Veniu, veniu, Jesús meu,
que no desig altra cosa
només ser la vostra esposa
i Vós sigueu l’Espòs meu.

-Jo tenc uns modos de viure
que tu mai t’ho pensaràs.
Si em deixaves sa clau baix,
saps que me faries riere!
-Sa clau baix no et puc deixar,
perque mumare no hi és.
Lo que puc fer per tu és
deixar-te es corral empès,
i, si vols, poràs entrar.
-P’es corral, no hi puc entrar,
per amor d’es galliner,
perque es gall esqueinarà
i sa gallina també.
-Encara que es gall esquein
i sa gallina que crid,
vine, devers mitjanit;
festejarem un petit;
saps com mon pare dorm ferm!-
El jovenet hi anava,
p’es corral, a poc a poc.
La troba devora es foc,
a la jove, qui plorava.
-Vida mia, ¿de què plores?
¿que tan mal servidor tens?
-Lo meu bé, no ploraré,
però si que te diré:
lo que em demanes no és hora.
Tu em demanes unes coses
que no són convenients;
dónes què rallar a la gent
i a mi en perill me poses.
De bronzo són ses campanes,
los coures i los morters;
jo m’estimaria més
que el Bon Jesús me’n dugués
que fer lo que tu em demanes!
-No tengues por, tu, d’això,
que tal cosa no farem,
com ja mos publicarem
en tenir un vestit bo… -
Com el jove hagué lograt
son intent que ell desitjava,
ell se demostrà picat
de la jove malanada;
féu una altra enamorada,
com si res mai fos passat.
La jove li fou forçat
haver d’anar a ca’s Rector:
-Això i això, Missenyor,
amb tal jove m’ha passat.
Que l’envii a demanar
i li don un repissó.
-Ja vendreu demà a tal hora,
i serà aquí el malfactor:
veurem si deis ver o no,
o si rallau tota sola!
-El Senyor Rector m’envia:
m’ha dit que hi ’vies d’anar,
i no m’ha dit què volia
ni tampoc què t’ha de dar.-
El jove se representa,
l’endemà, a ca’s Rector:
-¿Què te de nou, Missenyor?
-Prompte estic per a dir-hó;
puja aquí dalt m’aposento.
Ahir, a la tarda, pujà
una jove, em va parèixer,
i, si és ver lo que em contà.
jo crec que la deu conèixer.
-Senyor Rector, això no és ver,
lo que ella li ha perposat.
Jo n’estic determinat
d’anar-me’n a fer soldat
o, si l’encuantr, matar-lè!
-No parlis de matar nuingú;
si no, te’n penideràs, (sic)
que ses menaces que fas,
no te servesquen per tu!
Ara que n’has fet es mal,
te’n voldries decantar!
¿Qué no saps que cada qual
que passa per un hostal
i menja, l’ha de pagar?
O, si no, endeudat bse’n va
fins que s’ha posat cabal.
-Jo estic a la davantera
per ballar segons es so.
Senyor, tant he pecat jo
com vostè, que sols no hi era!
-No siguis inoportú;
Déu te decant sa quimera;
com tu saps que jo no hi era,
ja hi devies esser tu!
Ara serà ben segur
que t’hauràs de casar amb ella.
Si l’enquantr pes carreró,
no la deixaré passar;
sols no porà combregar
ni rebere s’extremunció!
-Tira’m una ascabussada,
o, si no, fé-la’m tirar:
morint de la teva mà,
jo ja estic aconhortada!-
La primera ascabussada,
la va ferir en es braç
I va dir: -Sebastiana,
de mi te recordaràs!-
La segona ascabussada,
lo minyonet va plorar.
Li va dir: -Calla, fii meu,
que ton pare ens vol matar,
i no mos vol perdonar!
Castigat sigui de Déu!
-’Nem, Sebastiana, anem,
que jo no vos vui matar.
Si tenc un bocí de pa,
tots plegats el menjarem!.

-Jo tenc uns modos de viure
que, si t’ho dic, no ho creuràs.
Si me deixes sa clau baix,
de quin modo em faràs riure!
-Però no la hi puc deixar,
que anit mon pare no hi ès.
Deixaré es portelló empès,
i, si vols, poràs entrar.
-P’es corral no hi puc passar,
perque teniu galliner;
llavò es gall esqueinarà
i sa gallina també.
