Memòria, dones i treball (Sencelles 2025)

Me dic Maria Vich Cider i de malnom som de Can Xim. I vaig néixer el 5 de desmebre del 48. Què més?

I vau néixer a Sencelles?

No, vaig néixer a Palma. Però de petita venguérme a Sencelles, perquè mon pare i ma mare eren sencellers.

Jo me nom Jerònia Llabrés Llabrés. Som de cas Sastre, de malnom. Mon pare era forner i no mos vàrem morir de fam. Som germana de deu i tenc 78 anys complits. I esper tenir-ne un parell més d'aquí un parell d'anys. I vaig néixer a Sencelles, jo som bessona. Dia 28 de febrer del 47. Quan vaig acabar es estudis primaris que feien abans, després, ja me vaig decidir a venir a fer feina a sa fàbrica Veníme amb bicicleta, jo tenia 15 anys. I vaig començar el que me varen demanar. Retallava plantilles, perquè sortien amb uns bons mostatxos totes ses plantilles i els havíme de posar ben retallades. I primer estàvme amb unes estidores i després vaig passar, com que sa confiança fa fer coses, jo volia aprendre a fer... Vaig començar arranjant sa màquina. Era una màquina com si fos de repuntar cortes, que noltros dèiem. I no hi havia sa seguretat que hi ha avui. No tenia tapadora per poder-me fer mal. I me vaig enganxar, es cabells, i se me va arrencar un tros de suquines. I després, com que aquí no podia estar per sa pols i això, me passaren a un altre lloc. I un dia hi va haver canvis de personal d'un lloc a l'altre i jo trobava que m'hi havien d'haver posat a jo i me vaig queixar. I hi varen posar una altra persona. Llavors me va dir, es senyor me va dir, que quan n0hagume de menester una altra t'hi farme a tu, no passis pena. I es cap de pentura un any, me varen cridar i me varen posar a fer feina amb aquesta al·lota, que eres una nina pucera, eres molt petita, devora jo. I vàrem fer feina sis anys plegades. Estàvme dins comptabilitat. Sabíme com feien ses coses, perquè ja en feien... Com ara que en feien dues triadelles. Llavors ja s'usava. I fins que me vaig casar, perquè aquí se varen compondre molts de matrimonis.

Mira, jo no sé qui ni qui no. Varen dir a ma mare. No, ma mare no volia que vingués, però vaja. Que necessitaven gent a s'oficina i jo estudiava comptabilitat i vaig venir. I mira, i bé. Jo estava tota contenta perquè guanyava un sou. Que el donava a mon pare i ma mare per descomptat.

Quina edat tenies?

Jo me pareix que 16 o 17 anys. Més 16 que 17, perquè com que les faig al desembre, sempre... jo crec que tenia uns 16 anys. I anava a ses monges, te'nn records? Que mos donaven me donaven comptabilitat i coses així. Però extra, no a s'escola normal. I mira, i vaig fer feina fins que va tancar. I després que hem sabut, sinó... varen dur aquesta fàbrica aquí. Tu me corregeixis, si jo dic qualque doi. Perquè a Alemanya donaven incentius a ses empreses que se n'anaven a s'estranger perquè produïen més barat i tenien benefici. I quan el tancaren és perquè va ser tot a s'inrevés, perquè es govern alemany, el que jo he sabut, es govern alemany donava incentius perquè ses seves empreses tornassin a Alemanya. I mos varen deixar tirats, mos devien un parell de mesos, permi sí, eh? I no varen dir res de res. I sa persona que diria com es gerent o el que fos, en Miquel Ferrer, en comptes d'apoiar-nos a noltros, el que jo tenc record, va apoiar als alemanys. I mos varen quedar a deure molts de mesos. I si mateix des fons de garantia salarial cobràrem qualque cosa, no me'n record es què, però cobràrem...

No ho vàrem cobrar tot, jo me'n vaig anar abans.

Bé, saps què passa? Que si no estaves a s'oficina, no...

