En Rafel Sureda, "Busco", i n'Antònia Nadal, "de sa Llet", són matrimoni des de fa més de seixanta anys i varen néixer a Sant Llorenç des Cardassar. De ben petits, varen viure la indústria dels brodats de prop. N'Antònia va començar a un taller de brodats molt joveneta i junts van muntar el seu propi taller i també botigues a Cala Millor. Així, van viure la transformació de la societat d'abans i després del turisme. També ens invoquen records preciosos de quan les brodadores cantaven al carrer a la fresca mentre brodaven. Memòria, Dones i Treball recopila els testimonis de les dones treballadores de l’illa de Mallorca de diferents indústries i localitats. El projecte ret homenatge a aquestes dones que tantes vegades han dut a terme tasques invisibilitzades amb l’objectiu de situar-les en primer pla i dotar-les del protagonisme que es mereixen.
El dos, del dos del 43. Rafel Sureda Sureda.
Antònia Nadal Pont, 77. Ma mare era sa que començava...
Sa mare dibuixava els llençols, manteleries per fer sa caixada. I damunt d'això, vàrem posar sa tenda a Cala Millor, i damunt d'això vàrem començar a dur-nos tapetes per vendre a Cala Millor. I vàrem començar amb es dibuixos.
Ja teníem sa tenda com a ca vostra.
Devíem tenir 28 anys noltros. O 29. Però només fèiem feina per noltros, així. A es taller no, no vàrem anar posar taller. Dibuixàvem, ho brodàvem i ho veníem directament a sa tenda.
Es taller, però primer s'ho deia es taller.
Li dèiem taller, perquè...
Encara ara hi és sa casa.
Això era ta mare, Antònia? Sa que dibuixava?
Sí.
I què li deien a ta mare?
Maria Robina.
Ta mare dibuixava i encara no teníem es taller. I brodava. I llavors donaven de brodar, i venien a recollir, si ho havien encomanat, venia a recollir sa feina. Noltros en es taller el posàrem més endavant i ja el posàrem allà en es taller i fèiem manteleries, i fèiem... i llavors mos vàrem posar a sa confecció. Manteleries i tapetes fèiem noltros.
Voltros, tu, Rafael, me contaves que vares començar a retallar. Quants anys tenies?
9, 10 anys o 11.
I per qui retallaves tu?
Per ca na celadora, na Bet celadora. Ma mare brodava, llavors la teníem es es taller, n'hi donaven un poc per retallar-les. Les retallava.
I ta mare brodava a ca vostra?
Sí.
I què li deien a ta mare?
Margalida Sureda Llinàs, Busca.
Margalida Busca.
Sí, però llavonses hi brodava sa padrina jovem hi brodava ma mare, hi brodava altra gent. I vaig dir: "proveu" i no te n'has d'anar a collir ametlles. I me va anar bé i me retia i ho feia bé. I retallava es brodat d'allà.
I els records que teniu d'aquella època són bons?
Sí.
Molt bons. Molt bons.
Fèieu molta feina i estàveu molt cansats o estàveu contents?
Fèiem molta feina i passàvem gust de fer-ne.
Quan ets jove sempre passes el gust.
I guanyàvem qualque dobleret i si se n'havia d'anar un pedido, maldament fossin les dotze des vespre, acabàvem es pedido. I si no podíem acabar, ma mare o qualcú mos ajudava a fer es pedido. Perquè llavonses era sagrat es pedidos. Ara no, ara ho tenc acabat i me'n vaig.
I voltros teníeu 28 anys quan vàreu començar a dur voltros es tallers más o menos?
Más o menos. Jo me'n cuidava des dibuixos, de dibuixar, de donar es colors i ella se'n cuidava de fer es paquets i pedidos. Sí, sí, sí.
Es paquets i les m'enduia. Però jo ja havia fet feina 3 anys, 3 anys, a ca na Fuster.
I què fèieu?
No vaig voler anar a estudiar de cap manera i me varen dir ido...
Quina feina feies a es taller quan hi anaves?
Lo mateix, lo que me feien fer.
Primer no hi havia... tot ho havies de dibuixar per brodar-ho, elles dibuixave, donaven a brodar, planxaven i lo que feien en es taller. Confeccionar sa feina, donar sa feina per als que la brodassin, replegar-la, planxar-la, almidonar-la, tot això i dibuixar i tallar es patrons.
Jo a ca na fuster hi vaig anar i llavors ja mos vàrem casar. Llavors ja vàrem posar per noltros només.
I lo que voltros fèieu en es taller, voltros només teníeu taller, no teníeu tenda, o sí?
