Un rei tenia tres fies, totes tres com una plata.
El rei s’enamora d’una, Margalida, la més guapa.
Quan sa mare se’n temé , la tanca dins la cambra,
sens porer menjar ni beure més que pa i aigo salada.
Passa un dia; en passen dos; passa tota la setmana;
ella, de set que tenia treu el cap a la finestra.
Va veure els seus germans que amb bolletes d’or jugaven.
-Oh, germans, mos bon germans, ¿no em daríeu un glop d’aigo?
I la glòria guanyaríeu, la glòria tendreu guanyada.
-No la te beuràs, maldita, no la te beuràs, malvada,
perque volgueres esser de mon pare enamorada.
Ella torna entrar el cap, i llàgrimes de sang plorava.
Passa un dia; en passen dos; tota la setmana passa.
Ella, de set que tenia, treu el cap a la finestra.
Va veure la seva mare, que en posteta d’or rentava.
-Ma mare, la mia mare, ¿no em daríeu un glop d’aigo?
I la glòria guanyaríeu, la glòria tendreu guanyada.
-No la te beuràs, maleïda, no la te beuràs, malvada,
perque volgueres esser de ton pare enamorada.-
Ella torna entrar el cap i llàgrimes de sang plorava.
Passa un dia; en passen dos; passa tota la setmana.
Ella, de set que tenia, treu el cap a la finestra,
i va veure lo seu pare que amb pipa d’or fumava.
-Oh, mon pare, lo meu pare, ¿no em daríeu un glop d’aigo?
I la glòria guanyaríeu, l aglòria tendreu guanyada.
-Correu, criats i criades! duis aigo a sa meva filla,
que le primer que la hi durà la corona d’or tendria.-
Quan foren en el replà, la veren que badaiava;
los àngels li feien llum, Maria la coronava.
Son pare fou condemnat, i sa mare condemnada.
Ella va esser salvada per tota l’eternitat.
Més informació
Classificació
Raptes i forçadors
Poble
Llucmajor
Rima
Assonant
Altres cançons relacionades
Un temps, en sentir cançó
d’En Serral, tothom corria,
i ara de cada dia,
correm per no sentir-ló.
Les dues són, bona amor.
i és hora d’anar a dormir.
Vos venim a devertir
perquè ens han dit que hi ha aquí
s’al•lota d’es sonador.
Ses penyes de Lluc-Amet
són ses més alte sdel món,
i, de tan altes que són,
va caure En Mquel Mutet.
De dos-cents cinquanta pams
va caure En Miquel Mutet,
i En Juan Garanyonet
invocava tots es sants.
Com va paritr de ca-seva,
se n’anava tot gojós;
va dir: -Mu mare, adiós!
Me’n vaig que es carro m’espera.-
Tres vaegades tornà arrere,
diguent:- Mumare, adiós!-
Senyor, ja sabíeu Vós
que seria sa darrera…
S’alegria va esser pena
per tothom generalment
i feren un jurament
de no tornar a tal pesquera.
Com son pare li va dir:
-Fii meu, sa corda has ’mollada!-
Va dir: -No temeu, mon pare,
no tengueu ànsi’ de mi!-
Al mateix instant sentí
el seu cos qui s’amollava,
i a tombs a toms deixava
los seus ossos p’es camí.
A’s primer tomb que pegava,
es cervell li va botir,
i sols no li deixà dir:
-Ai! –ni- Adiós, mon pare!
Es seus amics que hi havia
debaixaren per dur-ló.
es Torrent d’es Torrentó
era trist i entristia.
-Noltros tres tirem-mos-hí;
hem de veure si el salvam,
i, si tots quatre hi quedam,
pagarà enterrar-mos-hí!-
Com el varen ’ver pujat,
que es metge el va regonèixer,
va dir:-D’una mort d’aqueixa
Déu ne guard a qui és nat!-
Es batle va demanar;:
-Vui un favor de part meva:
de passar-lo per ca seva;
sa mare l’abraçarà-.
No l’hi deixaren tocar,
però quedà aconhortada
de veure que no quedava
per ses penyes de la mar.
Sa mare no té conhort
ni passada no hi pot dar,
com veu que, per un sopar,
es seu fii va caure mort.
Com Na Miquela sentí
que era mort es seu germà,
lo seu coret va quedar
amb motiu de pensar-hí.
Qui s’ho havia de pensar
un jove amb tanta bondat,
morís tan desfigurat
a ses penyes de la mar!
Si amb ell s’hagués trobat
un malcriat de son pare,
sa gent diria des d’ara:
-Això és Déu qui l’ha pagat!
Tradicionari de Mallorca