Si no ho vivies, no ho podies dir. I segons què no se pot dir tampoc. Jo vaig començar a retallar i després vaig passar dins ses oficines,jo dins ses oficines feia albarans, uns albarans que si les havien de fer plegarien mig dia, perquè posaven totes ses enumeracions i a baix de cada número ses parelles que se n'anaven cap a Alemanya. Hi havia quatre o cinc fulles grosses, totes escrites a màquina, no en sabia jo d'escriure a màquina, però en vaig aprendre, i ara sé fer altres coses. I na Maria feia ses factures i els mos repassàvem perquè allò que un no veu, s'altre ho troba, i na Maria els repassava i teníem aquella maquinota tan grossa, teníem com si fos un ordenador però... teniu en compte que fa 50, 60 anys d'això o més, perquè... Sí, jo hi vaig anar fins que me vaig casar i era el 69 i dos anys després vares entrar.

Jo sé que vaig venir pentura un mes o dos, ara no me'n recordau, però els que venien no tenien feina, però si mos n'anàvem, perdíem, no ens haguessin pagat sa liquidació o almanco es fons de garantia salarial, perquè aquests se'n varen anar rics. Ells no... i qualque senceller també.

També, però no l'has disfrutat.

No.

I tu, Maria, es teu dia a dia era fer factures?

Factures...

Com els feies a ses factures?

Mira, amb sa màquina d'escriure i... posàvem, ara, modelo 127, jo què sé, ara m'ho invent i ha sortit del número 41, tu feies 41, una ratxeta amb sa màquina, 150, parells, es número tal i eren llargues perquè, clar, havies de declarar, tu no te'n records d'aquestes factures? I fèiem això i altres coses que després teníem que mos mandaven, però amb això ja hi havia feina...

O escriure una carta, perquè antes mos donaven lo que...

Sí, perquè també cada dia no sortia material, però sí, hi havia molta de feina a s'oficina, eh?

Sí, hi havia dos camions que feien, se'n duien ses caixes cap en es moll i hi havia un autocar que venia, venia en un parell de pobles.

Sí, sí.

I va ser sa vostra primera feina?

Sí, jo tenia 16 anys.

Jo no, perquè jo quan vaig acabar s'escola, antes, es de matí anava a escola i es capvespre guardava un nin, i si feia bonda, i es divendres feia un poc de dissabte a ca nostra, que dèiem un temps, me compraven un polo.

Jo, mon pare ni ma mare volien que vengués, però jo volia venir, volia venir i mira.

I un dia ho va anar a demanar sa mare, i diu "na Jerònia me guardava quan era petit", diu sí, diu "perquè no m'ho crec, i no m'ho crec", i encara qualque dia m'ho diu, "no m'ho crec". Idò sí.

Qui és aquest home, se pot dir?

Sí, en Miquel de na Victòria, en Miquel Pelea.

Sí, sí, sí, sí.

Idò sí.

Vos anava a demanar, si teniu bons records d'aquesta època. Vos va agradar fer feina aquí a sa fàbrica?

Jo sí, molt.

Sí, perquè no hi havia res més.

Llavors almenos xerraves amb gent, era una altra manera de viure, perquè mos comptaven xistesi i hi havia es que feia sa pasta, bueno, es que mos feia sa pasta sempre tenia, cada dia mos ne duia una de nova.

Qui era?

En Pansa.

En Pansa, sí.

I sempre, sempre i com més grollera era, tothom reia. Pentura érem 25 que fèiem feina.

Sí, perquè sa gent, es homes, sobretot, es 99% eren pagesos i clar, tenien una tanda per anar a sa seva terra i una tanda que guanyaven un jornal i això va ser molt important perquè sa terra mai ha donat molt i llavors encara donava manco. No és vera, Jerònia?

I de sol a sol.

Jo no ho sé per experiència, perquè mon pare no hi feia, però ho veies. No, no...

I per ses dones?

Per ses dones, també...

Què va significar per ses dones, per ses dones de Sencelles?

Tenien un jornal que si feien escarada guanyaven, perquè jo me'n recorde el que feien d'hores estres, tot això.

Un incentiu del que feien de de més i clar, si no els feien bé també els descomptaven.

Voltros també teníeu escarada?

No, dins s'oficina, no, però teníem escarada cada mes ses hores extres, havies de fer sa llista, havies d'agafar es papers que te donaven, sumar ses hores i quan venien "ai Maria, per mi t'has equivocada, me falten hores", "mem, tornarem a repassar". Repassava, no, estava bé i a vegades no. "Ai, idò jo me vaig equivocar". Clar, com tu sumaves a màquina i elles a mà, és normal, comencen a haver-hi tant. Però vaja, mai vparem tenir cap discussió amb cap al·lota ni res. "Ai, Maria permí no està bé això", "mem idò ho mirarem". I venien de lluny. Bé, venia moltíssima gent per ses dones i pes homes també perquè mig jornal feien lo seu i s'altre tenien un sou perquè es pagesos sempre...

