Jaume vui, Jaume deman;
Jaume, recorda’t de mi;
en sentir anomenar Jaume,
ja estic com un xerafí.
Estimat, pena em donau,
o a lo menos, cativeri;
jo volria esser a s’imperi
mon bé, d’on estudiau.
Estimat, ausent de vós,
ningú del món me consola.
Me’n pren com la rossinyola,
que, com està tota sola,
canta fort i piadós.