El día que yo nací nací muy desgraciada:
el primer hombre que vi ya quedé enamorada.
Tres años lo tuve muerto en una sala guardada.
Todos los viernes des año, la ropa le cambiaba,
le componía su sitio con flores y lirios blancos.
Un día, por mi desgracia, se descomponió un brazo.
-Si lo digo a mi padre, es padre para matarme;
si lo digo a mi madre no es mujer para guardarlo.
Mis hermanos son pequeños, de amores no entienden nada.-
Un día se paseaba del balcón a la ventana
y había un labrador en su campo, que labraba.
-Labrador, buen labrador, escuchadme una palabra.
-Ya la escucharé, señora, aunque sean tres y cuatro.
-¿Quieres enterrar un muerto y te será bien pagado?
-Ya lo enterraré, señora, aunque sea sin pagarlo.-
Al bajar por la escalera, ella mil besos le daba:
-Adiós, Luís de mi vida, adiós, Luís de mi alma;
si no fuera por la gente, Luís te acompañaba.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Amor desgraciat
Inca
Assonant
216
IV
De suquí veig Son Verí,
Sant Marçal, Sa Cabaneta,
jo veig Raixa i veig Raixeta,
careta de xerafí.
Anem-hi a Montserrada i veurem tot lo que hi ha;
diuen que hi ha una llàntia a cada cantó que hi ha.
Totes són de plata fina menos una que n’hi ha,
que és la llàntia del rei moro, que mai l’han vista cremar.
Sols un dia l’encengueren; un àngel del cel baixà:
-Apagau aquesta llàntia, que tot el món finirà.
Darrere aquella muntanya hi ha roses i clavells
per adorar la custòdi’ del Santíssim Sagrament.
La Mare de Déu plorava abraçada a una creu.
Sant Juan la consolava: -Mare de Déu, no ploreu!-
Mare de Déu, mare nostra, Mare de Nostro Senyor,
cada dia feis miracles per la nostra salvació.
A Pollença són les paumes
per una que n’he mester.
Som perseguida de Jaumes:
com un se’n va, s’altre ve.