A mi mira si m'agradava que me vaig casar i vaig tornar a venir aquí.

Què dius?

Quan me vaig casar, te'n podies anar o quedar i jo encara vaig quedar.

I teníem en Miquel Ferrer que manava o no? A dins s'oficina, a noltros.

A cada departament hi havia un principal i anàvem superditats en aquella persona, en que se'n cuidava de personal era un, de sa gent era s'altre. Noltros teníem es jefe nostre que era en Miquel Ferrer, que se'n cuidava de sa comptabilitat i ho manejàvem així com podíem i tot teníem però sempre no hi va haver mai discussions.

No, ses lloritanes no eren com noltros que no...

I qui tenien de lloritana?

Aquella tan famosa, na Bel Curta, na Bel Curta el tenen de malnom a ca seva, noltros no l'hi vàrem treure perquè no era gens curta era ben espavilada.

Aquesta però no estava dins s'oficina.

No, però venien i venien i perquè mem repassem això i clar, normal. Si no ho entenen o si troben que no està ben pagat que venguin a reclamar. Jo hagués fet el mateix.

I sa relació amb els vostres directors responsables de cada departament era bona?

Sí, jo amb en Miquel Ferrer, sí. No teníem res de...

I quins horaris fèieu i què cobraveu?

De 8 a 3 o de 8 a 2.

Què cobràvem...

Oh, una animalada! No me'n record, però una animalada.

Jo volia dur sa nòmina perquè vegéssiu lo que era llavors i el que és avui.

Jo crec que cobràvem mil i pico de pessetes, no cobràvem més. Jo no sé exactament però també mil i pico de pessetes llavors...

Podies fer moltes coses, podies arraconar.

Jo les donava a ma mare.

Tot ho donàveu?

Sí, tot, tot.

Jo també.

Es diumenges ma mare pentura me donava...

100 pessetes.

No, que dius! 100 pessetes i s'haguessin quedat fora sou, elles. No, jo què sé, 5 pessetes o 10 i podies anar a fer un variat i encara te trobava qualque pesseta.

O compràveu algun vestit nou?

Sí, però les me pagava ma mare.

Els mos pagaven ells. A noltros només mos donaven per passar...

Es diumenges.

Sí. Anara. compra un polo o cocovets.

Anar a fer es passeig?

Sí, per amunt i per avall i mos vigilaven ses padrines i tothom ee carrer major fèiem un tros per amunt i per avall i s'hivern ja no ho fèiem tant perquè feia mal temps o plovia però en s'estiu totes ses dones d'aquí on noltros fèiem es passeig, treien ses cadires i vigilaven i ja me diràs que podíem fer en aquell tros de carrer per amunt i per avall, però sa meva padrina també estava un poc més avall des carrer major, no hi arribàvem allà però ella i sa tia Lluïsa, bones dues, feien volta a mirar mem és què i es què no.

Llavors era una manera de viure i relació.

Sí, molt diferent, molt diferent.

Bon dia, bona nit i tothom seia a la fresca i "ja heu sopat" i sempre tot cada un i, si passaves es districte, "mira-la-te en aquesta!" ja se deia qualque cosa.

Idò me sents a sa meva pandilla ningú volia estar en es costat, tothom se barallava que volia estar enmig.

Ara te contaré una nota de sa teva tia Catalina, anàvem jo, na Catalina Morey, na Catalina Pou a menjar i hi havia, anàrem en es Dijous Bo,hi hi va haver en Joan Llento, que se va morir no fa massa temps, estava a sa residència, i va dir: "Me puc posar enmig?" i sa tia Catalina li va contestar: "A qualsevol banda però enmig no!" i se pensava que aniria en es seu costat, però va anar en es meu i llavonses hi havia sa de Can Pataca i li diu: "Catalina, com van ses festejades?"

Sa de can Pafaca qui era? Qui de can Pafaca?

N'Antònia Pafaca que anava a coixa...

No era jove...

Diu: "Catalina, com van ses festejades?", diu, "ja han canviat d'heredores". Ses heredores són uns garbells que per anar a batre segons es vent havien de canviar "ja han canviat d'heredores" i així és que ella volia en Joan Liento i me va passar a devora jo, però no vàrem seguir, però vull dir jo que tonteries d'aquestes és el que passava. Ses heredores, ho hem dit moltes vegades.

