Tresor de la Memòria (Sineu 2017)

Bé, esteim encantats de tornar-te a contestar. Jo som en Toni Gelabert Rebassa, vaig néixer a Sineu, tenc 75 anys i vaig néixer dia 23 de febrer de l'any 1942. Una fecha històrica. En fin, visc a Sineu, me trob molt bé, i a sa teva disposició.

Jo som Francisca Puigròs Alomar, també som de Sineu, hi vaig néixer i hi visc, i també encantada. Encantada de conèixer-te.

I de què... De què heu fet feina, ho podríeu tornar a repetir una mica i contar un poc tot lo que heu fet...

Sí, inicialment jo vaig començar quan vaig haver acabat els estudis. Vaig fer es batxiller superior, vaig començar dins s'hostaleria, vaig fer un any de feina dins s'hostaleria que va ser molt divertit, però després vaig anar preparant oposicions per ingressar a Correus. Vaig ingressar a Correus per oposició, vaig fer un any i mig de carter a Sineu, després vaig tornar a fer unes altres oposicions, i vaig passar a auxiliar, i llavonses d'auxiliar vaig passar a executiu. I me vaig retirar com a director de s'oficina de Correus de Muro. I això és a grandes rasgos lo que vaig fer durant sa meva vida.

I tu?

Ves jo també vaig estudiar a ca ses monges. Ses monges eren molt agudes i molt simpàtiques. Algunes eren més estrictes, i te feien passar pes tubo, però teníem de tot. Cantàvem... I quan sortíem d'escola mos agradava molt anar a ca una amiga meva que tenia un taronger i collíem taronges. Llavors, mos n'anàvem a jugar pes camp, perquè allà a un temps no hi havia lo que hi ha ara. Antes havíem de jugar amb lo que sortigués. Jugàvem amb ses pedres, amb ses herbes, i mos imaginàvem moltes coses. I fèiem com si jugàssim a tenir una botigueta i agafàvem ses pedretes més petites i a lo millor eren d'arròs, llavors, agafàvem ses herbes i unes eren es grells, ses altres ses cebes i tot això. I fèiem una botigueta i jugàvem totes ses amigues per devers ca nostra, perquè noltros vivíem a sa forana de Sineu.

Qualque joc que recordeu de quan éreu petits?

Bueno, jo quan érem petits... Quan érem petits, lo primer que fèiem quan mos amollaven des col·legi era anar-mos cap a foravila a córrer. Allà es joc que fèiem era pràcticament, fèiem sa imitació de qualque pel·lícula que havien feta d'en Tarzán i tot això i mos posàvem a fer de protagonistes i jugàvem d'aquesta manera. Jo lo que més m'enrecord i he enyorat més és que en aquell temps tenia una bicicleteta que pareixia sa bicicleta des poble, perquè hi havia vegades que hi anàvem devers vuit persones damunt, vuit al·lots. I aquesta bicicleta mos servia per de qualque manera anar d'un puesto a s'altre. I es jocs eren... jugàvem a conillons, jugàvem a... Inclús ses batalles amb ses pedres, qualque vegada mos fèiem qualque trau i això. I coses que ara en aquest moments no se fan degut a, jo crec que, ses noves tecnologies. Consider que ses noves tecnologies són positives, però en es mateix temps duen un caire negatiu que és que sa persona no fa exercici, si no és a través d'un equip de futbol o de tenis, etcètera, etcètera.

Bé, antes m'heu dit que ses coses han canviat molt. Qualcunes paraules que antes hi eren i ara no se diuen, i han desaparegut una mica?

Bueno, jo quan era petita, com que tot era "Alerta! Alerta! Alerta a això, alerta a allò". Pues sempre me deien: "No t'acostis a sa cisterna, eh? Que a sa cisterna hi ha na Maria Enganxa, eh? Si t'acostes t'estirarà". Això era una de ses coses que a noltros mos deien, perquè mos tenien molt... Ja veus que ara hi ha més perills. Però llavors també hi havia aquests. Aquests que tenien ses cisternes molt lliures, ara hi ha es grifo i ja està. I llavors hi havia sa cisterna. Sa cisterna era sagrada, no mos hi podíem acostar per res. Sí.

I m'heu dit que sou de Sineu. I hi ha una festa que s'ha fet molt molt popular que és es Much. Com se vivia més antes es Much?

Antes no, no se feia. No se feia es Much. Va néixer d'una manera espontània per un grup de joves, o d'al·lots, o d'amics o tot això, i va anar creixent de cada dia. Va començar, jo crec que amb un poc de... Fent una bauxa, dinar i en fin, i a beure un poc. Sa cosa se va alegrar i va anar creixent. Ara ha agafat molta d'importància, i se basa en una leyenda que era sa... Es Puig de Reig. O sigui, es Puig de Reig hi ha una leyenda que diu, no la sé molt, però que si te fas sa volta en es Puig de Reig amb sa boca plena d'oli trobaràs es tresor. Jo d'ençà que fan es Much, a parte de que és una cosa molt divertida, no he vist mai es tresor. S'únic tresor que he vist amb so Much és que hi ha molta vitalitat. Pes joves és algo bestial i per noltros també, lo que passa és que noltros no podem anar en es Puig de Reig ja, però hi aniríem qualque vegada.

