Memòria, dones i treball (Sencelles 2025)

El meu nom és Càndida Martínez Sánchez. El malnom el me varen posar per aquí, que és Candi, el feren més curtet. I jo vaig néixer a Puente de Génave, Peñolite, Jaén, enforet. Però bueno, vaig venir aquí que era molt petitona, i ma mare no va ser de ses que hi tornen. Li va agradar massa aquí i no hi varen tornar. Jo no he tornat aquí on vaig néixer. O sigui que el meu és Mallorca, i Mallorca. Sí, vaig néixer el dia 15 d'octubre de l'any 1951. I res, ja vàrem venir de cap a Algaida, aquí quedàrem i aquí vàrem començar a fer sa nostra vida.

Va ser una sorpresa, perquè acabàrem s'escola i mos ho comunicaren que hi havia una empresa... Va ser com una revolució perquè tothom, ses al·lotes més joves que acabaven s'escola estaven molt contentes perquè era un poc, jo què sé, ja que no anàvem a estudiar ni res, estaven totes contentes de poder-nos independitzar. En certa manera, era un poc començar a guanyar els nostres doblerets i tenir, jo què sé, una mensualitat. I vàrem començar. Jo no record molt bé si ja eren 15 o si no els havia fets als 15 anys, però era poc més o manco aquesta edat quan vàrem començar. I mos vàrem posar un autocar, un autobús que voltava. Venia a cercar-mos a Algaida i d'Algaida feia sa volta a Sineu, me pareix, Costitx, Pina... Bueno, feia tota aquesta volta perquè ara no ho record massa bé tot. I llavors ja arribàvem aquí, a Cas Canar, i encantades i felices perquè allò va ser una revolució. Vàrem fer molta d'amistat amb sa gent de Sencelles, moltíssima amistat, i aquí mos trobàrem. Jo no vaig estar molta d'estona perquè també sa meva idea era també ambicionar una miqueta més, però bueno, s'havia de poder i es poder era poder guanyar doblers. Així és que aquí vàrem començar i va ser, no ho sé, va ser una època meravellosa, mos ho passàrem molt bé. I jo disfrutava perquè a més estava en sa meva salsa, cantava i a més m'escoltaven.

Així, vos anava a demanar això a veure si els records que teniu d'aquesta època eren bons.

Sí, molt bons, molt bons. Era, no ho sé, una època que és vera tot anava bé, hi havia molta il·lusió, amb ses companyeres, bueno, no vol dir que no hi hagués qualque cosa, però jo no sé si per sa joventut meva, hi havia al·lotes també que eren més majors i això, però no ho sé, hi havia molt bon feeling entre tothom, inclús entre es homes també que eren ja més majors i estaven a ses màquines. Una familiaritat molt, molt agradable. Jo crec que allò va donar als pobles un feeling molt bo. No sé si desencadenat per ventura, perquè te donava sa possibilitat de guanyar uns doblers, que sempre i a tota època han vengut bé, o perquè te donava, sobretot a ses dones, molta independència i als homes, evidentment, els que no tenien feina també. És a dir que, no ho sé, va ser una època, es anys que els vaig viure vaig veure, no ho sé, una cosa molt bona entre tots hi havia molta familiaritat aquí i aquí on anàvem, si et trobaves amb algú de sa fàbrica de Sencelles, disfrutàvem. Hi havia molta amistat i mos dúiem molt bé amb tots. Vàrem fer molts, molts d'amics i en es pobles costats en aquests se'n va parlar molt, perquè hi va haver molta gent que feia feina aquí. A més, es va estendre molt, perquè llavors també no va ser només aquí, va ser a Bonissa, també me pareix, jo ja no hi era però hi va haver molta gent que va donar vida a aquesta fàbrica.

I quants anys vàreu fer feina aquí?