No, es salaris, no, eren miserables, però mira perquè mem, què feien, cobràvem una misèria, què cobràvem 1000 i pico de pessetes es mes.

Sí.

En aquell moment era...

Home, era una ajuda, però jo que me mare me donava pentura 50 pessetes per passar es mes, es diumenges, jo no me'n record, però vaja.

Ses que estaven en es magatzems tenien més bona retribució?

Sí, perquè feien extres, feien extres.

I noltros no en fèiem.

Havíem de fer ses extres seves...

Havíem de fer molta feina però no cobràvem extres.

Si pagaven, si passaven de 20, tot allò ja era extra.

De 20 parells en fèieu 30, era un extra.

Qualque vegada no sortien tan bé i també se descomptava, perquè molt i ben fet està barallat.

I voltros no fèieu hores extra idò?

No.

Només cobràveu es sou base?

Sí.

Com que hi havia turnos... de matí, capvespre i en sa nit.

D'homes

D'homes, no, noltros no.

Només fèiem feina es de matí fins a les 3, de 8 a 3.

De 8 a 3, sí.

I els homes eren es que feien es torn de nit moltes vegades, no hi havia dones que fessin es torn de nit?

No que jo sàpiga no.

I a ses oficines éreu tot dones?

No.

O també hi havia homes que feien sa vostra feina?

També hi havia homes.

En Miquel Ferrer.

En Toni Vallès.

En Toni Vallès, jo no hi pensava amb en Toni, sí, tens raó.

En Miquel Ferrer era es responsable?

Sí, de s'oficina.

Però en es vostre mateix rango hi havia homes?

Sí, en Toni Vallès, ara tu m'has fet recordar, jo no me'n recordava, sí.

Perquè tot la resta eren dones.

I es responsables sempre eren homes? Es director, responsable de departament i tot això?

Sí

No hi va haver cap dona que recordeu?

No

Jo me'n record que me tocava fer ses factures d'exportació i feies planes i planes perquè clar des número 20, d'aquest model hi ha aquest, des número 21, 3, es número 22, 10, i això i tot i pensa't i fulles i fulles i fulles i fulles per fer una factura.

I primer això ho fèiem a mà, repassàvem el que ens havien donat cada un que se'n cuidava de recollir es seu tros de màquina i després na Maria ho poasava amb sa maquineta.

No m'agradava molt fer-ne, perquè eren punyeteres. Estava molt, havies d'estrényer amb sa màquina, aturaves a veure quan passes un espai, tu l'havies d'aturar enmig, perquè si no, si fèiem 10 fols, així n'haguéssim fet 20 i pico i al manco allò s'estrenyia. Mirau, ara no me'n recordavaque feia això a ses factures, no me'n recordava que lo de ses factures estrenyia s'espai perquè sinó haguéssim fet...

I es homes i ses dones cobraven igual per sa mateixa funció o cobraven més es homes?

Més es homes.

Però fent sa mateixa feina?

Sí.

Hi havia molta diferència?

Això ja no... com que noltros no dúiem...

Jo ni me'n record què cobràvem, ni sa diferència, és vera, no vèiem ses nòmines.

Però sí que creis que sí cobraven més els homes?

Sí, sí, sí.

I, per exemple, en es vostre cas a s'oficina que hi havia un home que feia feina, en Toni Vallès heu dit?

Sí.

Creis que ell cobrava més que voltros?

Sí, jo crec que sí.

Sí, aquí encara no hi havia democràcia, democràcia.

No s'havia mort en Franco, se va morir el 75, se va morir el 75 en Franco, no és vera? I noltros era un poc anterior al 75.

Sí.

A posta, encara no hi havia democràcia.

I estàveu assegurades?

Sí, sí jo sí.

I tothom estava assegurat?

Bé, tothom no ho sé, jo estava assegurada.

No, jo...

Tu no?

No, jo va durar quatre anys que no vaig estar assegurada.

Clar, tu no ho veies, però, ses que estaven dins s'oficina no, no, mos podien enganar.

Quatre anys vaig estar sense assegurar.

I per què?

Ah!

I perquè les sortia més barato.

Ara no mos podran contestar.

I també varen dur...

