Ja dúieu preparats refranys o rondalles...
Bueno, duc qualque... Tenc que llegir, perquè si no no me'n record, al menos. Poden estar me pareix en es puesto de creences i en es puesto de refranys, que diguem. N'hi ha que entren entremig. Bueno, molts l'haureu sentit anomenar, perquè és una festa important principalment a
Sineu, per Sant Marc.
A Sant Marc, si menges caragols, per no esser tocat.
No t'ha tocat, bé, no sé si ho sabeu, una embòlia o una cosa d'aquestes.
Llavors.
Quan Santa Cecília vegeu arribar, planta el teu favar.
Que és sembrar faves.
Quan li venen dolçament significa que ha arribat Sant Climent,
El qual el podem invocar a l'hora d'apagar un foc a sa xemeneia. I aquest és dia 23 de novembre. Vull dir, vos interessa saber es dies, más o menos, o no importa dir sa fetxa des... No, lo que vulgueu.
Llavors.
Novembre, març i febrer s'avenen d'allò més bé.
De la vinya plantada per Sant Martí en surt el millor vi.
Si el novembre trona, la collita és bona.
L'olivera, que és arbre de pinyol,
pel novembre s'enterra i per maig surt es sol.
A boca tancada no entren mosques.
Mos deien a noltros, quan érem petites i xerràvem de més.
El novembre finat, tot guardat a casa o enterrat.
Si Tots Sants és el primer, Sant Andreu és el darrer.
Novembre, la fruita de l'hort és bona pel porc.
Aquests són es refranys, más o menos. Vaig anar a cercar es des novembre perquè fossen es de mes que ja hem passat, vull dir que no... Llevat des de Sant Marc que és per s'abril.
Llavors, paraules perdudes, que jo tenc, són paraules principalment de fora vila. Ses "beaces", que era lo que duien ses bísties, después es "jou", que era lo que... Quan llauraven amb bous, amb dos bous, lo que duien enmig, allò de fusta, allò era es "jou", que diguem. Una
"arada", tot lo que sigui... Lo des bestiar, tot això no sé si ho heu vist, perquè n'hi ha que encara ho guardam com un tresor per adornar, però sembradores, ses arades d'una pala, que eren unes arades així, amb punta, que llauraven per sembrar patates, sembrar aquestes coses.
Después, hi havia s'arada amb rodes, que és una arada que duu rodes, com si fos d'un tractor, però és d'una bístia, dues rodes i, llavors, duia dues pales, i amb això feien es solcs fondos, que diguem.
Llavors hi havia sa "collera", que és lo que posaven a ses bísties. Encara n'hi ha que les empleen per ara, pes cavalls. Llavors també lo que feien a fora vila era garbes. No sé si voltros ho heu vist mai, que segaven amb una falç es gra i, llavors, feien ses garbes. Es cavallons eren lo que posaven a un caramullet per llavors fer ses garbes. Es canyissos per posar ses figues, es albercocs que fa estona hi havia es puestos que s'assecaven els albercocs que hi anaven ses dones i homes per assecar albercocs. Llavors hi havia ses beaces, que era lo que duien ses someres per dur es trastos, perquè no hi havia cotxes ni camions. Després també empleaven per tallar pa un trinxet voltat. N'hi ha que crec que es padrins pentura en tenen i que el coneixeu. Sa senalleta amb tapadora per endur-se'n es berenar. Així com ara hi ha motxilles, te'n duien sa senalleta amb so berenar quan anaves a s'escola, una senalleta tapadeta. Ara en fan per adorno, també. I hi havia moltes més coses, vull dir, llavors ja no ho sé, hi havia es jonc des torrent, que és allò prim que fa unes floretes com a negres. Això, quan té flor, és quan se pot collir per fer ses senalletes, sa canya per assecar, per fer ses senalletes de jonc. I hi ha unes senalletes que se fan, ara artesanalment només se fan a Santa Eulàlia, i són com unes senalletes amb forma d'embut i les fan de jonc i de canya, de canya seca i de jonc, i la fan amb mans, així, i es per pescar... Ara no me surt... Artesanalment sa llagosta. Es pescadors se'n van a la mar, posen aquella canastra de jonc i de canya, i sa llagosta entra amb es menjar que hi ha allà a dins, i llavors ja no pot sortir. Ja no pot sortir, sa llagosta. I se diu "nansa" o "canastra", però ells les diuen "nanses". Noltros normalment les deim canastres, aquí a Mallorca. Después sa paraula, hi ha "tocahores", es "fènyer", que és es pastar sa pasta, també. "Tiar" es foc, que és acostar sa foganya o xemeneia. "Conco", que vol dir "tio", que no sé si voltros ho empleau, però a noltros mos feien dir "conco" tant si volíem com si no volíem.