Jo, me pareix que varen ser, no sé si vaig arribar en es 19 o es 18, por ahí. Jo primer vaig entrar com a plantillera, sí, eren unes plantilles de parafines, era com una pasta, això ho feien els homes, a sa maquinària era com una pasta i se feien unes plantilles. I llavors aquestes plantilles passaven a ses dones a retallar-les a un altre tipus de màquines. Era una feina molt fineta, perquè primer eren es homes que les feien, de ses pastes aquestes, com un color verd molt obscur, amb una mica de mescla de groc, però era guapo, una vegada fet estava molt bé. I ses dones les passaven per màquines que els havien de retallar, però molt fil i prim, i sortia sa plantilla completa. I llavors, una vegada això fet, se recomptaven i hi havia altres feines, però cadascú tenia sa seva. Una cosa era ses que feien es homes i s'altra era ses retallades que feien ses dones. I llavors, respecte a això, després d'aquesta feina el que vaig fer cantava, se passava molt de gust, i llavors, enllà d'aquesta feina, vaig passar a estudiar a Palma a s'acadèmia Cots, estudiava secretariat i me vaig especialitzar en mecanografia, perquè tenia idea de passar si podia a secretaria i estudiava i feia feina a ses plantilles. I ja després d'això, vaig passar a secretaria. És a dir, que d'aquestes feines ja no en vaig fer d'altres, perquè ja estudiava per passar a secretaria. Són una gent tan perfeccionistes, hi havia un despatxos, tot estava molt marcat, aquesta gent saben el que fan. I aquí on tenien es despatxos des professionals d'aquí, des mandatarios, cadascú tenia sa seva secretària i tot ho tenien tan ben fet, maldament es jefe estava dins es seu despatx, quan sortia defora, tenia sa seva secretària. I totes ses secretàries estaven a defora, vull dir, dins aquell despatx tan gros, però llavors es jefe estava dedins es seu despatxet. Era una cosa perfecta. Menos es de Direcció General, que ell sí tenia individual es seu despatx, i sa seva secretària a part, es seu despatx també. Tot era molt meticulós i molt perfecte. Jo, respecte a jo, sí, eren una gent respetuosa, sèria, i quan necessitaven alguna cosa t'ho demanaven.

Es jefes record es noms que hi havia me pareix que era, hi havia don Miquel, que era es Director General, don Miquel Bonet, llavors hi havia don Pep Bonet, que era es germà, i estava, me pareix, si no vaig malament, a personal, crec. Llavors hi havia es senyor Picornell, que era un senyor grandiós, jo crec que midava dos metres, i estava a comptabilitat. Llavors, hi havia don Miquel, que aquest no me'n recordava de s'apellido, que aquest, me pareix que estava a comptabilitat, no record ara massa bé quin era es seu comès, i no recorda ara. Eren don Miquel, que eren dos, es de Director General, que era l'amo, es seu germà, don Pep, sí, aquest, més o manco, me pareix que no n'hi havia més, cadascú tenia sa seva secretària, menys es Director General, que era don Miquel Bonet, i això, tots ells estaven apartats, i eren molt, no ho sé, respetuosos. Llavors, ells anaven a sa seva via, el que anava més de pressa era don Miquel Bonet, que sempre anava corrents, però seriosos, respetuosos, i pare usted de contar. Jo, com que tampoc no hi vaig estar massa estona, no... Sí, qualque pic me demanaven que cantés alguna cosa, però també a sa meva edat estava un poc cohibida, me feia un poquet de vergonya, però bueno, no, hi havia... S'estava molt bé.

Respecte al que jo vaig viure, ses feines que feien es homes, que eren ses màquines aquestes, que no eren lleugereses, eren ses que feien es homes quan feien ses plantilles, perquè per fer ses plantilles se necessitava més força, perquè per fer aquestes plantilles era un poc dur. I llavors ja, quan els mos duien a noltros, era més bo de fer, perquè eren retallar-les i eren primetes. Llavors jo, aquestes són ses feines que vaig veure que van anar a ser diferents. Una altra cosa, no. Noltros teníem una responsable, per exemple, i vull pensar que es homes també, sí, perquè precisament son pare d'en Joan era un responsable de ses màquines. I una senyora que me record sempre duia unes ungles molt arreglades era s'encarregada nostra de ses dones de ses màquines. Sí, sí, sí. Llavors sí, hi havia encarregades per ses dones i responsables pes homes. Sí.

I quan estàveu a secretaria es que tenien despatx eren es homes que eren es directors, no?

Sí.

I ses secretàries solien ser dones?

Sí. Ses secretàries solien ser dones. I ses secretàries llevat de sa secretària de direcció, que era una tal Cati, sa que estava amb Don Miquel, ella era s'única que tenia un despatx. Ses altres estaven defora, a devora sa porta des despatx, que diguem, des despatx de cada director, però a lo millor aquí hi havia es director Picornell, allà hi havia de comptabilitat, i elles estaven defora, es seu comès, però totes juntes, de dins sa mateixa sala. Mentre que ells estaven apartats de dins sa seva habitació. S'únic que estava totalment apartat, i sa secretària era de direcció general. Ses altres, elles, estaven dins la mateixa sala, però per ells sí que hi havia un despatxet.

