Ella se puso a lavar a la fuente cristalina.
Por allí pasaba el Rey con toda caballería.
-Buenos días, mora bella; buenos días, mora linda.
Dales agua a mis caballos de esta fuente cristalina.
-Yo no soy mora, Señor; en España soy nacida.
Me cautivaron los moros cuando diez años tenía.
-¿Quieres tú venir a España, aquí, en mi caballería?
-¿Y la honra, caballero, en dónde la dejaría?
-Te juro sobre mi espada, guardadita la tendría.
-¿Y la ropa, caballero, en dónde la dejaría?
-La de hilo y la de holanda sobre mi caballería;
la más pobre y la más rota al río la tiraría.-
Al pasar por la frontera, la morita se reía:
-¿De qué ríes, mora bella? ¿De qué ríes, mora linda?
¿Te ríes de mi caballo o ríes del que lo guía?
-No me río del caballo ni tampoco del que guía.
De lo que me río yo es de ver la patria mía.-
Cuando pasaron los bosques, ella a llorar se ponía.
-¿De què lloras, mora bella? ¿De què lloras, mora linda?
Lloro porque con mis padres por estos bosques venía
y con mi hermano Lorenzo y toda su compañía.
-¿Me dirás quién es tu padre? –Mi padre es don Juan de Oliva
y mi hermanito pequeño se llama José María.
-Válgame San Juan de Dios, Virgen sagrada María!
Pensando traer mujer, traigo una hermanita mía!
Abrid puertas de palacio, ventanas y celosías,
que aquí os traigo la prenda que llorabais perdida.
-Si eso fuese verdad, un premio te ganarías.
Si la trajeras honrada, la corona te pondría.
-Honradita vengo, madre, como el día qu enací,
tan sólo un beso me ha dado este hombre que está aquí.
Més informació
Recopilador
Rafel Ginard
Referència bibliogràfica
Cançoner Popular de Mallorca
Via d'incorporació
Transcripció edició
Classificació
De captius
Poble
Binissalem
Rima
Assonant
Núm de glosa
200
Volum
IV
Altres cançons relacionades
Jo no me cans de mirar
s’enfront d’aquesta tafona,
perque qui hi habita em dóna
més aliment que es menjar.
Demà, tenc intencions
d’anar-me’n a confessar
i desig de combregar,
si ve dispost del Senyor.
Aquesta comunió
voldria que em profitàs
i que el meu cor inflamàs
i el deixàs sense temor.
A lo endemàdematí
d’es llit me vaig aixecar.
Tot d’una me vaig senyar:
-Senyor, siau sempre amb mi,
que em tenc d’anar a confessar.-
Com dins l’església entrí,
un Pare vaig encontrar,
i li vaig dir bonament
si em volia confessar.
-Sí, fieta, si Déu ho vol,
que som ministre de Déu
i estic en el manar teu
per servir-te de consol.-
Com vaig esser a sa porteta,
qui em començava a senyar,
ell me va dir: -Joveneta,
en voler, pots començar.
Si penedida tu véns
i amb mi t’has de confessar,
prepara els deu manaments
que Déu t’ha dats a guardar.
Los deu manaments que sé
i Déu m’ha dats a guardar,
tots los he anat rompent,
causa d’un pastor amar.
A lo primer, li diré
que n’he estada malcriada,
prque no he volgut creure
a mon pare i a mumare.
A lo segon, li diré
que no rés amb devoció,
perquè pos atenció
pensant per on el veuré.
A lo tercer he desitjada
més de quatre pics la mort.
Jo no tendría conhort
si em veia d’ell departada.
A lo quart, jo he robat
a tothom lo que he pogut,
i ho duia a sa veïnada
del meu pastoret volgut.
Per quint, Pare confessor
(que el Bon Jesús li ajud!),
en les seves joventuts,
¿vostè va conèixer amor?
-Deixa anar mes joventuts,
que jo ja no hi vull pensar;
d’ençà que los hàbits duc,
s’amor vaig renunciar!
-Pare, ja estic ocnfessada;
me don l’absolució,
amb bona devoció,
que trob que la m’he guanyada.
-Garrida, vés en bona hora,
i no hi torns altra vegada,
que jo som aquell pastor
de qui estàs enamorada.
-Ara saps secretament
de lo que m’he confessada;
tu coneis lo meu intent;
la mort ja me té citada.-
La jove se va morir,
de dolor va reventar.
Alerta podeu estar
que no vos ne prenga així!
-Cucuiades, ¿d’on veniu
ara en sa dematinada?
-De menjar xeixa robada,
però no m’han agafada
i per això “restituïu”,
“restituïu”, “restituïu”!
Tradicionari de Mallorca
