Memòria, dones i treball (Sant Llorenç 2024)

Jo som na Paquita de Sant Llorenç. Me diuen Francisca Roig Mascaró. Tenc 75 anys, però tothom me coneix per na Paquita. Vaig néixer a Sant Llorenç, però, com que es meu papà era guàrdia civil, estava destinat a València. I es primers tres anys de sa meva vida els vàrem passar a València. Es meu papà se va entregar a sa mili als 17 anys. I, és clar, no tenia una feina. I quan va acabar sa guerra, els varen oferir això, fer-se guàrdies civils, i n'hi va haver molts, com ells, que s'hi feren guàrdies civils. Llavors no sabien com havien d'envestir sa vida perquè no tenien un empleo, no tenien res, vivien a la casa quartel i allà estaven. Però quan... Hi havia una altra colla de mallorquins a Anguera. I quan aquests varen anar a fer feina a Alemanya, que també estaven en sa mateixa situació que es papà i sa mamà, ells varen tornar de cap aquí. Però varen haver d'envestir la vida i varen provar un parell de coses. I una se ses coses que varen provar va ser de muntar un taller. Però com que no tenien experiència de res, ni doblers, se veu que no els va anar bé. I això és un des vestits que varen fer ells per fer un mostruari. En varen fer deu, me pareix. I això és un des vestits que varen fer per fer un mostruari. Jo de nina me'n record quan vàrem fer aquest mostruari a ca nostra i era petitona i m'encantava anar a ca sa persona que feia es dibuixos perquè això té una feinada darrere. Ara veus això brodat i veus una màquina que broda en 24 aros, que se diuen, i dius, ca, això no és res. Però llavors era un procés molt elaborat perquè primer se feia es dibuix, després amb una agulla, amb una agulla que no era de brodar, jo me pareix que eren rompudes, de ses que se rompien brodant o repuntant, que llavors feien punta i feien, posaven un paper transparent damunt es paper dibuixat i anaven fent foradats a totes ses ratxetes i això. I després feien com unes munyeques se deien, com un boliquet així de pedaç i ho mullaven dins blavet i posaven sa tela, aquest dibuix que tenia es foradets i amb això fregaven així damunt amb es blavet i quedava marcat sa roba.

Això era un des primers processos. I jo quan sa mama feien aquest mostruari ho feien a un altre carrer a prop de ca nostra i m'enviava a veure si tenien res fet. I jo hi anava perquè passava gust i quedava una estona allà a veure com anava sa cosa. Però jo no vaig brodar mai perquè quan... Lo primer de tot perquè no hi havia doblers en aquell temps. No hi havia doblers i quan jo vaig tenir 12 anys varen dir, a es taller de ca es Batle cerquen nines per anar a fer feina. I jo, idò jo m'apuntaré, li vaig dir a sa mamà, m'apuntaré per anar a fer feina a ca es Batle. I me va dir, "sí, te pots apuntar, amb lo ploradora que és només hi aniràs dos dies, per apuntar't". I m'hi vaig apuntar i hi vaig anar 7 anys. De 12 fins a 19. I molt bé que m'ho vaig passar i molt que vaig aprendre allà. I allà sí que vaig veure tot es procés de tot perquè allà ja era un taller com una fàbrica perquè inclús va venir un senyor de Catalunya a veure cada persona, per què servia, controlar-mos es temps que empleaven per fer si brodar, si fer bastetes, si repuntar i a jo me varen posar a repuntar. A manetjar una màquina de repuntar. Una de ses clientes que teníem en aquest taller era donya Carmen Polo i en una ocasió varen venir sa seva filla i sa neta i noltros les vérem davallar per s'escala des corral que noltros veiem. I sí, allà hi havia molt. Venia gent de tot, de tots es pobles d'alrededores d'Artà, de Son Servera, de Manacor, d'Ariany, de Petra, de Santa Margalida, de tots aquests poble venia gent. Pensa que posaren un autocar per anar a recollir ses persones que venien a fer feina aquí. I en bon de matí una autocar els anava a cercar i llavors en haver acabat sa jornada les tornaven a acompanyar. Però en aquest taller en aquell temps no s'asseguraven ningú, no hi havia ningú que estés assegurat. I com que es jefe, o l'amo des taller, era es batle se temia quan venia s'inspector. Home, això! I noltros també mos ne temíem perquè se tancaven ses persianes i pagaven sa ràdio, que era una cosa molt important sa ràdio dins d'aquest taller. Ja vos ho he agafat a saber. I venia gent d'aquesta que te sorprenia i te venia de nou. Moltes eren molt jovenetes. Quan jo vaig començar, jo tenia 12 anys i començàrem amb una bona remesa. I n'hi havia ses que mos ensenyaven a noltros en tenien 15, mos guanyaven de 3 anys. Però ja eren un poquet més majors i ja feia un parell d'anys... Allà mos tractàrem molt bé, un parell d'estius a les onze i mitja venia s'únic autocar que hi havia a Sant Llorenç, que era sa camiona de l'amo en Xeret a recollir-mos i mos duia a Cala Millor a prendre un banyo. I a la una i mitja tornàvem de Cala Millor, dinàvem a lo aviat i a les dues i mitja tornàvem a ser a fer feina. Però això no ho tenia ningú, això ja era un lujo que teníem noltros. I fèiem de tot. Però el que fèiem més eren brusetes i vestidets de nina. Perquè noltros fèiem molta feina per ses Galerías Preciados. I fèiem aquestes coses.

