Que de pena pas, i call,
separada de mon bé!
Me'n pren com lo formiguer
que crema davall davall.
Ja li direu que l’enyor
i pens desiara en ella,
que m’envii una escudella
d’aigo del riu de l’amor.
Gabriel, Gabrielet,
mirai de la meva vista:
fe’t a comptes si estic trista,
no puc viure en no veure’t.