Sí. A Cala Millor.
Ja teníeu tenda però en aquell moment quan vàreu posar es taller?
Sí.
I on era sa tenda?
Encara hi és.
És aquella mateixa?
Sí, s'Estanyol i sa primera...
Quina va ser sa primera?
Sa primera de totes és sa que està es meu cosí, na Jerònia, que t'he de dir...
Que està damunt sa Caracola, que estava sa Caracola. Lo que fèiem en es principi que eren tapetes, manteleries, ho fèiem aquí a Sant Llorenç i ho veníem a sa tenda a Cala Millor.
Ah ido primer vàreu posar sa tenda...
Sí, vàrem comprar sa tenda.
Vàrem posar sa tenda i llavonses com que sa gent vèiem que mos demanaven coses d'aquestes, vàrem provar de fer tapetitos petits que encara això sí que trobaríem. Tapetes petits, tapetes així, tapetes així, tapetes així, manteleries rodones fins a dos metres i mig de llarg. I les veníem allà, a sa tenda que està allà damunt sa Caracola, sa sala de festes, sa Caracola, veïnat de s'hotel...
D'en Monget, des primer que degué fer en Monget. Sa Playa des Moro.
I veïnat hi havia sa Caracola, que era una sala de festes. I damunt sa Caracola hi havia tendes. Això és sa primera tenda.
I aquesta primera tenda la vàreu comprar voltros o ta mare?
A mitges. A mitges amb un tio seu. Amb un tio seu.
En Jordi, en Tomeu. Tomeu i en Jordi. Estan a devora ca vostra quasi quasi. Tomeu Fuster i en Jordi.
Llavonses varen posar es taller i mos dedicàrem a ses manteleries i tapetes. Per a altra gent. I brodàvem es tapetes. Fèiem coses retallades, tipus així, però amb manteleria. Fèiem coses que traien fils i fèiem sa garsa. Combinades amb es brodat. Quan no hi havia turisme, tothom brodava. I llavors quan va començar es turisme, vàrem anar... vàrem començar a anar pels hotels. I acabam a les tres, acabam a les tres.
I diríeu que ha estat bo es brodat i sa confecció per Sant Llorenç?
Sí, clar que sí.
Amb què va ajudar?
Amb tot.
Amb tot. Sa gent que volia fer feina, guanyava. Com sempre.
Una que volia fer feina feia més hores i una que no en volia fer en feia poques.
Quan treies es dibuix, donaves aquella brusa o aquell brodat a tres o quarre brodadores que posassin es preu o que treguessen es preu es temps que havien de menester. I damunt es temps que te deien posaves es preu. Llavonses es que volia guanyar feia feina i es que no volia guanyar... pues com ara.
Jo treia es dibuixos, les picava i si m'havia d'ajudar a dibuixar, dibuixava qualsevol
Quants éreu en es taller? Hi havia gent que vos ajudava?
Sí. I tenim fotos també.
Eren homes o dones o de tot?
Sa majoria dones que brodaven que estaven a ses màquines, es homes se n'anaven més a fer feina de picapedrer o a nes camp...
Perquè en es principi teníeu brodadores que brodaven a ca seva, però després vàreu posar sa màquina?
Varen a por la màquina, sí i encara ara hi és.
Hi havia ca ses comisses, ca vostra i ca na Campins i davant ca ses monges, ca na lluma. Auest redolet mira quants n'hi havia. I ca na Melis.
Sí, i a ca na Melis.
A s'hora de tenir es fills, com ho vàreu fer amb sa feina, com ho compaginàveu?
Amb sa feina, quedaven a Sant Llorenç i es padrins. No hi havia altra...
Fèiem feina i fèiem tot el que podíem.
A plegar bruses, sí.
De vegades plegaven bruses i de vegades les feia tallar es cordó de ses bruses.
Quan venien d'escola les deia "au, venga, ara només deixar un i s'altre heu de fer això, i llavors vos n'anau".
Teníem un ferro així i vàrem posar un rollo en aquesta, tenia una mida així, rec, rec, rec, rec, rec, llavors tallaven al costat, i era sa seva tasca i se n'anaven lllavonses.
I dins sa tenda?
Dins sa tenda ja tot és ells.
Llavors vàrem posar s'altra tenda.
Llavonses quan varen venir això tan barato, tan barato, vàrem haver de tancar tot d'una.
I com ho vàreu fer? Vàreu deixar de vendre brodats o els mantos? Què fèieu a lo darrer?
No. Ho vàrem haver de deixar.
Fèiem playeros i fèiem mantos i fèiem bruses i tot això.
I això se va acabar, però després voltros continuau.
