Oh mirai de los meus uis!
¿A on deveu esser ara?
Darrere aquella muntanya.
Jo no sé com no m’hi duis!
El qui de mi ha rallat,
el qui ralla i no s’atura,
Déu li do tanta ventura
com al qui neix i no sura
i se mor desesperat.
Aquella mà tan infada
de s’estimat, ¿què deu fer?
si un dia me ve bé
hi faria una passada.