Només me'n record que les vaig veure davallar s'escala a sa filla i sa nena. A donya Carmen no me'n recorda. I me pareix que a Sant Llorenç féren una festa. Me pareix que va anar per l'església i la varen... però no me'n record jo. Però alguna cosa d'això, qualcú que que tingui més bona memòria pentura vos ho sabrà dir, però jo no ho sé exactament. A sa madona la fèiem enfadar molt, pobra dona, perquè com que érem moltíssimes i molt jovenetes i me'n record que una vegada mos va renyar perquè n'hi havia un parell que cada dia fèien un poc curt per entrar. I mos va dir: "Voltros vos pareix que això no és res i un minut de cada una d'aquí de dins és una hora". I tota sa raó del món, pobra dona. Llavors si hi havia una festa, o si hi havia un guateque o el que fos, allà ses peluqueres posaven sa peluqueria en marxa, mos pentinaven, mos llevaven es bigots o els mos tenyíem, perquè en aquell temps no es llevaven. Se tenyien. A dins es taller a s'hora de feina. No és raro, si sa madona està nerviosa. Tenia unes mal de capades, pobra dona. Noltros la vèiem com si la vés allà enfrente, la m'imagín ara. No la vèiem a ella, però fumava i vèiem es fum des cigarro. I dèiem, "venga, nines, un poc de serietat, que sa dona ja torna a fumar allà a dins". Noltros mateixes. Hi era sempre per dins es taller.

Hi era sempre. I de vegades s'asseia a una màquina amb noltros i se posava a fer feina devora noltros. Hi teníem bona relació amb sa madona, jo, alabadíssima dels amos.

Tomàs...?

Rosselló

I Catalina?

No, però no ho sé, perquè sa madona era de Son Servera. I no sé, no ho sé, els apellidos.

Tomàs Rosselló era es batle?

Sí. I sa mare també era Catalina, sa sogra d'ella, perquè era sa mare de l'amo en Tomàs. Sa madona vella, que també estava allà. No, hi havíem homes.

També?

