorra amb una capa així. Això ho fèiem primer, brodàvem això. I ella va brodar ses faldes per combregar de davall, també tenen aquest bocí dels aros que jo li vaig dur, que té un bocí així, a baix, d'una deixona, d'unes faldes d'aquestes. Ella va brodar molt sa meva germana, perquè sempre jo anava a en es taller i d'es taller brodava a ca nostra. Llavors es brodava a ca nostra. Aquell temps s'apagava es llum. A les onze, feien sa senya. Feien sa senya es llum, que volia dir que d'es cap d'un quart o mitja hora s'apagava. I ella sí, era tan brodadora, que si havia d'acabar es brot, jo amb es llum de petroli, li aguantava així i jo tenia a lo millor deu anys o onze anys, pequè a deu anys tenia quan se va casar, si és que devia tenir a lo millor vuit anys o set. "Aguanta es llum, ben a s'en dret meu", ai li feia, jo li deia sa padrina jove, era sa meva padrina jove. "Padrina jove, jo tenc molta de son", "aguanta aquí es llum, que jo he d'acabar aquest brot". Era un excés de feinera, va brodar, tenia 84 anys i encara brodava. i si no s'hagués aturat, encara brodaria... no, ara no brodaria perquè va morir en es 96, era des temps de ta mare o sa padrina, sa padirna, tens raó, na Francisca, na Francisca d'Infern, se topaven quan anàvem a missa, se topaven i se saludaven, perquè ara sa meva germana en tendria 98 i pico. Ella fa un any que se va morir, en digué fer 97. Ara per nadal n'hagués fet 98, va néixer en el 26, jo en el 40. ma mare es majors les va tenir més clars que des petits, perquè d'ella amb s'altre germà que també ja és mort se guanyen de sis anys i llavors jo i s'altre germà que ve darrere jo només mos guanyam de dos anys. Vos ha agradat?

Sí, moltes gràcies.

Au, idò ja me basta per avui.