I va ser que passant per damunt d'un cable que després no era com que tot ha d'anar enfilat i tot ha d'anar... es cables anaven per terra i i vaig fer un mal moviment damunt d'això, me vaig fer un esquinse, que encara ho duc ben mogut en es peus.

Sí, t'ho vares fer fort s'esquinse.

Sí i quan el me varen dur a embenar, en lloc d'embenar-me'l per aixecar-me sa ferida, me varen jeure i caminaven amb es peu així i me varen, me varen dur es metge a ca nostra i cercaven i no, no vaig estar assegurada, tenia sa targeta...

Que havien fet ells, que és el que fa s'empresa i després la passa, ho dic perquè jo a Trablisa duia personal i això, tu la duies i la cunyaven i però ells no ho feien. Clar, sa gent estava enganada.

I ara aquests mesos que no vaig estar, això ara m'ha perjudicat per sa liquidació.

Ho crec, ho crec, ho crec.

Perquè només m'han pogut cotitzar quan jo he estat, perquè feia feina a ca meva, direm, que he estat... S'empresària. S'empresària. I aquells anys que a lo millor m'haguessin pogut cotitzar més... Ni un.

A sa fàbrica ni un any?

No. Però com que no els he de menester aquí... T'emprenyen més.

Mira, que hagués estat una dona tota sola, viuda, que no tengués pensió, que encara n'hi ha, aquí al poble, i poguent cobrar el que toca, el que tu has pagat... Això és robar.

Jo vaig fer, legalment, vaig fer 14 anys de de més, però si mateix he tengut un...

No, jo també. Me vaig posar en es 16 i vaig acabar al 61, perquè me varen dir: "Vols que te jubilem?". I s'acabava de morir ma mare, que sap que la vaig tenir tan malalta que anava com a loca. Dic, "no, ara no m'interessa". Diu, "sí, Maria, sí, t'anirà millor". I jo vaig dir, sa meva germana diu, "Maria, digues que sí". Però me sobraven es anys.

Llavors... Hi havia mans epr darrere...

Sí, sí, sí.

Voleu que aquí de sa fàbrica no vàreu cotitzar?

Sí, vaig cotitzar, perquè després varen veure que no me tenien assegurada.

Quan estàveu a s'oficina sí que estàveu assegurada?

Llavors me varen... Quan me vaig fer mal a sa cama, després me varen...

Si no t'havessis fet mal a sa cama...

Encara pentura belaria.

Quan no cotitzàveu era quan fèieu feina a sa fàbrica, però no a sa oficina? De retalladora?

Sí, sí. I tenia més perill, perquè, bé, me vaig... me vaig acostar un poc massa a sa màquina i me varen arrencar tot aquest tros de cabells.

Menys mal que tu no tens molts.

Sí, llavors jo... Hi havia el mínim de seguretat. Només te diré, que hi havia un home que feia feina dins aquesta nave, en... De cas... Pastoret.

De cas Pastoret, sí.

Distret o no sé per què, sa màquina li va agafar una mà i li va... li va llevar tot això d'aquí damunt. I varen entrar dins s'oficina, que hi havia botiquins. Un voluntari per curar una persona. Jo, com que estava sa primera, dins comptabilitat era sa primera de devora es portal, vaig sortir ni goza ni perezosa. Li vaig fer neta sa mà, que tot era làtex, una goma, i... i es... i es suro que duia per damunt. Aquest home, només posant es dit, només gfer-li una mica de toc s'havia d'aturar sa màquina. Avui en dia s'aturaria, però llavors se n'anava a lloure tot. I només... li varen haver de llevar tot això d'aquí, només tenia aquests dos dits.

Creis que hi ha hagut qualque malaltia a Sencelles de molta gent que hagi estat afectada per fer feina aquí?

Sí, n'hi ha, n'hi ha.

Mon pare va ser un.

I... i son pare de na Jerònia també.

I mon pare no... no estava en... en... es boom, però... estava no sé què feien, que per mi... i... no feia plantilles, vull dir, i... sí. Es pulmons, li va afectar.

Havien d'haver duit mascareta i no en duien.

I no en duien.

Xerrarem un poc de la que m'explicàveu abans, de que se varen compondre molts de matrimonis.

Molts, jo me vaig casar sa primera.

Com era això? Com se festejava a sa fàbrica?

I això basta un rose qualque vegada. Jo duia... també... es meu home duia... es meu home encara era en Joan. Duia... sa matèria prima. Duia es control de sa matèria prima. I cada punt mos havia de dur un paquet.