Perquè teníem sa tenda i nines que feien feina allà de dins varen venir a sa tenda.
I vàreu dur un altre gènere?
Clar. Mos sortia molt més barato comprar-lo que comprar sa roba.
I quin any tancau es taller, vos ne recordau? Que deixàssiu de fer quin... més o menys?
No ho sé.
Ni idea, però ho vàrem haver de tancar de cop.
Teníeu 65 anys? Vau arribar a jubilar-vos?
No.
Jubilar, m'he jubilada ara, jo.
Idò teníeu més de 65 anys i encara hi havia es taller?
No, es taller, no, vàrem haver de tancar es taller i mos vàrem posar a sa tenda. Llavonses vàrem posar s'Estanyol i ja vàrem deixar es brodat. Encara tenim bruses.
Devia ser anys 80 o 90?
No ho sé, com que mesclàvem una cosa amb s'altra, llavonses també mos duien brodats per vendre a sa tenda, de bruses i de vestits i de playeros i tot això, llavonses se venia, fins que començaren es xinos a dur coses baratíssimes, mal fetes...
Tot, tot, tot, no podies fer res. Va ser una bona... bona castanya, això.
Per tothom.
Per tothom.
Sí, més dones sempre hi ha.
Ses des taller varen passar allà heu dit...
N'hi ha que varen passar des taller a allà i llavonses quan vàrem comprar s'Estanyol se varen anar afegint i llevant i afegint, lo que fan ara. Hi havia na Margalida Duran que planxava, na Margalida de sa Cova que muntava...
Na deixona que se va morir, sa rossa.
Sa rossa que estava a sa màquina de brodar.
Se va morir a 50 anys.
Antes dibuixaven amb sa mà, llavonses se va posar sa màquina de brodar. Llavonses n'han passades bastantes.
Però aquestes ja varen venir a sa tenda.
S'altra que muntava una màquina de muntar, na bel Granota que també muntava, llavors sa gent que feia feina pes seu compte a defora.
Bu, això no se sap!
I també depèn de sa temporada, una hi havia més o menos feina.
A quina hora obríeu normalment es taller?
A les 8.
Tornàveu per dinar?
Sí, sí.
I després?
A fer feina.
Fins que se feia sa senyal del llum o això ja era massa antic?
No, sa senyal ja no hi era.
Fora horari, si se n'havia d'anar un pedido feies feina fins que s'apagava, però si feies feian en es taller i per peça ses que feien feina defora.
I estaven assegurades o no?
Sí.
En es taller, sí.
En es taller, sí.
Ses de defora tenien es seguro pes seu compte, feien feina defora, perquè no podien fer Feia feina a fora, perquè no podien fer un horari seguit, feien feina quan elles podien, però tant per peça.
Hi ha hagut molts de canvis. I era molt guapo, perquè sorties, eres feliç, t'anaves, feies un viatge, i disfrutaves. Jo a ca na Fuster, aquell temps a anar-mos-ne a Lluc o allà on sigui, mos convidaven a dinar, en aquell temps...
Hi havia més companyerisme.
Companyerisme. Ja en parlaves un parell de dies abans.
I si necessitaves ses que feien feina per acabar es pedidos perquè s'havien d'entregar, te deien que sí.
Ara te diuen... No puc.
No demanis, ara.
Si anaves, per exemple, a repartir, per lss cases, perquè anaves a repartir i a arreplegar a ses que feien feina a defora. Sorties de cateva i senties una novel·la que tothom tenia sa mateixa. Des cap des poble sabies es capítol què havia passat. Tothom tenia sa ràdio amollada. Ama Rosa. Quan havies acabat sa volta, no t'havies perdut es capítol.
Era feliç. Noltros érem feliços amb tot.
I en es tallers escoltàveu música o sa ràdio?
Música. Música.
Cantar, cantàveu?
Si tenien cantera.
Era sa ràdio tot es temps, no era sa gent que cantava.
Vàrem anar a Andorra i els al·lots nostres eren petits, petits. Quan vàrem anar a Andorra i vàrem comprar aquella ràdio...
T'he de dir una cosa. Ses que brodaven cantaven.
En es carrer?
En es carrer. N'hi havia ses que tenien cantera. Hi havia na Montse que estava en es carrer Ordines, de veïnat hi havia na Bàrbara Tenra, que se va casar amb es mestre. I Na Montse també brodava. I llavonses una al·lota que també anava a brodar a ca seva i se posaven a cantar brodant i era un goig es sentir-les. Ses cançons de canción española i coses d'aquestes.
Cuando la copla se oye,
cuando la copla se oye,
al pie del mismo Pilar.