Sí. Hi havia s'home de na Catalina Tomassa. L'amo en Tomeu era es que mos arreglava ses màquines. Per ventura hi havia 30 màquines que funcionaven allà. Havíem de menester un mecànic, perquè cada dia n'hi havia qualcuna que no anava bé. I l'amo en Tomeu els arreglava. Llavors també va s'usar una temporada de faldes plisades. I també hi havia una màquina de plisar. I també la manejaven els homes. Jo que me'n recordi hi feien feina l'amo Joan Pelleta, que era s'home de n'Aina Recona d'aquí. L'amo en Tomeu Carbó, l'amoen Mateu, que era s'home de na Pisqueta, perruquera. L'amo en Miquel, que era s'home de donya Catalina, que va fer escola, no te deus recordar tu ja. Una mestra que hi va haver aquí, que ara sa seva filla canta amb un grup de mateixes i boleros. Va venir un jove de Petra, que li deien Guillem, que se va morir molt jove, per cert. Hi havia en Rafal Llorer, en Joan Llorer, en Pedrín, en Pedro Torres, que eren nins. En Rafal Llorer és com jo i aquests altres són un any o dos més vells que jo. L'amo en Mateu, no sé què li diuen de malnom, què li deien, pentura des Garrigó, li deien, perquè sa seva germana té una casa en es Garrigó, anant a ca nostra. S'home de na Pisqueta era això. Sa gent a Sant Llorenç hi havia, els que tenien ametlles, feien un estiuet, que ajudava, però se vivia molt d'es camp. Sí, era un poble que no hi havia gaire... Però se varen fer bossetes de plata, sa meva padrina contava que ella havia fet bossetes de plata per un senyor de Manacor. Carteretes. Unes carteretes que ara jo en tenc una d'imitació de sa plata en dorat, que s'estrenyia es coll així i llavors l'estiraves així i s'obria i era una cartereta així molt guapa, de pecetes de plata. Sí, això, però això no va... Es brodats fa molt de temps que va començar a venir, lo que va començar a poc a poc. I es boom va ser els anys 50, pot ser, jo vaig néixer el 48, en el 60. En el 60 hi va haver, hi va haver ca na Sorrilla que també tenia molta importància. Noltros llavors no sé per quina conveniència seva, sa madona mos va dir: "Ara vos ne dureu ses màquines a ca vostra i seguireu fent feina aquí a ca vostra però". I va posar nines més joves. Supòs que era perquè noltros vàrem començar cobrant dues pessetes s'hora i ja en cobràvem dotze. I llavors aquestes que varen començar per ventura els va pagar cinc. Supòs que es problema era això. Però llavors jo vaig anar a fer feina a un altre taller. Molt diferent d'aquest. Perquè eren dues germanes i una era fadrina i s'home també tenia una fusteria allà mateix, allà on teníem es taller. I érem noltros quatre. I jo era sa nina. Allà no me renyava ningú. I també m'ho vaig passar molt bé amb aquesta gent. Quin taller era?

Can Roca.

I on estava?

En es carrer de la Mar, aquí darrere.

I qui eren es propietaris?

L'amo en Toni Roca i sa madona Coloma. I na Margalida, germana de sa madona Coloma. Eren sòcies i eren... Sí. I me tenien molt enxufadeta, molt. Però no vaig deixar ca es Batle fins no sé quan. I llavors aquest taller era molt petitet i m'havien de mester poques hores. Només hi anava de matí o de capvespre. I vaig anar a cosir a ca sa madona Sebastiana de sa plaça. Que també va provar de posar taller i tampoc no va seguir a sa madona Sebastiana, no sé per quin motiu, però també ho va provar. Feien feines diferents, però feien feines homes i dones. Bueno, hi havia una que se va casar en es principis de jo anar-hi i llavors va tenir un nin i el duia. I mira, noltros teníem una cosa com això d'ample de dalt a baix al mig i una màquina a cada part. I sa tela, sa roba anava passant per damunt però passàvem d'una a l'altra. O sigui, començava a baix de tot, una feia es doblec, no, una feia es punys, s'altra feia es colls i per envant. Llavors passava a s'Overlock, sa màquina aquella que talla i perfila i cosia. I llavors feien un altre havia fet ses pinces es doblec de baix i un hi ficava es punys i un hi ficava es colls i donaven i passava totes aquestes mans i teníem això al mig de noltros i anàvem noltros mateixes passant. N'hi havia una que va tenir un nin i el duia amb una hamaqueta i el posava damunt sa taula aquesta. O sigui, era sa jugueta llavors.

Des de bebè?

Des de bebè, sí.

I voltros quan vàreu tenir es vostres fills?