Clar, i si no importava era igual. S'inventava una cosa i venia.

Sí, sí. I qualque vegada... Na Jerònia on és? I sa des telèfon, ara miraré que se'n duia un paper a en Joan. I me trobaven aquí. No, però... A devers d'aquí, després pes poble, s'anaven relacionant. Però n'hi ha un caramull. N'hi ha que ja no hi són, perquè també se n'han anat. I n'hi havia son pare de na... que cada dia de matí. Cada dia de matí mos ne contava una. "Que bruto, cotxino!" Li dèiem de tot. Passava un... Oh! Veia un ametller:

A s'ombra d'una ametller

arran de sa carretera.

Una fadrina em va fer

sla pell de sa fave enrere.

I jo te dic Cada dia, en Miquel Tonser. I ell, te feia basta i mos donaven, omplien ses... tenien unes ribellestes i anaven... N'hi havia dos, un que la feia i s'altre que la repartia. Es làtex. I si no era un, era s'altre. Tenien bony o forat i noltros riu que te riu i noltros rèiem d'això. I endevinalles, ja te dic, era això.

Un damunt i un davall.

Un de panxa i un d'esquena.

Un fabliolet d'un pam i una floreta vermella.

Mem si sabeu què és.

No és res grosser.

No és grosser.

Perquè s'explicació...

Sí. De bé, segons qui la diu també. No sabeu què és. I a lo millor no n'han vist cap mai, de prop.

No ho sé. Venga, digue-los.

Un llum d'oli.

Quinqué.

Quinqué. Bé, no. Això era un llum d'oli que penjaven a sa paret.

Es quinqués era per sa gent més, més pudiente. Es quinqués, qualcún, per exemple, sa padrina en tenia. En tenia un. Per desgràcia, no, per desgràcia, va quedar fora germans. Se va morir sa germana en es devuit anys, es germà a vint. I... I no passaven fam perquè tenien vuit quarterades. Ara fa com a rialles dir vuit quarterades. Però llavors podien menjar i podien pentura vendre qualque coseta. Sa padrina va quedar tota sola. Però... Si no, va quedar viuda amb sis. Ma mare tenia onze anys, que era sa major, i el tio Pep tenia mig any. I... Les va començar a passar magres. Va donar... Ara, hi ha gent dolenta i gent bona sempre. Va donar ses finques a mitges perquè, clar, ella, el tio Felip se va posar a llaurar en es dotze anys. I es veïnat li deia, Maria, noltros hem d'anar a casa a Son Antic dimecres. Envia es nin, perquè tenien ses finques aferrades i vigilaven perquè, clar, amb sa bístia llaurar un nin d'onze anys. I, gràcies a Déu, no li va passar malament. Però ara per què ho deia jo en això?

I es quinqué com ho va rebre?

Sí, perquè... On era, des quinqués?

No, que t'han dit...

Lo del llum d'oli, s'endevinalla.

Jo he dit s'endevinalla, però tu has dit que només en tenien sa gent pudiente.

En tenia un, però a ca seva no eren rics, però no eren pobres, nadaven bé i epr desgràcia ella va quedar tota sola i tot li va anar a ella. però, quan va quedar viuda, bé, ara això no hi vull contar perquè hi ha gent viva. Tanmateix no les ha fet.

Ja diuen, riqueza mal adquirida no da la felicidad.

Han tengut un fill gat, desastres i noltros no vàrem tenir s'herència que mos tocava, però no vàrem tenir res d'això. I el tio Felip agafavam anava a llaurar, a sembrar, però això sí es veïnats no eren... encara hi ha bons veïnats, "envia es nin i el vigilarem", perqupe, clar, tothom sabia, aquesta finca és d'aquest, aquesta és de s'altre, però fins quan va ser casat i es camp no donava res de res, va trobar feina a Palma i se n'anaren i ses finques de sa padrina se n'anaren en orris. Abandonades.

Hi havia moltes dones que sí que se n'anaven després de casar-se.

Normalment, totes.

Menos jo.

Cobraven sa dot matrimonial, per què creis que se n'anaven?

Per estar a ca seva.

I perquè estava ben vist, una dona casada fer feina... Mem i s'home, que no la pot mantenir?