Eren uns sous que a noltros mos pareixien meravellosos. Jo, és que ara, si dic sa veritat, no me'n record molt, però els trobava molt bons. Trobàvem que allò va ser una cosa bona. Varen ser uns sous, és que jo no me'n puc recordar que guanyàvem. Llavors, quasi més que per jo, per ma mare, perquè jo ho entregava a ma mare, era, bueno, allò va ser una cosa molt, molt bona. No sé si dic un doi, perquè això, que no t'he dit tu, perquè ets molt joveneta, no ho donis per fet, però jo crec que guanyàvem, no voldria dir un doiot, però jo crec que guanyàvem 1.800 euros, o 1.800 pessetes, era una doblerada.

I que vàreu fer diferents funcions, vàreu anar pujant de sous?

Sí, sí, ells, sempre que s'havia de pujar, sempre ells mos ho pujaven, sense donar explicacions ni res, ho pujaven. Els horaris se feia de dematí i d'hora aixa, sa jornada intensiva, i noltros mos n'anàvem, era jornada intensiva, i mos n'anàvem al dematí, i me pareix que començàvem, i no voldria dir un doi, tampoc. Me pareix que era de les sis a les dues, crec. Berenàvem, fèiem es descansos pertinents, però crec que acabàvem a les dues. Com més o manco, perquè jo crec que començàvem a les sis i acabàvem a les dues, en els descansos.

I estàveu assegurada?

Sí, sí,

En tot moment?

Sí, jo vaig ser es primer que em van assegurar. S'única cosa que podia passar era, a lo millor, que sa màquina aquesta, com que era com si fos una màquina de cosir, però que eren cuchilles, llavors, és clar, això era perillós, i com que això suposa que era sa plantilla, i aquí tenia el que quedava del que feien. Quedaven com a tires, com si fossin xiclets. Llavors, tu havies de retallar tot el que quedava i ho havies de costar molt a sa vorera. Per tant, anaves llevant tot allò, i, és clar, havies d'anar molt alerta que no et mengessis algo de sa plantilla o que no arribessis bé a la vorera. Llavors, era molt delicat, havies de ser molt fineta per no menjar-te un tros de plantilla. Era delicat. I era delicat, també, que fora voler t'anessis i t'agafessis un dit. Era una feina meticulosa. Que jo sàpiga que no va passar a ningú, però podria ser que hagués passat a qualsevol.

Dúieu guants o qualque mesura de protecció?

No. No, perquè havien d'anar molt alerta i no se podien dur guants. Perquè era tan delicada, sa feina era delicada. Llavors, si tu te passaves una mica, podries menjar-te un poc de sa plantilla o no arribar bé a sa vorera. Ara, que un moment que li agafaves la pràctica era coser y cantar, saps?

Problemes de salut així derivats de fer tanta feina a la fàbrica, n'heu tengut o sabeu de qualque cas?

No, ni n'he tingut ni n'he sabut de qualque cosa. Però, a lo millor, a lo millor, homes que estiguessin, que estaven molt dins es fregat, perquè allò era com a pasta, sí que podria haver-hi hagut, perquè ho era molt forta s'olor. Jo no n'he sentit cap directament, perquè després, és clar, ja em vaig desconnectar i no he tingut cap cas, ni tampoc, que ningú mai hagi sentit dir res. Però podria haver-hi qualque cas, perquè hi va haver gent que va fer feina molts anys. Jo vaig entrar a una empresa que tenia tendes d'electrodomèstics, en tenia devers 17 i vaig entrar com a encarregada general i ja després vaig quedar allà tampoc no massa temps, perquè llavors també me vaig preparar per banca i estava molt polifacètica, he fet un poc de tot.

A lo millor els interessava aquest percentatge i s'estimava més quedar a casa seva, perquè llavors els interessava tenir qualque infant. A lo millor s'aprofitaven d'aquestes circumstàncies. Jo sa meva no era aquest cas, perquè jo el que m'interessava era seguir envant, però a lo millor des poble s'estimaven més cobrar aquest doblers, els ajudava a un principi i aprofitaven per tenir aquests infants. Que no era el meu cas, per exemple, però sí que podia ser que al poble ho fessin aquí, sobretot si tenien molt d'interès per tenir qualque infant i aprofitar es principi.