Jo ja no hi anava, quan jo vaig tenir es meus fill, jo ja tenia 27 anys quan vaig tenir sa primera i i ja me vaig aturar d'anar en es tallers quan vaig tenir un embaràs i me va anar malament i quan vaig tornar a estar embarassada, es metge me va dir que millor que no pedalejàs ni mogués molt i me vaig aturar d'anar en es tallers. Però a ca nostra vaig seguir cosint de tallers. Jo he cosit per na Francisca Parreta, per en Jeroni Galmés, he cosit quasi...

I ses feines de la casa i es nins?

Ses dones, sí, això ni se'n parlava.

És a dir, feien ses dues coses feien feina també en es tallers i també cuidaven sa casa.

Sí, sí, sí.

I cobraven més que els homes en aquell moment?

Ses que brodaven hi va haver un temps que ses que que brodaven els homes varen deixar d'anar a fer, perquè els homes se n'anaven a fora vila a llevar brutor de ses voreres, no cobraven per això i ses dones cobraven uns bons mesos per lo que hi havia llavors i els homes varen deixar sobretot a s'hivern que a ses cases hi feia fred i varen deixar els homes d'anar a fer feina i els feien foc i els feien un braser perquè ses dones brodassen i feien es menjar perquè ses dones brodassen. Sa meva sogra, que ja t'he dit que va ser molt brodadora, brodava amb una veïnada sa madona Juana Paula, sa mare d'en Guillem Gorrió, saps qui és en Guillem Gorrió? Sa mare d'en Guillem Gorrió, sa meva tia Antonina Fuster, que no sé si la coneixes perquè na Francisca quan se va casar se'n va anar a Can Picafort i llavors sa tia Antonina també la se'n va anar a dur. Sa casa que està enfrente des forn que està tancada, que la va comprar en Mateu Corneta, es forn de ca n'Amer?

Sí.

Aquell cap de cantó. Idò aquí hi vivia sa meva tia Antonina Fuster, un germà de mon pare, i sa tia Antonina Fuster, sa madona Juana Paula i sa meva sogra brodaven a ca sa meva sogra amb ses tres màquines una devora s'altra amb un braser enmig i els homes les feien ses feines.

A sa meva sogra?

A sa teva sogra.

Maria Parrina de malnom. Maria Riera Bauzà.

I això m'imagín que estava ben vist o estava mal vist això que els homes feguessin ses feines mentre ses dones feien sa feina?

Bueno, aquí hi havia dos criteris com sempre, perquè n'hi havia que deien: "mira'l per guanyar una pesseta més, mira-la què fa", però llavors hi havia uns altres que deien si així poden... però això té molt a discutir.

Per tant, per sa dona va ser un gran canvi lo dels brodats?

Sí, sí i per tot es poble, perquè després des cap de 15 o 20 anys més va venir es boom turista que llavors sí que els homes varen començar a guanyar i tothom a tenir feina i tot això, però hi va haver aquests 15 o 20 o 25 anys que varen ser es brodats i es tallers el que varen alçar es poble. Sí, jo vaig fer feina a un hotel també, 16 anys.

I de què vàreu fer feina?

De cambrera de pisos. Quan vaig tenir es fills que ja se podien defensar un poc ells, que sa major tenia 9 anys, 12 anys i es petits 9, vaig començar a anar a un hotel.

I se guanyava més en els hotels?

Sí, de molt. Sí, bastant més.

No estaves assegurada tu has dit?

En els hotels sí, en es taller no, no hi estava ningú, però hi havia es taller gran que va ser es primer que se va muntar a Sant Llorenç que sí, que el va fer un senyor de Catalunya i sa gent estava assegurada i sa meva padrina hi va anar 10 dies i ja va cobrar de vejez, perquè havia estat assegurada 10 dies en aquest taller.

I qui era sa teva padrina?

Na Francisca Vent. Sí, jo vaig estar assegurada a s'hotel.

Per lo de s'hotel després vàreu poder cobrar sa jubilació normal?

Sí, sí, sí. Bé, poqueta perquè vaig estar pocs anys assegurada.

Va tocar menos jubilació?