Viag venir mig any després de casada, es meu home feia feina aquí i venia amb ell, fèiem es mateix horari i de les 10, i això també és una anècdota. Hi havia un en Guillem Oliver, el senyor Oliver, que era un poc grosser, ala, mira-la-te a na Jerònia enguany ja no fa festa, es dia de les Verges. I jo li vaig dir: "Escolta, de tots en faig, menos des meu home". i va quedar.

Va quedar fotut, sí, perquè n'Oliver tenia una llengua...

Sí, sempre te'n tiraven dues. "Com ha anat avui? Ha anat bé? S'ha portat bé en Joan?" Cada dia de matí. I jo dic, jo lo de dins ca nostra ho deix davall es llit, li deia jo. Però aquest dia de les Verges, va quedar molt fotut perquè n s'ho esperava que se devia esperar que jo tendria una cara vermella. I li vaig dir: "De tots en faig de festa menos des meu home". Vaig quedar a ca nostra llavonses, llavonses vparem muntar es negoci es meu home i jo i divendres si no hi ha novetat, pareix que no.

És aquest divendres?

Sí.

Què passa?

Feim un evento per celebrar es 50 anys de...

Ah i jo no ho sabia, enhorabona!

I no ho hem dit a tothom, no veus que hauries d'aclarir-te a venir.

Celebrau els 50 anys...

De feina, de comercial Mut.

Ah, Comercial Mut se diu i de què era.

I de què és.

O de què és?

D'espècies, de tota classe d'espècies.

Bones, eh.

Espècies de sa sobrassada...

Basta que tenguin es porc, poden venir i ho tendran tot. Tenim budells i de tota classe d'espècies i assessorament cent per cent. I després d'envase i embalatge, tot lo ue sigui per fer sa construcció, per embalar es palet, per tancar caixes, tot això. I això mos ho hem currat es meu home i jo i ja tenc aquesta espatlla que és meva perquè me la varen donar amb una pròtesi i aquest altre que hi va i una vèrtebra que me vaig...

I encara fas feina? Encara les ajudes allà dedins?

No. I una vèrtebra que me varen haver de canviar que se me va rompre. I no he estada i estant de baixa, no hi he estat mai, no vaig estar mai de baixa, varen anar a fer sa baixa de quan me varen operar i no me trobaven a sa seguretat social i varem dir: "aquesta dona no ha estat mai assegurada", diu: assegurada sí, lo que no ha estat mai de baixa. I quan me vaig rompre sa vèrtebra, vaig anar dos mesos amb un collar així, però s'ordenador no se va aturar. Tot ho feia jo.

I quan vàreu tenir un fill vàreu canviar de feina tant es vostre home com...?

Ell va estar aquí amb tots els altres que quedaven, va lluitar per darrere o per davant per si...

En es final, jo ara pentura ho duc errat, pentura ho contaré a se'n revés. Es qui anaven amb s'abogat particular no varen arribar a cobrar i es que anaven pes fons de garantia salarial sí que cobràrem, perquè jo sé que sí que vaig cobrar i es qui anaren amb s'abogat o no ho va saber duu bé o vet a saber per què, no cobraren.

Perquè hi va haver un temps que s'empresa no pagava, es darrers temps, abans de tancar?

Jo crec que més de mig any, potser? N'hi havia que ho deixaven anar, però era un desbarat, perquè després varen haver de renunciar a tot. Venies aquí, havies de dur una revista, però havies d'estar aquí. Fitxaves.

En quatre anys en vaig tenir tres i ningú les me va llevar de davant i ja començàvem a tenir es negoci, així que... Com ho fèiem, no ho sé. Trèiem ses hores d'allà on no n'hi havia, però no eren caps tan caparruts com és que hi ha ara. Creien, amb una mirada sabien que havien de fer i ara. Maria Antònia, és així, no ho dic ni per un ni per s'altre, però és així. Hi havia mon pare que no s'havia d'aixecar mai de sa taula i si li faltava una forqueta, només mirava i feia així i ja sabíem que li faltava i es primer que podia anava a cercar-li. Ara te dirà: "Eh, t'aixeques si la vols". És així. Jo no m'agrada anar amb mentides, mentides no me'n trobaran mai i per sa veritat a vegades te fan tornar enrere, no per ses mentides.

Sí, cantàvem Clavelitos o l'amo de Son Carabassa, cantàvem cançons:

Es gall de Son Sales canta

i es de Moralló respon

es de Son Sales diu com

i es de Cas Sastre comanda.