Estant a sa màquina precisament, com que hi havia silenci només se sentia renou de màquines, jo sempre me va agradar i m'agrada cantar i m'entretenia cantant cançons d'aquella època, el que em sortia i el que tenia ganes de cantar en aquell moment i els agradava sentir-me. I me deien: "Candi, canta". I jo cantava el que em venia al cap, un poc de cada cosa, i cantava el que em venia, que de vegades també tenia cançons que cantava ma mare, els cantava ella, però cançons d'aquelles tan antigues i jo les cantava i hasta hi havia cançons que ploraven de sentir-les-me cantar. I venia a lo millor qualque dia des que veníem aquí "Candi, mos cantes aquella cançó, però i plorarem!" I me deien, "sí, bé, idò plorarem!" I res, i les cantava i punt.

Una mañana de niebla

de esa que cuaja en enero

había una niña pobre

en la puerta del cementerio

cuando la vi tan bonita

no me pude contener

¿para qué quieres las flores?

niñita le pregunté

son para mi pobre madre

huerfanita me quedé

y ahora me veo en el mundo

sin amparo y sin placer

anoche soñaba yo

que con mi madre dormía

ay qué sueño tan cruel

que se tiene el alma mía

ay qué sueño tan cruel

que se tiene el alma mía

cuando se muere una madre

se tendría que llevar

a sus hijos por delante

sin volver cabeza atrás

sin volver cabeza atrás

para que nadie los maltrate

cuando se muere una madre

se tendría que llevar

a sus hijos por delante

sin volver cabeza atrás.

Mira que eres linda

qué preciosa eres

estando a tu lado

¿verdad que me siento

más cerca de Dios?

con esos ojazos

que parecen soles

con esa mirada

siempre enamorada

con que miras tú.

Si tú me dices ven

lo dejo todo

si tú me dices ven

será todo para ti.

D'aquestes que són ja conegudes i llavors n'hi ha d'aquestes que no són tan conegudes més flamenquetes que, per exemple.

No creas que porque canto

no creas que porque canto

tengo el corazón alegre

pues soy como pues soy como el caracol

pues soy como el caracol

que cuando canta se muere.

No me mires con tu ojo

no me mires con tu ojo

que me clavas tus pestañas

dame un beso

dame un beso

dame un beso de tu labio

dame un beso de tu labio

y verás que bien lo pasa.

Aquella que cantava en Catalina Justeta:

Una dona llarga i prima i ara va de bo

prima com un bacallà i ara va de bo

prima com un bacallà i ara va de bo, que de bo va.

Se passeja per sa plaça i ara va de bo

caragols qui en vol comprar i ara va de bo

caragols qui en vol comprar i ara va de bo

que de bo va.

Ya se llevan a Doña Mariana

y sus hijos llorando detrás.

Va y le dicen,

ya no te la lleves,

que mi madre se queda acá atrás.

Y es que vieron sus hijos bordando

la bandera de la libertad.

Hoy he vuelto a pasar

por aquel camino verde

que por el valle se pierde

toda mi felicidad.

Hoy he vuelto a pasar

por la calle de la ermita

y he pasado a tu virgencita

y no la he vuelto a encontrar.

Por el camino verde,

camino verde que va la ermita,

por el camino verde

lloran de pena las margaritas.

Hoy he vuelto a pasar

por la calle de la ermita

y he subido a tu virgencita

y le vuelto a rezar.

Por el camino verde,

camino verde que va la ermita,

desde que tú te fuiste

lloran de pena las margaritas.

La fuente se ha secado,

las azucenas están marchitas.

Por el camino verde,

camino verde que va la ermita,

camino, camino verde.

Torna que em mor de ganes

per cantar-te ai una habanera.

La te vaig escriure un vespre

que t'enyorava i que tu no eres.

Té una coseta dolça

que es qui l'escolta,

ai, s'enamora.

Ai amb sa presència

hermosa des teu coset

i des seu encant

que com un llum

s'engrossa.

Quan tu passes

s'aire gira per mirar-te

i fins i tot la mar s'atura de fer ones.

I fins i tot la mar s'atura de fer ones