Sí, perquè jo vaig anar a fer feina als 40 anys a un hotel i quan na Maria, sa meva filla, va tenir es nin, sa meva mare havia tornat vella i varen parlar amb es meu home que na Maria havia de menester una dona per ajudar-li amb es nin i sa mamà havia de menester una persona que se cuidàs d'ella i vàrem dir res, ho deixes anar i jo tenia 54 anys quan me vaig aturar d'anar a fer feina, que me va passar una anècdota molt curiosa. Vaig anar a n'es SOIB a donar-me de baixa quan va acabar sa temporada i vàrem decidir això amb es meu home i me varen enviar a demanar per anar a fer feina a un hotel i jo vaig anar a dir que no, que no hi volia anar i llavors me varen enviar a demanar d'un altre, que no, que no, bé, no passa res i me'n vaig en es SOIB i vaig dir vull que m'esborreu i jo cobrava 400 euros per estar-hi apuntada, perquè havia estat apuntada es temps que me tocava, es mesos que me tocaven per sa feina que havia feta i llavors me varen dir ara si vol sol·licitar una ajuda per major de 54 anys si no has d'anar a fer feina la pots sol·licitar i vaig anar a n'es SOIB i vaig dir vull que m'esborreu i me varen dir "i això?". M'envien a demanar d'hotel i jo tanmateix no hi vull anar a fer feina, no hi tornaré, és una cosa que en mente tenc, no hi tornaré per què he d'estar apuntada? "Ara sa jefa no hi és amb vella venir en parlarem". Quan vaig ser a ca nostra, hi va haver un missatge en es telèfon, que llavors només hi havia fixe, que es dilluns això era divendres, es dilluns anàs en es SOIB i demanàs per xerrar amb na Damiana. I ara què he fet mal fet? Hi vaig anar i dic em vàreu deixar un missatge som na Paquita i diu "ah sí, i tu ets la que es vol esborrar d'això?", "dic sí això és una cosa que no l'hem fet mai, no sabem com es pot fer", dic però és que jo no vull que m'enviïn a demanar cada dos per tres. Diu, bé, tu segueix apuntada i ves cobrant i si a cas ja veurem què feim, però noltros no te podem despuntar, no sabem com ho hem de fer, no està programat que se despuntin d'això una vegada apuntats i no ho varen voler esborrar i vaig estar cobrant aquest 400 euros de 54 fins als 65 grossos que me varen jubilar. I sa gent major, saps què feien? Quan tornaven vellets, que molt vells no hi tornaven en aquell temps, se morien més joves, tenien una cabra, una cabra i la duien a fora vila i la munyien i tenien llet i això i els fills les pagaven un poc cada un perquè ells no cobraven i no tenien cap entrada i era ben feixut això haver de pagar un d'això. Els vells donaven es terreny als fills però els fills a canvi els havien de pagar un poc a tots perquè poguessen viure.

Teníem una ràdio i hi havia dos grups, dos grups, se'n cuidaven els nins de sa ràdio lo primer. Una persona que era molt important en es taller que hi va anar sempre era en Jaume... i quan varen llevar es taller sa madona se va retirar el posaren ells en es taller, ell va ser socoó i ara no et puc dir bé. Ara m'he fuita de sa ràdio. Hi havia en Rafel Llorer que era d'uns i en Pedrín que era de s'altre, uns les agradava en Machín i els altres els agradava el Duo Dinámico i uns a uns els agradava en José Guardiola i hi havia sus más i sus menos i canviaven d'emissora segons per veure quin i llavors quan s'enfadaven amb noltros mos apagaven sa ràdio. O sigui, que hi havia de tot allà perquè mos enfadàvem de vegades mos ofeníem uns amb els altres... una altra cosa molt important era sa pel·lícula des diumenge vespre, perquè es dilluns teníem tot el dia parlant de sa pel·lícula. Com més dolenta havia estat, més gust passàvem. Hi havia sa sala Regal que era aquí on és l'espai 36 i llavors hi havia un altre cine que encara hi és a sa carretera, a davant sa placeta des Donant de Sang, no ho és aquesta d'aquí, de sa carretera des passeig de ses brodadores. De sa Central, a sa Central hi ha un cine, encara hi és el cine, talment així com estava.