-Maldament es gall esquein
i que sa gallina crid,
vine en tocar mitjanit,
que mumare dorm fort ferm.-
El malfactor hi anava
p’es corral a poc a poc,
i la troba ran d’es foc,
a s’al•lota, qui plorava..
-Garrideta, ¿de què plores?
¿tan mal servida te tenc?
-Oh, Miquel, no sé què tenc
com te veig en aquesta hora!
Tu voldries unes coses
que són poc convenient:
dónes què xerrar a la gent
i en un gran perill me poses.
_No hagis gens de por d’això,
que tal trebai no tendrem;
d’aquí a un mes, em pens jo,
jo i tu mos publicarem,
com tenguem un vestit bo.-
Així que ell hagué lograt
d’ella lo que desitjava,
com si res mai ’gués passat,
altra jove festejava.
El jove va anar a Ciutat
a dur un vestit nuvial,
i l’hi aconseiaren mal
i arrere va tornar.
La jove li fou precís
a ca’s Rector haver d’anar:
-Esto i estova passar
amb so jove que li dic;
que l’envii a demanar
i li doni un bon avís.
-Ja vendràs demà a tal hora
i el jove aquí serà,
i llavonses se veurà
si és que rallis tota sola.
-El senyor Rector m’envia,
que hi vages, que t’ha mester.
-¿Que em deu voler fer obrer
de la seva confraria?
-Ell no m’ha dit què volia
ni tampoc què t’ha de fer.
-Toca, comença a fer via,
i jo a l’instant hi aniré.-
Al punt ell se representa,
tot xarpat, a ca’s Rector:
-¿Què és que mana aquest senyor?
-T’he fet venir per dir-t’hó.
Entra dins mon aposento.
Tu, ¿que n’ets En Planiol?
-Molts m’ho diuen, de vegades.
Som vengut feines deixades,
per veure vostè què vol.
-Ahir vaig veure pujar
un ajove; em va parèixer
que, amb lo que me contà,
és cert que la deus conèixer.
no és tan poc el seu merèixer
que no t’hi puguis casar!
-Senyor meu, no és ver, no és ver:;
això m’ho han perposat.
Em ’via passat p’es cap
d’assentar-me per soldat
i si, l’enquantr, matar-lè.
-No facis una tal cosa,
que el qui mata, ha de morir.
Lo que has de fer, casar-t’hí,
i serà la teva esposa.
Si per una bel•landrina,
mos ’víem de fer soldats,
desditxada de fadrina!
No se’n casaria cap!
-Idò, no hagués dit això!
no hagués estat mentidera!
Senyor, tant he pecat jo
com vostè, que sols no hi era!
-¿A la cara em negaràs
que tu no estaves amb mi?
Ara no saps què has de dir
de tan embarassat que estàs.-
El jove es trobà agafat
i diu: -Jo m’hi casaré,
emperò la mataré
si amb altre cau en pecat!-
Es Rector li diu: -Malvat!
¿Perque tu t’hi has trobat,
t’has posat a dins es cap
que no farà res de bé?-
I, sortint de ca’s rector.
al carreró l’encontrà;
li va dir: -Sebastiana,
aquí te tenc de matar!
La primera bufetada,
la va ferir a un braç.
Li va dir: -Sebastiana,
mai més d’altra no en faràs!-
La segona bufetada
ja la pegà a ses costelles,
i li diu: -Sebastiana,
Això seran ses més belles.-
La tercera bufetada,
la va ferir a un pit.
Li va dir: -Sebastiana,
aquesta encara t’afig!-
A la quarta bufetada,
la va ferir en es cor .
Li va dir: -Sebastiana,
aquesta ja va de bo!
A la quinta bufetada,
el minyonet va parlar.
Li va dir: -Calla, fii meu,
que tonpare em vol matar!-
La darrera bufetada,
el minyonet va plorar;
ella diu:-Calla, fii meu;
ton pare mos vol matar!
Però Déu li donarà
es càstig que mereix ell.
-Castigau-me a jo, Senyor,
no castigueu l’innocent,
que jo som mereixedor
d’es grans càstigs que té Déu.
Ja direu a sa germana
que no estiga empegueïda,
que no m’han tancat per lladre,
sinó per una fadrina.