Això moltes, totes ses cançons que estaven de moda en aquell temps. Na Carmen Sevilla, copla espanyola, Pepe Blanco i na Carmen Morell, se contestaven un amb s'altre, i sa gent feia feina de gust.
Allà eren molt alegres, a ca seva eren més que...
A vegades a ca nostra en es corral eren cinc o sis que brodaven, com per exemple aquestes de sa foto i cantaven i xerraven i es vespres també llegia ses novel·les que sortien cada setmana i es temps que feien feina escoltaven sa ràdio o ses novel·les de... però elles dues per cantar, sa gent s'aturava. Era molt bona per cantar. N'hi havia a ca nostra un grupet de sis o set, a ca na Francisca Blanco i també feien el que sabien o més bé o més malament...
I brodaven a la fresca en s'estiu?
Sí, quan feia s'ombra a sa part de s'ombra, treien ses màquines defora. Feien es grupet.
Antes tot era i ben alerta a ballar-se i ben alerta, no era gens, jo amb na Bàrbara amb sa veïnada: "Antònia que ara he fet panades. Volta, volta". Que jo m'agradaven les panades. I si ho feia ma mare, les donaven a elles. Teníem es d'això que anava d'un puesto a s'altre, na Bàrbara, sa veïnada. I eren com a... I un bastava que no tengués sucre, no tengués sal o això. "Ai, ara he acabat això, me'n dones un poquet?" I això era sa vida. Molt guapa.
A jo m'heu dit que teníeu brodadores que vos brodaven d'altres pobles.
Sí.
De quins pobles?
Uh, ja són mortes.
De Petra, Manacor, es Port.
I anàveu a replegar també voltros?
Un pic a sa setmana o cada quinze dies, perquè duies feina, perquè ses manteleries aquestes duien molta de feina, aquestes tan llargues.
I des Port recordau qualque nom?
Moltes vegades he dit que hi hauria d'anar a veure aquella doneta i ja no sé si és viva. Hi pens moltes vegades amb ella, na Juana, moltes, ses altres són mortes ja fa estona.
De riure sempre fèiem, no ploràvem mai.
En es taller disfrutàvem, no, érem moltes allà. Ben devora ca vostra, ben davant, érem devers setze allà perquè fèiem més sa feina allà i això, però no, lo que disfrutàvem més... jo sempre que me deien se n'ha d'anar un pedido i na Catalina des Cortó també, se n'ha d'anar un pedido i hauríem de fer feina i quedàvem fins a les quatre de sa nit o les cinc a fer feina perquè se n'havia d'anar es pedido, però llavonses te deien: "Au, dissabte mos n'anirem en es cine a Palma" i ja me manava aquest i mos convidava i a dinar sempre.
I ses hores que fèieu de més les cobràveu?
Sí, clar.
I estàveu assegurats?
Sí, me pareix que sí. No ho sé, eprmí no, o sí?
Tothom que feia feina dins es taller estaven assegurats. Venien els inspectors.
Venien els inspectors?
Sí, punyetes.
I no teniu cap història d'inspectors? Mos n'han contades un parell, que en Tomàs es batle...
Les sabia totes
Era perquè tenia bo.
Avisava
Ah, avisava. No ho sé, noltros fèiem ses quatre manteleries, va venir un inspector a veure es taller i se'n va tornar, va recular i se'n va anar. Això ho podeu fer bé tranquil·lament. Això al principi. Al principi, quan fèiem tapetes per vendre noltros a sa tenda, llavonses ja vàrem anar fent més quantitat. Però va venir aquest inspector i va dir que...
Sí, jo feia feina a ca na Fuster, jo hi feia feina. A ca na Fuster jo hi feia feina, bona feta.
Amb sa pandilleta que anàveu no fèieu feina a ca na Fuster, encara anàveu a escola.
Bé, perquè feia més temps, amb ell, deu mevet, de sempre quasi.
De l'escola. Anaven en es mes de Maria i noltros les esperàvem a sa sortida.
Ah, sí. Perquè ell diu de més enrere. Jo ja he dit, ja, quan ja...
Però elles te diuen quan mos vàrem conèixer.
Ai, quan mos vàrem conèixer, quan jo estava a ca na Fuster ja feia estona que anàvem junts.
Quants anys fa que duis de casats?
68. N'hem fet de molt bons amb un que li deien Joan Girart.
Uh, disfrutàvem. Disfrutàvem.
N'hem fet de molt bons.
Sí, n'hem fet devers 25 de viatges, quan érem joves, joves, joves.