No, ni es diumenge, ni es dissabte capvespre. No, cadascú hi anava... aposta l'endemà havíem de xerrar molt, perquè tu t'havia agradat allò, tu t'ho havies reparat allò i tu havies vist l'altre i cantàvem, bueno, ses de moda d'aquests cantants que vos he nomenat que eren la flor i nata. Bueno, en Nat King Cole també qualque vegada entrava i noltros cantàvem cançons antigues, cançons que ara saps un bocinet d'una i un bocinet d'una altra, però jo no me'n recorda, cantàvem molt...

En Madrid una señora quedó viuda,

y el marido le dejó mucho dinero

y tenía una hija de quince años

prometida a un joven forastero

aquel mozo falso ruin y sin entrañas

que a la pobrecita su amor fingía

porqué sólo se quería aprovechar

del dinero que la madre poseía.

Con sus engaños junto a la madre la convenció

y a la muchacha la abandonaron

y al extranjero fueron los dos.

La mocita al recibir tal desengaño

decidió hacerse monja prontamente

ingresar a un hospital resueltamente

y pasaron años y una ancianita en el hospital entró

tan grave estaba la pobrecita

que no esperaba su salvación.

De ses mares, no, de sa ràdio no. Llavors en cantàvem una altra:

El preso número nueve

se lo llevan a enterrar

iba la noche del duelo

muy contento a su casa

pero al legar a su hogar

porqué hoy al amanecer

la vida le han de quitar

porqué mató a su mujer

y a un amigo desleal.

Dice así al confesor

los maté, sí, señor

y si vuelvo a nacer

yo los vuelvo a matar.

Padre no me arrepiento

ni me da miedo la eternidad

yo sé que ella en el cielo

el juez supremo me ha de juzgar.

En Pep Gonella té un ca de bou.

El va baratar amb un ou de xoriguer.

El va dur an es cuiner de Son Catiu

que era s'homo més viu de dins Son Serra;

sabia tocar guitarra i castanyetes,

feia ballar pessetes dins un garbell.

S'homo de na Porcell va matar s'ase,

li va ficar s'espasa arran des cul.

O una cosa aixó, és més però sí que en sabíem en mallorquí de cançons.

Qualcuna altra?

De España para Coimbra

[aquesta és el rei Pedro per mi li diuen

aquesta és molt guapa però jo no la sé]

Doña Constanza murió y Portugal que sabia

la pena que la mató...

[Aquesta Doña Constanza era d'Espanya

i se'n va anar a Portugal]

Reina para Portugal de España para Coimbra

[I se'n va manar sa seva sa seva donzella

i el rei quan la va veure baixar se va enamorar de sa donzella,

no se va enamorar de sa princesa i sa princesa va fer matar sa donzella]

y el rei Pedro se quedó sin alma y sin corazon

y Portugal que sabia la pena que lo mató

[varen demanar venjança i varen fer matar Doña Constanza].

Mos provàvem a veure... tu ara t'has equivocat ho has dit així, ho has dit malament, no se diu així, res, ninades. Una vegada havien fet obra en es taller havien fet obra i havien fet un quarto per posar-hi es vestits i havien posat penjadors i havia en Joan Llorer que componia coses i va caure sa mitjanada i mos assustàrem molt i es batle se va enfadar molt, l'amo en Tomàs, perquè si li hagués caigut sa paret damunt ja me diràs tu, però no. Aquesta anècdota de que mos duien a sa platja i mos ho passàvem xupi. A Cala Millor no hi havia res més que un baret a damunt s'arena, res, però, ni es Sabina, ni res.

I éreu voltros que era es dia de sa berena?

Sí, hi anàvem, anàvem a Cala Millor i de Cala Millor solíem anar a sa Punta de n'Amer en es castell. Noltros lo únic que mos feien era això dos estius durant un mes o un mes i mig mos duien cada dia a la mar a prendre un banyo. A les onze i mitja amollàvem i l'amo en Xeret, que era un home que vivia aquí en es carrer des Pou, tenia una camiona, se deia sa camiona que era més petit que un bus, però... i venia en es taller, pujàvem totes, ja anàvem de banyador i a Cala Millor a prendre un banyo i llavors a la una partíem de Cala Millor cap aquí i dinava cadascú a ca seva i en haver diat torna-m'hi a fer feina, però això ja era...