Com que ella és de Cas Sastre, s'ho sap.

Això és de quan anàvem a collir figues i hi havia aquestes tres possessions i noltros estàvem allà enmig.

Idò aprofitàvem que ja sabíeu des camp per cantar-les dins s'oficina.

I qualcuna que la tiraven conyetes a una altra.

Es gall de Son Sales canta

i es de Moralló respon

es de Son Sales diu com

i es de Cas Sastre comanda.

També n'hi a una altra de Sencelles, quan anàvem a vermar.

Oh, campanaret ditxós

de la vila de Sencelles

totes ses meves quimeres

són de venir a veure-vos.

Sa padrina sempre la deia, sempre la sé.

Sí, quan arribàvem en es poble, això era, quan anàvem a vermar, sempre cantàvem a damunt es carro.

Jo volia anar a vermar i ma mare no m'hi va deixar anar mai i jo li deia: "I venen totes contentes i canten". Diu: "Contentes, venen reventades, bamba!".

El que canta los males espanta.

Oh, campanaret ditxós

de la vila de Sencelles

totes ses meves quimeres

són de venir a veure-vos.

Oh, campanaret ditxós.

A vegades quan se prenia la fresca en s'estiu de nit se contaven històries per fer por en es nins.

I me feien resar es rosari i jo ja l'havia resat es capvespre a s'escola i jo deia, "no importa, jo ja n'he resat un", i sa padrina me deia "no fa mal de morros, venga!".

Hi havia una dona, na Maria Quaranta, l'has sentida anomenar.

Oh, ma mare me tenia prohibit anar-hi.

Aquesta dona era una fadrina vella, vellatota, i reunia es al·lots de sis, set anys i qualcun de més gran i qualcun de més gran ja feia qualque bejenada per dins ca seva.

Nins i nines, eh, tot allà dedins.

I mos contava coses de que hi havia el dimoni que se n'havia anat a una persona que estava moribunda i el se'n va endur cap a l'infern i llavonses no el va voler, bé, tonteries...

Desastres d'aquests.

I mos n'anàvem a ca nostra tremolant, però cada diumenge anàvem en es rebanyito.

No, jo me vaig haver d'aturar, perquè ma mare...

Perquè almenos mos n'anàvem una estona de ca nostra i ma mare sabia on érem.

I quan veníeu per aquí encara recoràveu aquestes històries i vos feien por?

No, llavonses ja fèiem por noltros.

I quan veníeu amb bicicleta fins aquí no en teníeu de por?

No, perquè veníem en grupet. Due so tres com a mínim i una darrere s'altre anàvem per sa vorereta.

I un dia en es revolt de Can Blanc, es primer Revoltq uan has davallat sa costa que baixes cap aquí, mos vàrem trobar sa Guàrdia Civil, que va ser una putada, venir-mos en es cau.

Vos varen posar multes?

Sí, lo que son pare de na Maria Escolar la mos va llevar.

Ah, es batle la vos va llevar, menos mal.

Però tothom va rebre.

En bicicleta? Però què és que no se podia anar amb bicicleta?

Només n'hi podia anar una i havíem de dur farol, perquè era a les cinc i mitja...

I feia fosca. No dúieu ni fariol i anàveu dues.

Anàvem dues i qualque vegada tres: una en es portabultos i si era d'home damunt es sillín. I mos n'anpavem a les cinc i mitja de ca nostra, mos aturàvem a ca na Magdalena Puça qualque vegada per venir totes plegades, no s'havia aixecat, jo li llescava es pa per berenar i sa tia, una tia de ma mare, un dia se me va girar es pa en lloc de deixar-lo bé dins sa pastera, se va girar i me diu: "Cada vegada que giraràs es pa pensaràs amb jo" i és vera, encara ara i fa anys que és morta. En lloc de posar-ho dins es calaix normal o dins sa taleca.

No ho he fet mai.

No ho has fet mai, idò ara ho veuràs. A can Pou i ses dues de can Pou també venien.

Es turno des de matí...

N'Antònia de Sineu també venia, lo que no ha poguda venir n'Antònia.

Però amb bicicleta o amb autocar?

Es de Sineu venien amb autocar i Llorito que les passaven.

En venien de Sineu, en venien de Pina, de Lloret, de Santa Eugènia, de Biniali, de Sencelles i de Binissalem me pareix que n'hi havia dos.