Un dia em vaig devertir a conferir aquestes cobles;
no hi valdran unces ni dobles p’es qui les voldrà sentir.
-Moliner, bon moliner, tu qui mols de tota cosa,
molè’m, si vols, es pecats, jo qui som tan pecadora.
-Vendràs es Divendres Sant, es Divendres Sant una hora;
Trobaràs Jesús en creu, que les llagues li adoren.
A un costat, Sant Juan; a s’altre Nostra Senyora;
als peus , Santa Magdalena que les llagues li adora.
Serà aquí el benefactor que tots els pecats esbirra;
i la creu serà el molí, i les espines la roda,
i la nafra del costat serà la síquia bona,
i l’aigo de què moldrà serà la sang preciosa.
La farina que farà serà l’hòstia amorosa.
No en menjaran los judios, d’aquella pasta tan bona,
que és feta pel crestià que n’ha feta l’obra bona.
Més informació
Recopilador
Rafel Ginard
Referència bibliogràfica
Cançoner Popular de Mallorca
Via d'incorporació
Transcripció edició
Classificació
Romanços religiosos
Poble
Binissalem
Rima
Assonant
Núm de glosa
139
Volum
IV
Altres cançons relacionades
Quan sortia a passejar:
-Baltasar, fas mala cara!
-Tenc s’al•lota combregada
i orde d’extremunciar!-
Quan s’al•lota se morí
jo n’era a pescar de canya,
i un amic meu me va dir:
-Baltasar, ¿tu ets aquí,
i t’enterren s’estimada?-
Com som al Puig Andritxol,
se posen a repicar:
-Deuen dur a soterrar
sa prenda d’es meu consol!
Me faré un vestit de dol,
que a s’enterro vui anar.
I com vaig arribar allà,
sa gent ja estava aplegada.
Sa mare em pega capada:
-Entra açí dins, Baltasar!-
Com la vaig veure allargada
amb so floquet a damunt,
voldria haver estat difunt
i l’hauria acompanyada!
Com jo vaig agafar es llit
per dur a enterrar sa comare,
jo vaig dir: -Adiós, casa,
que per mi ja haurà finit!-
Com la treien de ca seva,
que la duien a enterrar
sa mare un sospir va dar
amb so mocador amb sa mà;
-Adiós, fieta meva,
aqueixa careta teva
pols i cendra ha de tornar!
Com la duien a enterrar,
la passàrem per sa plaça.
Mos posàrem a resar
una salve a cada passa.
Usàrem d’aquesta traça
fins que va esser en es fossar.
Com vàrem arribar allà,
que en vaig descobrir sa fossa,
va esser sa pena més grossa;
això ja ho poreu contar!
Jo li vaig voler llevar
coixinera i llençol.
Vaig dir a la gent del redol:
-Per voltros hi ha consol,
però per mi no n’hi ha!.-
Com la vaig haver enterrada,
a sa mare li vaig dir:
-Jau, vet aquí es coixí
a on jeia s’estimada!-
Com la vaig haver enterrada,
la vaig ’cabar de servir
i llavonses li vaig dir:
-Així com mos veim aquí,
al cel te vegi, estimada!
Mon marit jeu en es llit;
ha set anys que fa cortanes,
i li han vengudes ganes
de menjar carn de cabrit.
Molt m’agrada s’enciam
en venir s’espigolada.
¿Qui és aqueixa estufada
qui m’ha duit a sa bugada
endiana de brancam?
Tradicionari de Mallorca