I després, cançons, bueno, ses qui mos agraden més, o normalment, és Sor Tomasseta, Na Catalina de plaça, que crec que tots l'heu sentida, Ses ninetes quan són petitetes, i això más o menos és lo que jo he anat replegant.
Después, hi ha una paraula que es padrí mos deia que era una paraula que l'havíem de dir molt aviat, quan mos cansàvem, i era "pujar fa suar", perquè mos deia "així sabran que xerrau s'anglès... Es francès". Pujar fa suar, clar, si tu puges una muntanya, sues, i es padrí sempre la mos feia dir. I una altra, que "en es mercat tot se ven", perquè per noltros una cosa serà lletja i una cosa serà guapa. I, si noltros, sa padrina per fer-mos enfadar mos deia: "És que sou molt lletges", es padrí deia: "En es mercat tot se vendrà" i això són paraules així en es mallorquí i es castellà... Hi ha paraules que no jo trob que no se poden, no se poden combinar es català, es castellà, lo mateix no se pot ajuntar. Com dir fer dissabte, estar a la fresca, fer viatge per anar a vendre. "Viatges" noltros són sortir defora, pues no, fer viatges per anar a vendre. Vull dir, noltros fèiem viatges d'hortalisses per anar a vendre, mos deien. I això són más o menos lo que jo he anat arreplegant per voltros. Si ho sabíeu i, si no ho sabíeu, ajudar-vos a mantenir aquestes tradicions antigues, i moltes gràcies per haver vengut.
Si mos volguéssiu explicar com anàveu a batre perquè quedi... Hi anàveu, a batre?
Sí, anàvem a batre. Era un... Anàvem a una era, que era un puesto rodó, pla, fora vila... I posaven una bístia a un cilindro i voltava damunt es gra. Posaven ses garbes, així fullades, un ventava i, clar, quedava es gra i sa pols, es vent la s'enduia. Aprofitaven un dia que fes vent i la s'enduia. I tu llavors anaves amb una pala, anaves arreplegant es gra i el posaves dins un sac. Això, noltros, jo tenia set anys i ja mos hi feien anar. Vull dir, ses vacacions no existien. Quan acabaves s'escola, te n'havies d'anar a fer feina. I, era una cosa que ho he enyorat.
Llavors, pentura, si m'haguessin dit, "ho has de fer perquè ho vols fer", hagués dit "no ho vull fer", perquè era feina pesada, però era una cosa que tothom cantava, cantaven cançons, Sor Tomasseta, Na Catalina de plaça, cançons que m'han fuites, que no me'n record. I passaves aquell dia, t'aturaves, berenaves, llavors, sa padrina, que era s'única que no podia fer feina en es batre, mos duia es dinar, que feia es dinar a un fogó com a de pòrtland, que havíem fet de terra, i posàvem s'olla a damunt, que era una olla de test, es plats eren una escudelleta de test, ses culleres eren de fusta, vull dir, i mos duien es berenar i es dinar. I lo que feien era això, tot es temps, tot es temps, sa bístia tot lo dia, mentre feia sol, anava donant voltes. I a sa bístia li tapaven els ulls ,perquè no s'assustàs, perquè sempre havia de voltar allà mateix i no se marejàs. I li posaven es cabeçal, li posaven un pedaç fermat així i sa bístia no hi veia, i voltava, i els homes, principalment, feien lo feixuc, que era posar es gra i lo que noltros fèiem era es ventar, ses dones, i col·locar ses garbes, es caramulls, les esteníem. I això era es batre, ses garbes se duien fermades amb un vencill, que se deia, amb un vencill i es vencill les feien de.. Bé, ara li deim cáñamo, llavors, no me'n record que se deia i feien es vencill ells amb trunyelles. Eren un vencills gruixats i no se podien rompre, que venien a ser com a una corda d'avui en dia però molt diferent, molt diferent. I això era tot es batre, sí.
Veig que devíeu disfrutar mentre batíeu.
Disfrutàvem, però com voltros mateixos, era una feina obligada, quan mos ho deien, no hi volíem anar. Después sí, después passàvem gust de ser-hi. I per ara no tenc res pus que contar.
Idò moltes gràcies, venga idò.
A voltros.
Sant Joan