Don Juan i don Ramon venien de la caçada.
Don Juan va caure mort, don Ramon ferit estava,
don Floriroreto,
don Ramon ferit estava.
Sa mare el veia venir dins el prat qui verdejava.
Veu com cui vaumes i flors per curar les seves nafres,
don Floriroreto,
per curar les seves nafres.
-¿Què és això, mon fill Ramon? Teniu la color mudada.
-Ai, mare, sainat me som i la sainia han errada.
-Mala pesta, mal barber, si la sainia us ha errada!
-Mumare, no flastomeu; no me’n tornarà dar d’altra.
-Pujareu, mon fill Ramon, pujareu dalt la cambra alta;
trobareu vostra muller que anit li han duit una infanta.
-No m’alegrarà muller ni tampoc petita infanta,
perque no la veuré gran ni la veuré ballar en dansa.
Enc que fos estat hereu, no el veuria anar en batalla;
perque jo i el meu cavall portam vint-i-nou llançades.
Mon cavall ne porta nou, damunt mi totes les altres.
Mon cavall morirà anit, jo demà a la matinada.
Mon cavall l’enterrareu al lloc millor de l’establa.
I llavò m’enterrareu a mi al vall (sic) de Santa Clara
I a mi me posareu una espasa desembeinada.
I tothom qui passarà dirà: -Pobra de sa mare!
Els dos fillets que tenia se són morts a la caçada!
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Temes diversos
Lloret de Vistalegre
Assonant
168
IV
Val més esser ca, que dona,
si no fos per s’esperit:
a dita d’es seu marit,
mai ha feta cosa bona.
Vós teniu unes colors
tan vermeies i encarnades!
No crec que Déu n’haja dades
ni tampoc principiades
de tan hermoses com vós.
Roseta de cap de brot,
ditxós qui t’alcançarà!
Si és mestre, deixa’l anar
perque un conrador ho treu tot.