Hem fet sa part d'Estats Units, de Nova York fins a Florida, sa part de Califòrnia fins a San Francisco, sa part de sudamèrica quasi tota, una part i s'altra, per Xina, Japó, Tailàndia.
Devers 25 un dia ho vaig mirar.
Dúieu gènero a qualque viatge o no?
En es principi, sí.
A on ho dúieu?
Vols una anècdota? Vàrem anar a Mèxic i vàrem anar a comprar amb ta mare i ton pare a puesto que hi ha molt gran, molt gran, molt gran, que hi ha de tot d'això brodat, de tot. I ton pare diu: "Oh, ja estic cansat de rodar". I li vàrem dir idò agafareu un taxi i anau a s'hotel i te'n dus tots es paquets cap allà.
Pensa tu ell així com era, s'ho va carregar tot.
Va agafar un taxi i li vàrem carregar es taxi de paquets i cap a s'hotel i noltros vàrem seguir comprant. Quan viatjàvem, llavonses ses coses eren autèntiques, coses que per aquí no hi eren. Ara ja és per tot per tot igual. I allà on anaves, sempre i molt barato i de Mèxic vàrem venir carregats, del Marroc vares venir carregat, de per tot venies carregat fins es darrers que quan anaves trobaves lo mateix que hi havia per aquí per tot.
Encara tenim coses sense treure.
Però tots aquests paquets que carregàveu no els veníeu?
No, eren per noltros.
Dúiem de tot vestits, bé, de tot lo que te puguis imaginar, no valien quasi res.
Aquests paquets que compraves, per exemple, eren ponxos autèntics de Mèxic, mantes mexicanes, llavonses amb es dibuixos...
I ho donaves, si havies de dur qualque cosa ho donaves als amics...
I aquestes coses que voltros dúieu d'allà, els vàreu intentar fer en es taller?
Sí, també agafàvem idees.
Una va ser sa millor de totes, te'n recordes?
Vàrem veure un vestit que pareixia des picapiedra, amb... vàrem intentar renovar-lo, que fos talla única, vàrem fer un plàstic a sa cintura i aquñi així es cos amb d'això que penjaven que feia tiresm mal tallat, i es baixos mal tallats i va ser un èxit. D'Amèrica del Nord, no sé si era pes Disney o no sé on, quan s'usaven es Picapiedra, que fan aquelles puntes a baix, idò vàrem fer aquest vestit talla única, estava bé a tothom i en s'estiu, molt bo de fer, si tenia una tara sa roba, feies un forat, millor.
No estaven brodats aquests vestits?
No, aquests no. Aquests duien s'escote aquest, llavonses tenien una cosa damunt com un perfalà damunt mal tallat i llavonses es baixos mal tallats.
I ho fèieu en es taller a n'això?
Sí, tot ho fpeiem en es taller, però aquest només s'havia de muntar, eprquè ja ho tallaves malament amb sa màquina. Si feies una errada no passava res.
Amb sos que vàrem fer més, varen ser amb es padrins. Es padrí amb jo sempre hem de fer això, això altre, sempre hem de dir el que fas tu i no li queia mai malament res i n'Antònia a vegades ho deia "diga-li tu, perquè si no li dius tu no hi anirem" i jo hi anava, venga, venga, però fèiem lo que, i disfrutava. Va ser molt guapo.
I una altra cosa també molt daixona és que quan treies es dibuixos en treies a lo millor deu o dotze o vint, llavonses feies sa prova damunt sa brusa, mostraves a ses nines des taller o ses que feien feina allà. Mem quina vos agrada? Aquest i aquest mos agrada molt i feies ses que no li agradaven i tenien un èxit.
Feies el contrari.
feies l contrari. Havies d'agafar es gust de s'estranger envers de ses des taller. Aquñi tenien un gust i allà en tenien un altre. I havies d'agafar el que no li agradava a elles era s'èxit.
I vares arribar a veure què era el que els agradava als estrangers?
Sí.
Arribaves a adaptar el que veies?
Sí,ho procurava, com que estaves a sa tenda i sabies més o menos lo que...
Eren bons de ver en aquell temps, no era com ara.
Llavonses que alomillor en feies una vintena o això i les posaves allà que ho vessen i tot d'un ja veies si s'ho miraven o no. I llavors ja seguies.
N'hi hauria molts que podien contar coses, perquè era un altre món. Un altre món.
Propietari/ària d'un taller de brodats | Empresària de comerç
Sant Llorenç des Cardassar
Sant Llorenç des Cardassar
Propietari/ària d'un taller de brodats | Empresària de comerç | Brodador/a
Sant Llorenç des Cardassar
Sant Llorenç des Cardassar