-De día como de noche, de noche como de día,
me cautivaron los moros cuando diez años tenía.-
La Reina, cuando la vió, estas palabras decía:
-Si el Rey estuviera aquí, de ella se enamoraría!-
La mandó a lavar la ropa en las aguas cristalinas.
Por allí pasó un señor, señor que a caballo iba.
-Quiere beber mi caballo de esta agua cristalinas.
Buenos días tenga, mora, -Buenos días tenga usía.
No soy morita, señor; soy de la España nacida.
Me cautivaron los moros cuando diez años tenía.
-¿Qué vienes conmigo al monte, aquí, en mi caballería?
-Y la honra, caballero, ¿en dónde la dejaría?
-En la punta de mi espada, en donde llevo la mía.
-Y la ropa, caballero, ¿en dónde la dejaría?
-La llevarías conmigo junto a mi caballería.
La más rota y la más sucia en la mar la tiraría.
La de seda y la de hilo en nuestro caballo iría.-
Cuando llegaron al pueblo, moreta se sonreía.
-¿Qué tiene usted, mora bella? ¿Qué tiene usted, mora linda?
-¿De qué te ríes, moreta? ¿de qué te ríes? – decía.-
¿Se ríe de mi caballo o ríe de quien lo guía?
-No río de su caballo ni tampoco del que guía.
¿Sabes de qué río yo? De ver a la patría mía.-
Cuando pasaron los bosques, ella a llorar se ponía.
-¿De qué lloras, mora bella? ¿De qué lloras, mora linda?
-Lloro porque con mis padres por estos bosques venía
con mi hermanito Ernesto, feliz en su compañía.
-Dímelo, ¿quién son tus padres? –Mi padre, don Juan de Olivas,
y un hermanito que tengo se llama José María.
-Virgen sagrada bendita! Virgen sagrada! –dedía-
Pensando robar una mora, he robado una hermana mía!
Ábreme las puertas, madre, balcones y galerías,
que os traigo a vuestra hija, la que tenéis por perdida.
-Si eso fuera verdad, un regalito te haría.
Si me la traes honrada, la corona te pondría.
-Honradita vengo, madre, como el día que nací.
Sólo un besito me ha dado mi hermanito que está aquí.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
De captius
Sóller
Assonant
201
IV
Tothom me diu “Tonta, tonta!
A Ciutat, ¿què hi has de fer?”
Me’n vaig a veure mon bé;
cadascú treu el seu compte.
Un dia anant a passeig
la vaig trobar;
promete li vaig demanar
si festejava.
I ella em dissimulaba
no sé per què.
¿Voleu creure si dic ver
que no sabia
ambe quin sant les havia
ni amb qui tractava?
Sa conversa que li dava,
vet-la-t’aquí.
A la fi se descobrí:
de can Bascós!
I vaig estar tot gojós
quan ho vaig sebre.
Basta tenga es nom d’hereva,
i ella Blanca.
Fins a sa darrera branca
enamorat,
ja no m’haguessen tapat
amb set flassades!
De vengudes i anades
en vaig passar,
i a ca seva vaig anar
honradament,
i vaig veure un pretendent
que ella tenia.
I llavò ja no hi havia
més que adorar,
sinó que era En Damià
de ca N’Ozonas.
A la fi moguérem bromes
d’es cap d’un any,
i venguérem a parlar
sobre soldats,
i vaig quedar baraiat
amb tot ca seva,
i la privaren a ella
de rallar amb jo.
No et pensis que per això
li das es si;
mos tornàrem avenir
altra vegada.
-A mi sempre em tens guanyada,
en voler tu.
-No et pensis que per ningú
jo et deixaré.-
I ella va dir, també,
que confiàs.
-Si et cases amb En Damià,
¿què pots tenir?
Es posar-te es dematí
cànyom davant!
Aquí duràs parfalans
i cordoncillo;
sapis que portaràs brillo,
en esser-hí.
Com passaràs per aquí,
tan adornada,
pareixeràs qualque dama
de cavaller!-
Tant de sermó li va fer,
que la ginyà,
i a la fi s’hi casà,
amb don Josep Planes.
Tu saps es memorial
an es preu que hem de pagar,
t’atrevires a donar
sa bestreta i es jornal.
Si no et faç prendre es portal,
molt prompte em faràs quebrar.