I vos veis amb cor de cantar qualque cançó de quan éreu petits o...

No, i llavors també hi havia sa... Què li deien, sa mòpia? També en es nins que estàvem en es camp, es vespre, com que se feia sa vetllada molt llarga, mos duien a fer una volta i, com que feia fosca, qualcú se cuidava d'esquitxar-te i deien: "Ai, ara ha vengut sa mòpia! Ara ha vengut sa mòpia!". I això, jo no sé res més de tot això, no.

I cançó, mira...

No, en aquests moments no me'n record de cap.

Jo sí, ara me'n record que sempre me n'he recordat que me la va ensenyar es meu padrí jove i se deia:

Xin-xin na Pixeris closca

Xin-xin pes carabineros

Xin-xin no me tocaràs

s'al·lota des titerero.

També, no sé si la sabies, però... És ver, a jo no me'n ve cap a sa memòria ara, i en tenc moltes, moltes, però no me'n recorden.

I qualque dita? Que ara no s'empleï?

Que ara no s'empleï?

O que s'hagi oblidat un poc.

Com era sa... Com si tu fessis molt de trull i això de dir "sortiràs de ses bardisses". Era una cosa que s'empleava.

"Vas carregada com un vaixell" que això era un vaixell és un barco, però com que a noltros mos feien xerrar en castellà. Mos feien xerrar en castellà i moltes paraules catalanes no les sabíem, o mallorquines i tot. Perquè mos fèiem un mescladís de paraules. Estem castellanitzats, dic jo. I jo, fins que no vaig ser gran, no vaig saber que un vaixell fos un barco. M'entens, això fa rialles a voltros, però...

Resulta que noltros estava totalment prohibit xerrar es mallorquí o es català.

Sí, a jo ses monges me posaven cada vegada que xerrava en mallorquí una falta. I a ses cinc faltes era una falta greu i ja te duien a un racó. I era terrible. Si xerram malament es castellà i es mallorquí.

I es mallorquí, perquè pràcticament jo no feia faltes d'ortografia en castellà i d'ençà que mos introduïm dins es català i això faig faltes d'ortografia en castellà i faltes d'ortografia en català. Jo hi ha una cosa, una cosa que m'agradaria destacar molt, i és sa frase "i tanmateix" que això s'empleava antes i encara s'emplea. Perquè aquesta paraula, lo que duu aquesta frase és que, quan tu vols explicar una cosa, vols reivindicar una cosa, te diuen "i tanmateix?". Quan diuen "i tanmateix" és quan ho dius perquè renuncies pràcticament a dir qualque activitat, qualque acció o en voler adreçar una cosa i veus que és difícil i diuen "i tanmateix faràs lo que voldràs".

Això és caràcter mallorquí. Es caràcter mallorquí és així.

Com era anar a escola quan voltros éreu petits?

Bueno, anar a escola quan érem petits...

Com era s'escola o anar a escola? Anar?

Ses classes, es companys, tot com era...

Bueno, noltros teníem escola es dematí i es capvespre. Desde luego s'escola que noltros o es sistema que s'empleava en aquell moment... De petit vaig viure una experiència que era que anaves a ses monges i t'ensenyaven, però després vaig anar a un col·legi que se deia es col·legi de San Marcos, que era una espècie de col·legi privat i jo vaig poder estudiar, o poder anar a aquest col·legi, perquè ma mare era sa que feia sa neteja del col·legi i així vaig poder estudiar. Es sistema que empleaven era "la letra entra...", no, com era?

"La letra entra con la"... No, "La letra, con la sangre entra".

"Con la sangre entra". En aquells moments pots estar ben segur que se practicava aquest sistema. Se feien realment barbaritats per part des sistema que empleava es col·legi, però també he de reconèixer que s'actuació des mestres també venia, perquè tenien pocs coneixements. Aleshores, jo tenia un professor que donava ingrés fins a sèptim, que era es batxiller superior i resulta que es seus coneixements estaven molt limitats i aquesta persona s'aixecava damunt les tres o les quatre des dematí, se coneix que s'aprenia es temari i després havia de donar classe. I començava a les vuit des dematí fins a les deu o les onze des vespre, per consiguient es seu estat estava però... Però que diguem, molt excitat, i es que pagàvem ses conseqüències érem noltros.

Idò moltes gràcies per venir.

Encantada.

Per perdre un poc es temps amb noltros aquí.