I aquestes hores no les conbràveu, però?

Crec que sí.

Els vos pagaven?

Crec que sí que els cobràvem.

I ses sessions de bellesa que vos feien?

Ah, sí, això era massa. Hi havia dues peluqueres i quan teníem res que fos es dia de Santa Maria i hi hagués una Maria que t'havia convidat a anar a menjar una galleta Maria, perquè no hi havia res pus. Te pentinaven, t'escarpien, t'arreglaven es bigots, feien allà sa peluqueria i sa madona, claro, que se posava en es mil. Mos hem de posar en es seu puesto ara que ja som vella jo, me puc posar en es seu puesto. Anava a molts de puestos, perquè en duien per Itàlia. N'hi ha una d'anècdota que me'n record. L'amo en Tomàs i sa madona Catalina anaven a fer de viatjants i una vegada varen anar a Itàlia i l'amo en Tomàs va veure unes sabates que li varen agradar molt a dins un mostrador i varen entrar a comprar-se aquestes sabates i quan les va girar varen veure que eren fetes a Inca. Aposta sé que anaven a Itàlia, però no sé altres puestos que anassin. Per Madrid, perquè feien molta feina per Galerías Preciado y Galerías Preciado no era per tot. Jo ambels anys que hi vaig anar vaig fer un parell de feiens: vaig fer de tot d'una vaig ficar punys, llavors vaig ficar colls i llavors, quan va venir aquest senyor que va dir màquina, màquina, màquina, vaig fer ses bruses, que moltes eren amb sopales obertes per davant i tenien un repunt que donava sa volta a sa brusa, sa solapa i només te feia repunts d'aquests.

Aquesta peça jo vos he dit que a ca nostra varen fer aquest mostruari, no sé per quin motiu no el varen llevar mai de ca nostra, perquè això s'hagués venut. Noltros en es taller, quan feien un mostruari, després el mos venien barato, ses peces que havien passejades i mostrades. Jo me vaog comprar una falda plisada per 50 pessetes. Sabeu què són 50 pessetes a devora un euro? Un euro són 166, idò jo per 50 pessetes me vaig comprar una falda blanca de plisadet petit així. Jo tenia una tia que tenia síndrome de Down i de vegades venia a ca nostra a passar es capvespre i sa mamà li treia sa capsa de ses fotos, perquè s'entretengués i una vegada se veu que no la vàrem entrar i va ploure i se varen i en tenc molt poques de fotos.

I ta mare va fer aquest mostruari perquè ella volia fer...?

Volia provar de fer... però llavors, noltros uqna venguérem de València era el 51, o sigui que, 52, 53, 54, una cosa així, perquè es papà va provar d'anar afer feina a Palma i només venia es dissabtes i va provar un parell de coses i llavors va arribar a ser taxista i el pobre quan va tenir un taxi seu, llavors se va morir.

I aquesta feina que es vestit des mostruari la va fer tota ta mare o...?

No, ho donava a fer, perquè es brodat, per exemple, ella no sabia brodar, ella només sabia fer garsa, però tenia una germana que sí que brodava i una cunyada que també brodava i supòs o vaja jo ho vaig demanar a sa tia Aina Maria que encara és viva i li vaig dir: "Tia Aina Maria, tu te'n recordes que sa mamà va fer un mostruari?", diu, "sí que me'n recorda", dic, "i qui el va brodar?", diu, "jo i sa tia Niceta vàrem brodar coses, però no sé si ho brodaren tot, si hi va haver més gent, però jo i sa tia Niceta vàrem brodar coses".

Es brodat va ser bo per tu, va ser bo per tothom?

Va ser bo per tothom.

És una cosa, tu ho recordes com algo...?

Algo bo que ha passat en es poble.

Eres feliç tu?

Sí, sí, sí. ja te dic, sa mamà confiava que hi aniria dos dies en es taller i hi vaig anar set anys, mira si m'hi trobava bé, hi va haver dies més bons i dies més dolents, però sa persona també tenim dies que estam més bé i dies que estam més malament.