Mañanita, mañanita, mañanita de San Juan,
se paseaba el rey-Conde por la orilla del mar.
Minetras los caballos beben, él se pone a cantar.
La Reina que lo está oyendo, desde palacio, cantar:
-Hija mía, ¡qué bien canta la sirenita del mar!
-Madre, no es la sirenita, ni tampoco lo será:
es el hijo del Rey-Conde que por mí penando va,
antes que amanezca el día, juro que lo he de matar.-
Por los montes, por los montes, la Reina a buscarlo va,
y lo encuentra dormidito a la orilla del mar.
Con puñalito de plata, tres puñaladas le da;
otras tres a su caballo, la jaca la tira al mar.
La hija que se ha enteradop a casa de su tío va:
-Ay, tío de mi vida, un favor me va usted a da:
mi madre mató al Rey-Conde a la orilla del mar,
y quiero yo, tío mío, que lo mande usted a enterrar.
-Si es el favor que me pides, concedido lo tendrás.
Ve a la puereta de la iglesia y allí lo verás pasar.-
Fue a la puerta de la iglesia y de allí lo vió pasar:
-Ve con Dios, amante mío, que junto a ti me tendrás.-
Pasa un día, pasan dos, la hija enfermita está.
Pasan tres y pasan cuatro, enferma de gravedad.
Pasan cinco y pasan seis, ya la llevan a enterrar.
Més informació
Classificació
Amor desgraciat
Poble
Petra
Rima
Assonant
Altres cançons relacionades
Estimat, com jo veig s’ase
que vós solíeu menar,
corrents me n’entr dins sa casa
perque no em vegen plorar.
Sant Antoni gloriós,
guardau-mos sa porcelleta,
i com la tendrem grosseta
la mos menjarem tots dos.
Un Comte i una Comtessa venien de Roma encí (sic)
pregando a Dios, rogando por un hijo que venia.
Tengueren, enmig de mar, de moros una envestida;
el comte va quedar mort i la Comtessa cautiva
i ne feren un present a la Reina del Morisme.
-Reina mora, Reina mora, mira qué linda cativa.
-Menau-la-vos-ne, bons moros, d’allà on la m’heu traída,
perque, si el meu Rei la veia, d’ella s’enamoraria;
ella seria la Reina i jo esclava seva seria.-
Respongué una criada de les set que ella tenia:
-La deix fer, Senyora Reina; la deix fer, Senyora mia;
serà bona per rentar los panyos a la marina,
i així anirà pendent la color blanca i garrida.-
Com més p’es sol ella anava, més blanca color tenia.
I per la gràcia de Déu, les dugueren fill i filla;
i les males llevadores, per tenir mésalegria,
donen el fill a la Reina i a la Comtessa la filla.
-Aigo, aigo, cristiana, per batiar a mi hija,
que, si fos a mia terra, una gran festa faria:
sa casa plena de murta, la gent contenta aniria,
los cavalleros de Múrcia encaminades farien.
-Ara diràs, cristiana, de quines parts ets eixida.
-De Múrcia, Senyora Reina, de Múrcia, Senyora mia.
-Ara em diràs, cristiana, tus padres qué se decían.
-Mi padre se diu don Carlos mi madre doña Maria.
-Si és ver que lo que ara em dius, germana ets pròpia mia!.-
I se daren un abraç, departr-se no podien.
El bon Rei en quadra estava i el ruido sentia.
-¿Qué t’ha enutjada l’esclava? I jo la castigaria.
-No m’ha enutjada l’esclava, antes m’ha dat alegria.
Si és ver lo que ella diu, germana és pròpia mia.-
D’alegria que tengué, el Rei dematí partia.
Se’n va anar a fer una caçada de catius i de catives.
El bon Rei, com va arribar, trobà la porta tancada,
i no hi troba sa muller ni ets infants ni sa cunyada,
El Rei va escriure una carta que li enviï ets infants;
i ella n’hi va escriure una altra, que ja els ha fets cristians.
El Rei va escriure una carta que li enviï es major;
i ella n’hi va escriure una altra, que serveix Nostro Senyor.
El Rei li va escriure una carta que li enviï es mitjà;
i ella n’i va escriure una altra, que ja l’ha fet cristià.
El Rei li va escriure una carta que li enviï es petit;
i ella n’hi va escriure una latra, que serveix mon Jesucrist.
El Rei va escriure una carta, que li enviï sa nineta;
i ella n’hi va escriure una altra, que l’han feta minyoneta.
El Rei li va escriure una carta que li enviï es doblers;
i ella n’hi va escriure una altra, que en voldria tenir més.
Tradicionari de Mallorca
